La frase «quina hòstia, quina hòstia» va quedar en les hemeroteques valencianes com a la definició de l'ensorrament electoral del PP en les eleccions valencianes de l'any 2015. Després de dues dècades de domini pràcticament absolut al País Valencià, una aliança entre el PSPV, Compromís i Podem va permetre desnonar la dreta del Palau de la Generalitat Valenciana. Aquest govern de caràcter progressista revalidaria a les urnes quatre anys més tard per escàs marge enfront d'una dreta conformada aleshores pels populars, Ciutadans i els reaccionaris i xenòfobs de Vox. El canvi cap a l'esquerra es consolidava, producte de la recomposició dels espais electorals valencians.
La transformació d'aquests terrenys electorals, així com de les habilitats competitives de les diferents forces polítiques en cada un dels camps en disputa, han estat radiografiats per Òscar Barberà, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de València, i Joan Enguer, doctorand en l'Institut de Ciències Polítiques de la Universitat de Heidelberg, a l'article d'investigació «La reestructuració de la competició electoral a la Comunitat Valenciana (2011-2019)». Publicat a la revista de ciències socials Debats, depenent de la Institució Alfons el Magnànim, assenyala que «el període 2011-2019 es caracteritza per un lleuger gir a l'esquerra i un augment de les posicions vinculades a l'espanyolisme». «El principal resultat de la combinació de tots dos processos ha sigut la pèrdua de votants identificats amb la dreta i el centre espanyolista més moderats, així com amb la dreta dual [s'empra la paraula dual per a identificar les bosses de votants que són tant valencians com espanyols en l'eix identitari]», indiquen.
En les eleccions valencianes de l'any 2011, l'estudi apunta com «el PP mostra el seu notable predomini en els espais del centre i de la dreta que van des de les posicions més espanyolistes al valencianisme moderat». «És destacable, a més, que en les seues principals zones de domini, pràcticament no té competidors rellevants. Els populars tenen competidors en el centre dual, una de les principals borses de votants de la Comunitat Valenciana, però aquesta competició no amenaça el seu predomini en aquest espai», retrata, per identificar al PSPV com al dominador del camp de «l'espanyolisme fins al valencianisme moderat, encara que la seua posició més predominant es troba a l'esquerra dual». «Els socialistes no tenen tampoc una competició notable en aquest espai, a excepció de l'esquerra dual, que també constitueix un dels principals caladors de vots de la Comunitat Valenciana», especifiquen.
Al terreny electoral de «l'extrema esquerra», EUPV i el PSPV lluitaven per erigir-se en les forces majoritàries «dels votants duals, mentre que Compromís té el control dels votants valencianistes moderats». «En tots dos casos, es tracta d'espais electorals no gaire densament poblats», puntualitzen. I amplien: «Les dues principals àrees de competició electoral de 2011 són el centre i l'esquerra duals, en les quals, malgrat el respectiu predomini del PP i PSPV, hi ha diversos partits que aconsegueixen penetrar en aquests espais. En el centre dual, el PP competeix amb el PSPV i Compromís. En l'esquerra dual, el PSPV competeix amb tots els altres partits, inclòs el PP»
«A més d'aquests espais electorals», incorporen, «en aquestes eleccions també destaca la competició en l'esquerra i el centre espanyolistes». «En l'esquerra espanyolista, el domini del PSPV és notable, però també Compromís sembla trobar-hi un calador de vots important. En el centre, el predomini del PP ha de fer front a la competició socialista. L'últim espai de competició electoral rellevant (encara que a una distància notable dels anteriors) és el que marca la lluita entre EUPV i el PSPV pel control dels votants de l'extrema esquerra dual», arredoneixen, amb l'objectiu de contextualitzar aquestes conclusions d'uns comicis marcats per la victòria aclaparadora del conservador Francisco Camps, llavors imputat per la trama Gürtel: «Els resultats de 2011 s'alineen, en bona part, amb les tendències competitives localitzades en l'arena electoral valenciana durant el període 1995-2007. En aquest sentit, es manté la rellevància competitiva del centre, pel qual rivalitzaven en 2007 fins a quatre forces, sota el domini del PP».
El mapa de la competició partidista experimenta un tomb notable amb la convocatòria valenciana del 2015. L'espai de predomini electoral del PP, segons l'anàlisi d'ambdós politòlegs, «s'encongeix substancialment en aquestes eleccions, encara que continua sent el beneficiari principal dels suports provinents del centre espanyolista i de l'espai que va de la dreta espanyolista a la dual». «La pèrdua més important per al PP es produeix en el control del centre dual, el principal graner de vots de la Comunitat Valenciana, que ara passa a les mans de Ciutadans. En aquestes eleccions, l'espai de predomini de Ciutadans té la seua principal fortalesa en el centre dual, encara que també s'estén cap al centre i l'esquerra espanyolista. En aquests espais, competeix principalment amb el PP i amb el PSPV, per la qual cosa la força dels seus suports és més limitada», radiografien.
Els socialistes, tot i abastar el poder vint anys després al País Valencià, experimenten un cop a la seua força en els diferents terrenys electorals progressistes. «En l'esquerra espanyolista, el seu domini es disputa amb altres partits com Ciutadans, Podem i Compromís. L'únic espai que controla sense disputa en aquestes eleccions és el del centre valencianista moderat, però el pes d'aquest espai és petit. La principal pèrdua del PSPV en aquestes eleccions és la del predomini de l'esquerra dual, el segon graner de vots de la Comunitat Valenciana, que ara passa a les mans de Compromís», detecten, i ressalten sobre el gran resultat de la força d'estricta obediència valenciana: «L'avançament dels valencianistes en aquestes eleccions és molt notable, perquè passen a controlar pràcticament tot l'espai de l'esquerra dual i valencianista moderada. Ara bé, el control de Compromís en l'esquerra dual no exclou que aquest siga un territori en el qual també aconsegueixen penetrar els altres dos partits d'esquerres i, eventualment, Ciutadans».
«Com també succeïa en eleccions anteriors, les àrees electorals més concorregudes en les eleccions de 2015 són també les més poblades. En el centre dual aconsegueixen penetrar (amb més o menys força) les cinc forces polítiques amb representació, des del PP fins a Podem. En l'esquerra dual també ho fan tots menys el PP. L'espanyolisme d'esquerra i de centre també són espais de forta competició entre partits», detallen. En l'anàlisi d'aquests comicis, tanmateix, se sorprenen de constatar que «Compromís assoleix retenir una certa penetració en aquestes posicions».
Les eleccions valencianes del 2019, a parer d'aquests investigadors, accentua la fragmentació, «així com una nova recomposició dels territoris electorals dels partits». «A la dreta, el PP mostra un predomini notable dels espais de la dreta espanyolista i dual. El domini dels populars en aquests territoris és quasi exclusiu, a excepció de la dreta dual, en què Ciutadans i Vox també aconsegueixen penetrar electoralment. El PP també competeix amb altres partits per l'espai del centre, especialment pel centre dual i espanyolista. Com en 2015, el centre dual i l'espanyolisme moderat segueixen en mans de Ciutadans, encara que molts partits aconsegueixen penetrar electoralment en aquests espais, la qual cosa limita la seua capacitat de creixement», desgranen.
Ciutadans, actualment en declivi i amb unes perspectives de cara als comicis del 2023 ben magres, obtenia, en el seu moment, «mantenir el seu domini compartit en els espais de l'esquerra i el centre espanyolistes, encara que en l'esquerra el comparteix amb el PSPV i en la dreta amb els socialistes, PP i Vox». «En 2019, el PSPV recupera el seu domini en l'esquerra dual i l'espanyolisme, encara que en aquestes àrees també penetren un nombre notable de competidors que van des de Compromís fins a Ciutadans. Els socialistes també estenen la seua capacitat de penetració a l'extrema esquerra dual i al centre dual i espanyolista», disseccionen sobre la musculatura electoral de la formació del puny i la rosa.
Unides Podem, aleshores integrada per EUPV i Podem, només s'imposava en el terreny de l'anomenada «extrema esquerra espanyolista» i Compromís encara controlava l'espai de l'esquerra valencianista moderada sense cap mena d'oposició. La coalició d'estricta obediència valenciana estenia els seus tentacles als camps de la considerada com a extrema esquerra i a l'anomenada com a esquerra dual. «A diferència de les anteriors, en aquestes eleccions, Compromís deixa de tenir una presència rellevant en l'espai de l'esquerra espanyolista», remarquen. I resumeixen: «Com també succeïa en 2015, l'augment de la fragmentació no implica una separació nítida dels territoris controlats pels diferents partits. Dit això, les principals àrees de competició continuen estant en les posicions electoralment més poblades i reprodueixen, a grans trets, les línies de competició de convocatòries passades».
«Les dificultats per a mantenir el predomini han sigut molt notables, cosa que explica l'alternança entre partits com el PSPV, PP, Ciutadans o Compromís», conclouen una vegada efectuada l'ecografia de la competició electoral en els comicis del 2011, 2015 i 2019, per explicar: «Es deu, en bona part, al fet que pràcticament tots els partits valencians han sigut capaços de penetrar amb més o menys força en un d'aquests espais o, fins i tot, en els dos, com és el cas del PSPV, Ciutadans i Compromís. La lluita pel control també ha sigut notable (especialment a partir de 2015) en altres espais com l'extrema esquerra o la dreta duals». «A diferència de les anteriors, en aquestes àrees la competició s'ha limitat als diferents contendents de cada bloc ideològic: en l'esquerra, ho han fet el PSPV, Compromís i Podem; en la dreta, el PP, Ciutadans i, en 2019, també Vox».
El tercer espai de disputa s'ha situat, a parer d'aquests politòlegs, a l'esquerra i el centre espanyolistes, on «cap partit ha aconseguit mantenir el predomini entre eleccions i, en algun moment o en algun altre, tots els partits han aconseguit presència en alguna de les dues àrees o, fins i tot, en les dos». «Els esforços dels partits per mantenir la seua presència i rellevància en alguns d'aquests espais no exclouen que s'hi hagen pogut identificar àrees de cert predomini electoral (eventualment, fins i tot d'una certa exclusivitat) més o menys estable al llarg d'aquests anys. El PP és un bon exemple d'això: encara que la seua àrea de domini ha sigut erosionada en l'espai del centre, encara conserva el seu predomini en bona part de la dreta dual i espanyolista», precisen.
«En l'altre extrem de l'espectre polític, Compromís ha sigut capaç de mantenir el predomini en l'espai de l'esquerra valencianista i Podem ha fet una cosa semblant en l'extrema esquerra espanyolista. En el cas de PSPV i Ciutadans, les seues àrees de predomini han tendit a estar més concentrades geogràficament en l'esquerra i el centre dual», completen, per rematar: «El cas valencià sembla suggerir que la competició electoral també pot produir-se sense (o amb limitats) vedats exclusius per a cada partit i amb zones àmplies en què el predomini és precari i l'alternança constant. Sens dubte, això ha de traduir-se en les estratègies discursives i de captació del vot, però també dificulta la cooperació entre partits que competeixen per segments amplis de votants». Tota una ecografia del canvi electoral al País Valencià iniciat en 2015, el qual estarà sotmès a un nou test en poc menys d'un any.