Inofensius, adormits, coberts d'una massa vegetal abundant, un tant excessiva. Així són els volcans que poblen la comarca de la Garrotxa. L'habitant hi viu confiat, perquè sembla que cap d'ells té intencions d'entrar en erupció, almenys en un futur pròxim. El viatger podrà percebre-ho en l'ambient assossegat, agradable que es respira a la seua capital: Olot destil·la una visible distinció, un ordre endèmic, natural, una manera pausada de fer que contamina esperits i retines sensibles a l'element natural. El paisatge que envolta la ciutat depara un relat complex, bondadós i amanit d'una ingent quantitat d'elements que muten, igual que l'ambient i la llum, al llarg de les estacions. Vista des d'aquesta òptica, Olot no és, doncs, només capital volcànica sinó també paisatgística i pictòrica, però ja hi tornarem. Ara toca passejar la ciutat, disseccionar-la: representarà inevitablement una de les activitats més agradables que podrà fer el viatger que s'hi atanse. Fem-ho, doncs.
La llarga recta que precedeix l'entrada d'Olot, si hom ve de Girona o des de la comarca d'Osona pel túnel de Bracons, obliga a armar-se de paciència. Una legió de semàfors alenteix la marxa d'un trànsit ja de per si feixuc i atapeït. El municipi de les Preses fa de preàmbul de l'anhelada ciutat. Un grup de ciclistes circula per un carril segregat paral·lel a la calçada: és la via verda del Carrilet Olot-Girona, la més emblemàtica i freqüentada de les vies ciclistes dels Països Catalans. La topografia, en aquesta latitud, es manifesta amb una expressió plana absolutament procliu a l'agricultura, amb l'excepció d'alguna protuberància intranscendent que n'altera l'horitzontalitat dominant: són els volcans, a recer dels quals ha crescut la ciutat que ens ocupa. El de Montolivet, el Bisacorbes, la Garrinada i, en especial, el Montsacopa, als peus del qual s'estén el nucli antic. Per l'esquena, tanca el quadre el massís del Collsacabra, vertical i abrupte. Fins a la primavera avançada, i si el dia és clar, el Pirineu nevat fa d'horitzó esmolat de l'estampa descrita.
La carretera irromp en el nucli urbà i amb el canvi d'escenari es transforma en el passeig de Barcelona. Mirem d'abandonar el vehicle per algun dels carrers adjacents i iniciem el periple pedestre. El passeig, ombrejat, és custodiat per una columna de refrescants plataners que s'arrengleren amb un ordre marcial sobre el parterre central. Olot rep el viatger amb el seu millor posat: un aire benestant, higiènic, de baixa densitat i de frondosa matèria vegetal que completa una arquitectura d'ordre i concert, neoclàssica i noucentista, emblema de la capacitat econòmica d'algunes nissagues locals. L'avinguda en qüestió vertebra l'anomenat Eixample Malagrida. Aquest dibuixa una trama urbana singular, esponjada, d'estructura radial, on els carrers convergeixen en una plaça central —la plaça d'Espanya. El barri, d'evident inspiració en les ciutats jardí angleses, fou impulsat per Manuel Malagrida i Fontanet, un indià que va fer fortuna a ultramar amb el comerç del tabac. El projecte s'inicià el 1916 i havia de suposar el tret de sortida de la renovació urbanística d'Olot, guanyant espais a terres d'aiguamolls. No fou, però, fins al 1927 que el rei Alfons XIII l’inauguraria. És ací on trobareu la residència noucentista del seu promotor, un palauet batejat com la torre Malagrida, que s'obre al passeig de Barcelona i que avui fa funcions d'alberg. També s'hi exhibeixen altres mostres de l'arquitectura del moment, com la casa Masramon, la casa Pons i Tusquets o la casa Vayreda, senyorial i de factura neoclàssica, com la majoria. A banda del tarannà residencial, l'Eixample incloïa un seguit d'equipaments, com escoles i biblioteca, que s'edificarien igualment en estil noucentista i que havien de convertir-lo en un espai viu.
Continuem penetrant en la ciutat pel passeig de Barcelona. Al seu extrem, la plaça Clarà, noucentista de cap a peus, capta l'atenció del forà: una balustrada delimita l'estructura impecablement rectangular del jardí, on una font n'indica el centre geomètric i la Maternitat, de l'escultor Josep Clarà, presideix l'entrada oriental. La plaça la tanca un conjunt d'edificis porxats de tall neoclàssic. Hi desemboca el carrer de Sant Ferriol, amb la capella homònima, sentinella del nucli antic. El templet en qüestió, una de tantes construccions religioses locals, dona fe del profund fervor religiós que corre per les venes olotines. La ciutat posseeix de tot, en aquesta matèria: esglésies, capelles, un convent, el del Carme, que ha fet un ampli ventall de funcions —escola, presó, hospital i seu actual de l'Escola d'Art d'Olot— i un museu, el dels Sants, d'imatgeria religiosa i situat a l'edifici eclèctic d’El Arte Cristiano, el primer taller d'imatgeria religiosa fundat el 1880 per Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera.
Sobre el mapa, el centre històric presenta una retícula regular, de vies paral·leles i perpendiculars, fred i replicable, absolutament allunyat del que hom espera d'una població d'origen medieval. La singularitat urbanística té l'explicació en els devastadors terratrèmols que arrasaren el nucli originari els anys 1427 i 1428. Si el del 15 de maig del 1427 tingué conseqüències fatals, el de la Candelera —2 de febrer del 1428— remataria la feina. Mentre que altres poblacions catalanes afectades, que foren nombroses, varen optar per reconstruir els edificis malmesos, Olot decidí precisament no fer-ho, abandonar el nucli primitiu i erigir ex novo una ciutat fora de les muralles. Mentre que la vila vella es degradava irremeiablement, la nova gaudia d'un urbanisme modern, renaixentista, d'higiènica racionalitat: una quadrícula regular estructurada al voltant d'una plaça quadrada, que és avui la plaça Major. No obstant, el 2009 el geòleg olotí Llorenç Planagumà afirmava al diari Avui que ni els efectes sísmics foren tan devastadors ni Olot tenia cap necessitat d'erigir una ciutat de nova planta. "Hi havia interès en un canvi d'ubicació per pagar menys impostos", assegurava Planagumà. "Sortir fora muralles significava pagar menys d'impostos i, per això, calia tenir permís reial per construir-hi. [...] Havien d'aconseguir que el rei declarés la ciutat com a zona catastròfica. I ho van aconseguir." I encara hi havia més: amb el canvi d'ubicació, els olotins volien deslliurar-se del domini de l’abat de Ripoll, sota el qual es trobava la ciutat medieval. I molt probablement degueren ser aquests interessos de naturalesa econòmica i política els que motivaren la producció d'un relat exagerat on la magnificació de la destrucció en justificava el trasllat. Malgrat haver patit nombrosos danys, Olot no degué quedar, ni molt menys, arrasada.
El Firal
Deixem la vila nova per a més endavant. El carrer de Sant Rafel, paral·lel al de Sant Ferriol, enfila, sense titubejos, en direcció a la plaça del Rector Ferrer, darrere de la qual hi ha el passeig de Miquel Blay, conegut pels autòctons com el Firal. Sembla que fins a mitjan segle XIX, el Firal no passava de ser una esplanada dedicada a la celebració de fires i mercats. Un acord consistorial del 1842 en modificaria l'ús i l'aparença, i faria d'ell un passeig arbrat, a l'estil de la Rambla de Barcelona o dels bulevards francesos. Com un catalitzador, el Firal concentra des d'aquell temps la vida social olotina. Hi trobareu el teatre Principal, de façana simètrica, neoclàssica, objectivament monumentalista; i alguna mostra del modernisme local, com l'emblemàtica casa Solà-Morales, un palauet amb una hiperbòlica càrrega ornamental, on Domènech i Montaner deixà la seua empremta en la reconstrucció de la façana.
Tornem a la plaça del Rector Ferrer: hi ha l'església parroquial de Sant Esteve. La seua estructura és sòlida, voluminosa, neoclàssica, aproximadament catedralícia. Del XVIII. Domina, sense gaire perspectiva, una realitat urbana d'edificis modestos. Del temple romànic primitiu, no en queda ni la memòria; per contra, la sagristia mereix una vista, perquè acull el Museu Tresor Parroquial que custodia algunes peces remarcables, com una tela d’El Greco, a més de taules gòtiques i peces d'orfebreria. A la plaça mateixa i enfrontada a la façana del temple, la casa Gaietà Vila s'erigeix com una de les mostres més emblemàtiques del modernisme garrotxí.
La vila nova s'estén a redós de la parròquia. Abans, però, feu una ullada a la Casa Museu Can Trincheria, ubicada al carrer de Sant Esteve: catapulta qui la visita a un parell de segles enrere. El seu interior conserva l'ambient vuitcentista i permet submergir-se en la vida benestant olotina dels segles XVIII i XIX.
El centre neuràlgic de la vila nova el conforma, com hem dit línies amunt, la seua plaça Major, quadrada, funcional, concebuda per a celebrar-hi fires, mercat i actes festius. És freqüentada periòdicament pel ball dels gegants, cavallets i cabeçuts, declarat d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i que té lloc per Corpus i per les Festes del Tura el 8 de setembre. En aquest quadrilàter naixen carrers rectilinis, molts dels quals porten els noms dels oficis que s'hi ordenaren segles enrere (dels Sastres, Carnisseries...).
Carrer Major enllà i després a la dreta pel carrer del Baix del Tura, arribem al santuari de la Mare de Déu del Tura. La verge en qüestió és la patrona local, i el temple en preserva l'efígie. L'estructura de la façana presenta un joc de simetries que conviuen amb restes de moments històrics anteriors disperses arreu de l'església. Si bé el santuari apareix documentat l'any 872 i posteriorment el 1221, quan ja formava part del nucli urbà, de les peces antigues, se'n conserva la talla romànica de la Mare de Déu. Una ampliació de l'edifici a mitjan segle XVI i les intervencions realitzades els segles XVIII, XIX i XX —la façana fou enllestida el 1928— superposen visiblement estètiques variades.
... i un claustre renaixentista
Pel carrer de l'Aigua, ens dirigim al convent del Carme. De camí, cal travessar la diminuta plaça del Conill, al centre de la qual crida l'atenció la font homònima coronada per un lepòrid petrificat. Barroca, en forma d'obelisc, del XVII, és una de les que, igual que la de l'Àngel, va ser instal·lada per aquell temps a la via pública. Pel carrer del Carme i la plaça de la Verge del Carme, arribem a la porta del convent. L'edifici és en l'actualitat seu de l'Escola d'Art d'Olot; la façana no dona gaires indicis de la joia que es conserva a l'interior: es tracta del seu claustre, un exercici arquitectònic d'una estricta fidelitat als preceptes renaixentistes. És la peça arquitectònica més antiga i valuosa d'Olot —considerant que els terratrèmols varen destruir bona part del patrimoni anterior a la tragèdia—, i alhora una de les galeries renaixentistes més originals i simètriques de tot Catalunya. Per aquest motiu, ha estat declarat Monument d'Interès Historicoartístic i és un dels pocs claustres renaixentistes que es conserven a Catalunya.
Encarem la recta final d'aquesta passejada amb la ineludible ascensió al volcà Montsacopa, als peus del qual s'estén Olot. La caminada és breu i no gaire exigent. Al capdamunt, un mirador permet dominar la ciutat i el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, el massís del Collsacabra i el Pirineu. Però el més singular és que el viatger es trobarà al cràter del volcà, de 120 metres de diàmetre, entapissat de verd. El seu perímetre és habitat per dues torres d'època carlina i una capella, la de Sant Francesc.
De retorn a la ciutat i dirigint-nos de nou a l'Eixample Malagrida on hem iniciat aquesta incursió, el Museu Comarcal de la Garrotxa és parada obligatòria: a l'edifici de l'Hospici s'exposen elements cabdals per qui vulga copsar la realitat social, cultural i artesana d'aquesta comarca. Tanmateix, entre tots els materials, cal dedicar especial atenció a la rica col·lecció pictòrica que representa l'anomenada Escola d'Olot. Si algun indret pot parlar justificadament de paisatge, aquest és Olot i la Garrotxa. La riquesa de verds, els matisos cromàtics i les llums velades generen un joc subtil d'ombres que varen seduir les retines sensibles de Vayreda et alii. Aquest pòsit ha calat en l'ADN local, i és per aquest motiu que el mateix edifici alberga la seu de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, una entitat de reflexió, estudi i promoció del paisatge —no únicament natural, sinó concebut des d'una òptica contemporània—, i que Olot va ser la primera ciutat catalana a adherir-se a la Xarxa Europea del Paisatge, impulsada pel Consell d’Europa sota les premisses del Conveni Europeu del Paisatge.
Haurem de finalitzar ací la visita. Podríem, no obstant, continuar la immersió a través de les capelles, com la del Portal i la de Santa Magdalena, acotada al pont del mateix nom per on circulava el camí medieval que unia Olot amb Girona. I parlar del tèxtil com a sector dominant que arribà a donar feina a més del 60% de la població activa de la comarca, i que avui la xemeneia de la Cooperació Fabril o l'estructura ordenadíssima de Can Jombi en són garants de la memòria industrial. I fer una incursió al cementiri, amb escultures vuitcentistes de Josep Llimona, Josep Berga, Emeteri Vélez, Martí Casadevall, Ignasi Buxó o Joan Ferrés. O degustar la gastronomia volcànica, o fer d'Olot el camp base per a explorar el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i l'encantadora i fotogènica fageda d'en Jordà.
