Els episodis valencians d’‘Orland Furiós’ en una edició il·lustrada de luxe

Orland Furiós és un dels grans clàssics de la literatura universal, un llibre que va exercir una certa influència sobre El Quixot de Miguel de Cervantes i que narra l’enfrontament dels cavallers cristians de Carlemany amb les tropes sarraïnes del rei Agramant. Més un altre eix central, al qual fa referència el títol, que és la bogeria per amor del cavaller Orland. Obra ben complexa, en tot cas, el llibre desplega «un univers ple de trames entrellaçades i personatges amb arcs narratius propis», adverteix Amador Griñó, curador d’Orland Furiós. Escenes valencianes, publicat per Edicions 96 amb il·lustracions gens casuals d’Adrián Alva.

De fet, el que justifica una edició amb «escenes valencianes» és una deliciosa trama secundària de l’Orland Furiós, la dels cavallers Astolf i Jocund amb la valenciana Flameta, que es desenvolupa a València i Xàtiva i connecta amb les narracions pujades de to del Decameró de Bocaccio. A grans trets, Astolf i Jocund, dos cavallers de gran bellesa, sofreixen en paral·lel desenganys amorosos per la infidelitat de les seues parelles que els porten a una mena de gira lúbrica per diversos indrets amb l’objectiu de relacionar-se amb el major número possible de dones.

Desenganyats també d’aquesta vida, acorden tornar a la monogàmia però compartida amb la mateixa dona. L’escollida és la valenciana Flameta, transsumpte de la Fiammeta de Boccacio. La cosa es complicarà en una deliciosa trama d’embolics i episodis sexuals que no revelarem per despertar la curiositat dels lectors potencials.

L’edició valenciana reprodueix els cants que fan referència a aquesta història, precedits d’un estudi divulgatiu de Griñó i una explicació de les motivacions estètiques i conceptuals de les il·lustracions. Un resum argumental i un apèndix amb els textos en castellà complementen l’edició.

Per què una trama valenciana

Orland Furiós és una obra que dispara en moltes direccions geogràfiques. Però la tria específica del Port de València i de Xàtiva «no és merament decorativa», adverteix Griñó. Durant els segles XV i XVI, València és un dels centres hegemònics de poder econòmic i cultural de la Corona d’Aragó. A certa distància, hi ha la ciutat de Xàtiva, que deu la seua influència no sols a la família Borja, sinó també a un «potent teixit comercial i agrícola».

A banda, hi ha la immensa fama de València com a centre «cosmopolita i llibertí», amb un barri dedicat a la prostitució molt reglat i ordenat a nivell institucional —els Jurats de la Ciutat el consideraven un servei públic—, per tal entre més de controlar els ingressos d’aquesta activitat. Un «imaginari de plaer i transgressió» que Ariosto no desaprofita.

L’obra, evidentment, va arribar a València: en un inventari de béns del 1550 corresponent de Francesc Gilabert de Centelles, comte d’Oliva, figura un exemplar de l’obra. Però sobretot en les traduccions castellanes hi ha algun malentès o deformació, com ara quan en el cant VII, que presenta el cavaller Roger, se li atribueix un efeminament que no està en els versos originals. Més aviat, «perfumats, afaitats, oliats i ben vestits, els valencians hi apareixen com una mena de ‘metrosexuals’ del segle XVI», puntualitza l’editor, qui alerta també que la València d’aquell període tenia fama de costums sexuals i actituds liberals que escandalitzen prohoms com Eiximenis i Sant Vicent Ferrer.

La introducció també aborda un altra derivada valenciana que té a veure amb la relació de l’Orland amb Tirant lo Blanc. L’obra d’Ariosto, que molts consideren continuació d’una obra inacabada de Matteo Maria Boiardo, Orlando innamorato, «destaca per un estil innovador que combina realisme amb fantasia i màgia». «Humor i tragèdia s’hi entrecreuen, i la ironia i la crítica social conviuen amb l’acció èpica», aprofundeix Griñó.

Tot i haver punts de contacte, Tirant lo Blanc, publicada uns anys abans, «presenta un món cavalleresc molt més proper a la realitat», hi ha una versemblança en la manera en què es presenta la vida quotidiana i amorosa dels cavallers, hi ha una «aposta per un realisme que desmitifica l’heroi sense recórrer a la paròdia oberta». L’Orland i la seua fantasia i exageració poètica s’ubiquen en «l’esplendor final de la tradició cavalleresca». El Quixot i la represa de la bogeria traslladada a un món realista, marca «el declivi i obri el camí cap a una narrativa més conscient, irònica i moderna».

Griñó adverteix, finalment, del rerefons heteropatriarcal i masclista de l’Orland furiós, amb dones que són definides «pel desig masculí o pel destí matrimonial». Joanot Martorell matisa una mica aquesta visió, que serà radicalment masclista i ridiculitzadora de les dones en obres com L’espill de Jaume Roig.

Explicació d’una opció estètica

Altrament, no és habitual que es reserve un espai d’un llibre per explicar l’orientació i el sentit de les il·lustracions, però la tria per part d’Adrián Alva d’un estil que beu del modernisme, la secessió vienesa i l’estampa japonesa per crear una gramàtica pròpia. No debades, la seua visió ha de competir amb tota la tradició artística generada per l’Orlando furiós, amb pintures i il·lustracions de Gustave Doró, Girolamo Porro, Jean-Honoré Fragonard, Dosso Dossi, Delacroix, Manuel Aranda o Dalí, per centrar-nos en les referències citades en el llibre.

Amb l’aquarel·la treballada amb goma aràbiga en comptes d’aigua, per transmetre un acabat brillant, Alva agafa les referències estètiques dels segles XIX i XX, amplifica la mirada anacrònica sobre el període medieval i desplega un complit catàleg de referències locals en forma de socarrats, tarongers, ratpenats o espais concrets com la Font de la Trinitat de Xàtiva o la Llotja de València. Un desplaçament per crear «un diàleg implícit entre la cavalleria fantàstica i la memòria material valenciana».

Uns acabats amb daurats i iridescències que freguen conscientment allò kitsch, un «posicionament conscient» per subratllar l’artifici del luxe i l’esplendor cavalleresc. Il·lustracions que no regategen l’erotisme amb pinzellades homoeròtiques que no corresponen a una contaminació de la visió contemporània, sinó que estan presents en el text d’Ariosto. Un espai d’ambigüitat «sense caure en la grolleria» amb els espills com a element simbòlic. «El resultat no és una simple il·lustració narrativa, sinó una reflexió visual sobre com mirem el passat, què hi projectem», se’ns adverteix.

Textos introductoris que, amb l’excepció d’un resum argumental segurament reiteratiu, subratllen la profunda intencionalitat i autoconsciència de l’artefacte que és aquest Orland Furiós. Escenes valencianes.