La història ho diu molt clar. Fins no fa gaire el tatuatge era una manera de marcar els esclaus i portar-ne identificava immediatament algú amb els ambients de sospitosos habituals. A la Grècia antiga (on hi havia un déu del mar, però no cap déu mariner) els mariners duien un ocell engabiat, una arracada de plata i un tatuatge com assegurança de vida. Si s’esfondraven l’ocell de la mort portava la nova a casa, amb l’arracada de plata es pagaven l’enterrament i el tatuatge identificava els cossos que retornava el mar.
El mariscal Jean Baptiste Bernadotte, que va començar com a revolucionari jacobí, va continuar com a mariscal de Napoleó i va acabar de rei de Suècia portava un tatuatge que deia mortà tous les rois. Però feta aquesta excepció, en general els tattoos són d’un tòpic i d’un masclista francament curiós. La lletra d’un dels himnes del Rauw Alejandro ho deixa ben clar: “Estás pa comerte toda, todita, así estás tú/ Te ves tan rica, esa carita y ese tattoo”. Per això és sorprenent que aproximadament un 15% de la població europea en porti i que l’afecció per fer-se malbé el cos posant-hi taques de tinta no pari de créixer. Quina explicació té aquest fet?
Tatuar-se és avui un fenomen que abasta tota mena de persones i categories socials. Si abans semblava reservat a gent que triava “vivere pericolosamente”, avui s’ha generalitzat i banalitzat. Esdevinguda una moda, no deixa de ser un tema que planteja moltes perpelexitats, ni que només sigui pel fet que el tattoo s’acaba convertint en un acompanyant de per vida. Donat que el tatuatge és permanent, demana també una gran responsabilitat per tal que pugui mantenir el seu aspecte inicial, i fins i tot implica un cert compromís, no només amb una estètica, sinó amb uns continguts i unes persones quan el tattoo s’hi vincula. Per això és tan difícil comprendre què porta una persona adulta a tatuar-se, sobre tot si es considera que l’art de les agulles és encara bàsicament dolorós.
Una resposta tòpica és que amb les polítiques neoliberals cadascú (i els progres com els qui més) s’ha acabat convertint en una marca personal i un empresari de si mateix, de manera que la diguem-ne decoració de la pell ve a ser tota una declaració d’intencions. Si els antics tatuatges denotaven jerarquia i ordre social dins les tribus, els tatuats moderns han deixat de ser l’expressió d’una subcultura i el que hom pretén és mostrar a traves del dibuix alguna cosa de profundament personal o significativa per a ells. La moda que es va instal·lar fa un parell d’anys entre joves universitaris que es tatuaven les coordenades de latitud i longitud dels seus pobles quan anaven a estudiar a la capital i explicaven que ho feien “per recordar d’on venim” pot ser pura casualitat, però segurament indica (a part d’una gran inseguretat de base) que la gent necessita arrelament.
Un tatuatge sempre és un missatge que s’expressa a través del dibuix i la tinta que marca el cos. Pot ser un desig de pau i amor o una declaració d’odi i de guerra social (tant li fa), però qui es tatua sap que la gent entendrà amb rapidesa i sense subterfugis el que es volia dir. No es valora tant la bellesa com l’eficàcia.
L’aparença que pot donar un tatuatge no té només un valor estètic. Fins i tot és contrària a l’estètica perquè amb el temps i l’envelliment qualsevol dibuix s’acaba convertint en una taca de tinta. Cap tatuatge diu res sobre qui és una persona, sinó sobre com desitja mostrar-se als altres. Curiosament, el tattoo és de les coses més impersonals que existeixen. Sota l’excusa d’expressar la individualitat tots són més o menys similars i, per tant, unifiquen. També han passat els temps en què tatuatge es podia associar a rebel·lió. Més aviat al contrari, el tatuatge és avui un signe d’integració i de servatge voluntari.
Els riscos sanitaris, començant per picors i infamacions a la pell, tampoc no sembla que aturin els obsessionats per la decoració del cos. Tatuar-se té un punt de ritual i de repte, malgrat el risc d’al·lèrgies a la tinta, que es tracten amb corticoides i sovint resten sota la pell i donant complicacions secundàries. És com si la persona tatuada estigués lluitant (d’una manera força masoquista, perquè assumeix el dolor) per voler ser “ell mateix” en una societat que permet originalitats a la pell però no en les idees.
Sembla que quan es pregunta a les persones tatuades a Europa i als Estats Units pels motius del seu gest, molt sovint es fa referència a què es fa com un homenatge a les persones estimades, siguin vives o mortes, com si es volgués mostrar que sempre se les porta a la pell. I aquí la paradoxa de l’amor que es mostra amb dolor opera d’una forma que faria les delícies de la psicoanàlisi.
Avui que la biometria i els algoritmes permeten noves formes de control del ramat social, molt més eficients (i prou més sinistres) que el vell tatuatge del ramat, es poden valorar potser els elements d’estètica, com proposa l’exposició del CaixaFòrum i, fins i tot, insistir en els motius del tatuatge com a art popular. Però sempre en queda la sorpresa i la fascinació.