La publicació de Blitzed: Drugs in the Third Reich de Norman Ohler va ser tot un esdeveniment que va capgirar la manera com s’havia estudiat la Segona Guerra Mundial fins aleshores. A través de les seves reveladores pàgines, l’autor explica, amb erudició i dades confirmades per pàgines i pàgines de documentació, com no només els nazis, sinó també molt bona part de la societat alemanya del Tercer Reich, vivien permeats en drogues: cocaïna, heroïna, morfina i, sobretot, metamfetamines. En consumien els soldats, és clar, però també ho feien els treballadors de les fàbriques i les mestresses de casa. Aquesta veritat fins llavors no explicada amb tant de detall ens ajuda a entendre la capacitat de lluita i de resistència de l’exèrcit, per exemple, ja que els testimonis de l’època asseguren que els incansables combatents alemanys estaven dies i dies seguits sense dormir.
A partir de la certesa que el Führer patia una profunda addicció a les drogues, fins a 82 substàncies suaus o dures podia arribar a prendre en un mateix dia, s’expliquen moltes de les aberracions que varen tenir lloc durant aquells anys convulsos. I és que Adolf Hitler, el seu cercle i la població en general vivien en una mena de gran deliri ionqui col·lectiu. De fet, Ohler explica que el que va patir Hitler al búnquer que el veuria morir no era la malaltia de Parkinson —les mans li tremolaven frenèticament durant les darrers jornades del major conflicte bèl·lic de la història a Europa —, sinó més aviat la síndrome d’abstinència després d’uns anys d’excessos en mans de la tèrbola figura del doctor Theodor Morell, conegut amb el sobrenom de Doctor Xeringa.
Cabarets i bordells
On més drogues i alcohol es varen consumir fou als cabarets i als bordells d’aquells temps frenètics. Ho narra Christopher Isherwood al seu volum Adéu a Berlín, publicat a Viena Edicions en traducció de Jordi Arbonès i Josep Cornudella i Defis. Aquesta joia descriptiva, capaç de caçar el Zeitgeist de l’era, es va transformar en un musical en mans de John Van Druten, i després en la mítica pel·lícula gràcies als esforços de Bob Fosse. Per a més detalls, recomano el magnífic article “Willkommen! And bienvenue! Welcome!” de Carles Gámez, publicat al portal El Temps de les Arts fa unes setmanes. Les dècades que van de la primera a la segona grans guerres són anys de frenesí, d'apocalipsi, de bonança i, finalment, de crisi econòmica i d'auge d’un règim totalitari i exterminador. Els cabarets varen representar aquest esperit mutant, salvatge, provocador, tèrbol i abrandat, i varen ser espais de descoberta, d’educacions eròtiques i de llibertat, on la música corria mentre els assistents a l'espectacle s'anaven dopant amb un entusiasme gairebé histèric. Hi ha persones que, en temps de bogeria, no dubten a afegir-s’hi.
Però on la histèria i el frenesí varen arribar al seu apogeu fou als bordells, on la societat alliberava els seus traumes més amagats i es deixava anar per voluntats de tota casta a la recerca d’una cosa que la humanitat ha perseguit sempre: el plaer. El cineasta que millor ha sabut mostrar aquesta veritat absoluta, i a través d’una obra mestra indiscutible, va ser Tinto Brass ambSaló Kitty, basada en el llibre de Peter Norden dedicat al sexe i a l’espionatge durant el Tercer Reich. La premissa és clara: en un bordell d’alta volada, i on encara es pot beure xampany malgrat l’indeturable desastre total que s'acosta, els nazis decideixen introduir una sèrie de dones afins al règim per aconseguir informació privilegiada, des de possibles espionatges dintre del partit fins a secrets de noms clau del moment per a xantatges. El resultat és una pel·lícula de sèrie Z que, gràcies a un seguit d’escenes memorables que no abandonen la retina ni el cervell, ha fet història i ha engendrat còpies, imitacions i paròdies de tota casta. Qui sap si en aquest bordell polonès on han trobat quatre tones d'or enterrades es varen viure festes apoteòsiques i malignes com les del Saló Kitty… En temps d’Adolf Hitler, els cabarets i els bordells eren espais extrems, gairebé al marge de la llei, on les perversions proliferaven.
Nazisploitation
En un període que va entre el final de la Segona Guerra Mundial i el judici a Adolf Eichmann, hi va haver un progressiu desenvolupament d’un cert tipus de literatura eròtica anomenat Stalag que va ser tot un fenomen pels carrers de Tel-Aviv. Es presentaven com a històries escrites per autors anglesos traduïdes a l’hebreu, i a través de simplistes relats brutals, exagerats i, sobretot, escabrosos, mostraven les peripècies de personatges sotmesos a tortures sexuals de tota casta en camps de concentració nazis. L'eix de l’acció era la crueltat desmesurada. La intenció? Excitar les ments tòrrides de la joventut a través d’un producte de consum que va tenir un èxit inesperat. Tot i que es varen vendre massivament, avui en dia costa molt trobar aquells productes. Per a la societat puritana d’Israel, aquesta forma d’erotisme sensacionalista va ser una forma d’art underground fins que es va prohibir poc després que Eichmann s'enfrontés al judici que va mostrar al món algunes de les majors atrocitats comeses.
A partir d'aquest tòrrid imaginari de còrpores mutilades i esfínters forçats en un paper semblant al de les gore porn pulp fictions hi va un canvi de terreny de joc. Així va ser com es varen anar estrenant, per vies oficials o suboficials, una sèrie de pel·lícules eròtiques o pornogràfiques que mostraven despietades directores de centres de reclusió desfermant les seves fantasies sexuals atroces, devastant cossos o simplement amollant-se a un turbulent afany sadomasoquista. Ilsa: She Wolf of the SS de Don Edmonds és, segurament, la pel·lícula més emblemàtica de totes les que s’han fet, però no es poden obviar altres exemples il·lustres i de culte com 99 Women o Ilsa, the Wicked Warden, ambdues d’un dels cineastes més prolífics de la història, l'espanyol Jess Franco, que més que director de pel·lícules sembla un sublimador de tèrbols somnis humits damunt la pantalla. I parlant de somnis: Charlotte Beradt va escriure un llibre molt especial que indaga en el vessant oníric d’aquell moment: El Tercer Reich dels somnis, publicat a Ara Llibres amb traducció i epíleg d’Anna Punsoda. És una obra de referència per saber què somniava la població alemanya en temps de Hitler.
Més sexualitats convulses del Tercer Reich
Saló Kitty de Tinto Brass és, en efecte, una pel·lícula intencionadament provocativa, construïda a partir d’un cert sensacionalisme morbós i un imaginari molt marcat, però en el fons no deixa de ser un mostrari de perversions que, a partir d’alguns fets reals, evoquen moltes de les peripècies eròtiques d'aquell temps convulsiu. S'ha d'esmentar que, ja abans de l'arribada del Führer a un poder que enfonsaria el país, Alemanya vivia el sexe de manera desenfrenada, un punt fosca. És el que ve a dir Mel Gordon amb tot luxe de detalls a Voluptuous panic: The erotic world of Weimar Berlin, publicat a Feral House.
Moltes persones expertes en el tema, com el mateix Mel Gordon però també Laura Frost passant o Hans Peter Bleuel, afirmen que Adolf Hitler era un psicòpata sexual, un pervertit maquiavèl·lic, egomaníac i monstruós que va deixar un rastre d'amants suïcides, o suïcidades, al seu pas. La qüestió predominant en totes i cadascuna d'aquestes teories implacables amb el personatge és que Adolf Hitler era un subjecte d'una sexualitat perversa. S’ha arribat a explicitar que era incestuós, llicenciós, voyeur, sàdic, masoquista, copròfil, fetitxista, addicte a la pornografia, masturbador compulsiu i homosexual encobert, tot i que també s’ha assegurat que patia impotència —aquest darrer fet sobretot es va evidenciar durant els seus darrers i esgarrifosos jorns de vida. A més, sembla ser que predominantment va mantenir relacions amatòries amb persones més joves o més velles que ell perquè era incapaç de relacionar-se correctament amb persones de la seva mateixa edat, ja fos per la necessitat de dominar com de ser dominat. Fos com fos, Adolf Hitler tenia una imatge molt negativa del sexe. Més d’un cop va afirmar que “fer l’amor amb una dona és tan violent com lluitar a les trinxeres del front oest”. Realment, és molt difícil discernir quines són les veritats d’un personatge tan turmentat i d’una època tan obscura com aquella. Per a qui vulgui conèixer detalls, escabrosos o no, pot començar per una sèrie documental com Hitler’s Secret Sex Life, que, malgrat ser polèmica i escandalosa, ajuda a descobrir informacions sucoses i una bibliografia que no para de créixer.
Armes miraculoses
El conegut film A la recerca de l’arca perduda del rei Mides de Hollywood, Steven Spielberg, acaba amb una escena que no és gratuïta i que apel·la a un altre imaginari col·lectiu que amb els anys s’ha anat ampliant i confirmant: Indiana Jones i la seva amiga Marion han estat capturats pels nazis, que decideixen obrir l'arca de l'aliança, aquella on en teoria Moisès havia guardat els manaments de Déu, en una mena de ritual ocultista. El resultat és catastròfic per als dolents de la pel·lícula, que acaben essent aniquilats en una escena de sang i fetge salpebrada d’efectes especials terrorífics. Els dos protagonistes, que han tingut els ulls tancats tot el temps, només s’han de desfermar un cop la tempesta es calma.
Aquesta escena no és banal. Mostra, subtilment, un interès real dels nazis per les ciències ocultes, la màgia negra i les arts esotèriques. De fet ,aquest interès es va anar amplificant com més avançava la Segona Guerra Mundial i la fallida total de les tropes alemanyes es confirmava batalla rere batalla. En aquest ambient catastròfic, Joseph Goebbels i els seus sequaços, experts en la creació d'eficaços i pioners aparells de propaganda, varen començar a estendre la idea que Adolf Hitler acabaria trobant una arma miraculosa, la Wunderwaffe, que canviaria el curs d’una guerra encara no perduda que es podria guanyar en el darrer minut a través d’un estri diví que confirmaria el poble alemany com a poble elegit pels déus. Durant anys, el líder de les SS, Heinrich Himmler, va ordenar a les seves tropes que aconseguissin tot l'or que poguessin i que l'amaguessin. Molt d'aquest or es va fer servir en expedicions per trobar la Wunderwaffe. No cal recordar que l’imaginari dels nazis, creat a partir de les idees d’escriptors de dretes com Dietrich Eckart o ideòlegs com Karl Haushofer, passava per la creació d’una justificació llegendària de la raça ària i de la construcció d’una sèrie de mites per justificar els drets d’una raça superior que tenia el dret d’exterminar les que, segons ells, eren races inferiors i infeccioses. Tota aquesta cosmogonia alimenta obres artístiques posteriors, com les novel·les gràfiques del cicle Hellboy a cura de Mike Mignola o les adaptacions cinematogràfiques que en varen fer Guillermo del Toro i Neil Marshall.
Un autor que en llengua catalana s’ha endinsat en el tema amb audàcia és el poeta Jaume Munar, que amb el seu darrer poemari fins ara, Wunderwaffe, publicat a la col·lecció "Jardins de Samarcanda" de Cafè Central i Eumo Editorial, va investigar els fonaments del concepte d'arma miraculosa dels nazis i va arribar a conclusions molt crítiques amb la nostra realitat actual, tot a partir d’una encertada reflexió sobre la violència dels poders i l'auge del terrorisme en el segle XXI.
Contra la banalització i la simplificació moralista
Traduir Ezra Pound no implica ser filofeixista, parlar dels llibres de Taller Llunàtic no significa elogiar l’Holocaust, defensar artísticament la terra no vol dir establir aliances perilloses amb Heidegger, fer acudits amb jueus no assegura l'antisemitisme. L'anàlisi sempre hauria d'incloure distància crítica, obviar-la és caure en el joc fàcil i dogmàtic d'aquests acusadors i inquisidors. Contra simplismes i reduccionismes barats, és molt recomanable llegir volums com Sex drives: Fantasies of fascism in literary modernism de Laura Frost a Cornell University Press, ja que ens mostra com representar formes de feixisme, o parlar-ne, no implica una acceptació o defensa de les seves idees, sinó més aviat armar-nos amb eines crítiques per entendre i contraatacar amb la màxima contundència possible aquests aspectes foscos de la psique humana, però també de la dimensió col·lectiva i política de la humanitat, és a dir, de les funestes conseqüències del nazisme i del feixisme. Una manera d'evitar que crims abominables com els que es varen produir és, precisament, parlar-ne amb el màxim esperit crític, sense tabús. I obviant sempre el perill de fascinar-se davant l’estètica dels crims. Justament perquè allò volgudament enterrat, el que acaba sorgint quan menys s’espera, talment aquestes quatre tones d’or que ens han fet tornar a la part menys coneguda d’un dels períodes històrics més crus de la humanitat. •