De Dante a Sira
Deixebla entre d’altres d’Alícia de Larrocha, Manuel Oltra o Felice Quaranta, Sira Hernández és una de les compositores i pianistes més prestigioses de casa nostra. Discreta en les (exquisides) formes i sense fer soroll però sempre bona música, tot treball discogràfic d’aquesta gran artista és sempre benvingut. Almenys, per als qui no som amants de la faramalla ni de la superficial i glamurosa ostentació que malauradament embolcalla molts dels esdeveniments musicals que s’esdevenen entre nosaltres. Sempre hem preferit la sinceritat de soirées intimistes a l’ampul·lositat filharmònica; el xiuxiueig al crit estentori; el pianissimo al fortissimo. La sinceritat de la música creada o recreada perquè sí a l’obligatorietat d’assistir al concert del mediàtic de torn. Sira Hernàndez a Lang Lang, per dir-ho sense embuts. Per això ens ha agradat tant el disc que comentem i la compositora i pianista que hi ha darrere. Culta, sensible i permeable a tot allò que tingui a veure amb l’art i la sensibilitat, Hernández explora ara l’univers dantesc amb un disc suggerent i exquisit: Tre Impressioni sulla Divina Commedia.
Com dèiem més amunt, la immensa, inabastable i immortal obra de Dante Alighieri ha estat explotada musicalment en diferents formats, gèneres, estils i èpoques. I ara li arriba el torn a tres poemes pianístics, basats cadascun d’ells en sis passatges de l’Infern, el Purgatori i el Paradís.
Ras i curt: aquest disc és una petita gran exquisidesa i cal agrair a Sony que hagi apostat fort per editar-lo. El talent compositiu de Sira Hernández flueix del primer al darrer compàs, amb la interpretació de la pròpia compositora davant del piano, en una gravació molt ben produïda i realitzada, i feta a l’Auditori Josep Carreras de Vilaseca.
Hernández no enganya i no pretén (seria irrealitzable i d’una ambició desmesurada) arribar a “narrar” el poema èpic dantesc. Ni tan sols juga amb allò tan subjectiu –i qüestionable- de la música descriptiva. Al contrari, la compositora catalana recorre a la traducció instrumental de les impressions que li susciten les tres parts de la Divina Commedia. I ho fa amb la humilitat de qui s’acosta a una obra inqüestionable, a un llegat immarcessible de la nostra cultura. Però també ho fa amb la saviesa de qui domina el llenguatge musical i l’instrument que li és mitjancer. Amb la seguretat i el desacomplaexament d’un estil propi, marcadament tonal però que no deixa de ser música del temps que la veu néixer. I amb la legítima voluntat d’aportar alguna cosa a la vasta cosmogonia del florentí més universal de tots. I a fe que ho aconsegueix, al llarg d’una hora d’audició que mereix i demana atenció i recolliment en les audicions que un pot fer un vespre, a casa, arrecerat de les tropicals inclemències metereològiques de les primeres nits de juliol.
Amb Sira Hernàndez, davallem als sinistres averns des de les impressions suscitades per la poesia dantesca; ens elevem al paradís de l’eternitat beatífica; i aterrem a la terrenalitat d’un purgatori en permanents compassos d’espera. Tot plegat, amb una erudició i saviesa musicals exemplars, que reforcen la convicció que sempre hem tingut: Sira Hernàndez és una de les personalitats musicals més rellevants i significatives del nostre panorama artístic.
Llarga vida a aquestes Tre impressioni sulla Divina Commedia.
