Els crítics

Arnal-Bagés: dos cervells i un cor enorme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa un any escàs, els treballs per desenterrar un centenar de cadàvers en una fosa de la Guerra Civil a La Pedraja (Burgos) donaven un fruit inesperat: a causa de la composició del sòl, un cor i quaranta-cinc dels cervells dels difunts havien resistit el pas del temps. Els òrgans que el franquisme no havia pogut esborrar, com deia un dels titulars de la premsa en aquell moment. Un triomf de la memòria que els catalans Maria Arnal i Marcel Bagés recuperen per titular el seu primer llarga durada, 45 cerebros y 1 corazón, un disc majúscul condemnat a perdurar. Un meravellós exercici de memòria, d’interpretació vocal i musical i de relectura de les arrels musicals. Un trempat exercici ètic i estètic sols a l’abast de privilegiats.


Si avancem conclusions és perquè ningú que haja seguit els vibrants primers passos d’aquest duo pot considerar sorprenents les prestacions del disc. “Has de veure’ls en directe. No te’n penediràs”, em va dir algú, fa un temps, coincidint amb les actuacions que promocionaven les primeres cançons, temes arrapats a la música d’arrels tradicionals (“Cant de batre”, “Ball del vetlatori”), que la sobrehumana veu de Maria Arnal, el seu instint interpretatiu, i les guitarres i l’olfacte musical de Marcel Bagés, regurgitaven en el segle XXI amb una força forassenyada. La mateixa amb la qual revitalitzaven els versos de Vicent Andrés Estellés en “No he desitjat mai cap cos com el teu”. No me’n vaig penedir, clar. Hi havia quelcom de visceral i commovedor en la proposta: dos artistes joves fent un trajecte d’anada i tornada en el temps i l’espai. Amb una ferocitat dolça.


Quan arriba el penúltim dels discos, l’EP Verbena (2016), la parella havia incorporat matisos, nous referents (“Cançó de l’Ovidi-A la vida”) i una actitud combativa que és també essencial en ells. Això i la recerca entre arxius i fonoteques de la península Ibèrica que Arnal i Bagés no consideren una recuperació, sinó un treball de continuació dins d’una cadena de transmissió. 


El primer disc en format llarg corona el creixement artístic del duo. La prodigiosa “Canción total”, un al·legat contra la dominació elitista i classista, adobada de precioses textures i la veu precisa i límpida d’Arnal, marca el territori seguit per “Bienes”, tall en el qual s’albira el treball (impecable) com a productor de David Soler i les idees electròniques de Filastine. Com ara en la nova mirada a “Jo no canto per la veu”, atrapada en un jardí elèctric més frondós i colpidor fins al final més bàsic, amb la guitarra i la veu en primer pla. Una altra meravella. També ho és “Tú que vienes a rondarme” i el seu fraseig encisador, que es fa descansar sobre una confortable capa musical de molsa que fa retirada tot just al final.


L’onírica i enigmàtica “Desmemoria” cavalca en una categoria superior, interpel·la l’oient, pel que diu i com ho diu. En aquest punt confessaré la preferència per la versió anterior de “Ball del vetlatori”, el seu joc de contrastos amb la tradició, tot i que la nova funciona com un canó, conserva intacta la capacitat de colpir. L’ovidiana “A la vida” i aquell “sí” allargat uns segons infinits són un nou colp a les temples, un altre moment tan extraordinari com la memorable cançó titular, “45 cerebros y 1 corazón”, un tema construït amb una introducció vibrant i elèctrica que s’interromp amb la veu trencada de Maria Arnal, i transmet l’emoció i la transcendència del descobriment, l’immens valor simbòlic. “El suelo los hizo suyos y nuestros / el cielo los tuvo vivos y muertos / joyas de la desmemoria moderna (...) Yo sólo soy un segundo / después no hay más”, canten, abans de demanar silenci. I nosaltres, amb el cor premsat, callem.


“La gent”, l’adaptació d’un poema de Joan Brossa, remou la capacitat de les persones de no resignar-nos, amb una convicció que deixa en bolquers la nova política: “La gent no s’adona del poder que té”, clama Arnal. Mentrestant, “No he desitjat mai cap cos com el teu” vola i s’endinsa en els núvols, en un lloc de l’estratosfera poques vegades visitat per la música catalana. El mateix a què arriba la monumental “Tu saps”. La indescriptible cloenda.
L’àlbum de dos cervells brillants. I un sol cor enorme.

45 cerebros y 1 corazón
Maria Arnal i Marcel Bagés
Fina Estampa, 2017
Post-folk

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.