Ara fa un segle, just iniciada la dècada dels feliços anys vint, una nova indústria començava a fer les seves primeres passes a Europa i als Estats Units: la de la pornografia cinematogràfica. Com és conegut, la primera pel·lícula exhibida en públic, el 22 de març de 1895, a París, fou la dels germans Auguste i Louis Lumière, que mostrava la sortida dels obrers d’una fàbrica. Molts pocs anys després ja circulaven en ambients restringits —aristocràtics, d’alta burgesia...— films sexuals, com a prova de la íntima relació entre la nova tecnologia de l’entreteniment i la pornografia. Però eren encara obres d’aficionats. Fou just a l’inici de la dècada de 1920 quan el cine de sexe experimentà un canvi substancial: l’amateurisme característic dels dos decennis anteriors anà deixant pas progressivament a la professionalització que el convertí en un important negoci.
Cada any, es feien més i més obres que es distribuïen cada cop per més ciutats. Amb la seva generalització, el porno cinematogràfic sortí dels restringits cercles de cavallers molt benestants per anar entrant en ambients burgesos de més baixa condició. D’aquesta manera es convertí progressivament en un bon negoci en bona part de les gran ciutats europees i nord-americanes. També a l’Estat espanyol, però en aquest cas hi concorregué una circumstància especial, insòlita, única en el món, com fou que el cap de l’Estat, el rei Alfons XIII, fou el gran impulsor, benefactor, entusiasta consumidor i productor de les primers grans obres cinematogràfiques de pornografia domèstica, realitzades a Barcelona.
La història ha estat injusta amb la trista figura reial espanyola que acabà a l’exili polític després de la proclamació de la Segona República, de la qual, per cert, aquest 14 d’abril se’n compliran noranta anys. Mai se li ha reconegut la gran aportació que protagonitzà en el desenvolupament de la indústria de l’anomenat “cine per a adults”. Per ventura és que els cortesans en general i els mitjans de comunicació d’aquesta orientació en particular no han trobat mai que sigui quelcom per commemorar. En qualsevol cas, el que està fora de dubte és que entre els periòdics actuals és una història que passa desapercebuda, no se li fa cap cas, no s’aprofiten aniversaris —com és ara el centenari de la conversió en indústria— per recordar-la, ni de cap manera es reivindica el paper cabdal que en l’inicial desenvolupament industrial de la pornografia cinematogràfica tingué fa un segle Alfonso León Fernando María Jaime Isidro Pascual Antonio de Borbón y Austria-Lorena, Alfons XIII, el rei pornògraf.
Les imatges sexuals
La història de les imatges sexuals és tan antiga com la humanitat, o quasi. Les venus de generoses formes i representacions de fal·lus apareixen ja a les primeres representacions dels cossos humans, possiblement relacionades amb cultes a la fertilitat. Als jaciments de la cultura minoica —entre el 3000 i el 1200 abans de la nostra era— s’hi han trobat prou representacions de la naturalesa sexual humana. La mateixa temàtica emergeix a obres xineses datades cap al 2500 a. de la n. e. Més tard, la cultura hel·lenística i, posteriorment, la romana clàssica, com és prou conegut, ens deixaren força riquesa iconogràfica al respecte.
Amb l’entrada a l’època medieval i la mutació del cristianisme inicial—molt més obert i tolerant cap al sexe del que seria després— en una ideologia repressora de la sexualitat, la representació del sexe s’anà proscrivint de tota expressió artística. Les anècdotes al respecte són moltíssimes, però per ventura la més ridícula de totes fou la consigna de cobrir amb representacions de fulles de parra o directament d’amputar a base de martell i cisell els genitals de les estàtues romanes i gregues. El renaixement relatiu de l’alegria sexual artística a partir del segle XIV a Itàlia —època batejada per la història de l’art com a Renaixement— matisà una mica l’obsessió castradora del cristianisme, però sempre fou quelcom polèmic. De fet, el puritanisme rampant seguí controlant els grans corrents creatius durant els segles següents, i més encara com més integrista era la jerarquia religiosa en cada país.
En efecte, durant els segles del Renaixement (XIV i XV), l’edat moderna (XVI i XVII) i l’inici de la contemporània (XIX) totes les autoritats religioses estigueren sempre en permanent peu de guerra contra qualsevol intent d’obertura sexual. No obstant, anaren perdent posicions així com la tecnologia avançava. A partir de la invenció de la impremta, a poc a poc s’anà facilitant l’edició de textos i gravats de contingut sexual que s’intercanviaven entre alguns —molt pocs— consumidors de classe alta., cosa que sens dubte molestava les autoritats religioses. Tanmateix, com que encara es tractava d’una activitat circumscrita a grups aïllats, selectes, la norma era tancar els ulls i no fer-ne cas. A mesura que l’edició de llibres s’anà estenent i, per tant, les històries de sexe explícit escrit i, lentament també, d’imatges d’igual naturalesa es posaven a l’abast de més i més gent, les esglésies cristianes començaren a inquietar-se i a exigir a les autoritats civils que hi intervinguessin. Però a pesar de les prohibicions i la repressió, el comerç de llibres de tal temàtica anà creixent sense aturall durant els segles XVI, XVII i XVIII.
Ara bé, a pesar del seu desenvolupament, en aquelles tres centúries el consum pornogràfic estava encara a l’abast de relativament poca gent, en especial l’escrit, sobretot perquè els nivells d’analfabetisme eren altíssims. El canvi radical esclatà —perquè fou una vertadera explosió social— a mitjan segle XIX. Les imatges sexuals visqueren aleshores un desenvolupament enorme gràcies a la invenció el 1839 del daguerreotip, considerat el principi de la fotografia, i dos anys després del calotip, una tècnica que permetia reproduir una mateix imatge fins a l’infinit. D’aquesta manera, el sexe gràfic es posà a l’abast de moltíssima més gent perquè resultava fàcil de confeccionar, costava poc de fer i, per suposat, tenia un preu assequible per a les classes socials populars.
De la gran revolució que suposaren les imatges impreses de sexe en aquells moments en dona fe que el 1857 la conservadora classe política britànica aconseguí que una llei decretés que la “pornografia” —primer cop que s’utilitzà oficialment la paraula: del grec porne, ‘prostituta’, i grapho, ‘escriptura’— passava a ser il·legal al Regne Unit, tot i que mentre el consum de representacions sexuals s’havia limitat a la classe alta no hi hagué cap motiu d’escàndol. No obstant, quan es democratitzà i arribà a classes mitjanes i, pitjor encara, a les populars, se la prohibí sense manies. A molts d’altres països, més que una proscripció ad hoc es considerà el comerç o intercanvi d’aquestes imatges com un atemptat contra l’ordre públic, la moral o qualsevol altre figura legal que es pogués fer servir per intentar reprimir-la. Tanmateix, tots els intents d’aturar el fenomen foren infructuosos. Amb el progrés de la tècnica fotogràfica i l’abaratiment de la producció i reproducció, les làmines eròtiques —així se les anomenava— proliferaren per tot arreu.
L’èxit popular de la pornografia portà les autoritats dels diferents països occidentals —anglosaxons i mediterranis, europeus i americans, catòlics i protestants...—, pressionats per les respectives jerarquies religioses, a perseguir obsessivament les imatges sexuals. Fou una constant durant la segona meitat del XIX. Per suposat, l’objectiu estava destinat al fracàs, tal era la magnitud del consum i el creixement exponencial que experimentava el fenomen cada any.
A l’Estat espanyol era costum que, quan un bisbe —màxim càrrec de l’organització catòlica en un territori determinat anomenat diòcesi, dependent directament de la teocràcia del Vaticà, que a Espanya es feu correspondre amb les províncies d’ençà la invenció d’aquest àmbit administratiu— arribava al seu nou lloc de feina, emetés una proclama pública, a través de tots els centres del seu culte i de la premsa, per pressionar les autoritats civils amb l’objectiu que ordenessin xarxades de la policia contra “la proliferació escandalosa d’imatges” que excitaven “les més roïns i funestes passions” humanes a través de les “indecents làmines” que per mor dels “avanços com la fotografia corrompen els costums” catòlics, tal com escrivia pel cas un nou bisbe de Mallorca,el febrer de 1897, segons recollia el diari palmesà La Almudaina.
A pesar de les preocupacions dels bisbes i d’altres autoritats disposades a condemnar les ànimes de la població a estar a estalvi de la pornografia, les imatges sexuals proliferaren arreu d’Occident durant la segona meitat del segle XIX. N’existien de tot tipus i estaven a l’abast de quasi tothom, al marge de classes socials, gràcies al seu preu barat. S’ha conservat una fotografia de 1890, anglesa, en què es veu una dona fent una fel·lació a un home, però n’hi havia amb totes les variants que es puguin imaginar. Malgrat que es podien perseguir legalment tant els autors com els consumidors, en realitat eren tan abundants per tot arreu que resultava impossible aturar el tràfic d’aquestes làmines.
Els ‘stag films’
Si amb la fotografia el porno visqué la seva primera edat d’or, amb la invenció del cine entrà en una era de progrés que no pareix tenir fi, i que encara ara dura.
Amb el nom de stag films, literalment “pel·lícules de cérvols”, feren fortuna just començat el segle XX un tipus de cintes de cine de contingut sexual explícit que també solien ser conegudes com a “films de fadrins” o de “comiat de fadrí”. Se les anomenava així perquè era habitual que es projectessin en aquest tipus d’acte social —avui universalitzat, té el seu origen més remot a la Roma clàssica— dels joves britànics de classe alta, i que foren els que el posaren de moda progressivament a Occident. El jove que havia de casar-se convidava els amics a una festa on corria l’alcohol, sovint també drogues, es contractaven prostitutes, espectacles eròtics i es veien pel·lícules pornogràfiques, els stag films. Quasi és ociós dir que es tractava sempre d’actes reservats als mascles, amb l’única presència femenina, si un cas, de dones prostituïdes.
Les cintes eren il·legals, per això no portaven res que pogués identificar els seus responsables i, per tant, es desconeix quasi tot sobre la seva producció. Se sap, això sí, que les veia gent de possibles, atès que costaven prou diners. Les protagonitzaven normalment dones i homes que habitualment es prostituïen o, a vegades també, d’altres persones contractades en els ambients socials misèrrims.
El primer stag film del qual es té constància és d’origen argentí. Es titula El Satario i se l’ha datat el 1907. Les imatges mostren un grup de dones nues, que es toquen i juguen eròticament entre elles, quan de sobte apareix un sàtir que en persegueix una, la viola i acaba ejaculant sobre ella. Dura poc més de quatre minuts. Amb tota probabilitat no és la primera del seu gènere, però sí és la més antiga que s’ha conservat. A internet se’n mostra una còpia i l’original està en mans d’un col·leccionista espanyol anònim.
Segons Ariel Testori, historiador del cine —citat per la pàgina web del projecte argentí IDIS: Investigació i Disseny d’Imatge i So, de la Universitat de Buenos Aires—, aquesta pel·lícula “es rodà a Argentina, a les riberes de Quilmes o de Rosario”. Explica que el títol “es creu que és una mala transcripció d’El sátiro i assegura que “no se’n coneix l’autor”. Així mateix assevera que “aquesta pel·lícula i moltes altres realitzades a Buenos Aires i Rosario no estaven destinades al consum local, ni al popular. En aquell moment el porno era un entreteniment sofisticat per al gaudi de la classe acomodada del Vell continent”. Tant aquest historiador com els altres especialistes en el tema creuen que és gairebé segur que existiren altres pel·lícules anteriors a El Satario, però de moment no se n’ha trobat cap. El que està fora de dubte és que la proliferació de films d’aquesta naturalesa fou un fet “entre 1910 i 1920 a Argentina”, fins al punt que el país “fou la primera potència del porno del món”. Es creu que la majoria dels stag films de la primera i segona dècada del XX provenien d’aquell país americà. No se sap amb tota certesa la raó de per què es feien allà. Testori pensa que algunes empreses productores franceses derivaren els rodatges a Argentina, perquè així evitaven la llei francesa i perquè el cost de producció era molt més baix que a Europa. Després de rodar-les, se les emportaven a París des d’on es distribuïen per a tot Europa.
Durant la segona dècada del segle XX l’èxit creixent dels stag films feu que se’n produïssin centenars, pel cap baix. Però pràcticament no se n’ha salvat cap, amb poques excepcions que —com s’ha dit respecte de El Satario— es conserven en col·leccions privades, cosa que ha fet molt difícil poder historiar correctament el fenomen. Així i tot es coneix que, dels inicials stagfilms per a comiats de fadrí que —com el de 1907—, tenien poca diversitat, es passà ben aviat a rodar una ampla i variada selecció de pràctiques sexuals: masturbacions, fel·lacions, penetracions vaginals i anals, ejaculacions, lesbianisme, homosexualisme...
A partir de la dècada de 1920, la producció de pornografia cinematogràfica experimentà un important canvi. Igual que passà en molts altres àmbits, després de la Primera Guerra Mundial la iniciativa en el cine porno la prengueren els Estats Units, que el convertiren en una sucosa indústria. I acte seguit Europa seguí el mateix camí. Just iniciat el decenni es produí en el país nord-americà The casting couch, que els historiadors del gènere consideren la primera pel·lícula porno amb un mínim del que es podria considerar argument —una actriu que vol un paper en una pel·lícula i que per aconseguir-lo s’ha de sotmetre a tot tipus de pràctiques sexuals— i voluntat industrial, amb clara intenció d’extraure-li el màxim benefici econòmic possible. Era l’inici de la conversió de l’exclusiu entreteniment per a rics en un important negoci a l’abast de cada cop més consumidors.
El boom dels anys vint
La revista Vice Vice, creada a Montreal (Canadà) i que actualment té la seu a Nova York, tracta habitualment temes internacionals de societat, art contemporani independent i esdeveniments de cultura juvenil. A més, sol publicar reportatges sobre temes polèmics, en especial relacionats amb el sexe, les drogues, la violència, el classisme, el racisme... Publicava l’abril de 2018 un treball en què s’assegurava que The casting couch només fou “una de les milers de pel·lícules” que per l’estil es produïren en els Estats Units durant aquella dècada. Solien durar entre cinc i deu minuts, i mostraven “escenes en què es mesclaven (...) seqüències de penetració, envestides, plànols de carn, fragments de sexe oral i ejaculacions. Hi ha la creença, comprensiblement estesa, que la tolerància i l’obertura sexual augmenten de forma lineal en el temps, segons comenta Albert Steg, col·leccionista de pel·lícules i molt aficionat a aquest gènere. Per això les pel·lícules porno dels anys vint constitueixen novetats de dissonància cognitiva: es té la sensació que no corresponen al seu temps”, explicava la publicació citada.
Segons exposa l’historiador dels mass media Joseph Slade a la mateixa revista, “aquestes produccions eren il·legals i es feien anònimament fora del circuit cinematogràfic” habitual. Explica Slade que “a partir de 1920”, gràcies a “la comercialització de les primeres càmeres i projectors accessibles per a emprenedors que veieren una oportunitat de negoci en aquestes pel·lícules”, es multiplicà el nombre de produccions. Pensa, així mateix, que “és més que probable que el crim organitzat” intervingués en el control de l’incipient negoci, atès el volum econòmic que adquirí durant la dècada dels vint. En el cas dels Estats Units la popularització del cine porno tingué una relació directa amb les germandats masculines, tan habituals en aquell país: “proliferaren” els visionats d’aquestes cintes “a les ciutats on hi havia les associacions d’homes com els Elks, els Legionnaries, els Roterians o les fraternitats que a les festes que celebraven projectaven aquestes pel·lícules”. L’especialista criticava, en l’esmentada publicació, que “aquests films són un capítol essencial” per entendre “l’evolució del porno modern i una mirada a la història del treball sexual, el paper de les dones i el consum de sexe”, però que “a pesar del seu valor, aquests produccions són difícils de trobar”.
L’únic arxiu monogràfic conegut és el que creà l’investigador de la sexualitat Alfred Kinsey, de la Indiana University Bloomington, entre 1948 i 1956. Ell i els seus col·laboradors copiaren totes les pel·lícules porno que localitzaren, prengueren referències dels venedors, de tot el que els explicaren, feren pactes amb la policia de tot el país perquè els permetessin copiar obres requisades... Gràcies a aquesta feina “l’administrador actual de l’arxiu, Shawn C. Wilson, calcula que disposa de 1.600 cintes”. Tant Slade com d’altres historiadors critiquen, però, que “l’arxiu no sigui (suficientment) accessible i que la Indiana University sembli estar un poc incòmoda amb la seva col·lecció” que només ha exhibit una sola vegada, el 2003, en ocasió del 50è aniversari del Comportament sexual de la dona, de Kinsey. Per la seva banda, la historiadora del porno Linda Williams, de la Universitat de California Berkeley, considera, també per a la revista citada, que pel fet de ser l’únic arxiu d’aquesta naturalesa se li ha donat una importància que no mereix, perquè, al seu parer, “Kinsey no cercava una representació de la pornografia sinó que comprava indiscriminadament, per la qual cosa no es pot prendre l’arxiu com un registre definitiu i fiable de la història d’aquest gènere”. Assegura que el fet que “la majoria d’arxius” estiguin en “mans particulars” fa “increïblement difícil” la feina d’historiar aquest material.
El que sí que han pogut constatar els historiadors especialitzats és que la dècada de 1920 suposà, sense cap mena de dubte, l’inici de la indústria del porno cinematogràfic, superant així la fase anterior, més diguem-ne amateur. I no només passà als Estats Units. També a Europa en general i a l’Estat espanyol en particular, on, com s’ha referit al principi, hi destacà com a gran impulsor i primer gran productor ni més ni menys que qui era aleshores el cap d’aquest estat, el monarca Alfons XIII , el rei pornògraf.
El rei pornògraf
El monarca —regnà entre 1902 i 1931— era un gran aficionat a visionar cine porno. Feia que li portessin al Palau Reial —on tenia una sala a posta— totes les cintes de què tenia notícia. En realitat el que li agradava de bon de veres era mirar-les a casa de la seva amant estable, acompanyat d’ella, l’actriu Carmen Ruiz Moragas, de la relació amb la qual nasqueren dos fills. No consta que compartís l’afició amb la seva esposa, Victòria Eugènia de Battenberg. Importava les cintes, és clar, de l’estranger. Sobretot li arribaven de París. Tant li agradaven que en un moment determinat decidí fer una passa endavant i convertir-se en el primer productor espanyol de cine porno.
A principis de la segona dècada del segle XX, el rei nomenà el comte de Romanones, Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta, com una mena de comissionat reial d’afers de cine porno. L’aristòcrata, membre del Partit Liberal, pel qual ocupà la presidència del Senat i fou tres vegades president del Govern, gaudia de l’absoluta confiança del monarca. Per això li encarregà la delicada missió de buscar algú que li servís de pantalla per fer realitat el seu somni de convertir-se en productor de pornografia cinematogràfica.
Després de tastar el panorama, Figueroa fixà la seva atenció en els germans Ramon i Ricardo de Baños, de Barcelona, que eren productors i directors —a més de guionistes i tot el que fos falta— de cine mut, molt actius en aquells moment. Ramon havia après l’ofici fent feina a la productora francesa Gaumont, a París, i en tornar a Barcelona s’especialitzà en fer documentals. Gràcies a això el contractaren per anar el 1911 al Brasil a enregistrar cintes naturalistes i antropològiques. Una vegada retornat a la capital catalana, col·laborà amb el seu germà major Ricard —que també es dedicava al cine i havia creat, juntament amb Albert Marro, la productora barcelonina Hispano Films, la més important d’aleshores a tot l’Estat— i en un moment indeterminat de 1913 tots dos entraren en contacte amb el comissionat reial del porno. No es coneixen més detalls de com anà la relació inicial. Ara bé, és segur que els dos germans crearen el 1914 una empresa cinematogràfica amb un nom molt cridaner: Royal Films. És vera que el nom no necessàriament indica que Alfons XIII ja estiguera associat amb els germans en aquells moments, a través del comte de Romanones, però així ho han donat per fet els investigadors. Talment ho pensa Carlos Prego, periodista que ha publicat alguns treballs al respecte: “s’alià (el comte) amb Ramon per apostar per una nova firma (que crearia amb el germà) amb la qual rodarien les pel·lícules pornogràfiques encarregades per Alfons XIII. El nom de la companyia no deixa escletxa per a possibles equívocs: Royal Films”, escrivia l’autor el desembre de 2019 a la l’edició digital de la revista especialitzada en temes d’internet Magnet.
El fet que, segons aquest periodista, “al llarg de l’últim segle s’ha intentat desdibuixar l’estela” d’Alfons XIII com a gran impulsor del porno cinematogràfic a l’Estat, ha dificultat investigar “l’aportació crucial” del monarca en el naixement de la nova indústria. Per això hi ha tants detalls que no s’han pogut aclarir. Com és el cas del moment exacte en què començà la col·laboració entre la monarquia i els Baños. Possiblement realitzaren algunes obres durant la segona meitat de la dècada de 1910, però fou a partir d’iniciada la de 1920 quan la producció de Royal Films es multiplicà i mostrà el camí a altres empreses productores que, ara ja sí, seguien la senda del que passava a altres països —els Estats Units, França...— i, així, el porno cinematogràfic espanyol s’anà convertint en una nova indústria, gràcies a l’impuls del rei pornògraf.
Segons Prego, el monarca “ideava, encarregava i fins i tot escrivia el guió” de cada pel·lícula. El projecte arribava als Baños a través de l’home de confiança reial, el comte de Romanones. Els germans posaven en marxa aleshores tot l’operatiu. Segons el periodista citat, organitzaven, “els càstings al Raval” als quals hi anaven “els xulos i prostitutes” que feien durant hores i hores “rondes de selecció supervisades per Ramon i Ricard”. Amb aquest personal d’actrius i actors, “els Baños rodaren durant els anys (de la dècada de) 1920 seqüències de sexe en decorats fets a posta que simulaven ser confessionaris, on falsos capellans abusaven de les feligreses, en d’altres que volien ser despatxos ministerials on els titulars rebien compungides esposes disposades a suplicar per una feina per als seus marits (...); fins i tot reproduïren una consulta d’un ginecòleg que abusava de les pacients. Tot un repertori d’allò més caspós, ranci i masclista dels (que serien després alguns dels) tòpics del cine pornogràfic”.
Posteriorment l’establishment espanyol no ha volgut celebrar degudament la gran aportació d’Alfons XIII a la pornografia. La col·laboració entre el rei i els Baños durà prop d’una dècada i mitja, cosa que fa suposar que la filmografia de tan llarga i intensa relació hagué de ser per força molt nombrosa. Dissortadament, però, només en queden tres pel·lícules. “Els títols no són tan explícits com el contingut de les cintes, però donen ales a la imaginació”, diu Prego. El confesor, Consultorio de señoras i El Ministro són les que han perdurat. Explica el periodista citat que “el monarca convidava amics per assistir a les projeccions de les seves pel·lícules a la sala a posta de Palau”. Com era possible que no passés pena que la seva afició acabés per ser de comú coneixement? En realitat corrien molt de rumors, però sempre en veu baixa en ambients selectes i per suposat la premsa mai se’n feu ressò. I respecte als Baños, ja procurà el rei que estiguessin contents. Per exemple, els encarregà —entre d’altres suculents feines— les filmacions de les desfilades reials i dels esdeveniments familiars dels Borbons, amb les quals posteriorment s’elaboraven cintes propagandístiques de la monarquia espanyola.
El llegat porno d’Alfons XIII, com s’ha dit, es perdé quasi en la seva totalitat, cosa que fa sospitar si no seria quelcom intencionat, amb la voluntat de no deixar cap rastre del gran mecenatge que exercí el monarca cap a la pornografia cinematogràfica. Les tres cintes citades aparegueren moltes dècades després en un convent valencià. Es restauraren el 1991 i es conserven des d’aleshores en la filmoteca del País Valencià. També són visibles per internet.
Avui en dia la indústria del porno mou a l’Estat espanyol al voltant del 500 milions d’euros anuals —segons publicà el juny de 2019 el Diario16.com—, i aglutina unes 170 empreses en què treballen unes 2.300 persones, incloent-hi els actors. La gran aportació d’Alfons XIII a aquesta indústria, segons el periodista citat, fa que “PornHub, Xhamster, Xvideos, RedTube i per suposat la gran llista d’estrelles del porno (actual), de Nacho Vidal a Amarna Miller passant per Jordi El Niño Polla, tinguen un deute amb el besavi de l’actual monarca” d’Espanya, perquè Alfons XIII fou “el gran precursor del cine X espanyol”. Sens dubte fou el rei pornògraf.