Diu la filòsofa polonesa Alicja Gescinska, en un llibre recent que la música és més que un tema de la filosofia: és el mateix camp d'estudi de la filosofia. Al cap i a la fi, la vida és ritme i potser hauria de ser harmonia, si no visquéssim tan despistats. Joan Cuscó a part de ser una de les persones que millor coneix la història de la filosofia catalana i ser doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona, és un conegut musicòleg. Toca la gralla i especialista en música popular i té un d’aquests currículums que es fan notar. Es va especialitzar en musicologia amb Charles Rosen, Bruno Nettl, Roy Howat, John Rink i William Caplin, entre altres. És professor del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre de les societats catalanes de filosofia i de musicologia de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre els seus darrers llibres destaquen: Subjectivitat i creativitat. Temps, memòria i creació (2018), Claude Debussy, el perfum de l’aigua (2019) i L’Alè de Dionís (2020); i la participació en obres col·lectives (en paper i en línia) com: Dalí: escriptura i pensament (2017), Maria Aurèlia Capmany. Escriptora i pensadora (2019), Diccionario Ferrater Mora de Filosofía (2020), Andorra i la multiculturalitat (2021) i la Bloomsbury Encyclopedia of Philosophers (2021).
Potser he de començar per preguntar-te, per què calia un llibre sobre filosofia i música...
En primer lloc perquè és un tema molt significatiu, històricament ara també. En segon lloc, perquè a casa nostra no s’ha treballat amb el rigor i la profunditat que caldria sobre tots els autors que s’hi ha dedicat. Finalment, perquè des de la cultura catalana, sobretot en la contemporaneïtat (durant els segles XIX i XX) s’han fet aportacions molt interessants dins aquest àmbit que solem denominar “filosofia de la música” i que és un espai de treball divers i ampli. Al llibre en tractem algunes de les obres i dels autors que hi ha treballat amb certa profunditat, per exemple les de Farran i Mayoral, Francesc Pujols, Jaume Pahissa, Maria Carratalà, Antoni Fargas i Antoni Oriol Anguera.
D’on venen els lligams entre al filosofia i la música?
Hem de tenir en compte que en la cultura grega antiga, com en les grans civilitzacions antigues, la cultura musical era molt important. En elles la música hi jugava un paper central. Els cors, per exemple, eren omnipresents. De fet, la paraula “música” apareix per primera vegada al segle VIII aC. Per tant, des del mateix moment en què naix la tradició filosòfica grega, que és la nostra, aquesta es troba enllaçada amb la música. Pensin que Parmènides era música i que, com diu Jaume Pahissa (i reproduïm en el llibre), a la Grècia antiga el títol de música era equivalent al títol de filòsof.
Dels pitagòrics i Plató a Pahissa...
La influència de Plató en la música ha estat cabdal i constant al llarg dels segles. El Renaixement, el Barroc, el Classicisme, el Noucentisme..., són, per exemple, moments en què hom vol retornar, rellegir o revisar les seves idees musicals tant en l’àmbit de la creació artística com en el de l’educació del ciutadà. No obstant això, també és molt important el pes d’Aristòtil, sense el qual, per exemple, no s’hauria produït i no podríem entendre el naixement de l’òpera moderna al segle XVI ni el rebrostar de l’òpera i del llenguatge musical al segle XX (en sistemes com els de Schönberg i Pahissa). També el pitagorisme és una manera de concebre el món i la realitat sencera, començant per la reaitat humana, com és obvi, que amara la manera de fer i de pensar de filòsofs, músics, científics i artistes fins als nostres dies. Des de John Cage, per a qui tot és música, fins Antoni Oriol Anguera. I d’ells en parlem al llibre.
Els lligams entre filosofia i música s’han mantingut fins ara. Jankélévitch va dedicar un llibre a Mompou...
Si fem un breu i ràpid repàs a la filosofia occidental de seguida veiem que si, que el vincle és constant. Jean-Jaques Rousseau va ser filòsof i compositor, Friedrich Nietzsche fou filòsof i compositor, Theodor Adorno va ser filòsof i compositor... Per a Wittgenstein sense la música la meitat de la nostra existència queda en l’obscuritat (com també va defensar el compositor vallenc Robert Gerhard)...
...
I és que fins i tot en un país amb tan poca cultura musical com el nostre el lligam persisteix en autors com Josep Soler Sardà. La música va ser un element important en el pensament de Ramon Llull i en els nostres dies ha acompanyat la tasca del compositor i director d’orquestra Juan José Olives (que es va llicenciar i doctorar amb treballs sobre Schönberg i Ansermet a la Universitat de Barcelona).
I com són aquests lligams?
Els lligams són i han estat molt diversos. I abracen àmbits i disciplines també diverses. No debades, al llibre veiem com Rafael Rodríguez Méndez va desplegar les idees clàssiques sobre la importància de la músics per a la salut psíquica cap a l’àmbit de la musicoteràpia al Manicomi de Sant Boi, també com les idees del romanticisme i de Llorens i Barba permeten el desplegament del nacionalisme musical i com les idees de Plató són cabdals per entendre moltes propostes educatives tant del primer terç del segle XX com dels nostres dies. Des de Puig i Adam fins a David Bueno passant per Manuel Borgunyó.
...
D’altra banda, també hi ha processos de transvasament entre una disciplina i l’altra. Així, el símbol orsià de La Ben Plantada (1911) ha estat posat en música per compositors com Josep Blanch i Reynalt (1888-1954) i Gumersind Sensada i Llagostera (1908-1992), el símbol del surrealisme que fou Lídia de Cadaqués ha estat posat en música per Xavier Montsalvatge i Ramon Llull ha estat musicat per Josep Soler. D’altra banda, el símbol de La Ben Plantada ha estat revisitat amb ironia i sarcasme pel grup de pop-rock Obeses.
Quines conclusions en destaques a teu llibre?
En la nostra tradició cultural s’ha parlat, almenys des de Pitàgores i Plató, del lligam entre la filosofia i la música, i a l'hora de tractar el tema ells han estat els dos referents principals. A principis del segle XXI aquest tipus de reflexió obliga a crear ponts amb altres disciplines (com la neurociència, la psiquiatria, la psicologia i la pedagogia) i, per tant, en primer lloc: demana un enfocament interdisciplinari i; en segon lloc, ha comportat una revaloració del que havia dit Aristòtil en relació a la música. I és que si Plató i Pitàgores mostren la predilecció per la part harmònica i matemàtica del so i de la música, en Aristòtil brillen la melodia i la part comunicativa i sensitiva de l’experiència musical. I en tots ells el factor de cohesió social que s’atorga a la música és important. No debades, a casa nostra són importants els estudis fets per Jordi Àngel Jauset o David Bueno des de l’àmbit de la neurociència.