Qui recorda la jove Yolanda Díaz no dubta a qualificar-la de “molt compromesa i molt treballadora”. De tal riu, tal aigua. O de tal ria, caldria precisar. Perquè son pare, Suso, un antifranquista dels que s’havien jugat el coll a la clandestinitat, va destacar tant en el sindicalisme a les drassanes d’Astano —ubicades a la ria de Ferrol— que va acabar esdevenint el màxim dirigent de CCOO a Galícia entre 1989 i 2000. Va passar de patir la repressió franquista a protagonitzar el diàleg social amb l’exministre Manuel Fraga, reconvertit en president de la Xunta.
I és que, en 1972, Suso Díaz havia estat dos mesos a la garjola per negar-se a pagar una multa de 150.000 pessetes després d’unes protestes al carrer per l’assassinat de dos companys de CCOO que treballaven a les drassanes de Bazán. Havien mort el 10 de març a mans de la policia, que aquell dia va ferir una cinquantena de manifestants més. Cada 10 de març se’ls ret homenatge amb la commemoració del Dia de la Classe Obrera Gallega, una jornada no festiva però molt reivindicativa.
Tot aquell passat convuls va conformar la personalitat de Yolanda Díaz. Amb un anyet de vida, quan encara anava amb carret, visitava el pare a la presó provincial de la Corunya de bracet de la mare i els tres germans. I amb quatre, Santiago Carrillo va fer-li un petó que porta gravat a foc. D’això, sí que en conserva una imatge nítida.
Va estudiar Dret a Compostel·la i va exercir com a advocada laboralista. Va militar a la Joventut Comunista, i més tard, al Partit Comunista i a Esquerda Unida. Els coetanis la recorden alegre i loquaç, de tracte càlid, sempre vestida amb roba de la marca Desigual. I amb una por incontenible als avions que li feia optar pel cotxe o pel tren.
Unes coordinades vitals i ideològiques anàlogues a les de Mónica Oltra, els pares de la qual van emprendre el camí de l’exili. D’ací els seus orígens alemanys, dels quals preserva una fonètica perfecta, la mentalitat germànica a l’hora de treballar i la passió per la psicoanàlisi, que inclou referències esporàdiques a Freud, com ara que “si dues persones sempre pensen igual, és perquè una d’elles pensa pels dos”.
Des que va començar a despuntar en la política valenciana, allà pel 2007, Oltra ha abanderat el diàleg multilateral entre diferents —partint d’una afinitat bàsica compartida— com la base de l’èxit. Ho exemplifica amb la coalició que lidera, Compromís, en què la capacitat d’escolta i la posada en comú de les diverses maneres de pensar ha esmicolat els cànons preestablerts i constitueix, diu, “tecnologia política punta”. Com l’alemanya.
Oltra lloa l’“horitzontalitat” i censura els “hiperlideratges”, opina que a la política “li sobra testosterona” i defensa que ha arribat el moment de superar la sopa de sigles per tal d’establir un mínim comú denominador que aixoplugue les forces situades a l’esquerra del PSOE.
Sí, Díaz i Oltra també es mouen ací en els mateixos paràmetres. Per això la primera va rebre amb els braços oberts l’oferiment de la segona de celebrar una trobada conjunta a València, acompanyades de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A la cita van incorporar després Mónica García i Fátima Hamed, les caps de l’oposició respectives de Madrid i Ceuta, i la periodista Carolina Ferre com a conductora, però no Ione Belarra ni Irene Montero, les dues referents principals de Podem.
L’encontre en qüestió, anomenat “Otras políticas”, se celebra aquest dissabte i s’emmarca en els preliminars del congrés d’Iniciativa del Poble Valencià, la formació d’Oltra i una de les tres que integren Compromís. Aconseguirà un impacte notable, per bé que les presències sobten tant com les absències.
No sols les de Belarra i Montero, sinó sobretot les de la plana major de l’antic Bloc, rebatejat Més Compromís en el seu congrés de juny. La pràctica totalitat d’invitacions que els van cursar han caigut en sac foradat.
Fins i tot més cridaner que això, la difusió exacerbada de la convocatòria per les xarxes socials de la majoria de membres d’Iniciativa ha contrastat amb el silenci monacal mantingut pels socis de Més, temorosos de les aliances que se’n puguen derivar a escala estatal o a l’àmbit estrictament valencià. L’entusiasme que ha generat la trobada del teatre Olympia també és molt desigual.
Un contrast encara més evident si es gira una mica la vista enrere. En concret, al 14 d’octubre, quan Íñigo Errejón va presentar el seu llibre a València —en un acte programat acceleradament— davant els grans factòtums de Compromís, amb la sola excepció del conseller Rafael Climent i de la secretària general de Més, Àgueda Micó, que estava desplaçada a Brussel·les. A l’antic Bloc, hi roman el regust amarg de les experiències unitàries amb Podem i Esquerra Unida.
La possibilitat d’un reagrupament de forces tampoc no sembla engrescar gaire Més Madrid. El trencament amb Podem va ser traumàtic i les ferides continuen obertes. El procés d’expansió de Més País a penes ha fructificat a Andalusia i Múrcia, però l’assistència de Mónica García no és garantia de res. Van convidar-los i han decidit explicar, in situ, la seua oposició a la totpoderosa Isabel Díaz Ayuso.
Yolanda Díaz, amb l’ajuda d’Oltra i de Colau, somia bastir una entesa d’ampli espectre. Amb elements al seu favor, com la bona valoració de què gaudeix, la perspectiva plurinacional que li confereix el seu perfil galleguista —ja va ser capaç de teixir candidatures conjuntes amb l’A Nova de Xosé Manuel Beiras i les marees— o el seu caràcter temperat, allunyat del que caracteritzava Pablo Iglesias.
A IU saluden la jugada de Díaz amb més efusivitat que no a Podem. I ho fan malgrat que ella va deixar de pagar la quota —i, per tant, de militar-hi— ara fa dos anys, en repulsa per la predisposició d’Alberto Garzón a investir Pedro Sánchez sense que Unides Podem entrara en el Govern. Ella va alinear-se clarament del costat d’Iglesias: o Govern o res.
Díaz dona per amortitzades les marques electorals de Podem, Esquerra Unida i el mix Unides Podem. Vol anar-hi més enllà, transcendir-hi. El bandejament de Belarra i Montero no evitarà que el Podem valencià —els oficialistes, els crítics i el vicepresident Héctor Illueca— acudesquen en bloc a l’Olympia aquest dissabte, així com també la consellera Rosa Pérez Garijo i la diputada Estefania Blanes, en nom d’Esquerra Unida.
La fredor extrema de Més, però, resulta paradigmàtica. Oltra ha fet seu el desig de Díaz i propugna un moviment per damunt de les sigles, cosa que l’ha situada al bell mig del tauler polític. Ha pres la iniciativa en el moment més complex de la seua carrera, després que la condemna per abusos sexuals al seu exmarit haja servit perquè el PP inicie una ofensiva per cobrar-se el seu cap. Estan convençuts que això representaria la fi del Botànic.
La síndica popular, María José Català, l’ha posada en el centre de la diana de les seues intervencions. Pablo Casado, Teodoro García Egea i la portaveu al Congrés, Cuca Gamarra, hi actuen com a altaveus. Aquesta setmana es feia públic que el Comitè de Peticions de la UE —presidit per la popular Dolors Montserrat— instarà la Comissió Europea, a petició del PP valencià, a esbrinar l’estat dels centres de menors valencians, una investigació que se suma a la ja anunciada pel síndic de Greuges.
L’acte de l’Olympia, així doncs, significa també l’autoreivindicació de Mónica Oltra. Amb absències sonades, sí, però amb la determinació plena de superar les adversitats que travessa.