Uns quants mesos abans de l’inici dels Jocs Olímpics del 1936, Pierre de Coubertin estava neguitós. El fundador de l’olimpisme modern veia com arreu del món es teixia una aliança contra Alemanya: polítics, esportistes i funcionaris volien boicotejar els Jocs d’estiu de Berlín i els d’hivern a Garmisch-Partenkirchen per la persecució a la qual els nacionalsocialistes alemanys sotmetien els jueus.
Coubertin va enviar una missiva a Carl Diem, el secretari d’organització esportiva d’Alemanya: «Espero que cap de vostès no es deixi inquietar per aquesta campanya nècia i absurda contra Hitler.» La iniciativa del boicot va esvair-se poc després i els Jocs Olímpics del 1936 van oferir les imatges que anhelaven mostrar els nazis, curulles d’herois i de superhomes. La televisió els va retransmetre en directe per primer cop, i també es va televisar l’últim tram del recorregut de la flama olímpica. De fet, la idea de fer una carrera de relleus per dur la flama a la seu olímpica havia sigut idea de Diem. La cirereta final la va posar Albert Speer, l’arquitecte preferit de Hitler, durant la cerimònia de clausura amb un imponent joc de llums.
Ara, hi ha nous estudis que demostren fins a quin punt Coubertin tenia interès que Hitler organitzés aquells jocs, ja que era més afí als nazis del que tothom es pensava. Durant anys, els historiadors suposaven que l’antic president del COI es va servir dels seus contactes amb els nazis per protegir la gran obra de la seva vida: els Jocs Olímpics. Hi ha qui fins i tot afirmava que Coubertin, que ja tenia 73 en aquell moment, mostrava una certa «admiració senil» envers Hitler.
En realitat, foren molts companys de Coubertin els que van quedar fascinats davant la posada en escena dels Jocs del 1936, i el COI sembla arrossegar aquesta fascinació fins i tot a dia d’avui. Si més no, no ha tingut gaires escrúpols a l’hora de fer tractes amb dictadures mentre els jocs que organitzessin fossin espectaculars. De fet, en celebracions olímpiques el president del COI, Thomas Bach, s’ha deixat veure somrient al costat de dirigents com Vladímir Putin o Xi Jinping.
Segons l’historiador Hans Joachim Teichler, per al COI els Jocs Olímpics de Berlín no van ser cap error, sinó una fita en l’escenificació moderna de les Olimpíades. Explica que, a partir d’aquell moment, els futurs amfitrions olímpics haurien d’estar a l’alçada de la qualitat artística de Berlín 1936. Quan els organitzadors dels Jocs de Munich van presentar una proposta més alegre i colorida per l’edició del 1972, els representants del COI van quedar desconcertats. Però si Berlín havia quedat fantàstic, oi? El desembre passat, de fet, el COI va publicar una piulada a Twitter amb un cartell que el dissenyador nazi Ludwig Hohlwein havia fet per als Jocs de Garmisch-Parternkirchen i el missatge: «Do you like it?», us agrada?
Teichler, de 75 anys, ha analitzat els diaris del secretari d’organització de l’acte, Carl Diem. Sembla ser que el seu paper durant el Tercer Reich està subjecte a controvèrsia. N’hi ha que el consideren una figura apolítica, «el pare de l’esport alemany», un geni de l’organització que va planificar els Jocs al detall, va crear el guardó a l’esport d’Alemanya i va ser el cofundador de l’Escola Superior d’Esports de Colònia.
Altres, però, assenyalen la seva complicitat amb els nazis. Poc abans del final de la guerra, a l’estadi olímpic de Berlín va pronunciar un discurs èpic davant de nens i d’homes grans de les milícies d’assalt popular (Volkssturm) en el qual va exaltar la bellesa de morir per la pàtria. El 1984, l’antic redactor en cap de la televisió pública ZDF, Reinhard Appel, que havia format part de les joventuts hitlerianes, en va parlar per primera vegada i, com a conseqüència, molts pobles van canviar el nom d’escoles i carrers que havien dedicat a Carl Diem.
Hans Joachim Teichler creu que Diem era un «antisemita molt correcte» que tenia amics jueus, però un discurs antisemita cada cop que obria la boca. Un antisemita que va celebrar la reintroducció del servei militar obligatori per part dels nacionalsocialistes, però que mai no va unir-se a l’NSDAP, el partit nacionalsocialista, i es lamentava del declivi moral del país. «Si la Gestapo hagués descobert els seus diaris, li haurien costat la vida», afirma Teichler. I, precisament per això, són una font fiable.
Tanmateix, quan el 1931 es van atorgar els Jocs Olímpics del 36 a la ciutat de Berlín, els nacionalsocialistes no s’ho van mirar amb bons ulls. Fins que es van adonar de la plataforma que podrien suposar per fer propaganda del règim. El fundador de l’olimpíada moderna, ja el tenien del seu bàndol. Teichler veu molts elements que indiquen que l’admiració que Coubertin sentia per Hitler també incloïa les seves idees. «Coubertin no va criticar; es va dedicar a cooperar i a lloar.»
De fet, la idea de Coubertin de reinstaurar els Jocs Olímpics va sorgir justament després que França fos derrotada per Alemanya a la guerra francoprussiana dels anys 1870 i 1871. França havia quedat en una situació inestable i Coubertin volia educar i oferir suport als joves a través de l’esport. Aquest era l’objectiu de la seva idea de reviure els jocs de l’antigor. Després dels primers Jocs, celebrats el 1896, l’olimpisme va agafar empenta ràpidament. L’edició del 1916 havia de celebrar-se a Berlín, però la Primera Guerra Mundial va truncar el projecte. Més endavant, el 1925, Coubertin va abandonar la presidència del COI.
El seu successor fou el belga Henri de Baillet-Latour, que va haver de defensar el model de negoci del COI davant d’una competència ferotge. Després de la Gran Guerra, les federacions d’esport socialdemòcrates van crear les Olimpíades Obreres. El 1928, la Unió Soviètica va organitzar les primeres Espartaquíades a Moscou. Per a molts membres del COI, doncs, l’Alemanya nazi es perfilava com el bastió per fer front a l’amenaça comunista.
De fet, Coubertin també tenia grans esperances dipositades en els nous dirigents el país germànic, tal com va constatar Diem l’estiu del 1933. Coubertin celebrava «els canvis succeïts a Alemanya, que són un símbol d’una transformació que ben aviat arribarà a tots els pobles». Els opositors a Hitler van intentar dissuadir Coubertin, però ell estava exultant davant la perspectiva «d’una festivitat tan magnífica», segons va escriure Diem després de reunir-se amb Coubertin a Suïssa.
Coubertin, de fet, considerava que Alemanya podria mantenir «la custòdia de l’olimpisme» perquè ningú no entenia tan bé els grecs com els sicaris de Hitler. Segons Diem, Coubertin «tenia Hitler i els seus col·laboradors en un pedestal» i fins i tot va demanar un autògraf del führer.
Al seu torn, els nazis prou que li van fer la pilota, a Coubertin. Hitler va comprometre’s amb les antigues tradicions dels jocs. Alemanya, de fet, va proposar Coubertin com a candidat a rebre el Premi Nobel de la Pau el 1936 i Hitler va posar el seu nom a la plaça de la vessant sud de l’estadi olímpic i va autoritzar enviar-li una donació de 10.000 marcs.
La cancelleria, a més, va enviar una fotografia de Hitler firmada cap a Lausanne, on Coubertin vivia a la Villa Mon-Repos. A l’inici dels Jocs, el führer li va escriure un telegrama on deia: «El poble alemany es congratula de poder organitzar els Jocs Olímpics d’enguany a Berlín i de contribuir, així, en la seva gran obra de l’olimpisme.» Coubertin, que ja no viatjava cap edició dels Jocs des que havia abandonat el càrrec de president el 1925, va emmarcar el telegrama ell mateix i el va decorar amb un branquilló d’olivera.
Traducció de Laura Obradors