-Lamenta que el centenari d’Estat Català està passant desapercebut. Per què pensa que passa això?
-Sembla que no donem prou importància, arreu dels Països Catalans, a les coses que fem, que en fem moltes, i algunes encertades. Però no les valorem. A altres nacions, qualsevol cosa que es fa bé va acompanyada d’una celebració i d’una explicitació. Però aquí sempre ens quedem una mica enrere.
-Com va ingressar vostè en Estat Català?
-Ho vaig fer en un congrés allà pel 2010. Vaig veure que hi havia un cert maltractament cap a aquest partit, en el sentit que no s’ha tractat acuradament en termes historiogràfics.
-Era un moment en què el partit no tenia cap transcendència...
-Al Comitè Català de Solidaritat Internacionalista fèiem coses conjuntes amb Estat Català, com ara la campanya a favor del referèndum d’independència al Timor Oriental o la creació de la Federació d’Entitats de la Mediterrània. Coincidíem en moltes activitats amb Estat Català.
-Quan va ser la primera vegada que va sentir el nom d’aquest partit?
-Segurament algun 11 de setembre, a finals dels setanta, perquè eren els primers que anaven a fer l’ofrena foral a l’estàtua de Rafael Casanova i a assistir al Fossar de les Moreres.
-En termes històrics, Estat Català naix emmirallant-se en el procés que havia conduït a la independència d’Irlanda. Per què es va pensar que aquest desenllaç podia ser possible a Catalunya?
-Hi havia un emmirallament amb els moviments d’alliberament presents en aquell moment. També n’hi havia hagut un amb Cuba. Suposo que calia emmirallar-se en un moviment d’alliberament d’un poble que s’enfrontava amb un Estat imperial, que era el Regne Unit, del qual es va independitzar Irlanda.
-Estat Català es va integrar al si d’Esquerra Republicana l’any 1931 i va aconseguir quotes de poder executiu. Es va gestionar bé, aquest poder?
-Diria que el cas d’Estat Català, en termes històrics, s’ha de mirar des d’una perspectiva global. El que volia Estat Català era intentar incidir en totes les plataformes possibles que portessin a la unitat de l’independentisme i a l’enfrontament amb l’Estat per aconseguir l’alliberament de la nació. I si aquest enfrontament es podia fer de manera democràtica, millor. Però en cas contrari, calia buscar ajuts internacionals i altres recursos. Ho dic perquè el cas de l'impuls d'Estat Català en la formació d’Esquerra Republicana com a plataforma unitària no és el primer moviment d' EC amb aquests objectius. L’intent de formar una internacional de grups separatistes es va fer a l’Havana el 1922. També hi ha la formació de Bandera Negra com a grup armat per si fallava la via democràtica, que havia de fallar, perquè a Espanya hi havia una dictadura. O per exemple, el viatge que fa la direcció d’Estat Català a l’Argentina, l’Uruguai, Cuba, Xile, Mèxic i altres països llatinoamericans per aglutinar tot el catalanisme exterior i exiliat és també un intent d’això. La constitució catalana elaborada a Cuba el 1928 també es fa en aquest sentit. Hi ha molts exemples per intentar unificar l’independentisme per confrontar amb l’Estat. I Esquerra Republicana n’és un intent més.
-Hi ha un episodi molt rellevant per a Estat Català i per a tot Catalunya, que són els fets d’Octubre de 1934, quan l’estratègia d’EC va quedar desacreditada per ERC. El partit va cometre algun error en aquell moment?
-És molt difícil de dir. Caldria posar-nos en aquella època i veure tots els equilibris de forces que n’hi havia. En aquell moment hi havia molts partits, i cadascun tenia una estratègia per tirar endavant. No hi havia un partit predominant, perquè la Lliga Regionalista ja no tenia força, i cada partit tenia un estatus més mitjà que gran. Estat Català va jugar la carta que pensava que havia de jugar. Cal dir que l’objectiu d’Estat Català sempre ha estat la independència i per tant, el 6 d’octubre, des de l’estratègia independentista era una oportunitat, i per això es va defensar declarar la República Catalana davant Lluís Companys, que només volia provocar un cop d’efecte en suport als republicans espanyols.
-En quines zones va tindre més incidència el partit?
-Estat Català viu dos moments clau. Un va ser el 1926, amb els fets de Prats de Molló, amb un intent d’aglutinar voluntaris amb un exèrcit informal a la Catalunya del Nord per poder envair la Catalunya del Sud. L’intent fracassà, i hi va haver un judici a París contra tota la direcció d’Estat Català que va tindre un ressò mediàtic impressionant a tot Europa. Tots els mitjans parlaven de què passava a Catalunya i el conflicte es va internacionalitzar. Al mateix temps, a l’interior, la militància pujava d’una manera molt forta. L’altre moment va ser el del 1936. Estat Català va sortir de la coalició amb ERC i es va anar enfortint, va anar creant casals en diverses poblacions, fins i tot en algunes on no havia tingut incidència, com ara l’Hospitalet de Llobregat, on també es va formar un grup de voluntàries femenines. Hi ha, per tant, una implantació al llarg del territori. El que passa és que la guerra va tallar aquella dinàmica de creixement. Aquest fet va portar com a conseqüència una bona territorialització del partit, i es va anar estenent per totes les comarques del Principat, amb una forta expansió també per les comarques lleidatanes, tarragonines i gironines amb casals molt actius a diferents barris de Barcelona i a ciutats com ara Lleida, Reus, les Borges, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Mataró, Vic o Vilafranca... només per posar uns exemples.
-Abans de la guerra, EC tenia alcaldies o regidors?
-N’hi havia, sí, però és difícil de concretar perquè bona part dels arxius amb les fitxes personals dels militants van ser cremades amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona per evitar afusellaments. Alhora, cal recordar que a les primeres eleccions republicanes, els membres d’Estat Català es van presentar sota les sigles d’ERC, i costa destriar quins regidors eren d’EC. Hi ha l’exemple de Josep Bordas de la Cuesta, dirigent d’EC, que va ser alcalde de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) sota les sigles d’ERC, o la representació a Vilanova i la Geltrú i Sitges a partir de 1936. Com aquests casos, n’hi havia molts altres.
-Durant la Guerra d’Espanya EC va tornar a tindre una presència destacada.
-Durant la guerra dels tres anys hi va haver presència amb la formació d’algunes unitats. Per exemple, va estar present en l’intent d’aturar l’aixecament militar en moltes poblacions. 43 militants d’EC van morir en aquest episodi al Principat. Després es van integrar a les Unitats Pirinenques amb gairebé 2.000 voluntaris i amb la columna Macià-Companys. També al setembre de 1936 amb l’expedició a Mallorca, on també hi havia militants d’ERC, del PSUC i de la CNT. Molts militants van acabar en camps de concentració d’arreu d’Europa, i molts dels qui s’hi van quedar van ser afusellats al Camp de la Bota i altres poblacions. Fins i tot, el 1941 EC estava impulsant la creació d’un servei d’informació militar a Catalunya, el SIMCA, i EC n’era una de les formacions principals. A partir del 1942, durant la Segona Guerra Mundial, la xarxa d’EC als Pirineus és importantíssima, i molts van ser detinguts i enviats als camps de concentració alemanys. Dos dirigents d’EC van morir estant detinguts o en aquests camps. Ho dic perquè sovint s’ha discutit la posició d’EC en el conflicte, però és claríssima.
-En quin moment Estat Català es va identificar amb el conjunt dels Països Catalans?
-De bon començament, EC entén la nació com el conjunt de comarques que avui definim com a Països Catalans. Si no fos així, no s’entendria la formació de l’entitat Palestra el 1930, on van participar també membres d’EC, que va arribar a tenir 5.000 socis i 400 delegacions al Principat, al País Valencià i a les Illes, amb un marc mental de nació sencera. Dos anys més tard, el 1932, van editar un mapa amb totes les comarques dels Països Catalans. Als anys quaranta també van editar un mapa del país sencer, ara per part de les Joventuts d’Estat Català. Cal recordar també que el partit es va identificar des del principi amb la bandera amb l’estel, que era irrenunciable.
-A inicis dels quaranta, precisament, el Front Nacional de Catalunya naix gràcies a l’empenta de membres destacats d’Estat Català.
-En el procés de formació de l'FNC hi havia sis persones, i tres eren d'Estat Català: Joan Cornudella, Antoni Andreu i Marcel·lí Perelló. Les altres persones pertanyien a Nosaltres Sols!, que coincidien en la mateixa línia d'actuació.
-Per què el partit perd transcendència durant el franquisme?
-Aquí hi ha tot un procés generacional. Quan comença la guerra EC té molts militants voluntaris. Quan arriben les lleves hi ha militants d’EC que han d’anar a la guerra. Els dirigents d’EC hi aniran, però alguns d’altres partits no. Tot això acaba passant per un exili amb molta dispersió i molts acaben a l’Amèrica Llatina. Tornar a reorganitzar això era molt i molt difícil. Més encara quan EC no era un partit amb molts diners o amb cobertura internacional al darrere. I després, tota la feina d’activisme polític que van fer la van fer a França i altres llocs.
-Quina feina feien a França?
-La formació de xarxes d’evasió, les xarxes d’informació per ajudar als països aliats, i sobreviure. Això complicava molt les coses. Quan mor Franco el 1975, EC tenia molt poca presència a l’interior. I aquesta, penso, és la clau.
-Parla de la mort de Franco. Estat Català va apostar, durant la Transició, per una postura trencadora que no va tindre massa èxit. Va ser un error?
-Aquí hi va haver quatre punts. Primer, hi va haver una divergència entre l’exterior i l’interior. Des de l’exterior es deia que no s’havia de legalitzar el partit, ja que tot això de la Transició era una farsa, pensaven. El pas de la dictadura a la democràcia no era creïble. A l’interior pensaven el contrari, que s’havia de legalitzar, perquè això garantia més instruments per arribar a la població. Amb aquesta divergència es va perdre molt de temps. Quan van decidir que sí, que s’havia de legalitzar el partit, des del Ministeri de l’Interior s’hi van negar per dues raons de fons. Una el nom, perquè des de l’Estat espanyol no volien legalitzar una estructura que es digués “Estat Català”, atès que era com reconèixer un altre Estat. Aquí hi va haver una argumentació del Ministeri en aquest sentit. La segona qüestió és que eren hereus de Francesc Macià, considerat pel Ministeri com un gran traïdor a Espanya, i no es podia legalitzar un partit continuador del seu llegat. Finalment, com que no ens van legalitzar, EC es va presentar a les eleccions dins d’una plataforma que es deia l’Esquerra Catalana, en què també hi havia ERC. Però clar, el moment de partida, en el qual surten tots els partits, Estat Català no hi és, sinó que està camuflat en una altra plataforma i en una situació de feblesa.
-Una vegada EC va ser legalitzat i es va poder presentar a les eleccions, a què addueix la intranscendència electoral del partit des de finals dels anys setanta?
-Era un partit molt discret, extraparlamentari. Tindrà una època amb algun regidor, però no es va arribar a refer. D’alguna manera, el camp polític ja estava sentenciat. Els partits grans ja s’havien fet amb el seu espai i era molt difícil introduir-s’hi sense una cobertura econòmica ni mediàtica com la que tenien Convergència, PSC i alguns altres partits com ERC o el PSUC en aquell moment.
-Hi va haver un temps en què l’extrema dreta es va infiltrar en el partit.
-Més que l’extrema dreta, eren un grup de persones procedents d’àmbits futbolístics radicals i que van entrar a les joventuts del partit quan aquestes estaven debilitades. Quan van fer el quart cartell van ser expulsats del partit. Això va ser als anys vuitanta. Va ser molt fugaç. Aquella gent no quadrava amb l’estructura ni amb la finalitat del partit, i van ser expulsats. El que passa és que el cas es va magnificar molt en una època en què interessava que es magnifiqués per atacar el partit.
-A Estat Català ha debatut, internament, si és un partit d’esquerres o de dretes?
-Des de la seva fundació el 8 de juliol de 1922, EC va dir que volia ser un partit d'esquerres, com a oposició i superació de la Lliga Regionalista, que havia estat dreta hegemònica. Així es pot entendre l'intent de pactar de la direcció d'EC (amb Francesc Macià al davant) amb la CNT i no amb la Lliga Regionalista durant els anys vint. Al 1931, abans de la formació d'ERC, Estat Català havia proposat la formació d'un partit independentista socialista i al 1936, després de la sortida d'ERC, Estat Català es definia en la documentació com a partit format per treballadors. Després de la relació difícil amb alguns partits de l'esquerra espanyola, Estat Català es va continuar definint com a partit d'esquerres, però en els afegits deien “no marxista”. Al 1977, al començament de l'etapa autonòmica, EC va entrar a la coalició Esquerra Catalana i no en la coalició amb CDC, cosa que continuava definint la seva posició. Finalment, a partir de 1999, s'ha definit com a partit independentista i d'esquerres. Això és el que podem dir sobre la documentació existent, i no una altra cosa.
-Més endavant, al 2014 van donar suport a Esquerra Republicana a les eleccions europees. I més tard part dels militants van impulsar el col·lectiu Independentistes d’Esquerres, que donava suport a Junts. Fa la sensació que EC no sempre ha trobat el seu espai.
-L’objectiu era donar suport a qui estava treballant millor per la independència del país, tal com treballem des de fa cent anys. ERC, en aquell moment, tenia possibilitats de ser el partit més votat a les europees. Més tard, la formació d’Independentistes d’Esquerres no es va fer com un suport a Junts, sinó a l’exili, des d’on pensem que s’està fent una feina molt bona. El president Puigdemont, com els consellers Comín i Ponsatí, fan molta feina al Parlament Europeu, i EC sempre ha donat importància a la feina d’internacionalització a l’exterior. El que es va debatre, en aquell moment, era més això que cap altra cosa. De fet, EC s’ha posicionat clarament a favor del Consell per la República, perquè entenem que és una plataforma útil, vàlida i unitària que cal utilitzar i fer-ne bon ús. És aquí, potser, on discrepem amb altres partits i entitats.
-Per últim, quina és la principal aportació d’Estat Català, pensa, al conjunt de la política catalana?
-En primer lloc, la capacitat d’organitzar estructuralment un partit polític independentista des del 1922. A Europa ja hi havia partits independentistes, a Catalunya semblava que anàvem tard, però es va fer i sense cap complex, amb un partit independentista que no només defensava la llengua o la cultura, sinó que va iniciar una sèrie d’activitats polítiques fonamentals ara fa cent anys. Alhora, hi ha la qüestió simbòlica, a la qual alguns lleven importància, però la bandera de les quatre barres amb l’estel, defensa dels Països Catalans o les relacions internacionals comencen, per part de l’independentisme, amb Estat Català. Estic segur que també hi ha hagut coses negatives, però cal destacar les positives. Hi ha també la qüestió de lluitar per la unitat. Històricament, qui ho va fer és EC. El viatge a Moscou de Francesc Macià, l’obertura d’oficines a l’exterior, la constitució de l’Havana o la formació de l' FNC són episodis en què EC va treballar forjant la unitat del catalanisme.