Una vegada, els cuidadors van anar a Ikea, van comprar una tela mosquitera, van lligar-la sobre el llit de la resident i la van adornar amb fulles i ocells. Ho van fer perquè la resident es pogués estar estirada al llit, en comptes d’estar-se ajupida a sota. I va funcionar. Sota la coberta de fulles improvisada, la dona va tornar a dormir. Com quan durant la guerra estava amagada en un forat al bosc.
Una vegada, van portar roba vella a una altra resident perquè durant dies no havia fet més que esquinçar tot el que portava posat. Fins que els cuidadors van descobrir-ne el perquè: forma part de la tradició jueva esquinçar-se la camisa o la brusa quan un està de dol. La resident va perdre sis fills a la guerra. Tots morts a trets, a Kíev. Va esquinçar i esquinçar fins que va haver esquinçat tota la roba que li van portar, i finalment es va calmar.
En un altre cas, a un home se l’enduien sempre quan havien d’atendre altres persones i, si s’havia d’esperar a fora, li donaven alguna cosa per fer perquè estigués entretingut. Si no tenia res per fer, el resident volia anar agafat de la mà en tot moment, tot el dia. Fins que van descobrir per què: l’home tenia 5 anys quan els van deportar a ell i la seva mare. Es veu que la seva mare li va dir: “Si ens separen, no et quedis mai sol. Agafa la mà d’una persona gran i ves-te’n amb ella”.
En un país que és responsable d’haver assassinat sis milions de jueus –i en el qual avui dia, més de setanta anys després, augmenta cada any el nombre de delictes antisemites registrats–, en aquest país, diu Dinah Zenker, directora assistencial de la residència de gent gran Saul Eisenberg de Munic: “Hi ha una cosa que plana per damunt d’aquesta casa com si fos invisible: ja en vam tenir prou, de falta de llibertat”.
Això és el més important en aquesta residència, i per als cuidadors és un repte del qual a les classes de formació professional no els van parlar mai: que els residents –gairebé tots, jueus que van sobreviure a l’Holocaust–, ara que la mort se’ls torna a acostar, puguin sentir-se lliures. Que puguin dormir i menjar tant com vulguin i quan vulguin, i que tinguin algú per parlar si, malgrat la demència o precisament arran d’això, s’obre pas el que han reprimit durant dècades. Però com s’ha d’atendre aquestes persones?
A les grans ciutats alemanyes, gairebé a cada barri hi ha una residència de gent gran, però en el conjunt del país només n’hi ha nou que estiguin especialitzades en l’atenció a ancians jueus. A la residència de Munic hi viuen 54 persones, ateses per 31 treballadors. Al pis de baix: una galeria amb butaques i garlandes amb la bandera d’Israel entre columnes i columna. A davant de tot hi ha el guàrdia, que supervisa les imatges en uns monitors que retransmeten el que capten les càmeres de fora. S’hi pot comprar la revista Jüdische Allgemeine. En una sala hi ha la sinagoga, revestida de fusta per dins i amb cortines de vellut. Al pis de dalt: passadissos, habitacions i olor de desinfectant.
La senyora B., nascuda el 1930 a Budapest, de cabells blancs i suaus, està asseguda en una butaca. Té demència. Parla del passat com gairebé tots els altres residents, en fragments. Encadena paraules clau i fa moltes pauses.
Primer fragment: “Allà on vivíem, cada dia algú trucava al porter i li deia: ‘Encara són aquí els jueus?’. Ell ens preguntava: ‘Quant de temps més voleu arriscar-vos a quedar-vos aquí’”.
Segon fragment: “Van agafar tots els homes jueus de Budapest. Marxa a peu en direcció a la frontera austrohongaresa. Persecució dels jueus. El pare també”.
Tercer fragment: “A Hongria hi ha una refineria de sucre. Hi anava sovint i preguntava: ‘Digueu-me una cosa, on és el pare? On és el lloc on el van matar?’. Un home que hi havia per allà em va dir: ‘Potser hi ets a sobre’”.
Quart fragment: “Em van donar els documents. 31 de desembre del 1944, el dia de la mort del pare”.
Aquesta va ser la vida de la dona després de la guerra: la senyora B. va fugir d’Hongria, es va casar dues vegades, va treballar de secretària en un negoci regentat per jueus i va tenir diverses filles, que viuen a Israel. En té més de 8.000 fotos a la tauleta tàctil.
Al centre hi treballen cada dia onze cuidadores i cuidadors en tres torns, una ràtio normal a les residències de gent gran. Alguns són jueus, d’altres musulmans, la majoria venen de l’est d’Europa. No hi ha requisits de contractació específics. “Dels nostres treballadors n’esperem que s’informin. Que facin totes les preguntes que els sorgeixin”, diu Dinah Zenker, directora assistencial del centre.
El que ajuda a l’hora de treballar amb els supervivents, diu Zenker, és que el cuidador hagi experimentat el fet migratori. Saber què és sentir-se fora de lloc, no sentir-se acceptat. Zenker és jueva. De petita va viure a Alemanya, amb 18 anys va anar-se’n a Israel, però després va tornar. Per la seva experiència, diu, no vol ordenar a ningú del seu equip que mengi carn de porc per dinar, que es tregui el vel o que treballi fins tard durant el Ramadà. Amb aquesta consciència, Zenker organitza els torns.
Com que no hi ha cap manual que expliqui com atendre supervivents de l’Holocaust, es fan regularment cursos de formació amb terapeutes i psicòlegs. I moltes converses entre els treballadors. De vegades parlen durant hores d’una sola persona, diu Zenker, sobre què ha dit, com s’ha d’abordar. I com que gairebé cada dia apareix alguna cosa, gairebé cada dia hi ha gent al despatx de Zenker. A vegades fins i tot un cop acabat el torn, per tant voluntàriament i sense cobrar.
Transmeten el que aquí en diuen peces de trencaclosques, una paraula, una observació, un fragment de biografia, un lapsus.
“S’ha acabat per avui”, va dir un cop un cuidador a un resident, però l’expressió no va ser ben rebuda. Des d’aleshores, l’home no deixa que l’atengui aquell cuidador. Tenia 5 anys i vivia en un gueto d’Ucraïna quan els nazis el van voler afusellar mentre s’estava al costat d’una fossa amb altres nens. Però eren les sis de la tarda, i el soldat va dir: “Continuarem demà. S’ha acabat per avui!”.
A banda dels records, hi ha la mort en ella mateixa. Que, segons Zenker, és una llarga lluita per a les persones que han travessat sovint el llindar de la mort durant la vida. “En el moment de morir, molts recorden que una vegada van sobreviure. Es pensen que se’n tornaran a sortir. I lluiten i lluiten. Per a ells, sovint no és fàcil anar-se’n”.
En els 35 anys que fa que Dinah Zenker veu passar gent per la residència, ha publicat uns quants articles sobre el que ha après d’ells sobre l’assistència. En un assenyala el que denomina “desencadenants”, coses que, per tant, s’haurien d’evitar:
Àpat sense carn = racionament = mort.
Llençols de ratlles = roba dels reclusos als camps de concentració.
Estar despullat = selecció.
Pudor d’orina = deportació en vagons de bestiar.
To de veu alt i decidit = paraules dels guàrdies dels camps de concentració.
Dutxa o bany = bany per ser asfixiats amb gas.
Per dinar hi ha ragú de llengua de bou amb cols de Brussel·les i una llesca de Serviettenknödel; de postres compota de préssec; per sopar hi ha amanida israeliana amb humus i pa de pita.
Aquí el menjar és kosher. No hi ha porc. La preparació de la carn i dels productes lactis es du a terme en cuines i cambres frigorífiques separades i marcades amb adhesius blaus i vermells. La carn i els productes lactis no es posen al mateix plat. Quan hi ha alguna confusió, s’han de rentar en un bany ritual de purificació. Quan hi ha gelat, sempre és Häagen-Dazs o Ben & Jerry’s perquè són kosher.
El senyor M., nascut el 1935 a Ucraïna, està assegut en una cadira de rodes davant la finestra del menjador. La sala està buida.
Primer fragment: “Jo encara era un nen”.
Segon fragment: “Érem al gueto. Ens van matar i... en fi. El més important era sobreviure”.
Fa una pausa. Després es tapa la boca amb la mà i riu.
Tercer fragment: “El gueto està acordonat. No ens podíem endur res. I una persona que, així i tot, es va emportar alguna cosa va ser assassinada”.
Quatre: “Va ser maco quan van arribar els russos”.
Cinc: “La meva mare era una somiadora”.
La seva vida després de la guerra: es va casar, va tenir un fill i d’alguna manera –encara ningú no ha descobert com– el senyor M. va anar a parar a Hamburg, on va treballar de rellotger. El seu fill viu a Munic, per això ara M. s’està aquí.
Als expedients del senyor M., de la senyora B. i dels altres hi apareixen les malalties que tenen, els medicaments que es prenen i la història dels alemanys. Una relació elaborada amb una meticulosa recerca sobre què va viure l’individu, amb informacions copiades de llibres, obtingudes de parents, perquè cada cuidador pugui entendre en tot moment el passat de qui té al davant. En l’expedient de la senyora B. hi diu el que probablement va viure el seu pare: “Després de la presa del poder per part dels feixistes de la Creu Fletxada, les deportacions van continuar en menor mesura; per falta de mitjans de transport, es feien en forma de caravanes a peu en direcció a la frontera austríaca. Per a desenes de milers de persones aquelles marxes van ser el camí cap a la mort”.
A baix, a la galeria, ara encenen espelmes i beuen suc de raïm; ha vingut un rabí. S’han assegut al voltant seu en butaques, canten “Hevenu shalom aleikhem”, la cançó popular israeliana, que en el fons consta només de dos versos: “Volem pau per a tothom, pau per al món”. Junts es preparen per al sàbat, un dia de descans en què no es pot fer cap feina, però aquí, tot i que se segueix el calendari jueu i les seves festivitats, evidentment es treballa igual.
El 1984, quan es va obrir el centre, es va preguntar als residents si volien que una empresa de seguretat vigilés l’edifici, explica el director de la residència, Kristian Greite, al seu despatx. “Van decidir clarament que no: ‘Res de vigilància. Ja m’han vigilat prou’”. Per això durant anys no van tenir vigilància, tret del porter. Però ara el vigilant de seguretat hi és cada dia, les càmeres estan en funcionament i la policia passa regularment. Malgrat tot, encara no ha passat mai res. A part de les típiques cartes que reben les institucions jueves. Remitent: Adolf Hitler. I a dintre, la frase: “Encara soc a temps d’enxampar-vos”.
Fa dos anys el centre es va obrir també a persones no jueves. 4 dels 54 residents no són jueus. Es volen recollir unes primeres experiències que seran necessàries quan arribi l’hora de fer el trasllat: en un altre barri de Munic hi ha prevista la construcció d’un edifici nou; les obres ja estan en marxa, i són possibles gràcies a ajuts públics i al donatiu d’una família jueva. La residència es traslladarà d’aquí a poc i serà el doble de gran. Hi haurà 108 places amb atenció medicalitzada completa, 28 pisos de residència amb atenció domiciliària i 19 places d’atenció diürna.
Aleshores hi haurà més de quatre no jueus, i els residents hi arribaran amb experiències molt diverses. Per altres centres se sap que la convivència funciona; i per mantenir la pau social a la residència sempre hi ha, si convé, un dret especial d’expulsió, diu Greite: qui té un comportament antisemita o racista se n’ha d’anar. Per impedir que s’arribi a aquest punt, però, es duen a terme entrevistes prèvies exhaustives amb el potencial nou resident. Es té en compte “que no es presenti el dirigent local de l’AfD amb el seu pare. Però és que ell tampoc no ho voldria”.
La senyora R., nascuda el 1941 a Romania, poc abans que hi comencés la deportació de jueus romanesos, està asseguda al llit i acaricia el seu gat. A 18 anys va fugir cap a França perquè hi tenia parents, després a Itàlia, a Alemanya, a Israel, altre cop a Itàlia i de nou a Alemanya. Ara viu des de fa sis anys a la residència de gent gran Saul Eisenberg.
Ens pregunta: “Això ho apuntaran? Ho publicaran?”.
Quan s’assabenta que possiblement apareixerà en aquest text, dicta el que vol dir en frases ràpides.
Diu que, de fet, avui dia la persecució dels jueus continua activa perquè encara hi ha jueus que no se senten segurs a Alemanya.
Manifesta la dona: “No entenc que en un país on amb prou feines queden jueus de sobte ressorgeixi la judeofòbia”.
A què es deu, es pregunta, que continuï augmentant “aquest tumor del Tercer Reich”?
D’aquí a un any i mig es preveu que estigui llest el nou edifici. Li han dit, explica la senyora R., que aleshores moltes coses seran més boniques i espaioses: el jardí de damunt de la teulada, les habitacions de convidats, les sales per als cursets, la biblioteca, la sinagoga.
La senyora R., que ha fet molts trasllats al llarg de la vida, diu que aquesta vegada no el farà. Que ella es quedarà aquí.
Traducció d'Arnau Figueras