No fa massa temps, un esquirol podia travessar el País Valencià, de cap a cap, travessant municipis governats pel PP. Avui, aquell esquirol, si iniciara la ruta pel sud, pràcticament es quedaria aturat a Benidorm. Dels seus gratacels cap al nord, hi trobaria un territori inhòspit.
No hi ha tingut a veure el canvi climàtic, sinó el canvi que va operar a les eleccions de 2015 i que va tenir continuïtat en 2019. Les forces botàniques han acompanyat les dues majories absolutes a les Corts, amb un domini considerable del mapa municipal.
PSPV, Compromís, Esquerra Unida i Podem van poder capgirar la truita i reunir 3.000 regidors en les dues últimes cites locals. Aquesta xifra màgica proporciona la clau de molts consistoris i és exactament la mateixa que obtenia el PP en els seus anys de glòria. En canvi, en 2015 i 2019, la suma de les diverses marques de la dreta s’hi va quedar molt lluny, amb 2.442 i 2.296 regidors, respectivament.
Les dades són concloents: els set municipis més poblats de les comarques del nord —Castelló de la Plana, Vila-real, Borriana, la Vall d’Uixó, Vinaròs, Benicarló i Almassora— tenen un alcalde o una alcaldessa socialista. El vuitè, Onda, sí que té una primera edil del PPCV.
A la demarcació de València, la tendència és idèntica. A 29 dels 31 municipis que superen els 20.000 habitants hi ha un alcalde progressista i a només dos hi mana la dreta: Bétera i Alfafar.
Les forces estan més repartides al sud, on trobem 15 alcaldies de l’esquerra i 10 de la dreta entre els 25 municipis de més de 20.000 veïns.
Dit d’una altra manera, per cada alcaldia d’aquestes característiques de la dreta, n’hi ha cinc de l’esquerra. Una hegemonia que no es donava des de començaments dels anys noranta i que hauria quedat arredonida del tot si l’experiència de govern progressista d’Alacant no s’haguera avortat abruptament en el mandat anterior i si aquella Diputació —ara presidida per Carlos Mazón, el president del PPCV— haguera canviat de mans després de vora tres dècades de control conservador.
El context de les eleccions municipals de 2023, però, no tindrà gaire a veure amb el de 2019. En aquella ocasió, els comicis van arribar un mes després de la convocatòria al Congrés dels Diputats i les Corts Valencianes, que va deixar la dreta sense opcions d’assolir La Moncloa ni de recuperar la Generalitat.
Per contra, en 2023, l’escenari serà ben diferent. El desgast per la gestió estatal li podria passar factura al PSOE i Unides Podem, mentre que Compromís, que ara fa quatre anys ja va perdre prop de 40.000 vots amb relació a 2015, pot pagar el desànim que impera a les agrupacions locals pel fet que, segons critiquen, els esforços s’han concentrat a la política autonòmica, tot deixant de costat la municipal. La de més proximitat i la que històricament els havia resultat més beneficiosa.
Siga com siga, a la dreta no tot són flors i violes. Ni de bon tros. El PPCV només té marge de millora, sens dubte, però la penetració municipal de Vox no és tan clara. Sense una estructura homologable, ho tindrà molt complicat per retenir el vot que puga rebre a l’urna contigua en el cas —probable— que hi haja coincidència amb les eleccions valencianes. Pel que respecta a Ciutadans, el transvasament de vot municipal als populars tampoc no està garantit. A petita escala entren en joc molts factors, sobretot de caràcter personal.
Tots els ulls a València
La pugna municipal més destacada de totes les que tindran lloc aquell dia s’esdevindrà al cap i casal. O tercer govern multicolor progressista o retorn del PP, ara de bracet de Vox.
L’obsessió absoluta dels populars és València, València i València. D’una banda, perquè és la tercera ciutat de l’Estat i a Barcelona ni tan sols juguen el partit. Per tant, amb Madrid al sarró, és la següent gran capital a què poden optar. I, de l’altra, perquè un bon resultat a València es traduiria, segurament, en un bon resultat a les Corts.
A València vota un de cada sis valencians. De fet, els bons resultats de Compromís a la ciutat han contribuït a propulsar la marca a tota l’àrea metropolitana, penetrant en consistoris en què el nacionalisme valencià mai no ho havia tingut fàcil.
De qualsevol manera, cal tenir en compte que el votant cada vegada discerneix més el seu vot i és capaç de diferenciar en funció dels comicis. I, en aquest sentit, Compromís és l’exemple perfecte: en la doble cita autonòmica i estatal del 28 d’abril de 2019, va recollir 94.494 vots i 35.131 vots, respectivament, i un mes després, el 26 de maig de 2019, en la doble cita municipal i europea, el resultat també va ser antagònic: 106.430 paperetes a la primera urna i 36.004 a la segona.
A la ciutat de València, en un mateix dia, Compromís pot ser la primera força a l’urna A i ser-ne la sisena a l’urna B. Com més pròximes són les eleccions, més capacitat de seducció demostra.
I això s’evidenciarà de nou en 2023. Les enquestes publicades darrerament reflecteixen una fidelitat de vot enorme a Compromís. D’ací que Joan Ribó, en contra del que havia assegurat en el passat, estiga predisposat a optar a un tercer mandat. Ha iniciat una ruta pels barris a fi d’interactuar amb la ciutadania, cosa que difícilment faria si no pensara postular-se a la reelecció.
A més, compta amb dos al·licients importants: podria tenir Papi Robles —amb qui manté una gran sintonia— com a número dos i es veuria afavorit de la desaparició d’Unides Podem al consistori, cosa que pot provocar un corriment de vot cap a Compromís. El posicionament ferm de Ribó en aspectes com l’ampliació del Port o el pla de Benimaclet busca seduir aquest elector.
La vicealcaldessa socialista, Sandra Gómez, que en 2019 va quedar-se a 32.000 vots i dos escons de Ribó, no oculta el seu desig d’arrabassar-li l’alcaldia. Haurà de retenir tots els votants de 2019 i captar-ne de Compromís i de Ciutadans, una equació complicada davant un panorama tan competit. La correlació de forces de 2015 i 2019 va ser calcada: 17 escons d’esquerres i 16 de dretes.
No obstant, ella no amaga aquesta ambició i juga amb algun element a favor, com ara el seu posicionament ferm davantMeriton Holdings, l’empresa que ostenta la majoria accionarial del València CF, en contraposició a la laxitud demostrada per Ribó i la posició expectant que manté el PP. Molts afeccionats valencianistes han aplaudit la postura enèrgica de Gómez i podrien premiar-la a les urnes si, tal com és previsible, el lema de “Lim Go Home” continua omplint els carrers.
Al seu torn, la popular María José Català ha vist esvair-se el fantasma de Francisco Camps, que ara fa un any s’autoproclamava com el millor candidat del seu partit a l’alcaldia. Ja ningú no en parla. A Català, el president del PPCV, Carlos Mazón, l’ha designada secretària general de la formació i síndica parlamentària, i el president estatal, Alberto Núñez Feijóo, l’ha inclosa en el seu comitè executiu estatal del partit. No hi ha cap persona en el món més pluriocupada que ella.
El gran enigma és qui presentarà Vox a l’alcaldia. Fa mesos també va circular el rumor que podria ser el mateix Camps, però ell ha negat per activa i per passiva que puga presentar-se mai sota unes altres sigles. L’altre nom que s’ha barallat en alguna ocasió és Toni Cantó, actual director de l’Oficina de l’Espanyol de la Comunitat de Madrid.
Després del seu pas per diversos partits, Cantó està assaborint ara la cara amable de la política: la de la gestió. Amb tot, alerta, perquè acaba de contraure matrimoni amb una valenciana i té la intenció de fixar la seua residència en el pis que va adquirir a l’Eixample poc abans d’abandonar Ciutadans.
A Vox només repeteixen una cosa: que el candidat ja el tenen elegit i que no serà cap dels dos que ara fan de regidors. Si encapçalara la llista com a independent, Cantó sempre podria dir —com diu ara, treballant a l’Administració madrilenya sense carnet del PP— que no ha completat un altre canvi de partit.
Tot clar a Alacant i Castelló?
A Alacant i Castelló de la Plana no hi ha tanta emoció com a València. Tothom apostaria per la continuïtat del popular Luis Barcala, en el primer cas, i de la socialista Amparo Marco, en el segon. Ara bé, això no significa que l’oposició haja llançat la tovallola. Ni de lluny.
A Alacant, els socialistes tenen la intenció de plantejar com a alternativa Ana Barceló, exconsellera de Sanitat i actual síndica del partit a les Corts.
A Castelló, els populars mantenen l’esperança en Begoña Carrasco, que comptava amb la benedicció d’Alberto Fabra i compta amb la de Mazón. Tanmateix, confien, sobretot, en l’impuls de Vox per aconseguir la majoria absoluta.
Al davant tenen una primera edil que entre 2015 i 2019 va passar de 7 regidors a 10. La relació tibant amb els socis de Compromís i Unides Podem, i el seu perfil bastant popular podria fer que Marco guanyara un o dos escons més. L’objectiu és sumar-ne 14.
A Elx, la tercera ciutat del País Valencià en nombre d’habitants, el frec a frec PSOE-PP es preveu intens. No sols vindrà animat per la feina prolongada del candidat dels populars i senador, Pablo Ruz, i per la puixança de Vox a la ciutat.
Al si del PSPV hi ha molta mala maror: Alejandro Soler, exalcalde d’Elx que ara és secretari general del PSPV a la província d’Alacant, vol remoure de la candidatura l’alcalde, Carlos González Serna, enemic íntim seu que va donar suport entusiasta a l’alcoià Toni Francés en les primàries que van designar el nou líder provincial del partit. González va passar de 8 regidors a 12 en l’última convocatòria, aprofitant, en bona mesura, la pèrdua de força de Compromís.
Del roig-taronja al blau-verd?
Com hem vist, el mapa electoral municipal del País Valencià és primordialment roig. El taronja de Compromís es percep sobretot a la Ribera Alta —a municipis com Alzira o Carcaixent—, la Costera, l’Alcoià, la Marina Alta i la Safor, on governa l’Ajuntament d’Oliva.
Passa que, en aquestes comarques, el poder local de la coalició valencianista se circumscriu a poblacions menudes, ja que les localitats principals —Dénia, Xàbia, Alcoi, Xàtiva, Gandia— tenen un alcalde socialista. En alguns casos, amb majoria absoluta.
En d’altres, la majoria absoluta podria estar de camí. És el cas de Gandia, una altra ciutat amb un comportament electoral molt particular, capaç d’atorgar majories clares a l’esquerra en una urna i fer confiança a la dreta en la del costat.
En aquest context, José Manuel Prieto, l’alcalde que va rellevar aviat farà un any Diana Morant pel seu nomenament com a ministra de Ciència i Innovació, ho té tot de cara per continuar al front del consistori. El seu tarannà proper i accessible, unit a les picabaralles que es viuen a l’interior de Compromís, poden fer-li millorar el resultat de la seua predecessora. I això que, en 2019, Morant ja va saltar de 7 regidors a 11.
Un altre alcalde que serà difícil de desplaçar és el de Xàtiva. En 2019, Roger Cerdà ja va créixer de 7 regidors a 10, tot quedant-se al llindar de la majoria absoluta. El gran damnificat va ser Compromís, que va perdre els seus 3 regidors.
Tampoc no s’esperen sorpreses a Vila-real, on José Benlloch podria encadenar un quart govern. Les majories absolutes de Jordi Mayor a Cullera, de Carlos Fernández Bielsa a Mislata, de Juan Antonio Sagredo a Paterna, de Rafa García a Burjassot i de Rubén Alfaro a Elda no semblen en perill. A Sagunt, Darío Moreno podria veure’s reforçat per la instal·lació de la gigafactoria de Volkswagen. En 2019 ja va passar de 3 regidors a 7. La majoria absoluta, però, encara està molt lluny: 13 edils.
Més indefinit està tot a Benicarló, on no està clar que repetesca l’actual alcaldessa, Xaro Miralles, i on Vox, que va ben fort, podria sumar amb el PP. Una cosa semblant succeeix a la veïna Vinaròs. El PP confia a capturar aquestes dues poblacions del Baix Maestrat i recuperar l’antic feu de Borriana, però la socialista María José Safont, en 2019 va augmentar fins a 10 els 7 regidors amb què s’havia estrenat a l’alcaldia en 2015.
Pel sud, el PP espera majories absolutíssimes a Torrevella i Benidorm, i un govern amb Vox a Oriola. També confia a retenir Santa Pola, Mutxamel i el Campello. Hi haurà una lluita aferrissada per Sant Vicent del Raspeig —ara en mans socialistes— i Altea, on l’alcalde de Compromís, Jaume Llinares, no es presenta.
Centrat a retenir València, la coalició tampoc no hauria de perdre de vista Alzira, Manises, Catarroja i Carcaixent. I, si pot ser, recuperar més alcaldies de pes.
I després hi ha l’illa d’interior que és la Vall d’Albaida, on Jorge Rodríguez, l’alcalde d’Ontinyent, preveu allargar el domini total de La Vall ens Uneix, creada poc abans dels anteriors comicis... Abans, però, li espera el judici del cas Alqueria, que s’iniciarà al setembre.