El golf de Roses dibuixa una paràbola que, contemplada a vol d’ocell, ratlla la perfecció geomètrica: el fixen a la geologia dues àncores: el cap Norfeu al nord, i al sud la massa rocosa amb què el massís del Montgrí es desploma al mar. Entremig es desplega un litoral pla, impecablement horitzontal i sorrenc, l’avantguarda costanera d’una plana al·luvial vastíssima nodrida per dues desembocadures —la de la Muga i el Fluvià— i una zona humida protegida —el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Per aquesta latitud, d’una ineludible transcendència geoestratègica, penetraren grecs i romans. Hi fundaren Roses (Rhode). I Empúries (Emporion), que avui pertany a l’Escala, el municipi al qual dediquem les pàgines següents.
És a Empúries, doncs, on comença el nostre periple. El món hel·lènic s’assentà, ací, a la vora d’un port natural, i més tard els romans aprofitaren l’emplaçament per a crear una nova colònia i perpetrar la incursió militar definitiva a la península Ibèrica. No ens hi estendrem, perquè s’ha vessat molta tinta al respecte. En qualsevol cas, el viatger que arribe a l’Escala haurà de saber que Empúries és de visita obligada. Aquesta joia arqueològica està inscrita a la llista indicativa del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, a l’espera de ser reconeguda com a tal. Sense cap mena de dubte, es tracta d’un dels llegats clàssics més interessants que posseeix Catalunya. Cal passejar-s’hi, deambular entre la pedra antiga, la memòria d’un assentament la presència del qual ha modelat el paisatge local, tornant-lo deliciosament harmoniós, equilibrat. Esplèndidament hel·lènic: llum intensa sobre un mar de blau profund, amb el toc vegetal del pi i alguna estàtua aïllada, lluminosa, d’un blanc resplendent, que es retalla sobre el cel.
Una mínima successió de camps separa les ruïnes d’Empúries del petit nucli de Sant Martí d’Empúries. Aquest se situa lleugerament al nord del conjunt arqueològic, al límit del municipi de l’Escala, i configura la porta meridional del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. La seua trama urbana conserva intacte l’aire medieval, un organisme irregular amb artèries, poques, impredictibles, alguna placeta menor, la plaça Major, l’església, el castell i les restes de muralles. El lloc, que originàriament ocupà una península avui desapareguda, ha estat habitat des del segle IX aC. La intensitat dels intercanvis comercials va convertir-lo en l’antiguitat en un dels ports cabdals de la Mediterrània. El 1064 Sant Martí d’Empúries deixà de ser capital del comtat d’Empúries, la qual es traslladaria a Castelló d’Empúries, menys exposada als atacs des del mar. Val a dir que Sant Martí es descobreix amb quatre passes; és de dimensions minúscules i de població escassa —hi viuen una quarantena d’ànimes. No obstant, l’ambient invita a recrear-s’hi. Hi trobareu les restes de la muralla medieval, del segle XIII, i un discret portal d’entrada a ponent, a més d’un mur i d’un portal situats a la plaça Major, que són els únics elements que sobreviuen del castell. I allà mateix, a la plaça principal, hi ha l’església parroquial, d’aspecte cec, opac, defensiu. El temple va ser finalitzat al segle XVI, en estil sòbriament gòtic, hereu d’una arquitectura anterior romànica. Entre els materials constructius, es troben fragments de terrissa grecoromana. I encara, unes làpides coronen la porta: recorden, a títol commemoratiu, les intervencions realitzades als segles X, XIII i XVI. La plaça Major és animada durant les hores centrals del dia i els capvespres calorosos, quan les terrasses presenten una suculent oferta gastronòmica. I és allà mateix on es produeix un anacronisme arquitectònic: apareix la casa del Servei Forestal que fa de contrapunt a la condició medieval i separa imperfectament el nucli vell del litoral. Es tracta d’una proposta modernista construïda el 1910 sobre les muralles antigues i medievals. La finalitat de l’edifici va ser allotjar el personal tècnic involucrat en el projecte de fixació i repoblació de les dunes empordaneses que havien suposat un problema històric per a la gent del lloc. En l’actualitat, la casa Forestal és seu del Centre Iberia Graeca, un organisme creat pel Ministeri de Cultura i el Departament de Cultura de la Generalitat amb el propòsit de fomentar la recerca i el coneixement del patrimoni arqueològic grec de la península Ibèrica.
Les problemàtiques dunes a què ens referíem eren formades per sorra provinent del golf de Roses. Aquesta enterrava cases, camins i canals de reg, a més de produir danys als conreus propers. Com a contrapartida, fou aquesta sorra la que degué permetre conservar la ciutat grecoromana d’Empúries fins als nostres dies.
La fixació de les dunes a Sant Martí d’Empúries, per mitjà de vegetació autòctona i exòtica, es dugué a terme des de l’àmbit públic —ja hi havia hagut particulars que amb anterioritat havien dut a terme una tasca similar en finques privades— i va suposar una acció pionera a l’Estat espanyol que, d’altra banda, acabaria servint de model a altres indrets de la península Ibèrica. Els problemes provocats per les dunes varen motivar que l’any 1877 l’Ajuntament de l’Escala sol·licitara oficialment la intervenció de l’Estat per a posar-hi solució. El 1892 es presentava un primer projecte —el definitiu arribaria dos anys més tard— i el 15 de març del 1896 s’iniciaren els treballs que haurien de fixar la duna litoral.
Abans de posar rumb al nucli urbà de l’Escala, atanseu-vos al mirador sobre la costa: antigament fou la punta de llança de la desapareguda península on s’ubica Sant Martí d’Empúries: al nostre davant l’anomenada punta de Sant Martí separa la platja del Riuet de la d’Empúries. A la seua dreta, tanquen la platja d’Empúries les restes portuàries d’un moll grec.
Tot passejant l’Escala
Sant Martí d’Empúries es manté unit al nucli de l’Escala a través d’un agradable passeig per a vianants i ciclistes. Quan la bonança climàtica fa acte de presència, l’avinguda no pot estar més concorreguda. Cobreix una distància d’un parell de quilòmetres, passant pel conjunt arqueològic d’Empúries i vorejant les platges de les Muscleres, del Moll Grec, del Portitxol, i finalment la del Rec del Molí. Durant la caminada, el mirador de les Coves reserva una panoràmica privilegiada de l’Escala, del moment concret en què aquesta se submergeix al mar.
Arribem, doncs, a l’Escala pel nord. L’orografia queda sensiblement alterada per una elevació discretíssima, batejada justificament amb el nom de Pedró. Abans, però, toca detenir-nos a l’entrada del poble: hi trobem el Museu de l’Anxova i de la Sal. La institució museística, que ocupa els antics escorxadors, descobreix al visitant els secrets de la salaó i, junt amb aquesta, de la producció anxovera. L’anxova confitada és un bé preuat i signe d’identitat de l’Escala en particular i de la costa empordanesa en general, a jutjar per les consideracions que Josep Pla escriu a El que hem menjat; “A l’Escala feien pots d’anxova molt bona, que tenien molta fama. A Roses i al Port de la Selva, no en parlem. Més a garbí, a Sa Riera, a Tamariu, a Calella, eren excel·lents. Però, potser, les millors anxoves del Mediterrani es feien a Cadaqués. Aquest és, si més no, el meu modest criteri.” No cal dir que l’escriptor de Palafrugell és un bon coneixedor de la qüestió gastronòmica, persona de paladar fi que va viure, per cert, a la vila a la qual dediquem aquestes pàgines, un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola. És per tot això que el Museu de l’Escala el recorda a través d’una ruta literària que visita els indrets que Pla va freqüentar durant la seua estada l’any 1940: entre d’altres, el Café de Can Bofill, les antigues drassanes Sala, on s’hi feu construir el llagut Mestral, o l’antiga fonda Ca la Nieves.
La ronda del Pedró voreja el litoral, que llueix, ara, un aspecte discretament rocós, encrespat. Alguns interludis sorrencs o de còdol menut, com la cala de la Creu que ocupa un grapat de barques varades, i la platja de l’Escala, relaxen la tensió geològica. A sobre del passeig, hi ha la torre del Pedró: resulta un mirador privilegiat del golf de Roses. Aquesta construcció, escapçada al segle XIX arran de l’obertura de la carretera, formava part d’una xarxa de torres de guaita —conegudes també com torres de moros—, les quals mantenien entre elles contacte visual. La del Pedró restava connectada a la torre de Montgó, al sud, i a les d’un parell de masos fortificats, el de les Corts i el de Vilanera.
Sembla que la torre primitiva fou erigida pels comtes d’Empúries, per tal de garantir la protecció del transport marítim de cereal. Al segle XVIII, la torre es reformà per assumir funcions de presó.
Continuem arran de costa i arribem a la platja de l’Escala. Per dimensions i ubicació, aquesta llengua de sorra gaudeix d’una centralitat indefugible. Era l’antic port del poble, i tots els edificis que la delimiten estaven dedicats a tasques relacionades amb el mar, la pesca i la producció d’anxova. Avui, res perviu d’aquell tràfec pretèrit: el lloc ha esdevingut un espai públic —la plaça de la Sardana— esponjat, higiènic, agradable a la passejada i consagrat als plaers del paladar que proporcionen les múltiples terrasses. Entre l’arquitectura majoritària actual, més aviat asèptica i sense cap atractiu majúscul, destaquen tres d’edificis: la Casa del Gavià, actual seu de l’Escola Municipal de Dibuix i Pintura, pertangué a la família de Folch i Torres, i la seua fesomia, concebuda a mitjan segle XX, s’inspira en l’aspecte rotund d’una embarcació. La de la Caravel·la, on les Salazones y Conservas E. Juhé Bruguera instal·laren una indústria de salaó a peu de port. L’immoble té un aire sobri, mariner, pulcrament emblanquinat, amb tipografia i detalls en blau. Per contraposició, a la seua esquerra, la Casa de la Punxa cerca un calculat protagonisme, ostenta una estirada pretensió. L’aparença de casal gòtic que presenta aquesta fàbrica de gel ben segur que degué ser el centre de les mirades de veïns i forasters, quan fou erigida el 1919 enmig d’aquest paisatge modest, històricament mariner. L’extrem esquerre de la façana el tanca una finíssima torre de planta circular, d’aspecte ratllat i decorada amb elements ceràmics que dona nom a l’edifici.
La sal, l’or blanc local
Abandonem la platja pel carrer Alfolí, aviat toparem amb l’alfolí de la sal. El magatzem, que depengué del monopoli reial de la sal fins a la data de la seua dissolució —1869—, funcionà com a centre receptor de la sal transportada en vaixells des d’Eivissa, la badia dels Alfacs —a Sant Carles de la Ràpita— i des de les salines de Torrevella. D’ací, se’n feia la distribució als més de dos-cents pobles de l’Empordà —l’Alt i el Baix—, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Gironès, Osona, el Ripollès i la Cerdanya. L’alfolí de l’Escala era un més de la quinzena que es varen crear a Catalunya amb el Decret de Nova Planta, un cop finalitzada la Guerra de Successió. El moviment mercantil que va generar aquesta instal·lació a l’Escala —que inicialment era un humil barri de pescadors— va atreure mà d’obra de pobles de l’interior disposada a enrolar-se en la pesca, la salaó i la producció d’anxoves; també en la vinya i l’arròs, i en les drassanes, amb la construcció d’embarcacions. Aquest fet va comportar un augment considerable de la demografia local i la consolidació del barri, fins a aconseguir emancipar-se d’Empúries el 1766 i esdevenir vila i cap de municipi. L’evolució poblacional ho diu tot: l’Escala passà dels 390 habitants el 1718 als 1.383 el 1787, i als 2.607 el 1877.
Tornem, però a l’alfolí. El 2006 l’Ajuntament de l’Escala va adquirir-lo i així el va rescatar de l’estat d’abandonament. Després d’un procés de rehabilitació, el 2017 obrí les portes com a seu del Museu de l’Escala, on el visitant pot fer un recorregut per la història i l’evolució del paisatge escalenc, a més de descobrir materials i manuscrits de Caterina Albert, àlies Víctor Català, filla del poble. No transiteu pels seus espais sense contemplar-ne l’arquitectura: la bellesa interior, pètria, de l’edifici és digna d’admiració.
A uns metres i recuperem la platja de l’Escala, delimitada a llevant per un portet ínfim que es resumeix amb un grapat d’amarradors, un moll a petita escala i un parell de singulars monòlits que sobresurten arran d’aigua. Són els Pilons, unes construccions de pedra del segle XVIII, encarregats pel batlle Josep Maranges de Marimon per amarrar els vaixells de cabotatge de grans dimensions. Aquest patrimoni mariner el completa mitja dotzena de norais —pilons de petites dimensions i de presència infinitament més discreta—, igualment de pedra, destinats a embarcacions de tamany més reduït.
El passeig es perllonga fins a l’anomenada plaça de la Punta, un cap geològic evident que penetra en el mar i que és presidit pel monument a la Gent del Mar i les restes de la torre del port de l’Escala. Gireu la vista i contempleu, ara, des d’aquesta perspectiva la recollida platja de l’Escala: podreu reconstruir, sense gaire esforç d’imaginació, el moviment humà, mercantil i pesquer, el paisatge sonor que l’animaren segles enrere.
Cal, ara, girar l’esquena al mar i penetrar en el nucli urbà per a seguir els passos de Caterina Albert. Visiteu la casa natal de l’escriptora, i la casa i el jardí Clos del Pastor que van ser-li cedits en reconeixement a la seua activitat literària. Actualment, el Clos del Pastor conté l’arxiu Víctor Català. El Museu de l’Anxova i de la Sal organitza visites guiades a aquest com a la casa natal.
De camí d’una a l’altra, farem parada a l’església parroquial de Sant Pere, situada al centre neuràlgic de la vila i construïda el 1680. La seua façana, que s’encara amb la de l’Ajuntament, presenta elements renaixentistes i barrocs, i posseeix el relat d’un parell d’episodis fatals: un incendi provocat per un llamp el 1700, i una segona deflagració en temps de la Guerra Civil espanyola.
Ens dirigim, ara, al cementiri vell. Des de la casa natal de Caterina Albert, assolim la plaça de les Escoles i l’avinguda de Girona. Prendrem el carrer Gregal al final del qual es troba el recinte funerari. Actualment, és rodejat per un massa immobiliària que n’eclipsa la presència modesta, humil, com pertoca a un poble mariner. La seua estructura és discreta, de murs baixos i nínxols coronats per timpans pulcrament encalats que es retallen sobre el cel mediterrani. Al fons, el mar. El cementiri vell respira la senzillesa vertebral dels cementiris marins tenyits d’un cromatisme fonamental: blanc, blau i alguna taca de la verdor opaca de xiprer. Aquest conjunt neoclàssic, del 1835, ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i conté les despulles de Caterina Albert i de Josep Esquirol, autor de les primeres fotografies realitzades al jaciment arqueològic d’Empúries.
La tranquil·litat endèmica de l’espai invita a cloure el recorregut per l’Escala. No obstant, caldrà fer un darrer esforç. Si iniciàvem la passejada al límit del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà —un 2% de la seua superfície pertany a l’Escala—, podrem finalitzar-la a l’extrem meridional del municipi, inclòs dins el Parc Natural del Massís del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Ascendiu, doncs, a la muntanya de Montgó, malauradament entapissada d’edificis residencials i als peus de la qual es troba la cala homònima. S’hi arriba perfectament en cotxe. La torre de guaita del mateix nom domina un litoral majestuós, abrupte, on el penya-segat esclata, en tocar l’aigua, en infinitat de fragments, de racons i cales inaccessibles. I és ací, en aquest espai procliu a la contemplació on, amb el vostre permís, lectores i lectors, donem per finalitzada aquesta passejada.