39 graus a l’ombra escalfen la pell. Potser no tant, però gairebé. Entre l’escalfor d’aquest estiu de facto i la calidesa humana que omple el Palau de la Música aquest vespre de dilluns, podríem dir que s’hi arriba, a la quarantena digna d’un migdia d’agost. 39 graus a l’ombra és la temperatura que –gairebé– marquen els termòmetres de Ciutat Vella, però també és el títol de l’obra amb què Antònia Vicens i Picornell guanyà el Premi Sant Jordi amb tan sols vint-i-sis anys. Avui, cinquanta-cinc anys més tard, Vicens rep un dels reconeixements literaris més honorífics dels Països Catalans: el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, Mallorca,1941), apassionada de la paraula des de ben petita –des de nina, en el seu genuí català mallorquí–, n’ha fet ús un cop més de la seva arma més preuada, en pujar a recollir el premi. “Si bé m’he passat tota la vida aferrada a les paraules, ho he fet per apagar focs que s’encenien en mi”, ha dit l’autora.
A través de la seva veu trencada, ha traslladat l’auditori al port de Barcelona. Ha demanat a la sala que miressin enllà, a l’horitzó, i que distingissin, d’entre l’aurora de tons vermells i grogosos, un vaixell blanc viatger. El navili aniria ple, segons Vicens, d’aquells escriptors que –com ella– han anat contant segles d’història. “Som multitud els que hem narrat les gestes i les passions d’aquest poble perquè vosaltres tingueu l’orgull de ser catalans i universals”, ha dit l’honorada.
L’auditori s’ha omplert de gom a gom. Entre la multitud, les càmeres han perseguit amb les llargues òptiques les primeres files. Buscaven prendre la fotografia del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol o dels expresidents José Montilla i Artur Mas, entre d’altres.
En tancar les llums, a l’escenari, hi han pujat Anna Serra, Caterina Tugores i Esther López, que han interpretat un espectacle dedicat a la vida i l’obra de l’autora. Elles han alçat al bell mig de la tarima una vela blanca que evoca a la terra –o a la mar– que toquen ben de prop a l’autora.
Més tard, ha estat el torn de l’escriptor i expert en l’autora Sebastià Portell: “[Vicens] va començar a escriure abans de saber escriure”. Portell ha explicat que, amb quatre anys, Vicens va escapar-se de l’escola a la recerca d’un poble inventat. “Des de llavors, encara no ha tornat del tot: és fent camí, amb els peus i amb les paraules”, ha dit Portell.
El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha reconegut la trajectòria de l’autora per la seva obra i per la contribució a la vida cultural dels Països Catalans. Ha destacat la “desacomplexadíssima llibertat” de Vicens.
Antich, malgrat tot, ha reconegut el deute del guardó amb les dones escriptores, que fins fa poc han estat molt invisibilitzades. I ho ha fet recordant una efemèride: que avui se celebra l’aniversari de l’escriptora Montserrat Roig. Des del 2016, cinc dels set premis han estat dedicats a reconèixer trajectòries femenines.
“Si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima”, ha dit Antich, citant la premiada. Amb aquest vers, el president d’Òmnium ha fet una crida política a articular una estratègia de defensa de la llengua catalana i d’enfortiment del seu ús social en tots els àmbits de la vida col·lectiva: educació, oci, empresa, audiovisual, internet… Ha demanat al president de la Generalitat i a la de les Illes Balears –ambdues personalitats, presents– col·laboració i complicitat en defensa de la llengua comuna, així com una aposta per la llengua catalana com a columna vertebral de la nació. “Per la llengua i la cultura, cap a la llibertat”, ha sentenciat Antich.
Vicens ha tancat el seu discurs amb un crit –poètic– a la tenacitat: “Durant les hores baixes, els dies grisos, les nits més blanques, no oblideu que nosaltres hi som. I que contra la força de les paraules, contra el poder de la poesia i del saber dels vostres mons, ningú hi podrà fer res”. Després d’un fort aplaudiment, les parets de l’Orfeó Català han fet ressonar Els Segadors. Potser, a les deu del vespre, ja no fa 39 graus a l’ombra. Encara ho sembla, però: algun puny alçat, alguna senyera i un bon escalf per reivindicar la llengua compartida.