Diu que ho hauria hagut de preveure. El matí del 6 de gener, quan l’agent de policia Harry Dunn va a la feina, ja veu indicis dels fets que canviaran els EUA.
És un dimecres fred i gris, el termòmetre marca pocs graus positius. La pandèmia ha paralitzat bona part de la vida als EUA: moltes botigues estan tancades i el centre de Washington està desert. Però aquell dia, cap a les sis del matí, quan Dunn va a la feina, els carrers estan plens de gent.
Dunn veu centenars d’homes i dones que avancen cap al Capitoli, el cor de la democràcia nord-americana. Porten banderoles en què es proclama que Trump és el “veritable” president dels EUA i cartells en què exigeixen que es posi fi al suposat “robatori de vots” per part dels demòcrates. La manifestació oficial, convocada pel president Donald Trump, està programada per a les onze, però, tot i que encara falten cinc hores, a les àrees dels voltants ja s’apleguen moltes més persones de les que Dunn havia previst. “Hi penso ara i era una quantitat descomunal”, reflexiona avui.
Però, en els catorze anys que porta fent de policia, Dunn ha viscut centenars de protestes i sempre han sigut pacífiques. “Sí, naturalment, de vegades hi ha alguna detenció”, explica. “Però ni en les previsions més extremes no m’hauria imaginat mai els nivells de violència que va haver-hi aquell dia”.
Harry Dunn, de 38 anys, sembla una persona a qui res podria afectar gaire. Té el cos d’un gegant i l’humor d’un adolescent, dues característiques que l’envolten com un escut protector. Les seves dimensions el fan semblar ferm com una roca i les seves bromes, que deixa anar amb un fort anglès col·loquial, desarmen la realitat. Però a mesura que va explicant què va viure el 6 de gener del 2021, les bromes escassegen cada cop més i es desfà la fermesa que irradia la seva estatura. Al final de l’entrevista fa l’efecte de ser una persona que va quedar profundament ferida. Una ferida que avui, un any després, encara no està curada del tot.
El 6 de gener del 2021, una turba va assaltar el Capitoli a Washington. Els manifestants van obrir-se pas entre barricades i van trobar la manera d’entrar a l’edifici, on el Congrés havia de confirmar la victòria electoral de Joe Biden. Es va haver d’interrompre la cerimònia i es va haver de portar els polítics a un lloc segur. Els congressistes es van amagar en sales que havien estat creades pensant en un atac terrorista. Però ara s’havien d’amagar dels seus propis ciutadans.
L’atac no va durar ni cinc hores, però les seves repercussions es continuen notant encara ara. Les noten els policies que estaven de servei aquell dia. I les noten els EUA en conjunt.
“La meva jornada va començar allà dalt”, diu Harry Dunn. Assenyala amb el dit les escales del Capitoli, un edifici tan enorme que té més de 500 sales. Al matí Dunn i els seus companys de feina es van reunir allà per fer una breu reunió preparatòria i després van anar a ocupar els llocs que tenien assignats aquell dia. Dunn i un altre agent havien de controlar l’ala est del Capitoli.
Malgrat el fred i el mal temps, amb el pas de les hores l’esplanada de davant de l’edifici es va emplenant. “Cada vegada hi havia més gent”, diu Dunn. Una multitud com no n’havia vist mai cap. Però a la reunió del matí els seus superiors semblaven relaxats, i ell confia en els seus càlculs. “Van dir que seria un dia llarg, que potser duraria més que les vuit hores de la jornada laboral. Però no em van donar cap motiu per alarmar-me”.
Mentre Dunn fa guàrdia al costat est del Capitoli, a uns tres quilòmetres d’allà, prop de la Casa Blanca, comença la manifestació oficial. Donald Trump ha exhortat els seus seguidors a “salvar els EUA”, aquest és el seu lema. Des de tot el país arriba gent que segueix la seva crida: pensionistes de Pennsilvània que han fet hores de cotxe durant la nit i milicians vinguts de Florida que s’apleguen a l’esplanada; des de Wisconsin, Texas i Minnesota arriben famílies senceres. A les 11.50, quan Trump puja a l’escenari, l’aclamen milers de persones.
Trump repeteix la mentida que li han robat les eleccions. En aquell moment, responsables de l’escrutini, tribunals i fins i tot molts dels membres del partit de Trump ja han constatat que Joe Biden és el president legítim. A Trump li queda una última arma: els seus seguidors. “Si no lluiteu amb totes les forces, perdreu un país”, diu cridant als manifestants. “Entrem al Capitoli!”. Molts participants ho entenen com una incitació a actuar: atureu el recompte de vots que cimentarà la derrota de Trump. Al preu que sigui.
Harry Dunn, des de la seva posició de davant del Capitoli, no s’assabenta de res d’això. Encara es pensa que la multitud que s’abraona sobre l’edifici com una tempesta mantindrà l’actitud pacífica. Fins que no li arriben dues trucades d’emergència no entén “que està passant alguna cosa terrible”.
Primer circula per ràdio la notícia que s’han trobat dues bombes casolanes. Poc després, Dunn sent la veu d’un agent amic seu que fa guàrdia a l’ala oest del Capitoli. “Necessitem ajuda”, ressona per l’aparell de ràdio de Dunn. “Han trencat la línia policial”.
Quasi un any després, un dia fred de desembre, Dunn ens explica com va viure les hores següents. Amb un to que a vegades està ple de sarcasme i d’altres ple de ràbia, recorda com va abandonar la seva posició i va fer la volta corrent al Capitoli per ajudar el seu company. Quan va girar la cantonada, es va trobar de cop i volta davant un “mar de gent”. Milers de manifestants s’abalançaven sobre l’edifici. Dunn veu com unes quantes desenes de policies intenten contenir aquella gentada, més poderosa que ells. Els manifestants colpegen els agents, els tiren per terra i els ruixen amb gas pebre. Els avalotadors maltracten com a mínim un agent amb descàrregues elèctriques. Hi ha vídeos que són tan desagradables de mirar que poden ferir la sensibilitat.
Dunn està molt trasbalsat pel racisme de què va ser objecte aquell dia. En un moment determinat es troba a la cripta del Capitoli, un saló amb columnes de marès i llums d’aranya. Allà hi ha dotze estàtues de nord-americans famosos: el revolucionari Samuel Adams o Robert L. Livingston, un dels pares fundadors dels EUA. Quan hi arriba Dunn, el saló sembla “una festa d’estudiants”: els manifestants estan recolzats contra les estàtues i criden com si fos una festa d’una fraternitat universitària. N’hi ha un –si no més– que oneja una bandera confederada, símbol de la suposada “superioritat de la raça blanca”.
Harry Dunn tenia uns 25 anys quan va entrar al cos de policia del Capitoli. De fet, s’havia format en atenció sanitària, però en una fira laboral li van oferir aquesta feina i ell la va acceptar perquè era important en termes simbòlics: el Capitoli el van construir, entre altres persones, esclaus negres i Dunn diu que li agradava la idea que ell, un negre, el protegís. El va afectar molt, doncs, haver de presenciar com el 6 de gener queia en mans d’una colla de racistes.
Durant aquelles hores, explica Dunn, alguns manifestants el van insultar en diverses ocasions amb la paraula nigger, molt ofensiva als EUA. “Mai ningú m’ho havia dit anant amb uniforme”, diu Dunn. “Viure allò em va fer recordar episodis molt foscos”.
Passen unes quatre hores fins que la policia aconsegueix fer fora els avalotadors de l’edifici: a les 17.50 el Capitoli torna a ser un lloc oficialment “segur”. En els minuts posteriors, Dunn s’asseu en un banc i espera fins que es dissipa l’adrenalina del dia. Allò dona pas a l’esgotament. I a la tristesa. Dunn explica que es va posar a plorar, a sanglotar, a bramar. “Això són els EUA?”, va cridar. “Com collons ha pogut passar una cosa com aquesta?”.
Dunn no és l’únic que es fa aquesta pregunta: aquell dia mig món mira amb horror els EUA. I amb sorpresa. Per què ningú no havia previst una acumulació de gent com aquella? Com és que hi havia tan pocs policies? I com és possible que en el país més poderós del món una turba furiosa agafi per sorpresa l’Estat?
Un any després, la majoria d’aquestes preguntes encara no tenen resposta. Si bé la Cambra de Representants dels EUA ha creat una comissió d’investigació per aclarir com va poder passar allò, la investigació només té el suport d’una part de l’espectre polític nord-americà. A diferència dels demòcrates –i també de la destacada republicana Liz Cheney, filla de l’exvicepresident Dick Cheney–, la majoria de republicans del Congrés rebutgen la comissió. Amb aquesta actitud segueixen la voluntat de les persones que els van votar: una part de la societat nord-americana encara venera Donald Trump i creu que Biden va aconseguir la presidència de manera fraudulenta. Per a aquestes persones els revoltosos del 6 de gener són uns herois.
Més de 700 assaltants ja han estat acusats, amb càrrecs que van des d’entrada il·legal al Capitoli fins a danys personals greus. Tanmateix, molts republicans fan com si no hagués sigut un cop d’Estat, sinó una protesta pacífica que d’alguna manera es va malentendre.
Als policies que aquell dia van lluitar a primera línia, això els sembla una burla. Alguns agents van enfrontar-se ells sols a desenes de manifestants, que els van insultar, amenaçar i atacar físicament. I ara una part de la societat vol fer-los creure que aquells atacs no van tenir lloc.
Des del 6 de gener, quatre agents que estaven de servei aquell dia s’han tret la vida: una “xifra extraordinàriament alta”, assegura John Violanti, professor de la Universitat Estatal de Nova York a Buffalo. Violanti fa dècades que investiga la pressió psíquica que viuen els policies, però poques vegades havia vist una acumulació tan gran de suïcidis en tan poc temps. Ho atribueix al doble trauma dels agents. “D’una banda, per la por de morir que van passar. I de l’altra, per la falta de suport de l’opinió pública amb què ara es troben”.
El 6 de gener, la jornada de Harry Dunn s’allarga fins ben entrada la nit. L’endemà al matí, torna a fer guàrdia davant del Capitoli. “Si ets policia, no pots agafar-te tranquil·lament un dia de festa”, diu ara Dunn. “Si tothom ho fes, qui la faria, la feina?”. Però l’agent percep com l’atac ha trencat alguna cosa dintre seu.
Durant els dies i setmanes següents, Dunn perd la fe en el seu país i les ganes de viure. Explica que va deixar de ser una persona, que no era més que una “funda buida i depressiva”. L’aclaparaven fins i tot les converses senzilles i ja no volia veure els amics ni la família. Va continuar anant a la feina, però estava susceptible, irritable. Quan li preguntaven “Com va?”, explica l’agent, responia amb un furiós “Deixa’m estar”.
Pel que sembla, a molts companys els va passar una cosa similar. Només en el cos de policia del Capitoli, la unitat de Dunn, en els mesos posteriors van deixar la feina més de 130 treballadors.
Després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, tota una nació va fer costat als policies i bombers que estaven de servei aquell dia. Vint anys després, els EUA no se saben posar d’acord ni tan sols en si el 6 de gener va ser un atac a la democràcia o una manifestació pacífica. Si els agents que van protegir el Capitoli mereixen un agraïment. O una condemna.
A l’estiu del 2021, a Dunn li demanen que declari davant la comissió que investiga els fets. Des del banc dels testimonis parla de la multitud que anava creixent davant els seus ulls i de com va intentar salvar els seus companys de la gentada tumultuosa. Explica el racisme a què va fer front i les hores funestes que ha passat des d’aleshores. La compareixença es retransmet per televisió. Tot seguit, algunes persones li donen les gràcies. Ets un heroi, escriuen a Twitter, és meravellós que protegeixis el nostre país.
Però també rep missatges que el sumeixen encara més en la tristesa. Alguns seguidors de Trump li diuen que és un “mentider” i un “traïdor”. Li retreuen que incomplís el seu jurament com a policia perquè no va impedir que Joe Biden fos nomenat president. “Estimo el meu país”, diu Dunn, “i sentir coses com aquelles em va fer mal”.
Ara un psicòleg l’ajuda a “acceptar que està bé dir: vaig quedar ferit. Necessito suport”. A poc a poc, diu Dunn, torna a ser “ell mateix”: s’entrena al gimnàs i juga al parc amb la seva filla de 10 anys. Ha reprès el costum de tastar whisky –un passatemps d’abans– i de trobar-se amb amics per compartir àpats.
Dunn intenta no pensar massa sovint en el que va viure, però no se’n surt. La comissió que investiga l’atac treu constantment a la llum noves conclusions. Darrerament s’ha sabut que l’entorn de Trump aviat va posar-se en contacte amb manifestants clau i que el fill del president va intentar convèncer-lo perquè aturés l’assalt al Capitoli. El cap del gabinet de Trump, Mark Meadows, ha entregat documents a la comissió, però s’ha negat a comparèixer-hi, cosa que li comportarà conseqüències judicials.
Tota revelació ve acompanyada d’un enrenou polític: republicans que es neguen a reconèixer la comissió; demòcrates que intenten forçar a declarar testimonis que mostren poca col·laboració amenaçant-los amb els tribunals. “Sovint aclarir els fets pot ajudar a tancar el procés viscut”, diu John Violanti, l’expert en el món policial. “Però el que està passant ara té l’efecte contrari: allarga el trauma dels policies”.
Així i tot, encara que no existís la comissió, a Harry Dunn li costaria igualment oblidar el 6 de gener del 2021. Des de fa mesos, cada cop hi ha més indicis que Donald Trump, que va animar a assaltar el Capitoli, podria tornar a la política: d’acord amb algunes informacions, el magnat es planteja presentar-se a les eleccions presidencials del 2024. En moltes zones dels EUA encara és tan popular que podria guanyar. Malgrat l’atac contra la democràcia nord-americana. O potser fins i tot gràcies a això.
Harry Dunn té l’esperança que algun dia pugui tornar a ser la persona que era abans del 6 de gener. Però els EUA, diu, no tornaran a ser mai el mateix país. “No entenc què ens passa”, assegura Dunn. “Però tinc clara una cosa: això encara no s’ha acabat”.
Traducció d’Arnau Figueras