El llibre de Gabriel Ensenyat (Andratx, 1961), guanyador del Premi Joan Fuster d’Assaig 2021, és doblement oportú. Primer, perquè coincideix amb el centenari del naixement del gran intel·lectual de Sueca. Sobre la seva figura i obra ja hi ha una bibliografia molt extensa i molt valuosa, però Ensenyat ha sabut trobar una zona fosca que calia il·luminar. En segon lloc, perquè la Mallorca d’ara mateix necessita reprendre amb urgència el debat sobre la naturalesa de la seva identitat després de més de sis dècades de grans capgiraments demogràfics, econòmics, socials, lingüisticoculturals i polítics. Un moment, l’actual, en què la identitat bàsica del poble mallorquí dels darrers quasi vuit-cents anys, la fonamentada en la catalanitat fundacional del segle XIII, està en una fase galopant de minorització a causa de la suma d’un conjunt ampli de factors que tenen una gran capacitat d’alteració del que havia estat la part més substancial de la seva realitat secular.
Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista
GABRIEL ENSENYAT
Premi Octubre Joan Fuster d'Assaig 2021
Tres i Quatre Edicions
València, 2022
Gabriel Ensenyat, l’autor del llibre, i Antoni Furió, el prologuista, són dos historiadors especialitzats en l’edat mitjana. Tant l’un com l’altre tenen reconegut un gran prestigi com a estudiosos d’aquell període històric. Tanmateix, en aquesta ocasió el que fan és demostrar la utilitat del coneixement del passat històric llunyà per encarar l’anàlisi a fons del passat recent, del moment actual i del futur més immediat. D’això se’n diu exercir amb totes les conseqüències la funció d’intel·lectuals. El punt de partida d’Ensenyat és que totes les controvèrsies entorn de la identitat que es produïren a Mallorca al llarg del decenni 1962-1972 tengueren un fort component històric, o sigui, els fets de la història varen ser un element de primer ordre en l’argumentari dels participants enfrontats. Val a dir que en una bona partida de casos es va recórrer a la manipulació barroera dels abans esmentats fets i se’n va fer, del passat històric, un ús totalment condicionat pels apriorismes ideològics. No és gens sorprenent que durant la dècada de 1960 el debat identitari tengués una intensitat tan considerable. D’una banda, els canvis accelerats que va experimentar l’estructura profunda de la societat mallorquina varen incentivar la necessitat de reflexionar i de prendre posició sobre tot el que estava succeint. Uns ho varen fer amb la reafirmació de la mallorquinitat fonamentada en la catalanitat; uns altres amb la intenció d’evitar que pogués produir-se un procés de desprovincianització de l’illa, a la qual en el seu imaginari tan sols eren capaços de concebre com a subalterna del món castellà, còmodament submisa al model d’estat centralista i uniformitzador vigent i, molt especialment, desvinculada dels moviments de nacionalització identitària i política que es produïen a Catalunya. De l’altra, la dècada de 1960 és quan la cultura catalana —en un sentit ampli— inicia una fase de construcció de noves plataformes i de definició de nous objectius amb l’horitzó d’assolir un estatus de plena normalitat i d’hegemonia social tot d’una que l’acabament de la dictadura franquista ho fes possible. I per aixecar l’edifici del futur també calia tenir en compte els fonaments del passat. És la consigna llançada per Jaume Vicens Vives: «Conèixer-nos». La seva crida, des de la revista Serra d’Or, l’any 1960, perquè a cada un dels Països Catalans algú donàs veu a la seva història particular per tal que en un futur més o menys pròxim pogués configurar-se el relat històric conjunt i comú de tot l’espai de la catalanitat. Joan Fuster, amb Nosaltres, els valencians (1962), hi va fer la contribució més valuosa. Seria el llibre de Fuster i no la crida de Vicens Vives el factor més determinant perquè a la Mallorca dels seixanta es produís una abundant producció de bibliografia destinada al foment de l’autoconeixement històric des d’una perspectiva nacionalitària.
Gabriel Ensenyat parteix de la idea que l’obra de Fuster va ser l’estímul que més va contribuir que durant el decenni 1962-1972 hi hagués a Mallorca una mena de necessitat d’aclariment identitari, una conseqüència de la qual fou que s’anassin encadenant tot un seguit d’esdeveniments i de controvèrsies de naturalesa ben diversa. Ensenyat ha seleccionat un bon nombre de casos. En capítols successius, els va analitzant, sempre amb una documentació extensa i amb una gran lucidesa interpretativa. Els diferents casos tractats responen a intencions no coincidents. Hi hauria, d’una banda, aquells esdeveniments que varen tenir el seu origen en la voluntat d’afirmació i de promoció social de la mallorquinitat concebuda com a sinònim de la catalanitat, a partir de la idea que aquesta era l’única que històricament podia ser considerada la genuïna de l’illa. La fundació de l’Obra Cultural Balear (1962), la publicació d’Els mallorquins (1967), de Josep Melià, avalat per un pròleg de Joan Fuster, o la celebració d’una trobada política al poble de s’Arracó (1968) amb la presència d’intel·lectuals i polítics nacionalistes d’arreu dels Països Catalans —d’una rellevància i d’una transcendència enormes els dos primers fets, més aviat tan sols testimonial el tercer—, coincidien en l’objectiu de promoure la defensa i l’ús de la llengua i la cultura catalanes, de desvetllar la consciència nacional dels mallorquins a partir de la coneixença del seu origen i recorregut històric, amb la voluntat, a més a més, de donar-li un sentit polític a l’afirmació identitària, i de compartir projectes de futur, alhora culturals i polítics, amb els altres Països Catalans. Una entitat civil, un llibre i una trobada. Gabriel Ensenyat en fa la crònica i l’anàlisi, assenyalant de manera detallada la importància decisiva que tant l’Obra Cultural com el llibre de Melià han tengut, al llarg dels darrers seixanta anys, per a la consolidació del mallorquinisme que es fonamenta en la catalanitat, tant en l’àmbit de la cultura com en el de la política.
Enfront dels fets anteriors que pretenien l’afirmació i el reconeixement de la identitat mallorquina concebuda com l’expressió de la catalanitat dins l’espai geogràfic de l’illa, hi va haver a partir de la dècada de 1960 tot un seguit de moviments reactius l’objectiu dels quals era evitar o dificultar que els ciutadans illencs adquirissin consciència de la seva personalitat històrica i de la situació d’anormalitat en què es trobava l’ús públic de la llengua i la cultura catalanes. I també que s’adonassin que Mallorca, les Balears en el seu conjunt, no tenien cap reconeixement polític de part de l’Estat, la inserció dins el qual era de subordinació absoluta d’ençà dels inicis del segle XVIII.
A partir de l’acceptació positiva del model d’estat vigent —els seixanta, amb la dictadura, era el mateix que havia estat implantat al llarg dels dos-cents cinquanta anys anteriors—, es produí una reacció contra el procés de recobrament de la mallorquinitat de matriu catalana. Una de les línies argumentals fou el negacionisme del predomini indiscutible del component català en el procés de repoblament de Mallorca que es va produir els segles XIII i XIV. Historiadors i periodistes (Àlvar Santamaria, Roman Pinya, Antoni Alemany), fins i tot en algun cas contradient el que havien escrit una dècada abans, pretengueren minimitzar al màxim el percentatge dels repobladors d’origen principatí amb l’objectiu d’aigualir la presència de la catalanitat en la configuració identitària dels mallorquins, tant històricament com en el moment present. Altres historiadors, especialment Antoni Mas, varen contraposar a l’argument negacionista la contundència de les dades objectives extretes dels arxius.
Una segona línia d’atac contra el procés de recobrament identitari va apuntar directament contra la llengua catalana. Com que el seu portaveu més actiu signava els articles amb el pseudònim Pep Gonella, el fenomen a Mallorca va rebre el nom de gonellisme. En un moment en què el català podia començar a tenir un cert recorregut públic a partir de l’impuls de la societat civil —encara no havia estat introduït a l’ensenyament reglat ni a l’Administració pública—, sorgiren les maniobres que pretenien dificultar-ne l’expansió social i el reconeixement com a llengua de cultura vàlida per a tots els usos. Sense negar obertament la unitat de la llengua catalana, encara que implícitament sí que ho feien, atacaven el registre estàndard en nom de la suposada defensa de la llengua parlada a l’illa. La seva tesi era que el mallorquí més genuí estava en perill a causa de la imposició del català de Barcelona. La vilesa de la maniobra quedava en evidència pel fet que mai qüestionaven que el castellà fos imposat en tots els àmbits —oficials i socials— en detriment del català i que la tendència comprovable era la de la minorització progressiva de la llengua pròpia dels mallorquins. L’apoteosi del gonellisme va produir-se quan qui va acabar reconeixent que havia estat Pep Gonella, el misser i polític de la UCD Josep Zaforteza, va dir en una entrevista, l’any 2015, que tenia vint-i-cinc nets i que cap d’ells parlava el mallorquí. Per sort, els filòlegs i escriptors de més categoria, especialment Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart, aturaren les cames a les males intencions dels gonellistes.
En el seu llibre Gabriel Ensenyat parla d’un tercer tipus de fets que motivaren igualment controvèrsies públiques. El primer d’ells va tenir el seu origen en la publicació d’Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1966), a càrrec del poeta Miquel Forteza, el qual en aquells moments era el president de l’Obra Cultural Balear. El llibre era un clam contra la marginació social que històricament havien patit una part dels mallorquins —els de quinze llinatges concrets— que eren descendents dels jueus conversos. La polèmica —protagonitzada per Llorenç Villalonga, Gabriel Cortès, Josep Zaforteza, Lluís Pomar, i pel mateix autor— va centrar-se en diverses qüestions: a quin grup social corresponia principalment la responsabilitat de la discriminació dels xuetes, la conveniència o no del tractament públic del tema, fins a quin punt no podria ampliar-se molt més la llista dels llinatges que també podien ser descendents de jueus conversos, l’acceptació ignominiosa de la societat mallorquina de la marginació social de la minoria xueta... Prèviament al relat de la polèmica originada pel llibre de Miquel Forteza, Ensenyat ofereix als lectors una magnífica síntesi històrica de la qüestió xueta, molt útil com a introducció al tema. Una altra polèmica sonada (1969-1972) va ser la que va tenir com a protagonista principal l’historiador Miquel Barceló Perelló. Al voltant d’ell es va formar un corrent d’opinió que reivindicava l’època i el llegat musulmà anterior a la conquesta catalana de l’illa. Era la dècada de l’anticolonialisme arreu del planeta. La participació en clau “catalanista” d’un Villalonga que s’ho va prendre com un divertiment fa molt difícil resumir amb precisió les posicions dels diferents implicats. En qualsevol cas, de la lectura de l’obra d’Ensenyat i de la coneixença de la trajectòria posterior dels qui participaren en el debat, se’n pot extreure la idea que el que pretenien era fer valer una determinada època de la història de Mallorca sense que això implicàs en cap cas el menysteniment de la importància de la conquesta i del repoblament català dels segles XIII i XIV com els fets determinants del cicle històric dels darrers vuit segles.
L’assaig de Gabriel Ensenyat, molt valuós pel seu contingut documental i analític, també mereix una valoració molt positiva per tota una altra sèrie de fets: és molt amè, està molt ben escrit, presenta els materials d’una manera molt clara, fa ús d’una gran quantitat de fonts, l’encerta del tot a l’hora d’interpretar les intencions ideològiques que hi havia darrere dels diferents arguments, desemmascara tots aquells impostors que, en nom de la defensa de la genuïnitat mallorquina enfront de la catalanitat comuna, el que en realitat estaven fent era legitimar el procés de castellanització identitària i de subordinació política de l’illa. •