Un puig discret domina la plana. Presenta un perfil arrodonit, suau, imprecís. La seua cota màxima supera per poc els 1.200 metres sobre el nivell del mar. Aquesta altitud —metre amunt, metre avall— se la reparteixen les places dels Herois, de Santa Maria, del Call, de Barcelona i del Rec, unides per una trama de carrers i carrerons on s’apinya bona part de la vida local. Cap al nord, el turó s’enlaira una mica més, però poc. En aquesta direcció, la població s’esponja i apareix un estany. La vila a què ens referim —probablement ho haureu deduït— és Puigcerdà, que rep el visitant altiva, amb la foscor de les teulades de pissarra i la densa opacitat de les façanes de granit. La seua presència és perceptible des de la llunyania: per sobre dels plans herbosos que entapissen la vall del riu Segre, s’eleva inconfusible, coronada per un campanar, el de Santa Maria, des d’on vessa una massa arquitectònica de nova factura.
Un seguit de rotondes i un petit polígon industrial fan de preàmbul d’aquesta vila històrica. Puigcerdà ha crescut cap al sud i cap a ponent, allà on l’orografia li és més favorable i les comunicacions òptimes. Cap a l’est, toca la frontera amb l’Estat francès, reduïda avui a una línia imaginària on perviuen algunes dependències -duaneres en visible estat de decadència. Aquest lloc posseeix el relat del comerç transfronterer i del contraban; també del camí de l’exili que emprengueren milers de persones a les acaballes de la Guerra Civil.
Es diu que la vila de Puigcerdà va nàixer quan el rei Alfons I hi traslladà la població d’Ix (1178), ubicada a l’Alta Cerdanya i que havia estat, juntament amb Llívia, seu dels comtes de Cerdanya. L’emplaçà en un punt estratègic: al capdamunt d’un turó, la centralitat del qual permetia dominar les valls del Segre i del Querol, i a la cruïlla de dues vies de primer ordre, la strata ceretana que provenia del Conflent a través del coll de la Perxa i la de la vall del Querol que connectava amb l’Arieja. La ubicació elevada inspirà la creació del topònim: fou el podium ceretanum, és a dir, la muntanya del ceretans; posteriorment, el Montcerdà i la definitiva Puigcerdà (s. XIV). Aquesta plaça forta fronterera va fer que no li faltaren privilegis reials i, per això mateix, visqué entre els segles XIII i XIV una etapa daurada de puixança econòmica que va convertir-la en la cinquena vila més poblada de Catalunya.
Qui foren, però, aquells ceretans primitius? L’origen d’aquest poble ha generat múltiples especulacions: pesa la hipòtesi que aquesta antiga tribu pirinenca preromana devia formar part de la cultura ibèrica assentada al nord-est peninsular o, en tot cas, en mantenia estretes relacions. El que està clar és que els ceretans tingueren el seu centre polític a Brachyle —Llívia— i que les seues fortificacions controlaven el pas estratègic del Pirineu per aquesta latitud. La Cerdanya representava una extensió vastíssima, un bocí, tan sols, de la geografia dominada pels ceretans, i que quedaria definitivament dividida arran del Tractat dels Pirineus (1659) entre els estats francès i espanyol, amb l’anomenada Alta Cerdanya inclosa dins la Catalunya del Nord. Malgrat tot, tàcitament i oficiosa, Puigcerdà continua sent la capital de la històrica Cerdanya. Prova d’això és la presència de l’anomenat hospital Transfronterer de Cerdanya, el primer centre de salut d’Europa compartit per dos estats. El centre hospitalari, que dona serveis a la població de la Cerdanya i el Capcir, va sorgir a finals dels anys noranta i es va concretar amb la creació de l’Associació Europea de Cooperació Territorial, una entitat pública de caràcter europeu.
L’ascensió al turó
Ara, sí: toca trepitjar el carrer. Hi ha la possibilitat, arribats a Puigcerdà, d’enfilar-se amb vehicle propi al nucli històric. Tanmateix, aquest trajecte perdria la visita a l’estació del ferrocarril i l’experiència d’una ascensió pedestre —o assistida per mitjà d’un ascensor públic— fins al cor de la vila. Abandonem, doncs, el vehicle a tocar del complex ferroviari —una gran esplanada fa funcions d’aparcament— i fem-li una ullada: l’edifici és ampli i de bona presència, respon solemnement a la categoria d’estació internacional, tot i que sense lluir la pompa que exhibeixen altres estacions transfrontereres, com Portbou o Canfranc. La seua inauguració tingué lloc el 1927, cinc anys després d’entrar en funcionament la línia transpirinenca que havia d’unir Ripoll amb Ax-les-Thermes, amb un primer comboi que arribà a Puigcerdà el 3 d’octubre de 1922.
La idea impulsada pel Govern francès d’unir ambdós estats per mitjà de connexions ferroviàries transpirinenques remuntava al segle XIX. En concret, els primers projectes daten de 1835 i preveien la construcció d’una desena de línies fèrries. El 1903, l’ambaixador de França a Madrid, Jules Cambon, anunciava al Govern espanyol la realització de la línia Ax-les-Thermes - Ripoll. Espanya va acceptar-ho de bon grat, perquè l’esmentat trajecte empalmava amb la línia que transportava el carbó del Ripollès a Barcelona. Finalment, el 18 d’agost de 1904 se signaria el conveni entre els dos estats per a la construcció de tres línies: la transpirinenca, de Ripoll a Ax-les-Thermes, passant per Puigcerdà; el ferrocarril de Zuera a Oloron per Canfranc i la línia de Lleida a Sent Gironç per Sort, passant per sota el port de Salau, al curs alt de la Noguera Pallaresa. Aquesta última mai arribaria a perforar el Pirineu i quedaria aturada a la Pobla de Segur —actual estació terminal del Tren dels Llacs.
L’estació de Puigcerdà que, com hem dit, posseïa categoria d’estació internacional, perdria aquest privilegi el 1967, en favor de l’estació de la Tor de Querol, a la Catalunya del Nord.
Fet aquest inevitable apunt ferroviari, travessem ara la plaça de l’Estació i enfilem el carrer del Pendís, òbviament en pendent remarcable, a l’extrem del qual trobareu l’estació inferior de l’elevador. A la funció pràctica del funicular, s’afegeix l’experiència panoràmica que depara el breu viatge. La caixa és intencionadament de vidre, perquè l’ascensió garantesca el domini visual sobre la plana cerdana, els cims circumdants, com la Tosa d’Alp o el Puigllançada, i la muralla septentrional de la serra del Cadí.
A l’eixida de l’estació superior, hi ha un antic safareig aixoplugat sota un arc de pedra. És conegut com el safareig de les Monges, per ser ací, o ben a la vora, on s’ubicava el convent de Santa Clara. Pere el Cerimoniós el fundà el 1351, però la comunitat de clarisses no degué tenir gaire rellevància, perquè sembla que a mitjan segle XVI s’havia extingit. El 1627 hi hagué voluntat de refundar-lo, amb el trasllat, des de Barcelona, de tres monges del monestir de Santa Isabel. A la fi, el convent degué quedar abandonat quan Puigcerdà patí els efectes de la guerra contra França el 1793. Tot i això, el 1840 encara se n’identificaven les ruïnes. Avui, de l’edifici, no en queda ni rastre. La memòria del pas de les clarisses per la vila perviu en el nom del safareig i del carrer —Raval de les Monges— on ens trobem. A la plaça de l’Ajuntament, separada d’aquest punt per un tram d’escales o un nou trajecte en elevador, hi trobareu la Casa de la Vila, casalot d’origen gòtic —sense gaires restes d’aquella època—, institucional, amb balcó corregut.
El carrer de Querol connecta la plaça Major amb la de Santa Maria, els dos pols de la vila vella, els carrers, carrerons i placetes de la qual han esdevingut en l’actualitat el paradís comercial del passejant. Ens dirigim a la segona i, pel camí, al número 5, apareix un casalot ferm: és Can Deuloféu, amb elements gòtics, intervencions posteriors medievalitzants i una visible presència heràldica. En pocs minuts, ens rep el campanar, solitari, de Santa Maria. Som a la plaça homònima, un espai excepcionalment airejat dins la trama urbana medieval. El fenomen té una explicació: el temple parroquial, fundat al segle XII i reconstruït al XIV, fou destruït el 1936. L’únic supervivent de la tragèdia és el campanar, que s’eleva 35 metres. El 1991 fou restaurat, i des d’aquella data és visitable.
A la plaça mateixa, hi ha l’antic hospital de Puigcerdà, una de les institucions deganes de la vila, creada a finals del segle XII. Les nombroses ampliacions i intervencions han ocultat l’estructura de l’edifici primitiu, que continua fent funcions sanitàries com a centre Centre d’Assistència Primària.
La de Santa Maria és una plaça allargassada, àmplia, que s’estén en forma de taca d’oli per a formar-ne una segona, la plaça dels Herois. Aquesta recorda, per mitjà d’un obelisc de to rogenc, els puigcerdanesos morts defensant la vila durant els tres setges carlins (1837, 1873 i 1874). No obstant, al llarg del temps l’espai ha canviat d’identitat diverses vegades: fins al 1855 era ocupat per l’antic cementiri, el 1874 se’l batejà com a plaça Cabrinetty i el 1910 com a plaça dels Herois —en castellà primer i catalanitzat el 1980. Aquestes dues places marcaven el límit septentrional de la vila vella, amurallada, que s’obria per aquest sector per mitjà de dues portes —la de Querol i la del Call— als barris de nova planta —un d’ells, el Call— els quals, situats extramurs, gaudien d’un urbanisme oxigenat i en ordre. Del call jueu, tan sols se’n conserva la memòria en el nom d’una plaça asèptica que fa funcions d’aparcament públic. Se sap que posseïa, entre altres serveis, escola, carnisseria, banys i sinagoga. En aquesta àrea, s’establí la comunitat jueva entre els segles XIII i XIV —les primeres mencions daten del 1260—, atreta pel moment d’esplendor econòmica i els privilegis inicialment atorgats a la vila per Jaume I, la qual també seduïa els ordes religiosos mendicants: clarisses, franciscans, dominics s’hi assentaren, amb l’esperança de sobreviure d’almoines i donacions.
Amb la primera ocupació francesa de Puigcerdà, el 1708 el duc de Noailles inicià la construcció del Fort Adrià. Per a bastir l’esmentada ciutadella, el francès no dubtà a enderrocar un centenar de cases de la vila nova, entre les quals hi havia el call jueu. A més, els franciscans suposadament erigiren convent i església a sobre de la desapareguda sinagoga. El Fort Adrià va ser destruït uns anys més tard, el 1714, per les tropes franceses mateixes en abandonar la població.
L’estany, signe d’identitat
A pocs minuts enfora, hi ha l’estany de Puigcerdà, una làmina d’aigua amb un aire de calculada estampa romàntica. Abans d’assolir-lo, però, seguirem pel carrer Major i el passeig del Torreó per a visitar dos elements ineludibles: la fortificació i la torre Viladomiu. De la primera, se’n conserven algunes restes visibles, poques. La torre Viladomiu —antiga casa Fabra—, per la seua banda, ha cedit les funcions residencials d’estiueig a les de seu administrativa del Consell Comarcal de la Cerdanya. A un extrem, trobareu una torre de color rogenc: va formar part de la fortificació que va construir el seu propietari Joan Fabra en ocasió de les guerres carlines, que tancà la finca amb murs, amb espitlleres, i afegí una torre de planta circular a un dels angles del clos.
L’estany, dèiem, és un dels dos signes d’identitat local, junt amb el campanar de Santa Maria. Sense aquests dos elements, hom no podria entendre Puigcerdà, o Puigcerdà no seria el que és. Malgrat el seu aspecte relativament recent, apareix documentat per primera vegada el 1260. Sembla que es construí artificialment a l’emplaçament d’unes antigues molleres, captant aigua dels rius Aravó i Querol, per mitjà d’una séquia. L’estany ha representat històricament una reserva hídrica important per a la ciutat, aprofitada per al reg, l’abastiment d’aigua de boca, l’extinció d’incendis o per a fondre la neu dels carrers. Conformà, a més, a partir del segle XIX, l’epicentre del fenomen d’estiueig, implantat per les famílies benestants barcelonines. Al seu voltant, entre final del segle XIX i principi del XX, cresqueren torres vacacionals amb una arquitectura d’aires pintorescos. L’empresari i farmacèutic barceloní Salvador Andreu —artífex, entre d’altres, del parc d’atraccions del Tibidabo— fou l’impulsor d’aquesta urbanització senyorial. La Vil·la Margarita, la Torre Volart, o la Torre del Rellotge, d’estil eclèctic, són alguns dels exemples més representatius.
El parc Schierbeck completa el sector nord oriental de l’estany, localitzat sobre uns terrenys que la vídua del cònsol de Dinamarca German Schierbeck donà a la ciutat el 1924, dotze anys després de la mort d’aquest i respectant les seues voluntats. Schierbeck havia perseguit la idea d’oferir un parc per als estiuejants i les famílies benestants del lloc, amb què Puigcerdà cobraria definitivament la imatge de distingida vila d’estiueig per a butxaques acabalades.
Caldrà, ara, encarar el darrer tram de la passejada. Penetrem de nou al cor de la vila, passant per la plaça de Barcelona, amb un parell d’edificis que hi senyoregen: l’anomenada Casa Gran i el Casino Ceretà (1908), que comprèn el Teatre Ceretà, de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Evitarem, per qüestions de redundància, les places dels Herois i de Santa Maria: prendrem el carrer dels Ferrers i el passeig 10 d’Abril, amb el convent i l’església de Sant Domènec visiblement modificats.
Seguim pel carrer del Capcir fins al carrer de les Escoles Pies. Ací haureu d’abandonar momentàniament l’itinerari, tot girant a l’esquerra, per tal de visitar el Museu Cerdà. La institució s’ubica en l’antic convent de les Carmelites Descalces, edificat entre els anys 1885 i 1897, i pretén oferir una visió global de la Cerdanya, des de diferents òptiques —natural, cultural, històrica—, així com destacar-ne el caràcter fronterer.
Tornem, de nou, al carrer de les Escoles Pies en direcció a la plaça Cabrinetty. Una capella minúscula vigila el pas dels vianants: és l’esglesieta de la Mare de Déu de Gràcia, que va ser consagrada el 1482. Sòbria i gòtica, sufragada per Jaume Mercader, que fou veguer de la Cerdanya i batlle de Puigcerdà. Entre comerços de la més variada naturalesa, desemboquem, en fi, a la plaça Cabrinetty. És, en realitat, la plaça Major de tota la vida —i anteriorment, diuen que fou la plaça d’armes del desaparegut castell—, porxada, rectangular, en pla inclinat, on se celebraven mercats i fires. Alguns edificis senyorials delaten la presència de les nissagues més influents de la vida local, com els Descatllar i els Cadell. La seua denominació és un homenatge al brigadier mallorquí que va alliberar la ciutat del setge carlí el 10 d’abril del 1873. El 1880 Puigcerdà va dedicar-li una estàtua de marbre que fou col·locada al bell mig de la plaça i que el 1936 les forces anarquistes s’encarregarien d’esmicolar. El 15 d’agost de 2012, Cabrinetty tornava a la plaça, ara amb una estàtua de bronze sufragada per subscripció popular.
Caldrà cloure ací la passejada. La plaça invita a romandre-hi. Cabrinetty en presideix l’espai central on s’arrengleren terrasses farcides d’animades converses de turistes i autòctons. Amb el vostre permís, nosaltres ens hi afegirem.