Per tal de fer-lo espectacular, televisivament parlant, À Punt podria proposar que l’escrutini de les eleccions a les Corts del 28 de maig de 2023 s’efectuara per comarques, del sud cap al nord. Això contribuiria a evidenciar, a més, la diversitat del País Valencià.
A primera hora de la nit, en conèixer els resultats del Baix Segura, Vox estaria en condicions d’ocupar la presidència de la Generalitat. La possibilitat de tenir com a cap del Consell José María Llanos, Ana Vega o qualsevol candidat que presenten es plasmaria en els gràfics. No sols això, sinó que la majoria absolutíssima que Vox sumaria amb el PPCV els faria reunir dos terços de les Corts, cosa que els permetria de promoure una reforma unilateral de l’Estatut que liquidara aspectes de l’autogovern que avui semblen blindats.
Així que arribaren les dades procedents del Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, l’Alacantí i la Marina Baixa, Carlos Mazón començaria a respirar: el PP s’hi posaria per davant i ell seria el nou president. De la seua banda, Compromís i Unides Podem irromprien a l’hemicicle amb una representació encara testimonial. El PSPV es mouria en terra de ningú.
El mapa s’alteraria de veritat amb l’obertura de les urnes de l’Alcoià, la Vall d’Albaida, la Costera, la Marina Alta i la Safor, on l’esquerra botànica rebria molt d’oxigen. Un canvi que es consolidaria quan es comptabilitzaren els vots de les dues Riberes, l’àrea metropolitana de València i el cap i casal, on Compromís evidenciaria la seua fortalesa.
Arribats a aquest punt, les formacions progressistes ja estarien en condicions de superar el bloc de la dreta. En qualsevol cas, la pugna per la victòria seria aferrissada. Aquestes comarques confirmarien que Unides Podem salva la tanca fatídica del 5% i que Ciutadans és incapaç d’aconseguir-ho, una circumstància determinant amb vista al resultat final.
Més al nord, tant a la Plana Baixa com a la Plana Alta, el PSPV s’anotaria algun diputat addicional en detriment de Compromís i Unides Podem, mentre que Vox tornaria a retallar la distància global que el separa del PPCV. Una de les últimes paperetes escrutades seria la de Ximo Puig, que la diposita a Morella, en els Ports. A aquella hora ja sabria si continua o no com a president de la Generalitat.
Sense aquest recompte tan mediàtic, tan al rojo vivo que també faria les delícies d’Antonio García Ferreras, cal parar atenció a alguns aspectes que, sens dubte, condicionaran el resultat d’aquell dia, començant per dues qüestions estrictament reglamentàries.
Una de les claus fonamentals que determinarà el resultat dels comicis valencians serà qui encalla i qui no en la barrera del 5%
La primera d’elles serà, en efecte, qui encalla i qui no en la barrera del 5% que dona accés al repartiment d’escons. Si Unides Podem i Ciutadans compareixen de manera individualitzada a la cita electoral del 28M —sense Compromís i sense el PPCV, respectivament—, totes les opcions del Botànic passen per l’entrada dels primers i la no entrada dels segons.
L’altra qüestió formal a tenir en compte és el pes diferent de cada vot en funció de cada circumscripció. I és que la distribució mínima d’escons establerta a l’Estatut i que precisa la llei electoral pròpia no juga a favor del Botànic.
La demarcació de Castelló, on les forces estan bastant igualades, escull un total de 24 diputats, és a dir, un per cada 17.500 habitants. La de València, on l’esquerra és majoritària i hauria d’afermar la seua tercera victòria, en tria40, un per cada 49.200 censats. I la d’Alacant, on la dreta continua sent l’opció preferent, n’escull 35, amb una proporcionalitat de 36.500 persones per cada escó, pràcticament calcada a les 37.000 que elegirien cada diputat en cas que existira una circumscripció única.
El desequilibri de la representativitat territorial suposa un hàndicap per al PSPV, Compromís i Unides Podem. I en uns comicis tan igualats com els que es preveuen és un factor gens negligible. Alacant és important. Més important que mai.
Ho és també per als populars, que observen amb preocupació el creixement de Vox a les àrees més meridionals del país. La robustesa de la ultradreta a Almeria i Múrcia es prolonga al Baix Segura, una comarca fronterera en què els lligams comercials i humans amb la comunitat murciana són notables.
De moment, les enquestes publicades no anuncien un enfonsament de l'esquerra en aquestes contrades, però el rebot de les eleccions andaluses podria ser un perill. Tampoc no juga a favor el pes municipal de l'esquerra, netament inferior al de la circumscripció de València.
Amb les municipals, de nou
Perquè en unes eleccions com les del 28 de maig de 2023, en què els ciutadans —si Puig no anuncia un avançament electoral improbable— tornaran a elegir alhora les noves Corts i els seus alcaldes, la capacitat de mobilització dels candidats locals esdevindrà clau.
En aquest sentit, els socialistes confien que primer edils joves i amb bons resultats al darrere com els de Vila-real, la Vall d'Uixó, Sagunt, Mislata, Cullera o Xàtiva arrosseguen vots a l'urna autonòmica. També confien en els de Vinaròs, Benicarló, Gandia, Dénia, Xàbia, Elda o Alcoi, per posar alguns exemples més de ciutats mitjanes en les quals resulta cabdal abstraure's al màxim de la política estatal i centrar-se en la més propera. El paper de l'alcaldessa de Castelló de la Plana, Amparo Marco, també serà important.
Les opcions de Compromís dependran molt, igualment, del resultat de la coalició a la ciutat de València. Això explica la pressió que està sentint l'alcalde, Joan Ribó, per optar a un tercer mandat. Una possibilitat que va descartar en el passat per raons d'edat —es presentaria a les eleccions de 2023 amb 75 anys—, però que els companys li estan fent replantejar-se. De fet, estan oberts a reformular el sistema de primàries, de manera que puga dissenyar una llista amb regidors a la seua mida. Així, tot indica que Papi Robles, l'actual síndica de Compromís a les Corts, hi ocuparà el número 2.
Siga com siga, el resultat de la coalició valencianista no dependrà només de la seua penetració a la capital. Tant o més decisiu serà la persona que encapçale la candidatura a la Generalitat, i en quines circumstàncies ho farà.
Sense Mónica Oltra a la llista de Compromís —si renunciara a formar-ne part a causa de la investigació judicial a la seua Conselleria per la gestió del cas d'abusos per què ha estat condemnat el seu exmarit—, les expectatives de la coalició serien una gran incògnita. Els socialistes asseguren, partint dels estudis amb què treballen, que la marca Compromís està tan consolidada que a penes li afectaria la presència d'un altre aspirant a la presidència.
Garijo no renuncia a liderar la llista conjunta amb Podem i pensa que la marca Unides Podem ja està cremada, mentre Illueca sospira amb un acord improbable ampliat a Compromís
Amb tot, convé no perdre de vista la doble cita electoral del 28 d'abril de 2019, en què la candidatura autonòmica, encapçalada per Oltra, va obtenir 443.640 vots, mentre a l'urna del costat, la de les eleccions estatals, Compromís —amb Joan Baldoví com a candidat per València— en recollia 173.821. No eren comicis homologables, però l'elector va diferenciar clarament a l'hora d'introduir el seu vot. Això constatava la capacitat de seducció de cada cap de llista.
Pel que fa a Unides Podem, el panorama és encara més difús. Fins i i tot es desconeix amb qui es presentaran, si és que ho fan acompanyats; i si ho fan tots sols, com en 2019, sota quina marca ho faran. A la coordinadora general d'Esquerra Unida i consellera, Rosa Pérez Garijo, li sembla que la marca Unides Podem ja està cremada.
A més, a diferència del que va succeir quatre anys enrere, Esquerra Unida no renuncia a liderar la candidatura conjunta. Un paper que a Podem tenen reservat al vicepresident segon del Consell, Héctor Illueca, que encara sospira, tanmateix, amb una confluència amb Compromís a les eleccions valencianes, a imatge i semblança de la que Yolanda Díaz promou en l'àmbit estatal.
A Compromís, l’oferiment d’anar units provoca sentiment contraposats. Iniciativa del Poble Valencià afirma que és una alternativa que convé estudiar, mentre que a Més —l’antic Bloc— la proposta genera una contestació evident.
Pedres en el camí
Abans que no s’arribe a aquella estació, n’hi ha d’altres pel camí. I amb pedres a les vies. El periple fins el 28M no és senzill.
La investigació judicial per l’actuació d’Oltra és el principal entrebanc a què ha de fer front el Botànic. El Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) ja ha assignat els components de la sala civil i penal que se’n faran càrrec: la presidenta de la institució, Pilar de la Oliva, que presidirà el tribunal; l’exfiscal anticorrupció Vicente Torres i el magistrat Antonio Ferrer, que hi oficiarà com a ponent.
No és un tribunal escorat a la dreta, però tampoc no ho estava Vicente Ríos, el jutge instructor que ha remès la causa al TSJCV amb una interlocutòria en què sol·licita la declaració de la vicepresidenta del Consell per tal d’aclarir les passes que va seguir el seu departament.
Amb una petició tan raonada com la de Ríos, la imputació es dona per feta. Oltra haurà de patir lapena del Telediario de declarar com a encausada, però confia que les seues explicacions suposen l’arxivament de les actuacions que afecten la seua persona. Ara bé, i si no és així?
La previsió que els terminis judicials del cas d’Oltra s’encavalquen amb els electorals espanta els grups d’esquerra
La previsió que els terminis judicials del cas d’Oltra s’encavalquen amb els electorals espanta els grups d’esquerra. I una Oltra que continuara imputada després de la seua declaració, atrinxerada a la vicepresidència a l’espera d’una vista oral, amb tot el soroll que provocaria això, és una hipòtesi que alguns preveuen i d’altres prefereixen no imaginar.
Els moviments a Compromís permeten intuir que la coalició prepara un pla B: B de Baldoví. Però també hi hauria un pla ve baixa. El pla V: Vicent Marzà.
La sintonia entre Puig i ell és total. El seu salt de la Conselleria d’Educació al grup parlamentari de Compromís ha desagradat el president, però en el seu cercle tenen clar que un Botànic III amb Marzà com a vicepresident començaria amb més bon peu que una tercera edició amb Oltra de número 2. La confiança entre ells ja està prou malmesa.
N’és bona mostra la guerra freda que protagonitzen la vicepresidenta i la titular de Justícia independent a proposta del PSPV, Gabriela Bravo. Involucrades en mil disputes dialèctiques i una, setmanes enrere Bravo va explicitar que ella valoraria seriosament l’opció de dimitir el càrrec si la seua situació processal danyara la institució que representa. Una indirecta molt directa a Oltra.
Tot plegat fa pensar que el manteniment d’Oltra com a imputada —amb un probable processament a l’horitzó— incrementaria molt els decibels de la política valenciana, amb ressò a la premsa estatal i les derivades que això podria tenir.
Un escenari de tensió extrema que obriria la porta a una revolta interna de Compromís o, encara pitjor, a una amenaça de destitució com a vicepresidenta amb les eleccions a la cantonada. La teoria de la persecució de l’extrema dreta hauria arribat aleshores al final del seu trajecte i Oltra, cada vegada més reclosa en el cercle de confiança més estricte, es veuria contra les cordes.
En paral·lel a la de Mónica Oltra circula la causa judicial en què està immers Francis Puig, el germà del president, per les subvencions públiques al foment del català que la seua empresa de comunicació va percebre de les dues Generalitats.
El cas, que transita per la justícia ordinària, també es troba en fase d’instrucció. La setmana passada, el germà del cap del Consell va respondre durant quatre hores les preguntes de la Fiscalia i tant la Intervenció de la Generalitat Valenciana com la de Catalunya enllesteixen dos informes sobre la concessió de les ajudes.
L’oposició té dipositades bona part de les esperances en aquests dos processos. El Botànic, al seu torn, confia que la bona valoració ciutadana sobre la gestió de la pandèmia, uns indicadors econòmics òptims i notícies com l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt li posen en safata la tan cobejada tercera legislatura. Les enquestes no anticipen un canvi de cicle, sinó que reflecteixen un torcebraç homologable al de 2019.
Des que la covid va fer acte de presència, en març de 2020, en cap de les autonomies que on s’han celebrat eleccions no s’ha produït una alteració del color polític. I així com a Andalusia es preveu una majoria còmoda de la dreta després de tants anys de PSOE, existeix la confiança que els valencians no desitgen un retorn de la dreta. El record de la corrupció desbocada encara és una llosa massa pesant.
No obstant, la pèrdua d’actius com els síndics Manolo Mata i Fran Ferri, o el nou rol —en segon plànol— de Marzà, són aspectes que de ben segur repercutiran en el nou dia a dia del Govern del Botànic, que ha escomès una renovació important en les àrees gestionades pels socialistes per imprimir un “nou impuls”.
També espanta i molt una possible convocatòria unificada de totes les eleccions, en cas que Pedro Sánchez avance sis mesos —contra pronòstic— els comicis estatals de 2023 per tal de fer-los coincidir amb els autonòmics i municipals. Al PSPV tenen clar que això jugaria en contra dels seus interessos. De fet, en maig de 2023 farà tres anys i mig de l’última ocasió en què els valencians van ser convocats a les urnes. Un altre factor a tenir en compte, atès que l’elector molest amb la gestió del gabinet de Sánchez podria manifestar aquest rebuig en les eleccions autonòmiques.
La llista única impossible?
El PPCV no els ha traslladat cap proposta formal, però esperaven que el pas del temps, com passa amb la fruita madura de l’arbre, provocara la caiguda de Cs a les seues llistes.
En un combat tan competit, atreure el 3 o el 4% dels vots que podria sumar la formació taronja pot decantar majories. Però a Ciutadans no volen sentir-ne a parlar i no deixen de marcar terreny. Darrerament, arran de la referència a la “nacionalitat catalana” per part del nou president estatal del PP, Alberto Núñez Feijóo, Cs fins i tot ha reclamat una reforma de la Constitució que elimine la referència a les “nacionalitats històriques” i les deixe en unes simples “regions”. Com tota la resta.
Sense un feeling especial amb Feijóo, com sí que tenia amb Pablo Casado i Teodoro García Egea, el futur de Mazón es presenta igualment boirós. La de 2023 pot ser la seua única oportunitat de presentar-se a uns comicis. O l’aprofita i recupera la Generalitat per al PP o qui sap què se’n farà d’ell.
Les enquestes internes del PP no difereixen gaire de les del PSPV: el Botànic conserva la majoria absoluta i l’erosió, que és lleu, se circumscriu a Compromís i Unides Podem. De moment tenen més expectatives concentrades en l’Ajuntament de València, amb María José Català com a alcaldable, que no en la Generalitat.
En el seu trajecte cap al 28M, el PPCV també té obstacles que es projecten des del passat, com ara els cassos Assut —que afecta el PSPV i l’antic Bloc— i Erial, en què tornarem a sentir parlar molt d’Eduardo Zaplana, el padrí polític de Mazón. La instrucció de la causa ja està en la fase final.
Amb tot, Puig i Mazón són els únics candidats confirmats, a hores d’ara. A Compromís i Unides Podem ja hem vist què passa. A Ciutadans l’opció més probable és María Muñoz, coordinadora autonòmica que comparteix grup parlamentari amb Inés Arrimadas al Congrés. Tampoc no és desacartable, en absolut, que la candidata acabe sent la persona que ocupa la sindicatura del grup a les Corts des de fa un any, Ruth Merino. I de Vox, res no se’n sap. Sense lideratges autòctons potents i amb l’alacantina Macarena Olona a Andalusia, podria passar qualsevol cosa. Presenten qui presenten faran un bon resultat.
Sobretot a la circumscripció d’Alacant, on el Botànic es juga molta part de la seua continuïtat. Potser per això Puig la setmana passada, de tornada d’un viatge de quatre dies a Portugal, va plantar-se de seguida en un acte hídric a Asp. I des de Lisboa ja s’havia felicitat per la decisió d’Euronews d’instaurar una seu a la ciutat d’Alacant.
En ple Any Fuster, ja se sap: o el Botànic resistirà a Alacant o no serà.