No és com Leonardo DiCaprio. Però en versió política podria protagonitzar quelcom semblant a la pel·lícula de 2015 del famós actor, The revenant, ‘El renascut’. Així almenys ho assegura la premsa nord-americana, que dona per fet que té la intenció de tornar a presentar-se a les primàries per guanyar la candidatura del Partit Republicà a les eleccions presidencials de 2024. Si més no, és ben cert que en els últims mesos està adquirint cada cop més protagonisme polític, participant en actes de les primàries republicanes per a les eleccions legislatives del pròxim novembre, on se suposa que hi va per donar suport als precandidats més acostats a ell, tot i que en realitat el que fa són mítings per preparar-se la seva pròpia cursa electoral.
Trump dirigeix la intensa campanya política des del quarter general en què ha convertit la seva fabulosa mansió a Florida, anomenada Mar-a-Lago —d’uns 1.000 metres quadrats— que va comprar fa uns quaranta anys en una zona ultraselecta de Palm Beach, situada davant de l’oceà Atlàntic. I allà —en un despatx amb una taula que recorda a la presidencial— rep els seus seguidors i peticionaris d’ajuda econòmica per presentar-se a algunes de les eleccions que se celebraran el pròxim 8 de novembre: es renovaran 34 —dels 100— escons del Senat, la totalitat de la Cambra de Representants, 36 governadors estatals —i altres 3 de territoris—, 9 assemblees legislatives estatals, 34 fiscals generals estatals, i també es faran comicis per elegir alcaldes de nombroses localitats.
Amb Trump s’han instal·lat a la mateixa zona residencial la seva filla Ivanka i el seu espòs, Jared Kushner, que van ser elements importants de l’equip polític de la Casa Blanca entre 2017 i 2021, cosa que ajuda a suposar que el clan està preparant la nova candidatura del patriarca a les futures eleccions presidencials. La premsa nord-americana especula que podria fer l’anunci coincidint amb la possible derrota demòcrata —tal com auguren les enquestes— als comicis del pròxim mes de novembre, per així intentar capitalitzar l’èxit republicà.
Mentrestant, gairebé cada setmana intervé en algun acte públic. La setmana passada anà a Alaska, on donà suport als precandidats de la seva confiança a les primàries republicanes per elegir candidats locals per al 8 de novembre. Fou un èxit. Es convertí en la gran estrella, com passa per tot on va. De fet, fou el protagonista mediàtic molt per sobre dels precandidats. La intervenció que va fer tingué un clar to de míting contra Joe Biden, de reivindicació de la pròpia presidència i, sobretot, insistí que no va perdre les eleccions de 2020: «M’he presentat dues vegades i dues he guanyat», assegurà. El moment de màxima intensitat fou quan en un in crescendo d’invectives contra l’administració demòcrata actual arribà a la conclusió que, per arreglar la «desastrosa» situació que deixarà Biden, «ho haurem de tornar a fer», referint-se a presentar-se a les eleccions presidencials. El públic, quasi ni cal dir-ho, esclatà en visques i enceses proclames de suport, cridant l’eslògan per a les eleccions de novembre, Save America, ‘Salvem Amèrica’ (dels demòcrates, per suposat). No faltà tampoc l’advertència a la parròquia conservadora que controli bé el procés electoral «per evitar un altre robatori» com el que, al seu parer, ell va patir el 2020. A pesar de les insinuacions que es presentarà per a la pròxima cursa presidencial, encara no ho ha manifestat formalment. Té problemes legals que l’amenacen i no tot el Partit Republicà el segueix.
Crisi demòcrata. Faci el que faci Trump finalment, la situació dels demòcrates és prou delicada. La setmana passada The New York Times publicava una enquesta que atorgava a Joe Biden un escàs 33% de suport popular. Una de les xifres més baixes d’un president en aquestes alçades de mandat. D’ençà que va ocupar la Casa Blanca ha anat de rota batuda, a jutjar pels sondatges d’aprovació i popularitat que s’han anat publicant. Ha estat perdent i perdent suports, i no en recupera. Quan no és per mor de la sortida caòtica de les tropes d’Afganistan és pel fracàs de la política immigratòria —que irrita el sector més progressista dels demòcrates, per insuficient—, quan no és pel revifament de la covid és per l’augment de preus; i, sempre, és per la seva edat i els problemes reals o suposats que li provoca: travelades incomprensibles, llacunes en els discursos, equivocacions greus quan parla sense llegir...
No és estrany que els demòcrates comencin a estar nerviosos, segons contava el juny la CNN. Set de cada deu estatunidencs pensen que Biden és massa major per voler presentar-se a la reelecció el 2024 i el 33% troba que ho és massa per governar ara mateix, assegurava un sondeig del Centre d’Estudis Polítics de la Universitat Harvard en col·laboració amb The Harris Poll, publicat el 15 de juny. I pitjor encara: el 45% el valoren com un «mal president». Només el 30% dels votants demòcrates de 2020 asseguren que li donarien suport si es torna a presentar. Tot s’ha de dir: la mateixa enquesta no deixa Trump en gaire millor lloc: fins al 61% no vol tornar a veure’l en política activa i, molt menys, a la Casa Blanca.
Si els dos veterans personatges —Biden complirà 80 anys el 20 de novembre i Trump n’ha fet 76 el passat 14 de juny— tornessin a enfrontar-se a les urnes ara mateix, la diferència seria favorable al demòcrata per molt poc: 3 punts percentuals —42 % davant de 39%—, segons l’estudi demoscòpic fet per YouGov i Yahoo! News, recollida per The Independent el passat 31 de maig. La premsa més inclinada cap als demòcrates ho considerà un pràctic empat i sobretot un matalàs insuficient per mirar amb optimisme cap al 2024. El pitjor per als demòcrates és que d’aleshores ençà la intenció de vot ha caigut més, almenys en relació amb les legislatives de novembre d’enguany: un sondeig del mes de juny fet per NPR/PBS NewsHour/Marist atorgava als republicans una mitjana de vot general a tot el país del 47% davant del 43% per als demòcrates.
«No em preocupen (els resultats de) les eleccions legislatives (de novembre), ni si generen més obstrucció partidista (republicana a la seva presidència). Estic segur que ho podrem solucionar en els sis anys que em queden a la presidència», va dir Biden el 30 d’abril passat. O sigui: vol ser novament candidat el 2024. Una seguretat que no sembla compartir el Partit Demòcrata. De fet, el nerviosisme comença a palesar-se en el si de la formació. En els últims mesos s’han publicat anàlisis i opinions que parlen de possibles altres candidats. Així, per exemple, en una columna d’anàlisi política de The Wall Street Journal s’especulava amb si Hillary Clinton podria estar pensant a buscar una nova nominació. En The New York Times un conegut analista, Thomas Friedman, apuntava que si Biden insisteix a presentar-s’hi, el partit com a mínim li imposarà una nova número dos de marcat perfil conservador i augurava que podria ser Liz Cheney, una republicana ferotgement anti Trump, filla de Dick Cheney, vicepresident de George W. Bush entre 2001 i 2009, amb la intenció que obri el tàndem a sectors més conservadors que no van bracet de l’expresident.
I la vicepresidència Kamala Harris? Es va comentar en moltes ocasions el 2020 —i tot just iniciat el 2021 a les columnes polítiques de les capçaleres mediàtiques progressistes— que seria el relleu de Biden. Però si malament ho té el president en les enquestes de valoració, pitjor encara resulta la posició actual de Harris. Ja gairebé ningú la veu com el recanvi.
En el moment de prendre possessió del càrrec, el gener de 2021, la vicepresidenta semblava ser l’esperança demòcrata per a l’avenir, tant si Biden, pel que fos, es veia obligat a renunciar al càrrec com, més probablement, amb vista a la nominació del partit per als comicis presidencials de 2024. Si més no, era ben cert que sortia en la pole position de la futura cursa. No obstant, tot s’ha espenyat en aquest any i mig transcorregut. Els sondejos li atorguen menys suports que al president i, el que és pitjor per als seus interessos de futur, sembla que està adquirint tanta mala fama en el si del Partit Demòcrata que pot avortar la seva carrera política. El motiu serien les queixes cap a Biden per mor de la suposada frustració que sentiria perquè el president no li deixa prou protagonisme en positiu, cosa que, segons la premsa conservadora, ha portat a intensos enfrontaments entre tots dos. I ja no són només les capçaleres de dretes. També la CNN s’ha apuntat recentment a la mateixa interpretació. Segons assegurava aquesta televisió el mes de maig, la vicepresidenta se sent impotent perquè el president li encarrega les missions més difícils o directament impossibles, cosa que la fa protagonista sempre en negatiu, amb el resultat d’una brutal caiguda de suport popular en els sondejos, i això posa en dubte el seu futur polític. Ella negà la informació. Tanmateix, dues de les seves dones de la màxima confiança política, com eren la portaveu Symone Sanders i la cap de Comunicació, Ashley Etienne, han dimitit suposadament per aquest motiu, perquè no hi ha res a fer de cara al futur.
Real Clear Politics —una pàgina web de notícies polítiques— publicava el desembre passat que la mitjana de sondejos atorgaven a Harris el 40% de suport, aleshores dos punts per sota de Biden. I la cosa ha empitjorat. Segons Los Angeles Times, les dades demoscòpiques de la vicepresidenta són pitjors ara que les de Biden quan ocupava el mateix lloc, durant la presidència de Barack Obama, i que les d’Al Gore, vicepresident amb Bill Clinton. L’escàs suport popular no és només fruit de les errades o falta de protagonisme de Harris. També n’és responsable, i molt, la campanya dels mitjans més conservadors que l’ataquen per ser dona, negra, activista i que fins i tot llancen suposicions de caràcter sexual sobre la seva biografia política. El resultat de tot plegat el resumia en un titular la BBC quan es complia un any de la presa de possessió: «Kamala Harris, de l’entusiasme a la decepció en el seu primer any de vicepresidenta». Les coses no han millorat d’aleshores ençà. I ja es veu a l’horitzó la meitat del mandat, les eleccions legislatives de novembre.
Just després d’aquests comicis, amb el començament del nou any, els dos grans partits començaran a posar en funcionament tota la maquinària per a la llarga elecció interna de precandidats que optaran a la candidatura respectiva a la presidència federal. En els primers mesos de 2023 faran pública la respectiva precandidatura els que optin a la cursa. Biden l’anuncià l’abril de 2019 per al novembre de 2020. La primera elecció interna és el febrer de l’any electoral. Per tant, els demòcrates van cap a l’inici de les primàries en una situació certament delicada.
Trump. Les coses estan malament en la part demòcrata, però no es pot dir que per això Trump ho tingui fàcil per optar a una nova nominació. Abans haurà de superar alguns problemes legals, que no són poca cosa. Per una banda, té a sobre la investigació sobre la seva possible responsabilitat en l’assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021. I per un altre costat, per ventura amb més recorregut judicial i càrrega de profunditat política, la justícia de Nova York va desfer a principi d’any el seu enèsim intent de bloquejar la investigació judicial sobre irregularitats en la gestió del conglomerat empresarial que lidera. Un cas que implica també els seus fills més grans, Donald Jr. i Ivanka. Ara bé, com deia la CNN el 18 de febrer, «cal fer una advertència òbvia: tots aquells que han apostat perquè les topades de Trump amb la llei condemnarien la seva carrera política s’han equivocat».
Tot i així, la televisió nord-americana citada es referia al malestar a l’alça dins el Partit Republicà cap a l’expresident. «La creixent marea de l’escàndol (de la investigació judicial sobre les empreses de Trump) pot desembocar en converses internes sobre si Trump és l’abanderat ideal per al partit». Al respecte, l’exdirectora de Comunicació de la Casa Blanca amb Trump al Despatx Oval, Alyssa Farah Griffin, declarava a la CNN que «si els problemes legals de l’expresident s’agreugen, no passaran desapercebuts per als altres potencials precandidats (a les primàries) de 2024», suggerint així que la posició de Trump per ser nominat novament com a candidat a la presidència no és tan sòlida com es podria pensar.
No obstant, la televisió també recordava que mai es pot menysprear la capacitat de Trump per capgirar en interès propi allò que qualsevol altra persona consideraria un problema irresoluble. I en aquest sentit deia que el fet que hagi convertit la seva casa de Palm Beach en el quarter general d’una incessant activitat política —més enllà del suport que dona a seguidors seus que es presenten a les primàries per a les eleccions de novembre— fa pensar que està preparant l’anunci que es presentarà l’any 2024, sense que li importi gens ni mica el que passarà en els jutjats. I la CNN afegia que no cal menysprear les opcions que té. Posava com a exemple de la seva capacitat política que «ha recaptat 122 milions de dòlars» en pocs mesos, una quantitat de diners prou important que usa per incrementar la seva influència política en una gran xarxa de candidats a les eleccions del novembre que ve.
També TheNew York Times es referia a la mateixa qüestió el passat 20 d’abril en un reportatge titulat «L’enorme influència de Trump en el Partit Republicà». Segons el rotatiu novaiorquès, «una desfilada d’aspirants a senadors, governadors, congressistes...» han anat fins a la gran casa de Palm Beach per «jurar-li lleialtat, presentar-li la seva candidatura», i demanar-li suport. «Quasi tots repeteixen la mentida que les eleccions de 2020 van ser robades», per així satisfer el seu ego. I ell es deixa adular «rere d’un gran escriptori de fusta que recorda el que usà al Despatx Oval» de la Casa Blanca. Mar-a-Lago s’ha convertit, deia el diari, «en una seu informal del Partit Republicà», des d’on dissenya i executa la seva activitat política, cada cop més intensa. «Altres presidents han cedit l’escenari polític» després de deixar la Casa Blanca, però no és el seu cas: «Ha fet el contrari, ha emprès una agressiva campanya de venjança contra els republicans que creu que l’han perjudicat, i dona suport a més de 140 candidats (a les diferents eleccions de novembre) a tot el país, de tal manera que ha transformat les primàries de 2022 en una prova de la seva persistent influència». El diari progressista de Nova York assegurava que el que està fent l’expresident és «acaparar diners i inspirar por, reparteix favors i intenta esclafar els seus rivals», de manera que «s’està comportant com a quelcom molt proper al cap d’una maquinària política del segle XIX», alhora que «insinua una vegada i una altra la possibilitat d’aspirar a la Casa Blanca per tercera vegada».
Així mateix, TheNew York Times analitzava que l’objectiu final de Trump per a aquest novembre electoral és posar en els llocs clau de l’administració d’alguns estats gent que després li degui el favor de l’elecció, i així assegurar-se el control de la mecànica electoral en el major nombre possible de territoris on la disputa electoral presidencial fou molt justa fa dos anys. «Ha centrat els seus esforços quasi obsessivament a instal·lar personatges lleials en llocs estatals clau», com el de governador, membres de cambres legislatives estatals, fiscalies generals estatals... «que són els mateixos que frustraren els seus intents de subvertir els resultats (electorals presidencials) de 2020». I no se n’amaga: «Recordin que no sols es tracta de 2022, es tracta d’assegurar-nos que Michigan no sigui manipulat i robat novament el 2024», va dir en un acte en aquest estat el 2 d’abril passat. En definitiva, el que està en joc a les eleccions de novembre és molt més que el resultat a les urnes. Si guanyen els republicans i la majoria dels més propers a Trump són elegits, és quasi segur que l’expresident optarà a la nominació republicana per a les eleccions presidencials de 2024.