Hi hagué un temps en què a Barcelona —i a d’altres punts de Catalunya— era usual jugar a pilota. No a futbol, com implícitament vetaven els cartells “prohibido jugar a pelota” que s’estendrien a l’època franquista o el senyal conceptual amb un baló travessat per una ratlla que es popularitzaria més endavant, sinó al joc de pilota més genuí d’aquesta banda de la Mediterrània.
Perquè la capital catalana, efectivament, també fou l’escenari de partides de pilota a mà. Una terra de trinquets, molts dels quals ja han quedat assolats, s’han reformulat per complet o es mantenen com a magatzems.
El llibre La pilota a Catalunya. Un poble que jugava rescata de la memòria aquell costum tan arrelat al País Valencià —i al País Basc— que a molts catalans, erròniament, els pot resultar aliè.
I no. D’aliè, no ho és tant. O no gens, convindria dir. Les pàgines del llibre —publicat pel col·lectiu Això És Com Tot, format per un grup inquiet d’artistes, filòlegs i editors— evidencien que la pràctica d’aquest esport era bastant estesa. De fet, està constatada l’existència de diversos recintes dedicats a aquest fi [vegeu el gràfic de la pàgina 70].
No era, òbviament, un fenomen exclusiu de la capital catalana. A comarques més o menys properes al País Valencià, com ara el Montsià, la Ribera d’Ebre, el Camp de Tarragona o l’Urgell, la pilota a mà també era usual. I en unes altres de més septentrionals, el nomenclàtor és el testimoni fidedigne d’un passat també relacionat amb la pilota. A Vilaller (Alta Ribagorça), per exemple, hi ha el carrer d’Om del Trinquet, i a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), hi ha la plaça del Joc de la Pilota.
En aquesta darrera comarca hi ha referències més genèriques a “la pilota” —però relacionades amb aquest esport— a Llançà, Roses, Vilajuïga, Marzà i Pau. Al Baix Empordà també hi havia un carrer de la Pilota, avui de Joan Goula, al municipi de Sant Feliu de Guíxols. I a Olot (Garrotxa), l’antic carrer del Joc Vell de la Pilota ha estat rebatejat de la Presó Vella. En alguns casos, la fesomia dels carrers permet intuir les partides que s’hi disputaven.
A la ciutat de Girona, els estudis elaborats per Jaume Marquès i Casanovas, fundador de l’Institut d’Estudis Gironins Lluís Batlle i Prats, indiquen que a l’any 1611 hi existia un trinquet, “un lloc clos destinat al joc de pilota”. Més concretament, al carrer del Pagó.
Hi ha llocs, com ara Berga, on la pilota va estar present fins al segle passat. En un document que es remunta als anys trenta, fa vora un segle, es comenta que l’Orfeó i el Centre Cultural local “celebraren en llur frontó el campionat de pilota a mà”.
Tal com estem comprovant, no es tracta de casos aïllats. A Manresa, la capital del Bages, hi ha el carrer del Joc de la Pilota. I a Vic, la d’Osona, el carrer del Trinquet. A Puigverd d’Agramunt, a l’Urgell, existeix la plaça del Botador, amb un dibuix ben il·lustratiu a la placa en qüestió, que representa un parell de jugadors amb la vestimenta de l’època.
A Ascó (Ribera d’Ebre), hi ha el carrer del Trinquet, que és igualment present a Móra (Ribera d’Ebre), a Alcanar (Montsià) i més al nord, a Cabrera de Mar (Maresme). A la Terra Alta roman el carrer del Frontó de Prat de Comte i sabem del joc de pilota a Gandesa per la petjada que ha deixat la publicació El Llamp. Amb motiu de les festes de la Mare de Déu de la Fontcalda, el programa recorda que “durant tots els dies se celebraran formidables partits de pala i mà al Trinquet”.
En la majoria dels casos, l’esclat de la Guerra Civil va posar fi a la pràctica de la pilota en aquelles comarques catalanes on encara subsistia aleshores. A les de l’Ebre, aquesta circumstància resulta molt cridanera. “Excepte en el cas d’Ascó, que es deia que després de la guerra s’havia jugat encara una miqueta, que algun soldat s’havia quedat a viure amb bascos i llavors jugaven”, relata en el llibre l’investigador Biel Pubill. El ciclisme, les curses de cavalls i sobretot el futbol passen a copar l’atenció esportiva a partir de la contesa bèl·lica.
A la Sénia, tal com reflectien els estudiosos V. Almuni i L. Jornet en el número de març de 2005 de la publicació local Lo Senienc, “les transformacions dels exteriors de les cases, la generalització dels cotxes i els canvis de costums derivats del nou model de vida industrial van suposar, al llarg del segon terç del segle XX, la progressiva desaparició del joc”. En aquest sentit, continuen afirmant aquests investigadors, “als anys seixanta els xiquets i xiquetes del poble tenien encara molta costum de jugar a pilota contra una paret”, però ja no eren pilotes dures, sinó d’aire. Comptat i debatut, “la versió infantil del joc ha desaparegut també dels nostres carrers”, apunten Almuni i Jornet. “Només resten els records de les persones d’una certa edat”.
I és que, malauradament, tots aquells espais de joc formen part del passat. Els dos únics espais habilitats per a la pràctica de totes les modalitats de pilota són l’històric frontó Colom, a tocar mateix de la Rambla, en ple barri gòtic de la ciutat, i el trinquet del Palau d’Esports de la Vall d’Hebron, un recinte polivalent que va acollir, en els Jocs Olímpics de 1992, la fase prèvia de la competició de vòlei i diverses partides d’exhibició de pilota basca i pilota a mà. Fet i fet, una de les parts del recinte exhibeix la inscripció “Centre Municipal de Pilota de la Vall d’Hebron”.
Barcelona i la pilota
El Colom i el centre de la Vall d’Hebron són els dos últims reductes d’un passat fecund. No debades, en diferents etapes, Barcelona va comptar amb una vintena de trinquets. De tots ells, se’n destacaven dos: el del carrer de Roc Boronat, adherit al bar Montins, i el del passatge de Mas de Roda. L’escriptor Julià Guillamon en parla en el seu llibre El barri de la Plata (L’Avenç, 2018), ambientat en aquest espai humà del Poblenou.
Aquella part del barri pivotava al voltant del carrer de Wad-Ras —avui en queda el nom popular de la presó de dones— i estava habitat majoritàriament per valencians, molts dels quals provinents de les comarques de l’interior de Castelló. En especial, de l’Alt Millars.
Com en el cas del bar Montins, propietat de la família homònima, els trinquets barcelonins acostumaven a constituir una segona font de negoci de les nissagues que els gestionaven. I s’hi feien apostes, igual com al País Valencià.
A Barcelona, subratlla el llibre, l’antic carrer del Joc de la Pilota estava ubicat al barri del Born. Hi ha documentat un altre carrer, en 1602, del Joc de la Pilota de Vent, i Albert García Espuche, un dels principals investigadors de la Barcelona antiga, ha trobat referència explícita a un trinquet anomenat Stella en l’any 1568.
Tant la pilota a mà, típicament valenciana, com el joc del mall —en què els jugadors colpejaven la pilota amb un martell— van experimentar una fama important en el Període Francès —de 1640 a 1652—, quan van sovintejar els esports de pilota en espais tancats. “Espuche ens diu que el botiguer Mateu Mascaró, a la ciutat de Barcelona, tenia inventariades 432 pilotes per al joc de la pilota al seu magatzem l’any 1685 i que el 1698 estava estipulat ‘des de temps immemorials’ que les pilotes d’un trinquet que queien a la finca del costat es tornaven cobrant un sou per cadascuna d’elles”, precisen els autors del llibre. García Espuche n’havia estudiat a bastament el tema en el seu llibre Jocs, trinquets i jugadors. Barcelona 1700, en què van prendre part més autors i que van coeditar l’any 2009 l’Ajuntament de Barcelona i el Museu d’Història de la Ciutat.
Eren els temps en què Barcelona jugava a pilota. En què els cartells de prohibit encara no existien. En 2019, l’alcaldessa, Ada Colau, va abolir-ne la prohibició i n’ha estès uns altres, de color verd, que diuen “jugueu respectant”. A la icona principal apareix un xiquet practicant futbol, l’únic esport en què tocar-la amb la mà està penalitzat.
