Julian Zelizer, professor d’Història de la Universitat de Princeton (Nova Jersey) , col.laborador de la CNN, ha publicat al web de la televisió nord-americana una anàlisi dels cent primers dies de Joe Biden. Un exercici que han fet també nombrosos altres mitjans. No són poques les capçaleres -del país i internacionals - que veuen l’actual president com una mena de segon Franklin Delano Roosevelt. Es justificaria la comparativa per l’aprovació del pla de xoc de recuperació econòmica per valor de 1,9 bilions de dòlars i que ha arrodonit aquest setmana amb un nou «pla de benestar social» -a deu anys vista - que suposarà la injecció d'altres 1,8 bilions de dòlars destinats «a millorar la vida de milions» d'estatunidencs. Si el primer projecte serà finançat a través del deute, aquest segon ho serà a través de l’increment a les rentes més altes -que tributaran quasi el 40% enlloc de l’actual 37% -, campanyes successives de lluia contra el frau fiscal i duplicant el gravamen a les rendes de capital de tots els ciutadans que guanyin més d’un milió de dòlars a l’any. Per aquest intervencionisme en l’economia i la vida quotidiana dels ciutadans se l’ha comparat amb Roosevelt i el seu New Deal aprovat el 1933: el conjunt de mesures intervencionistes destinades a recuperar el país de la profunda depressió econòmica com a conseqüència de la crisi iniciada a la borsa de Nova York el 1929.
Cent primer dies de Biden. L’analista citat dubta que es pugui comparar el New Deal de Roosevelt amb els cent primers dies de Biden. Ara bé, el que és segur, afirma, és que l’actual president ha callat «a aquells escèptics que varen fer la predicció que seria un lider dubitatiu». Al parer de l’historiador, ha quedat clar que «és tot el contrari».
Zelizer pensa que el paquet de recuperació econòmica de 1,9 bilions de dòlars demostra la capacitat política del president: «amb un Partit Republicà entestat en l’obstrucció, Biden» aconseguí, amb habilitat política, els suports necessaris «per eludir l’obstruccionisme i aprovar el projecte». Però al contrari dels més entregats a la política del demòcrata que el troben un segon Roosevelt, l’analista veu «clares diferències amb el New Deal» de l’antic president perquè l’actual pla de Biden «és més a curt termini», tot i que reconeix que «és impressionant en la seva amplitud» de col.lectius que beneficia.
Ara bé, l'historiador creu que amb el nou pla i amb els anunciats projectes d’impulsar la construcció i/o modernització d’infraestructures tradicionals -com ponts i carreteres – i modernes -com la millora de la banda ampla - així com amb les fortes inversions en augmentar la qualitat de la xarxa elèctrica, amb l’aposta pel cotxe elèctric i amb les iniciatives legislatives proteccionistes del medi ambient i de lluita contra l’escalfament global, Biden està «canviant radicalment» la concepció de país que volia implementar des de la Casa Blanca Donal Trump.
El canvi també s’ha palesat d’una manera nítida i contundent, fora de tot dubte, en la política de vacunació. Al parer de l’analista, «rep altes qualificacions el seu pla de vaccinació» durant aquests tres primers mesos del mandat pel fet que, al contrari de Trump, ha implicat l’administració federal en les campanyes estatals i no ha deixat la iniciativa a cada estat, com feia l’anterior president. Cosa que ha resultat «molt eficient» i que ha permès polvoritzar diferents rècords de vacunació popular. En aquest sentit destaca que «el 21 d’abril se superà l’objectiu d’haver administrat 200 milions de dosis, molt abans del que s’havia programat».
Igualment, la feina de Biden és «frenètica» quant a desfer el llegat de decisions claus de Trump: «tornà entrar (el país) en l’Acord Climàtic de París, establí un Consell de Política de Gènere a la Casa Blanca i revocà els decrets que limitaven la immigració i justificaven la separació de familiars a la frontera».
Tot aquest conjunt de mesures s’ha complementat amb una presència «selectiva» davant dels mitjans, en un buscat clar contrast amb la sobre exposició mediàtica que caracteritza a Trump a través del seu Twitter: «cosa que sembla que està essent ben rebuda pels ciutadans».
Zelizer no amaga els aspectes més ombrívols dels cent primers dies de Biden. Es refereix sobretot a la incapacitat de donar resposta en tan breu termini «a l’afluència de migrants a la frontera entre Estats Units i Mèxici el nombre de menors no acompanyats». Per una altra banda, l’analista adverteix que l’aprovació del pla de recuperació econòmica no implica que l’actual president pugui pensar en imantar als sectors republicans més moderats per a tot el temps del seu mandat: «el suport republicà segueix essent baix i pareix poc probable que Biden convenci» molts dels representants del partit opositor «perquè s’uneixin a ell en algun aspecte» de la seva gestió. Cosa que li pot provocar problemes per falta de suports per tirar endavant determinades lleis si li fallen alguns vots dels demòcrates: als Estats Units no és rar que representants o senadors del partit presidencial votin en contra dels desitjos de la Casa Blanca.
I sobretot, diu l’autor, «és important recordar que els primers cents dies no necessàriament determinen el curs de la resta dels quatre anys d’un president. Alguns, com Jimmy Carter, tingueren molt d’èxit durant aquest període, per després patir una caiguda política (és a dir d’acumulació de fracassos) més endavant. I d’altres, com John F. Kennedy, començaren lentament per enfortir-se» progressivament.
El més rellevant a efectes polítics dels primers cent dies de Biden és, al parer de l'analista, «que ha aconseguit injectar prou energia entre els demòcrates, molts dels quals s’han sentir sorpresos gratament per la voluntat de tirar endavant i complir les grans promeses» que el president va fer durant la campanya. Gràcies a aquest múscul polític que demostra Biden «els demòcrates poden sentir-se millor davant la perspectiva de les eleccions (legislatives) intermèdies de 2022» i això «podia solidificar un projecte (del Partit Demòcrata) que signifiqui una nova era en el liberalisme estatunidenc».