ELS CRÍTICS

Fidel Aguilar, el meteorit fugaç

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fidel Aguilar i Marcó (Girona 1894–1917), escultor, dibuixant i xilògraf, passà per la vida molt ràpidament. Pràcticament no hi ha obra seva d’abans del 1913, i el 1917 ja morí. Tanmateix, deixà un rastre molt personal en l’art de l’època noucentista, bona part en l’òrbita de l’arquitecte Rafael Masó, per a qui va treballar molt sovint.

Sobre ell ja hi havia bibliografia solvent, almenys des que l’estudià a fons als anys 70 Jaume Fàbrega, abans d’esdevenir una autoritat en història de l’alimentació. Ara, però, amb motiu del centenari de la seva mort, s’ha abordat la seva figura des d’una exposició completíssima, a la Casa Pastors de Girona, acompanyada d’una monografia que s’acosta a les tres-centes pàgines, publicada per l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Els fons en què s’ha basat l’exposició, a part de diverses col·leccions particulars, són d’institucions com el Museu d’Història de Girona i, en una altra mesura, l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Girona, el Museu d’Art de Girona o la Fundació Rafael Masó.

Dels diferents autors d’aquest llibre cal destacar Jordi Falgàs i Eva Vàzquez, que són els que han tingut cura de l’edició. Especialment Eva Vàzquez fa de l’artista un estudi detalladíssim, basat en cadascun dels vestigis documentals aplegats d’Aguilar, i constata que l’escultor “mai no és tan noucentista com quan treballa per als noucentistes”. Amb això ens està dient que Aguilar, que morí només a 22 anys, tenia un estil propi, i un altre que era l’adaptació que ell en feia a l’estètica noucentista. Tot i això, l’art d’Aguilar aplicat al Noucentisme no és pas un calc del Noucentisme plàstic que s’estava fent arreu de Catalunya, sinó una aportació molt personal que fa que el Noucentisme gironí, que en bona part és Aguilar qui el defineix visualment, tingui una imatge deguda precisament a aquest artista de vida tan fugaç.

Aguilar participa de diverses característiques del Noucentisme general. El seu paper com a xilògraf —ja ho vaig subratllar fa anys en el meu llibre sobre la xilografia catalana dels segles XIX i XX— encaixa perfectament en l’explícita voluntat col·lectiva d’aquell moviment de fer renéixer aquell art, que es considerava molt estretament lligat a la tradició artística del país i que aleshores estava en decadència perquè el nou invent del fotogravat li havia tret la utilitat en les arts gràfiques. També el fet de signar —ell i els seus companys de revista— els seus dibuixos en Aigua forts amb pseudònims bíblics, parteix d’un costum instaurat a la revista Papitu, publicació que jugà un paper central en el Noucentisme crític.

Eva Vàzquez analitza també quasi exhaustivament el context en què es mou l’art d’Aguilar, sense desatendre els artistes menys tòpics de l’època: no sols Clarà o Casanovas, sinó també Ismael Smith, Julio Antonio, Claret, Armengol, Joan d’Ivori, Manuel Cano, Lagar, coses coetànies de Borrell Nicolau, o de Marès. I també es podria relacionar amb altres artistes coetanis com Rosa Riera, pintora i xilògrafa —estudiada, en la mesura del possible, per Lluïsa Sala—, una artista tan fugaç com Aguilar, però de biografia encara desconeguda en gran part, i que pel fet de viure a París va tenir l’ocasió que la seva obra, volgudament naïve, fos elogiada per Apollinaire a L’Intransigeant.

També Vàzquez esmenta la quasi identitat d’alguna obra d’Aguilar amb Paco Durrio; tant és així que la famosa Sulamita d’Aguilar es va colar en el catàleg de l’obra de Durrio que varen fer Barañano i Durana (1988), segurament pel fet que un exemplar en argerata d’aquesta peça el van trobar en una col·lecció biscaïna i, com que no sabien el nom de l’autor, el devien identificar estilísticament amb el gran escultor basc, íntim amic de Gauguin.

Gràcies a aquest bell volum, on la curta vida d’Aguilar ha afavorit reunir una quantitat molt superior d’obra del que habitualment és permès en altres monografies sobre artistes de vida més llarga, aquest personatge meteòric però tan personal haurà passat ja definitivament a tenir el seu carreu, diguem-ne definitiu, en el futur edifici general de la historia de l’art català, que encara està en construcció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.