L’estrateg en cap que dirigeix la guerra econòmica contra Rússia no li dona gaire importància, a l’aparença militar. L’uniforme: conjunt jaqueta i pantaló business i vambes grises. El centre de comandament: un modest despatx al 13è pis de l’edifici de la Comissió Europea. Taula de reunions, una planta d’interior i una vitrina plena fins dalt. Preguntat per si se sent com a comandant en cap en el conflicte de la UE amb Moscou, respon amb un moviment de mà que ho rebutja. “La UE no funciona així”, diu. “La meva feina és sondejar i després treballar un acord.”
Böjrn Seibert, persona de confiança d’Ursula von der Leyen des de fa anys, és un d’aquells individus de Brussel·les que gairebé ningú no coneix i que tenen una influència extraordinària. Fa set mesos que el cap de gabinet de la presidenta de la Comissió coordina els paquets de sancions europees contra Moscou. Hi aprofita la seva formació com a expert militar i de seguretat. De jove va ser politòleg investigador a l’Army War College de Pennsilvània. Més tard fou responsable del gabinet de direcció del Ministeri de Defensa alemany. Mai no ha deixat de dir intelligence, terme habitual a l’OTAN per referir-se als informes dels serveis secrets.
Seran suficients les accions sancionadores d’Occident per privar Moscou de la maquinària bèl·lica? En quin moment començaran a fer mal a Putin? “Certes coses es veuen de seguida”, diu sobri. “D’altres només es mostren al cap de setmanes, mesos o fins i tot anys.” El que és segur és el canvi profund que ha suposat la política de boicot i embargament per a l’aliança d’estats. Des que el Kremlin va fer sortir els tancs, la UE ha aprovat sis paquets de sancions. Ha congelat el patrimoni de més de 1.100 col·laboradors de Putin i de 30 oligarques. La majoria de bancs russos tenen barrat el pas als mercats financers d’Europa. No es pot importar carbó de Sibèria ni tampoc es poden exportar turbines d’avions o mantega de tòfona a Moscou o a Sant Petersburg. Hi ha mercaderies bloquejades per un valor que gairebé arriba als cent mil milions d’euros; la Comissió Europea ja en diu obertament “militarització del control d’exportació”.
La que fou una comunitat econòmica s’està transformant en una aliança de seguretat que amplia el seu poder sobre els estats membres. En el moment d’aprovar sancions, la UE també ha promulgat noves disposicions legals, ha ampliat el personal i ha creat un grup operatiu dedicat a detectar i confiscar valors financers russos. “La Comissió s’ha servit hàbilment de la situació per assegurar-se més competències”, afirma un diplomàtic europeu a Brussel·les. Ara els funcionaris de la Casa Blanca segurament ja no podrien corroborar aquella queixa de Henry Kissinger, que com a secretari d’Estat dels EUA suposadament va lamentar que Europa no tingués número de telèfon. Avui, quan la cosa va de sancions, primer truquen a l’autoritat de Brussel·les i després a les oficines dels governs de Berlín o de París. I això és el que es vol per a conflictes futurs, per exemple quant a la confrontació amb la Xina. Segons aquells que fan la guerra econòmica a Washington i a Brussel·les, la guerra d’Ucraïna ha creat un model a seguir per una mena d’OTAN econòmica amb la funció de dissuadir autòcrates agressius.
La idea es va gestar el novembre passat quan Bill Burns, director de la CIA, va aparèixer sobtadament a Brussel·les. El cap del serveis secrets venia de Moscou, on s’havia reforçat en la convicció que Putin planificava la invasió a Ucraïna, a gran escala i amb l’epicentre a Kíiv, tal com va afegir. La resposta militar per part de l’OTAN estava descartada, i així va ser que les capitals occidentals van acordar que la resposta a la invasió havia de ser un paquet colossal de sancions econòmiques conjuntes. Com que els EUA ja havien reduït l’activitat comercial amb Rússia després de l’ocupació de Crimea l’any 2014, per impressionar Putin Europa havia d’entrar en joc. Brussel·les, per la seva banda, temia que els EUA aprovessin sancions unilateralment i les poguessin ampliar a les empreses dels països de la UE, sense que els europeus hi poguessin dir la seva.
Calia evitar-ho. Seibert es va reunir amb alts càrrecs de les seves direccions generals de Comerç, Finances i Energia. Els documents de treball més importants van ser llargues llistes sobre els fluxos comercials de milers de mercaderies: on i com es produeixen i com es podrien suplir en cas de necessitat. Així és com el grup reunit va poder deduir com “carregar l’alt cost a Rússia” i “minimitzar efectes indesitjats sobre la població i les empreses pròpies”. A Washington es va crear un grup expert amb el mateix objectiu sota la direcció de la vicesecretària d’Estat Wendy Sherman i el viceconseller de Seguretat Nacional Daleep Singh, exbanquer de Goldman Sachs que ja va ser encarregat de política financera internacional durant el govern d’Obama. Sobre la taula els funcionaris nord-americans tenien extensos dossiers que recapitulaven com havien funcionat les sancions contra l’Iran, contra Rússia l’any 2014 i contra l’empresa xinesa de telecomunicacions Huawei.
Les anàlisis dels serveis secrets també contenien una altra cosa, que Washington compartí amb els seus aliats amb una generositat mai vista: aparentment el Kremlin ja duia temps preparat per al conflicte. Feia mesos que les empreses energètiques de Moscou havien reduït el flux de gas cap a Europa perquè els dipòsits només continguessin una part mínima en relació amb les seves capacitats. Segons els pronòstics, les reserves no haurien estat suficients per a un hivern dels durs. On sí que hi havia reserva era a les arques bèl·liques de Putin. La seva directora del Banc Central, Elvira Nabiúl·lina, feia temps que havia començat a acumular els beneficis del lucratiu negoci del petroli i del gas en entintats financeres i bancs centrals de països occidentals. Als comptes hi havia més de 300 mil milions de dòlars. Un tresor que els russos creien ben protegit, perquè, fins llavors, les reserves de les autoritats monetàries només s’havien tocat en casos comptats i excepcionals.
En aquesta ocasió, els dissenyadors de les sancions occidentals no s’hi han volgut cenyir. Les seves anàlisis deixaven clar on coincidien els punts forts d’Occident i els febles de Rússia: en el sector financer, dominat pel dòlar, i en el sector de les tecnologies de la informació, dominat per grans empreses nord-americanes de software i hardware. És en aquests àmbits que volien centrar les mesures els dissenyadors de la guerra econòmica. Pels volts de cap d’any, Sigh i Seibert parlaven sovint per telèfon més d’un cop al dia. Els equips experts de Washington i Brussel·les es reunien en videoconferència dos cops per setmana, amb una connexió assegurada contra les escoltes. Al gener, setmanes abans de la invasió de Putin, havien lligat les bases del règim sancionador, que permetia adaptacions en funció de cinc escenaris de guerra diferents. El principi subjacent era que, com més avancés Putin en l’escalada, més dura havia de ser la resposta.
Al mateix temps, els dissenyadors necessitaven el vistiplau dels estats membres de la UE. Així que, al gener i al febrer, en una sèrie de trobades en grup, Seibert va informar-ne els ambaixadors de Brussel·les. Configurava els grups de tal manera que sempre hi hagués prou representants de l’Europa de l’Est defensors de la línia dura contra Putin. Les sancions mateixes eren menys motiu de controvèrsia que la qüestió de les condicions en què s’havien d’aplicar. La majoria dels diplomàtics consideraven que la perspectiva d’una gran invasió era un bluf. En aquell moment també s’estava especulant sobre una reacció més moderada, en cas que la invasió que es limités al Donbass. En el moment que Putin dirigí gran quantitat de tropes cap a Kíiv, als dissenyadors de les sancions de Brussel·les i Washington només els va caldre “prémer el botó del play”, tal com diuen. En estat de xoc per l’atac massiu, es van enterrar els dubtes i es van adoptar els paquets en temps rècord. “Primer dia: anunci. Segon dia: debat. Tercer dia: aprovació”, recorda un diplomàtic de la UE.
Segons Von der Leyen, van suposar “les sancions més àmplies i dures de la història” de la Unió Europea. Alhora també van ser el preludi d’una guerra econòmica en què és vàlida l’antiga saviesa militar: “No hi ha cap pla que sobrevisqui el primer contacte amb l’enemic”. Elaborar les sancions va resultar ser la part fàcil de l’exercici; més difícil va ser sostenir-les. En un principi, Brussel·les i Washington havien acordat excloure’n les exportacions de petroli, gas i carbó. I és que hi havia parts de la UE massa dependents del subministrament de combustibles. No obstant això, l’acord no va durar gaire. Poc després d’aprovar el primer paquet de sancions, el primer ministre del Canadà Justin Trudeau anunciava l’embargament nacional del petroli. Una alegria per a la extensa comunitat immigrada d’Ucraïna al seu país, i un disgust per a aquells aliats que no compten amb una reserva energètica gran com el Canadà.
El primer a sumar-se al boicot va ser el president dels EUA Joe Biden, després també va pronunciar-s’hi a favor Von der Leyen. A posteriori va resultar un compromís prematur, com es va poder comprovar. Els seus funcionaris només havien desenvolupat alternatives rudimentàries per a països europeus com Eslovàquia, Txèquia o Hongria, que reben combustibles provinent dels gasoductes i oleoductes de Rússia. La conseqüència va ser una brega aferrissada entre els estats membres que va fer endarrerir l’inici del sisè paquet de sancions durant setmanes.
Occident va haver de llançar l’atac contra el Banc Central de Rússia més de pressa del previst. A finals de febrer, els gabinets dels governs europeus i dels EUA van veure indicis que el Kremlin havia començat a retirar actius de les institucions financeres i els bancs centrals occidentals. S’havia d’actuar ràpidament per poder congelar les reserves. Ningú no ho va comprendre amb tanta rapidesa com el primer ministre italià Mario Draghi, que propagava el pla amb vehemència, sobretot davant la reticent Janet Yellen, secretària del Tresor dels EUA.
El dia 28 de febrer, de bon matí, dues hores abans que obrissin els bancs, Occident va congelar patrimoni rus per un valor de centenars de milers de milions. Si bé els actius que eren al Japó no es van veure afectats perquè la resolució de les sancions no havien arribat a temps a causa de la diferència horària, sí que va ser l’embat més efectiu per part d’Occident. “No hi comptava ningú”, es va queixar més endavant Serguei Lavrov, ministre d’Exteriors rus, que afegia que havia estat “un robatori” en tota regla.
Per norma general, les sancions econòmiques solen tardar mesos a acordar-se. En aquests casos, ha arribat a ser una qüestió d’hores, així que no és gens estrany que els dissenyadors cometessin errors. En una ocasió van bloquejar accidentalment l’exportació d’ambulàncies, tot i que els productes sanitaris estan exclosos de les sancions. Un altre cop van dificultar un transport de titani rus que Airbus necessitava urgentment per a la producció. Posteriorment, Brussel·les va haver de precisar que Rússia pot continuar exportant aquesta matèria primera a Europa. El Kremlin semblava estar clarament en desavantatge en la guerra econòmica: el 36% de les seves exportacions anaven destinades a la UE, mentre que només el 6% de les exportacions europees tenien Rússia com a destí.
Això no obstant, el Kremlin va ser capaç d’arremetre contra part dels atacs. La prohibició de subministrar béns tecnològics europeus i estatunidencs, per exemple, Putin la va burlar amb la legalització de l’anomenada importació paral·lela d’ordinadors, telèfons mòbils o components automobilístics, a través de tercers països. Per frenar les sancions financeres, el seu banc emissor de moneda va elevar els interessos i va obligar la ciutadania i les empreses a canviar els ingressos de divises per rubles. Això fins i tot va fer augmentar la cotització de la moneda “per sobre del seu valor a principis d’any”, segons constatava fa poc la Comissió Europea.
El Kremlin s’ha beneficiat, sobretot, dels preus del petroli, el gas i el carbó al mercat mundial, que Occident encara va atiar més amb les seves amenaces de boicot. Abans de la invasió, els ingressos russos del petroli ja haurien pujat a 1.400 milions d’euros per setmana, segons anàlisis de l’autoritat pública. I cal dir que Moscou ja havia hagut de “reduir significativament” l’explotació dels carburants, en un 9% segons fonts expertes. A Brussel·les, però, els dissenyadors de les sancions no volen sentir parlar d’un fracàs. Ben al contrari. Amb les seves balances constaten que les sancions “han estat molt efectives” per imposar “costos immediats i alts al Kremlin”. El rendiment econòmic cauria més d’un 10%, i les inversions privades fins i tot més del 20%.
A causa de la falta de peces de recanvi, les fàbriques d’armament de Rússia haurien hagut de tancar, la producció automobilística s’hauria vist “severament afectada”, a tot el país faltarien tractors, motors o bancs de dades d’Occident. Les mesures haurien “reduït les opcions polítiques i econòmiques”, “disminuït capacitats industrials i tecnològiques” i provocat “una forta càrrega financera”. En resum, segons el document, “les sancions funcionen”. Quatre mesos després de l’inici de la invasió russa, el conflicte econòmic amb Rússia s’ha convertit en una guerra de trinxeres, inclosa la guerra psicològica. Mentre els estats del G7 elogien les seves “mesures sancionadores coordinades i sense precedents com a resposta a la guerra d’agressió de Rússia” a la cimera d’Elmau, a la televisió estatal de Moscou els propagandistes de Putin presagien que la pujada dels preus energètics empenyerà grans parts d’Europa a la pobresa.
Fins ara, aquesta lluita no té un guanyador definit, segons jutgen experts com Gabriel Felbermayr, director de l’Institut Austríac de Recerca Econòmica (WIFO, per les seves sigles en anglès) de Viena. “A la llarga, Rússia no podrà superar el desacoblament tecnològic d’Occident”, diu convençut. “Alhora Moscou ho rebat millor que no es pensava perquè les sancions d’Europa i els Estats Units no han estat prou rigoroses”. Les mesures contra els bancs russos, anomenades “bombes atòmiques” fins fa ben poc, no haurien tingut gairebé gens d’efecte a causa dels buits legals que ofereixen escapatòria, critica l’economista. Moscou hauria estat capaç de contrarestar la congelació de les reserves de divises amb un augment dels ingressos en l’àmbit energètic. I l’embargament del petroli no entraria en vigor fins d’aquí uns mesos. Però Moscou ja estaria venent gran part de la matèria primera a l’Índia, i des d’allà sovint acaba trobant vies per arribar a Occident.
Per a l’economista, la política de sancions ha badat molt a l’hora de descartar un consell de molts experts europeus i dels EUA que proposava reduir els ingressos del petroli mitjançant aranzels d’importació coordinats. Amb la corresponent decisió comunitària, s’hauria pogut “retirar una gran part dels beneficis addicionals de Rússia”. Això, però, podria haver fet augmentar encara més els preus de la benzina i del gasoil per a la calefacció, cosa que Occident no volia infligir a una ciutadania afectada per la inflació.
En comptes d’això, ara volen forçar un preu màxim per al petroli rus, que se situa per sota del nivell del preu mundial. Les grans asseguradores occidentals, que dominen el mercat, només podrien assegurar aquells petroliers que transportin el combustible en compliment de les condicions desitjades. Molts experts dubten si hi haurà prou països que hi participin per fer que aquest pla tingui èxit. Per aquest motiu, Seibert, el dissenyador de sancions de Brussel·les, advoca en contra d’una aposta únicament econòmica. “El Kremlin ha de pagar un preu econòmic molt alt pel seu brutal atac”, diu. “Però es necessiten altres mesures com, per exemple, l’entrega d’armes. Només així augmentarà la pressió per posar fi a la guerra.”
Traducció de Mercè Ardiaca Jové