Hi ha nacions, amb estat o sense, que tenen plats patriòtics o begudes –i fins i tot productes– que els identifiquen. Els italians es caracteritzen per la pasta, la pizza, potser els risotti, el cafè, el tiramisú i la grappa. Els francesos pels formatges i els vins, així com els patés, terrines i foie gras. Els occitans per la bollabessa, el cassolet i la borrida. Els ucraïnesos pel bortchs (sopa de remolatxa) i els russos pel caviar, els entremesos i el vodka. Els hongaresos per la paprika (pebre vermell), el palinka (aiguardent d’albercoc) o el gulyas (gulaix). Els anglesos pel roast beef, els fish and chips, l’english breakfast, el plumcake el te i el gin. Els escandinaus per l’smorrebord (canapès de pa amb mantega i l’aquavit (aiguardent). Els grecs per la moussaka, el gyros (ast vertical) i l’ouzo. Els turcs pels xibquebaps, les sopes (chorba) i el rahat lokum (internacionalment turkish deligth). Els marroquins pel cuscús, el tagín (guisat a foc lent) i el te amb menta. Els libanesos per tabulé (amanida de blat picat) i la pastisseria, com el baklawa. Els austríacs ens proposen, com a plats, pastissos o begudes identificatives, la tartà sacher (de xocolata) i el cafè vienès o amb nata. Els alemanys les salsitxes (wurst) l’amanida de patates i la cervesa. Els danesos les galetes de mantega. Els belgues per les patates fregides i els musclos amb patates fregides. Els holandesos per la sopa de pèsols, les krokets i salsitxes i la rijstafel. Els peruans el ceviche i els anticuchos (pintxos de cor). Els argentins el seu asado, el matambre (falda de vedella farcida),els alfajores (pastes dolces) i el mate (beguda de yerba mate). Els mexicans els tacos, burritos, fajitas i el guacamole i el mole poblano (salsa de bitxos, fruits secs i xocolata). Xinesos, cantonesos, etc. ha difós a tot el món l’arròs tres delícies, l’ànec lacat a la manera de Beijing, el porc agredolç, el te de gessamí i altres delícies més o menys ben interpretades. Els vietnamites les seves sopes, els seus rotlles de primavera –similars als xinesos– i curiosament, els seus entrepans amb baguette, herència colonial francesa. I així podríem anar seguint, resseguint tots els països del món. Les nacions sense estat, o sense reconeixement, també malden per tenir els seus plats. El cas més concret és el d’Escòcia. Els escocesos celebren la “nit de Burns”, considerat un plat nacional que es caracteritza pel consum del haggis. Els escocesos, en efecte, donen rang nacional i patriòtic al seu haggis, un ventre de xai farcit, quasi idèntic a la girella del Pallars i un ventre farcit que he pogut menjar a Algèria.
Irlanda, alliberada no fa tants anys, també té el seu plat patriòtic. Un cop l'any, molts irlandesos es reuneixen per fer un copiós esmorzar a base de ronyons, rememorant el que apareix a una de les més grans novel·les del segle XX, l'Ulisses de Joyce. Alguna extraordinària pel·lícula ha recordat l'àpat de Nadal dels irlandesos, una oca rostida acompanyada de patates i una salsa de poma. Les patates: heus aquí el gran ingredient que es relaciona amb la història d'Irlanda, la seva fam i l'emigració massiva cap a Amèrica. Aquests tubercles també formen part d'un dels tradicionals plats irlandesos, el colcannon, una mena de puré de patates i cols que recorda el nostre trinxat. A Mèxic celebren la independència de la cruel Espanya amb els chilesen nogada, un plat complex i solemne que recrea els colors de la bandera nacional, com els italians, amb el mateix motiu heràldic, tenen la pizza margherita. Els maltesos, per celebrar la seva independència del Regne Unit, fan una fenkata, un àpat amb conill amb significat patriòtic.
Als Països Catalans tenim l’arròs dels miquelets. Els miquelets eren els membres d'unes milícies populars de defensa de la terra que les diputacions o juntes de guerra dels diversos Països Catalans reclutaven. El primer cos va ser fundat per Francesc de Cabanyes durant la Guerra dels Segadors amb el nom de Companyia d'Almogàvers per tal de frenar la invasió de les tropes espanyoles de Felip IV. Varen ser protagonistes de gloriosos fets d'alliberament de viles i presoners catalans, i es varen convertir ens uns herois al ulls del poble que, d'una banda, els anomenà amb el nom de "miquelets” i, de l'altra, els relacionava amb els almogàvers històrics. Les nombroses cançons i dites tradicionals que en parlen ho testimonien. També varen lluitar contra França en ocasió del la desmembrament de Catalunya amb l'entrega per part dels espanyols de la Catalunya Nord. El règim borbònic els va abolir, però, tot i això, es varen formar més cossos de miquelets. Vestien un uniforme molt característic de jaqueta vermella, calça blanca, espardenyes i un capell amb una ploma alta. Doncs bé, ens ha arribat un plat de tradició popular –un arròs al forn– anomenat justament arròs dels miquelets. Dit també tresor amagat, arròs passejat (perquè de la casa es portava al forn) i arròs amb crosta, quan té ous.
Un plat "patriòtic", com el "platillo de la Batalla d'Almansa" –la qual a tots alcança– que apareix als receptaris catalans dels segle XVIII i XIX i que, per tant, té una sorprenent continuïtat i una clara advocació patriòtica. A Almansa es varen perdre les llibertats del País Valencià. La cuina, sovint, no és tan innocent com sembla. El platillo de la batalla d’Almansa és el que ara a Girona entenem justament, per platillo, que malgrat ser un nom d’origen castellà ha adquirit un altre significat. És un plat de menuts, normalment de pollastre. Semblaria que els menuts suggereixen l’especejament de la nació catalana...
Per a l’11 de setembre no tenim cap plat específic, però sí elaboracions modernes de pastisseria o fleca, com el pa o la coca de l’11 de Setembre o el pastís i pa de Sant Jordi.