A Balaguer, la majoria hi arribem per Llevant o pel sud. Per una banda o l’altra banda les carreteres dibuixen unes rectes infinites, persistents, i es fa evident que la vila fa de porta d’entrada a la muntanya. O final del pla, segons com es mire. A Balaguer la geologia canvia de caràcter; es rebrega: fins ací, tot era planúria, incerta, agrícola, sense horitzó ni perspectiva. Ací apareixen els primers turons i serretes, autèntiques talaies històriques que van proporcionar una posició privilegiada als antics pobladors. El fons de l’escena el tanquen protuberàncies violentes, verticals, com les parets del Mont-roig i els congostos intuïts que el Segre ha excavat de Sant Llorenç de Montgai enllà.
Balaguer és capital de comarca; de la Noguera exactament, la més extensa, diuen, dels Països Catalans. La vida humana, com la vegetació a molts dels seus racons, escasseja i es concentra en pobles menuts que no assoleixen la cota de les 500 ànimes, a excepció del seu cap i casal que aclapara el 40% de la demografia, amb 17.500 habitants.
Balaguer, dèiem, és capital de comarca, i mèrits no li’n falten: segles enrere els comtes d’Urgell residiren a la suda, al castell Formós, hereu d’una fortificació andalusina. A més, la vila ocupa una centralitat geogràfica estratègica, cobejada i desitjada per uns i altres al llarg dels segles; un espai de frontera i frontissa on conflueixen la plana d’Urgell i les estribacions abruptes de la muntanya prepirinenca, que musulmans i cristians es disputaren incansablement. Pel peu de la vila medieval, flueix el Segre, l’autèntic vertebrador territorial d’aquesta comarca, responsable de teixir territoris antagònics, inconnexos, i de cohesionar aquesta divisió administrativa diversa i heterogènia.
La incursió
Si arribem a Balaguer, com dèiem a l’inici d’aquest escrit, des del sud o des de llevant, la silueta del nucli històric apareix imprecisa als ulls del viatger, fins que aquest no s’atansa al riu: una concentració de naus i d’edificis residencials de nova urbanització n’eclipsen la presència, i delaten alhora la vitalitat pròpia d’aquesta capital de comarca que s’estén com una taca d’oli cap a l’est.
Farem bé d’abandonar el vehicle —si no hem arribat en autobús de línia o en ferrocarril— a les immediacions de l’estació ferroviària, ubicada en aquest barri de construccions actuals. El petit edifici de l’estació havia de formar part d’un projecte transfronterer indubtablement ambiciós. La línia en qüestió pretenia unir Lleida amb Sant Gironç (Occitània), perforant els Pirineus per sota del port de Salau, a l’extrem septentrional del Pallars Sobirà. Els conflictes bèl·lics de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial estroncarien un projecte que es faria realitat tan sols parcialment: el tram entre Lleida i Balaguer quedava inaugurat el 1924, mentre que el tren arribaria a Tremp el 1950, i s’aturà definitivament a la Pobla de Segur el 1951. En l’actualitat, la línia Lleida - la Pobla de Segur representa una carpeta incòmoda —i deficitària—, transferida el 2005 a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els quals l’han convertida en un tren turístic i panoràmic, l’anomenat Tren dels Llacs, que recorre els principals pantans i congostos del riu Noguera Pallaresa.
A Balaguer, però, hi havia arribat amb anterioritat un comboi de via estreta: el 1903 l’anomenat tren petit cobria el trajecte transversal entre Mollerussa, Menàrguens i la capital de la Noguera, encarregat de transportar la dolça producció de la Sucrera del Segre, a Menàrguens, una de les dues fàbriques de sucre que varen existir per aquell temps a Catalunya. El projecte fou impulsat pel senyor Manuel Bertrand i un grup d’empresaris barcelonins que pretenien aprofitar la debacle del sector sucrer provocada amb la pèrdua de les colònies d’ultramar amb la creació a la plana d’Urgell de plantacions de remolatxa per a la producció de sucre. Amb el temps i la demanda social, el ferrocarril en qüestió acabaria els seus dies, a més, com a transport de viatgers.
Entre l’estació del ferrocarril i la llera del Segre, s’estén la retícula ordenada, geomètrica, previsible de l’eixample, que va començar a construir-se durant la primera postguerra, tot responent a la necessitat d’esponjar la ciutat continguda, pràcticament en la seua totalitat, en el nucli històric. Per aquell temps, el marge dret del Segre era espai agrícola i, amb la presència del ferrocarril, s’hi havia instal·lat una mínima indústria. L’actual passeig de l’Estació —antiga avenida del Caudillo— esdevingué la principal artèria del projecte urbanístic residencial de l’eixample i connectava l’estació ferroviària amb el pont Nou —abans Puente de la Victoria—, el qual havia de contribuir a connectar per sobre del Segre els dos sectors d’aquesta ciutat —el nucli històric i l’eixample— que anunciava ja el seu caràcter dual. Prenem, doncs, el passeig de l’Estació en direcció al riu. A l’esquerra, haurem deixat la plaça de Catalunya, d’estructura singular, on diversos carrers dibuixen una estrella. L’espai ordena un conjunt de cases baixes pulcrament emblanquinades: és el Grup Comtes d’Urgell, un total de 98 vivendes de protecció oficial, finalitzat el 1951 i que responia a la idea de la ciutat jardí —herència del projecte primigeni de Francesc Folguera—, oxigenada i higiènica, com a contrapunt a la densitat del Balaguer medieval.
El pont Nou dona accés directament al nucli històric. Es tracta d’un dels cinc ponts que han anat permeabilitzant les dues lleres del Segre al seu pas per Balaguer. Tot i això, el riu continua sent frontera, més mental que física entre ambdues realitats. A l’espai medieval es donen les rendes més baixes i la població immigrada, el patrimoni històric, el museu, el consistori i alguns serveis de l’Administració. Tot i que el comerç, en general, ha saltat al marge oposat, a la plaça del Mercadal continua celebrant-se el mercat setmanal cada dissabte. Ja hi tornarem.
Érem al pont Nou, que no travessarem. Farem bé de dirigir-nos cap al nord, tot remuntant el Segre i contemplant des d’aquesta distància mínima l’estampa del Balaguer originari, costerut i atapeït, que vessa de manera líquida fins a la vora del riu. Als nostres peus, i custodiant les aigües del Segre, una zona enjardinada ha esdevingut espai de repòs i desconnexió de la població balaguerina: és el parc de la Transsegre, que acompanya el pas de les aigües amb la seua veta de gespa.
Arribem al pont de Sant Miquel, l’històric, l’únic de què disposava la vila fins entrat el segle XX. L’origen gòtic, del XIV, no resulta visible ni als ulls dels entesos, perquè el pont fou reconstruït després de la Guerra Civil. Amb anterioritat de la passera —final del XIX—, es va demolir, malgrat la forta oposició del Centre Excursionista de Catalunya i altres entitats, el portal que donava la benvinguda al foraster.
Abans de travessar el pont de Sant Miquel, trobareu a la dreta, una mica enretirat, el convent de Sant Domènec. A l’igual que el pont, el convent és gòtic, també del XIV, discret i del qual destaca per sobre de tots els seus elements, un magnífic claustre de refinadíssima estructura. La comunitat dominica s’hi estigué fins a la desamortització (1835); després passaria a mans municipals i seria adquirit finalment pels franciscans el 1881.
La façana fluvial
La panoràmica de la vila que hom obté des del pont abraça en tota l’amplitud els diferents estrats de la història local. Cap al nord i enlairats, l’església del Sant Crist i el convent de Santa Clara coronen l’anomenat pla d’Almatà; al centre, l’imponent castell Formós, i a l’esquerra, la vila bigarrada i densa, emparada per l’església de Santa Maria. La base de l’estampa la conforma una filera de cases estretes i acolorides, una alegre veta multicolor que defineix el carrer del Pont, pel qual continuem la deambulació. Sota els seus porxos, els pocs que queden, alguns locals —com les Bicicletes Perna— resisteixen l’èxode del comerç a la riba contrària.
Ens submergim en el dèdal de carrerons a través de la plaça del Jutge. Apareix de nou, altiva i enfilada al capdamunt, l’església de Santa Maria. Passem per la placeta de Sant Salvador, irregular, i enfilem el carrer del pintor Francesc Borràs. Algunes bigues de les llindes no poden ocultar l’antiguitat dels edificis. Al cap del carrer hi ha els Jutjats, un contenidor actual, sòlid, volgudament oxidat, que s’integra en la morfologia irregular d’un dels centres islàmics més importants de Catalunya.
El viatger travessa espais intrigants, un joc de clarobscurs sota multitud de porxos i amb perspectives creuades, velades, suggerides. Res és evident en aquesta trama urbana imprevisible. Des de la plaça del Pou, el carrer Major, que perviu com la principal artèria comercial del nucli històric, connecta amb la del Mercadal, que és la plaça porxada més gran de la Catalunya medieval, per sobre de la de Vic. Quan hom hi desemboca, el contrast és absolut: la llum, la claror, una alenada d’aire fresc tenyeixen el quadrilàter. Mig centenar de plataners i un edifici oficial, el consistori, completen l’estampa. Visiteu-la el dissabte, quan el mercat setmanal colonitza, amb vivacitat comercial, fins a l’últim pam de terra. La plaça data del 1333, quan els jueus foren expulsats del nucli històric —dels barris del Castell i de Sant Salvador— i reubicats en el nou barri de la jueria, que havia d’ocupar terrenys verges a l’extrem meridional de la vila. El Mercadal representava l’espai buit, preventiu, que separava la jueria de la ciutat cristiana. En aquest notable procés de transformació urbanística s’afegiria, a més, l’ampliació del recinte murallat (1390), amb nous accessos —els portals del Gel i de Lleida.
Des del Mercadal, els carrers del Miracle i del Barri Nou es prolonguen en direcció sud, vertebrant el call. Eixim pel primer. Al cap de pocs metres, l’església del Miracle llueix un blau celestial entre edificis, i representa un dels temples més preuats per la devoció local. L’edifici, modest i contingut, i amb un interior d’una sobrietat extrema, gairebé asèptica, conserva la talla gòtica de la Mare de Déu del Miracle i exposa, també, altres elements medievals. Més endavant, hi ha la parròquia de Sant Josep, enfrontada a algun casalot del XIX. I amb unes dependències públiques —escola municipal de música, casal cívic...—, el caràcter compacte de Balaguer comença a diluir-se.
Caldrà, però, caminar una mica més: almenys fins al xalet Montiu. Aquesta mostra del modernisme local fou una de les mansions que la burgesia balaguerina va edificar després de l’enderrocament de les muralles. La residència familiar de l’advocat Lluís Montiu posteriorment faria funcions d’hostal, restaurant, residència de pilots de l’aviació republicana i en l’actualitat acull dependències municipals.
Podrem arribar fins al carrer de Sant Francesc, passar per la porta del convent homònim, no aturar-nos, i immergir-nos novament en el centre urbà pel carrer del Barri Nou. En aquesta artèria, el museu Comarcal de la Noguera imposa una parada: conserva un fons important de peces d’època andalusina i medieval, fruit de les excavacions al castell Formós i al pla d’Almatà, així com retaules, teles i pintures sobre fusta, i alguna o altra escultura. Trobareu, a més, objectes etnogràfics de la població i de la comarca dels segles XIX i XX. De nou a la plaça del Mercadal per enfilar, ara sí, els carrers costeruts que s’han adaptat històricament a la muntanya. Pugem pel carrer de la Botera, d’arquitectura popular, modesta, fins al portal del Gel. La gran obertura a la muralla, imponent i altíssima —visitable, per cert— permet escapar de la vila medieval. Extramurs, la ciutat sembla dissoldre’s en una realitat rural de secà de colors canviants en funció de les estacions de l’any. Al capdamunt, un altiplà corona el tossal. Des d’aquest indret, l’església de Santa Maria custodia Balaguer. Sembla que la seua construcció va iniciar-se a mitjan segle XIV, obeint a una línia de sòbria compacitat apuntalada per mitjà de prominents contraforts. A redòs de l’església, el cementiri vell completa el conjunt.
Cap al nord, sobre la mateixa línia de carena, hi ha l’anomenat castell Formós, una fortificació andalusina en el seu origen, que fou aprofitada posteriorment pels comtes d’Urgell com a palau residencial. Al vessant nord trobareu les restes millor conservades de la fortificació originària del segle IX. I encara més enllà, sense perdre altura, el pla d’Almatà, un dels elements indefugibles de la ciutat. Es tracta del jaciment d’època andalusina més gran que es conserva a Catalunya i un dels principals d’al-Àndalus. Correspongué a l’antiga Madina Balaguer fundada ex novo el segle X i que conformà el nucli originari de la vila que ens ocupa. Allà mateix, l’església de Sant Crist sembla que ocupa el lloc de l’antiga mesquita.
Poc queda ja d’aquest periple. Tan sols, tornar vora riu, travessar-lo per algun dels seus ponts i girar la vista enrere: al capvespre, Balaguer la medieval, delecta el foraster amb un joc de llums i ombres que afegeixen a l’estampa una refinada dosi de misteri i d’estilitzada perpetuïtat.