L'últim baròmetre publicat pel Centre d’Estudis Andalusos, corresponent al mes de març, indica que el president de la Junta, Juan Manuel Moreno Bonilla, és conegut pel 89,9% dels ciutadans. Nou de cada deu persones saben qui és.
És un resultat molt meritori si tenim en compte que en els tres anys i mig que porta com a president de la Junta s’ha significat, sobretot, per no fer soroll. Després de 36 anys de governs autonòmics socialistes, conscient que va arribar a la Junta gràcies a una carambola, amb el pitjor resultat de la història del PP andalús, Moreno ha tractat de no generar rebuig. És un president popular gens popular.
Un president d’incògnit, gairebé. I potser aquesta siga la raó del seu resultat —que es preveu exitós— en els comicis del 19 de juny, que ha avançat per la impossibilitat d’aprovar els pressupostos d’enguany. Amb la majoria absoluta del Parlament andalús fixada en 55 escons, els 26 del PP eren totalment dependents dels 21 de Ciutadans i els 12 de Vox.
Així, el PP va bastir un govern de coalició amb la formació taronja —un executiu que no ha viscut grans crisis internes—, que requeria el suport extern d’una extrema dreta sense un referent clar després que el jutge Francisco Serrano resultara processat per un possible delicte de frau de subvencions comès per una empresa de la qual era soci.
El cas es remuntava a l’any 2016, però no va esclatar fins a l’estiu de 2020, quan la Fiscalia Superior d’Andalusia va presentar una querella davant el Tribunal Superior de Justícia andalús. Serrano va emigrar primer al grup de no adscrits i poc després va optar per abandonar l’escó. Una situació compromesa que s’ha estès a les estructures del partit: sis de les vuit direccions provincials —totes excepte les de Sevilla i Còrdova— han estat tutelades per una gestora. Un autèntic drama per a un partit que, fidel a la seua ideologia, no disposa d’organitzacions autonòmiques.
Tant l’estabilitat de l’acord amb Ciutadans com els problemes de Vox han permès que Moreno Bonilla gaudira d’un mandat més aviat plàcid. “Ha sigut un canvi sense canvi”, resumeix de manera planera Carlos Mármol, periodista que escriu assíduament a La Vanguardia, on elabora unes columnes imprescindibles per seguir l’actualitat andalusa. I hi posa un símil gastronòmic: “Aquest Govern ha sigut com el peix que ja no està fresc, que com diguem ací, es cuina en escabetx... ha sigut un Govern en escabetx”.
El principal beneficiari n’ha estat, és clar, el president Moreno Bonilla. “El 55% de la Junta ha estat gestionat pel PP, i el 45% restant, per Ciutadans, però mai no ha semblat un govern de coalició, sinó un del PP amb uns cosins seus”, explica. La gestió de la pandèmia també l’ha reforçat.
Ciutadans, amb el vicepresident Juan Marín al front, ha pagat cara “la manca d’equips”, cosa que li ha fet “anar-hi a remolc”. Segons Mármol, “per bé que controlaven la meitat del pressupost, han estat incapaços d’exhibir perfil propi”.
L’any 2012, malgrat aconseguir 50 diputats, Javier Arenas no va derrocar el socialisme del seu feu número u. Amb la meitat d’escons, Moreno ha governat la Junta amb la mateixa recepta del PSOE. Un discurs tímidament andalusista, confrontació amb el Govern de l’Estat si és d’un altre color polític i manteniment de l’anomenada “administració paral·lela”, tot d’organismes on treballen molts familiars de càrrecs socialistes que el PP s’havia compromès a “desmuntar”.
El primer periple de la dreta a la Junta ha servit per aprovar una reforma fiscal que beneficia sobretot els hereus de grans fortunes. A Elías Bedondo, la mà dreta de Moreno Bonilla, li ha servit per projectar-se enllà de Sevilla i esdevenir coordinador general del PP. “Un llanterner amb solvència verbal, que no intel·lectual”, segons el defineix Mármol.
Amb el vent a favor
“El PP andalús ha fet com l’Església catòlica amb l’Imperi romà: assentar-se sobre la Junta preexistent”, assenyala Mármol. Amb dos elements determinants, el primer dels quals és la tensió extrema que es respira a la política espanyola.
La participació netament inferior en els comicis andalusos que s’han celebrat al marge dels estatals evidencia quin és l’ordre de prioritats dels seus ciutadans. Amb els focus posats sobretot a Madrid, la dependència dels partits independentistes no ha jugat a favor de l’esquerra. Andalusia ha passat de ser considerada una veu clau de la política espanyola a ser-ne una de secundària.
L’altre factor que ha contribuït a afermar el poder de la dreta ha sigut l’intent de Susana Díaz de repetir com a aspirant a la presidència. En lloc de renunciar al seu escó a ser desplaçada de la presidència, va retenir-lo i va prolongar —de manera fàctica, no verbal— el seu enfrontament orgànic amb Pedro Sánchez. Fins que Juan Espadas no va derrotar-la a les primàries d’ara fa un any —Espadas va obtenir el 55% dels vots de la militància i Díaz, el 38%— ella va mantenir viva l’esperança de ser-ne la candidata.
Dos anys i mig en què el PSOE va perdre l’oportunitat d’oferir una alternativa engrescadora, veritablement regeneradora. No debades, Espadas és un home antigament alineat amb el “susanisme”, i la resta de noms que van plantejar-se com a alternatives a Díaz —la vicepresidenta Carmen Calvo, la ministra María Jesús Montero o el diputat Felipe Sicilia— no reunien els condicionants necessaris.
“Cap d’ells no hauria sigut un candidat indubtablement millor que Espadas”, sosté Enrique Linde, un socialista veterà que presidí la Diputació de Màlaga, fou conseller de Governació i, durant 18 anys, va ser diputat al Parlament andalús. “Espadas és centrat, ponderat i tranquil, si fa no fa com el candidat del PP”, afirma Linde, que en destaca la “capacitat de gestió”.
Alcalde de Sevilla des de 2015 fins el gener passat, la seua trajectòria política és una escalada continuada: cap de gabinet d’un conseller, viceconseller, conseller, aspirant frustrat a l’alcaldia de Sevilla i, finalment, primer edil de la capital andalusa, cosa que, en una comunitat tan extensa, no se sap ben bé si és un actiu o un passiu.
Des de Màlaga, el territori que més ha atiat el greuge comparatiu envers Sevilla, Enrique Linde assegura que Espadas, pel seu tarannà, “no desperta un sentiment antisevillà”. I, afegeix, “l’alcalde de Sevilla és el segon càrrec institucional de més projecció a Andalusia”.
La sorpresa que van deparar les urnes en 2018 ja no ho serà tant en 2022. Hi té a veure la desmobilització que impera a l’electorat socialista i que aleshores va provocar el terrabastall.
Entre els comicis de 2015 i els de 2018, el PSOE andalús va passar d’1,4 milions de votants a només 1 milió. 400.000 votants que en bona mesura coincidien amb les 370.000 persones menys que van anar als col·legis en el segon cas. I res no indica que enguany facen l’esforç d’acudir-hi. D’estímuls, no en tenen.
“El PSOE apareix congelat com una estàtua, no creix a cap enquesta”, subratlla Mármol. “El partit encara s’ha de jugar; és cert que de moment no es percep tensió electoral, però el nivell d’indecisos és elevadíssim i pot succeir de tot”, replica Linde. El repte dels socialistes, precisa Linde, consisteix a seduir els electors que van fer-los confiança en les dues cites al Congrés de 2019, quan van reunir 1,5 milions i 1,4 milions de paperetes.
En la primera volta, el 28 d’abril, Cs va ser la segona força a Andalusia, i en la reedició dels comicis, el 10 de novembre, qui va quedar en segona posició va ser el PP, amb 877.202 sufragis, però amb Vox —869.909 vots— a un pas de fer-li el sorpasso. Fet i fet, la ultradreta va avantatjar el PP a quatre de les vuit demarcacions: Almeria, Cadis, Huelva i Sevilla.
La carta Olona
Amb uns resultats tan espectaculars, era lògic que Vox apostara fort en aquests comicis. I la carta més potent, en aquest sentit, era la de Macarena Olona, l’advocada de l’Estat que fins ara ha estat portaveu adjunta del grup parlamentari al Congrés. Una candidata amb un carisma important, alacantina de naixement, que ja fou cap de llista per Granada en els dos comicis estatals de 2019.
“Vox ha aprovat tres pressupostos a canvi de renegociar l’acord d’investidura subscrit amb el PP a l’inici de la legislatura, un acord que mai no es complia”, apunta Carlos Mármol. “No van trencar palletes amb el PP fins que les lleis importants, les que tenien a veure amb els diners, ja estaven aprovades”, indica en referència a la llei urbanística andalusa.
La intenció del PP, en la que serà la primera prova de foc d’Alberto Núñez Feijóo com a president del partit, passa per governar en solitari si suma més diputats que les tres forces de l’esquerra en conjunt, un desideràtum que no resulta utòpic, però que, en opinió de Mármol, no tindria per què traduir-se en un govern en solitari: “Presentant Olona, Vox envia un missatge nítid: volen cogovernar la Junta i gaudir de visibilitat més enllà d’Espanya, atès que per la posició geogràfica, fronterera amb el Marroc, Andalusia té molt a dir en matèria immigratòria”.
Fa unes setmanes es coneixia, no obstant, que l’Ajuntament de Salobreña iniciava el procediment burocràtic per donar de baixa Olona, que s’havia inscrit al domicili de Manuel Martín Montero, el responsable provincial del partit. “Hi passe el temps que no treballe”, va justificar ella per defensar-ne l’empadronament, que finalment ha sigut validat per la Junta Electoral.
Mármol avisa dels moviments que podrien produir-se a moltes ciutats mitjanes andaluses on els socialistes eren hegemònics. Anuncia “transvasaments de vot” del PSOE a Vox entre les classes mitjanes que es tenen pel volts de 50 anys. “Aquestes fuites, a l’hora de la veritat, seran insignificants”, confia Linde.
Caos a l’esquerra
La legislatura ha estat agitada a l’esquerra de l’esquerra. Divisions, escissions formals, intents de reunificació i dues llistes finals: una, la d’Esquerra Unida, Més País i partits menors, que porta com a nom Per Andalusia, i l’altra, la llista capitanejada per l’anticapitalista Teresa Rodríguez, que manté el nom d’Endavant Andalusia i emergeix com una opció nacionalista.
Podem, finalment, se n’ha quedat fora, en haver registrat la seua entrada a la primera candidatura amb 13 minuts de retard i tan sols disposarà de quatre noms, que hi figuraran com a independents.
Les pugnes per liderar la llista pretesament unitària de l’esquerra ha deixat en una posició incòmoda tot aquest espai i dificulta els plans de la vicepresidenta tercera de l’Estat, Yolanda Díaz, que ja ha comprovat com de complicat resulta conformar el “front ampli” des de l’endemà del 19-J. En lloc de front ampli, l’esquerra és més d’un enfrontament ampli.
