La inèdita aventura del govern espanyol de coalició entre el PSOE i Unides Podem ha estat marcada per la recerca dels equilibris parlamentaris. La manca d'una majoria a la cambra per part de l'executiu encapçalat pel socialista Pedro Sánchez i la diversitat en la composició del bloc d'investidura ha incorporat a la present legislatura un component d'inestabilitat flotant. A pesar que les tibantors en les negociacions pressupostàries no han estat gaire agitades, el Govern espanyol ha tingut la sort del seu costat en actuacions fonamentals per al seu projecte polític, com ara el decret dels fons europeus de recuperació o la reforma laboral. Si en el primer van trobar-se amb l'abstenció de l'extrema dreta Vox, la transformació del mercat de treball que propugnava la vicepresidenta segona Yolanda Díaz va tenir llum verda gràcies a l'errada del diputat del PP i antic fontaner de Gènova, Alberto Casero.
La votació de normatives importants per al gabinet progressista ha estat condicionada per la confiança amb els seus socis parlamentaris. Una relació que s'ha esquerdat amb episodis com l'espionatge del servei d'intel·ligència espanyol a desenes i desenes de dirigents independentistes, entre els quals hi ha l'actual president de la Generalitat de Catalunya i referent d'ERC, Pere Aragonès. L'escàndol ha obert una crisi entre la Moncloa i els republicans que la part socialista de l'executiu estatal pretén resoldre amb la dimissió de la directora de la intel·ligència espanyola Paz Esteban, erigida pel govern de Pedro Sánchez en tallafocs de l'incendi Pegasus.
Els seguiments a figures destacades del món sobiranista català ha generat, per la seua banda, dubtes en la tasca de fiscalització del Congrés dels Diputats sobre les activitats del Centre Nacional d'Intel·ligència. L'Estat espanyol, de fet, està assenyalat per les enormes mancances en el control legislatiu del seu cos d'espionatge. «Espanya presenta profunds dèficits en matèria de control parlamentari dels seus serveis d'intel·ligència», afirma Berna León, qui compatibilitza la seua condició d'investigador doctoral i professor associat en el Centre d'Estudis Internacionals de Sciences Po Paris amb la seua participació en el grup Guardint, el qual estudia les pràctiques dels serveis d'intel·ligència occidentals.
La fiscalització del CNI està constituïda pels tres poders, és a dir, per l'executiu, el legislatiu i el judicial. «En el cas de l'executiu, la literatura, els informes de la Comissió Europea i de la Comissió de Venècia assenyalen que no serveix per a res, ja que els serveis secrets treballen per a l'executiu. Els controls interns del mateix executiu son més aviats tous, i serveixen per a ben poc. El control real dels serveis d'intel·ligència depèn de dos poders: el legislatiu i el judicial», afirma aquest estudiós del cos d'espies de Regne Unit, Alemanya, França i els Estats Units, qui remarca «l'exempció històrica i geogràfica de controlar als serveis d'intel·ligència, ja que es tracta d'una pràctica que només es desenvolupa a Occident, a una part xicoteta del món, i que compta amb poc de temps de desenvolupament».
«Una de les causes que expliquen el dèficit de control del CNI en matèria legislativa és que la comissió creada al Congrés dels Diputats per desplegar aquesta funció efectua una fiscalització fonamentalment financera. Hi ha un seguiment per evitar abusos en la despesa dels fons reservats. És cert que s'ha emprat per a tractar altres assumptes, com, en el seu moment, la implicació en el cas Snowden dels serveis d'intel·ligència espanyols, però la seua funció principal és controlar aquestes partides», exposa, per indicar: «És una conseqüència de l'escàndol que va produir-se a la Guàrdia Civil amb l'exdirector Luis Roldán». «Atès que el cas Snowden no va afectar gaire al CNI, Espanya ha vist com s'ha ampliat la bretxa de fiscalització parlamentària amb la resta dels països europeus del seu entorn, els quals van emprendre reformes a partir d'aquell assumpte», agrega.
A les limitacions de fiscalització a l'àmbit financer, se suma la seua poca activitat -feia tres anys que no es reunia la comissió del Congrés dels Diputats encarregada del control del CNI – i el desinterès polític perquè rarament aporta rèdit polític. «La literatura acadèmica assenyala que hi ha una mena de manca d'interès sobre aquestes comissions, especialment perquè no pots contar als teus electors els assumptes que es debaten i es tracten. Si estàs, per exemple, en una comissió relacionada amb qüestions d'agricultura o indústria, després pots vendre als teus votants que has aconseguit millores en la legislació. Ara bé, si estàs en la comissió encarregada de controlar els serveis d'intel·ligència, has de guardar el secret per no comprometre la seguretat nacional i, per tant, no tens capacitat de vendre cap missatge, ni cap mesura als teus votants. Controlar els abusos dels serveis d'intel·ligència és fonamental per preservar un bon funcionament de la democràcia, però els parlamentaris en poques ocasions extrauen capital polític. I això genera desinterès», radiografia.
«El desinterès es complementa en Espanya amb la poca preparació i els escassos coneixements que tenen els seus integrants. La tendència a la comissió del Congrés dels Diputats ha estat situar als portaveus de cada grup parlamentari, quan aquests càrrecs sovint estan pendents de l'actualitat, de la batalla mediàtica i política del dia a dia, de l'agenda pública que marca el debat setmanal, i no compten amb el temps, ni la preparació necessària per a controlar els serveis d'intel·ligència», ressalta l'investigador, que apunta: «Aquest dèficit és encara més gran per la poca cultura d'assessors que existeix a Espanya, és a dir, d'assistents que envolten un representant públic. De fet, és estrany veure un grup parlamentari en el qual cada diputat compta amb assistent. Es tracta d'una mancança que incideix negativament en la fiscalització dels serveis d'intel·ligència i, de manera més genera, és una excepció occidental que explica alguns dels problemes del nostre poder legislatiu».
L'accés dels diputats d'aquesta comissió a la documentació del CNI també és marcadament deficitària. No debades, hi regna l'opacitat. «Un parlamentari normalment no pot comentar públicament els assumptes que es tracten en aquesta mena d'òrgans de fiscalització, tot i que, de vegades, sí que s'hauria de poder aixecar aquesta prohibició. A canvi de preservar la confidencialitat, en molts països occidentals es permet un accés quasi absolut als diputats dels documents del servei d'intel·ligència. O dit d'una altra manera: pot plantar-se a la seu del seu servei secret i demanar l'informe que desitge per exercir la seua tasca fiscalitzadora. A Espanya, tanmateix, això no ocorre. I és una mancança important, ja que, fins i tot, la literatura acadèmica amb biaix més conservador ho defensa», desgrana.
«A països com ara França o Holanda, fan un informe anual on es recull qüestions rellevants de l'activitat del servei d'intel·ligència. Seria un element a incorporar en Espanya junt amb la creació d'una agència especialitzada de control, les quals solen estar conformada per tècnics en telecomunicacions, membres d'aquestes comissions i magistrats», incorpora, per subratllar: «Gràcies a la confecció d'aquesta mena dels informes, podem saber les operacions de seguiment i espionatge de caràcter irregular i que no estan emparades per una autorització judicial. També permeten identificar pràctiques com les autoritzacions massives que es produeixen als Estats Units d'Amèrica per les corts judicials especials que han d'atorgar aquest permís».
L'element que ha generat més polèmica del control al CNI ha estat la composició de la comissió parlamentària, és a dir, quins grups polítics l'integren. «La discussió sobre si grups com ara EH Bildu, ERC o la CUP hi han d'estar presents, és un vestigi de la lluita contra el terrorisme. En el seu moment, tenia sentit que partits com ara Herri Batasuna estigueren vetats, ja que podia comprometre les actuacions contra el terrorisme d'ETA. Tot i aquestes limitacions, val a dir que existia un control democràtic que no va donar-se al Regne Unit en el combat contra l'IRA. Intentar mantenir aquest vestigi en 2022, sense ETA, és una anomalia. Hi ha països, no debades, que procuren que totes les forces polítiques amb representacions formen parts d'aquests comitès o comissions parlamentàries. S'interpreta que una participació més gran contribueix a una fiscalització major de possibles abusos dels serveis d'intel·ligència», reflexiona.
«Espanya, per contra, és un dels països que més seriosament es pren el control des del punt de vista judicial. Espanya és l'únic país de tota Europa i Occident que ha empresonat a ministres i polítics de nivell per terrorisme d'estat. Quasi tots els països europeus han tingut casos constitutius de terrorisme d'estat o propers i el desenllaç judicial no ha estat com l'espanyol. Si l'autonomia judicial en altres qüestions és indesitjable a Espanya, en la vigilància als serveis d'intel·ligència és un aspecte positiu», contraposa, per insistir: «Si la fiscalització judicial és força seriosa, el control parlamentari espanyol és profundament deficitari i problemàtic». «Requereix una reforma profundíssima, i més quan a països com ara França o Regne Unit han ampliat darrerament la capacitat de control sobre els seus serveis d'intel·ligència», demana a manera de conclusió, de reivindicació per solucionar un altre dels dèficits de la democràcia a l'Estat espanyol.