El traçat actual dels districtes barcelonins, que ha canviat d’adscripció barris sencers, també va afectar Pedralbes, que, tradicionalment sarrianenc, ha acabat unit a les Corts, una decisió que obeeix a la intenció d’equilibrar poblacionalment els districtes, però que no té sentit a nivell de pertinença real. Com a municipi independent, les Corts de Sarrià limitava amb Barcelona, on avui es troben els carrers d’Aragó i Casanova, amb Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles pel torrent de Vallescar, aproximadament a l’actual carrer del Comte d’Urgell. Pel que fa a Sarrià, la frontera, irregular, era per damunt d’on avui dia hi ha l’avinguda Diagonal, i limitava amb Esplugues i Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet) pel torrent Gornal, per on ara passa l’avinguda hospitalenca del mateix nom.
Una llarga història tristament desapareguda
Les Corts, doncs, tenia, una extensió relativament petita (3,53 km²) i una forma curiosa, encaixat entre els termes veïns. L’inici de la seva història, però, és exactament al lloc on hi ha la parada de metro que rep el nom del municipi. Com en la majoria d’antics pobles del pla de Barcelona, les proves més antigues de l’existència d’assentaments humans al que actualment és les Corts són a la vora d’un camí. Es tracta de l’antic camí del Mig, que encara creua gairebé tot el Pla, amb els noms de travessera de Gràcia i travessera de les Corts.
En aquest darrer tram, on ara hi ha els jardins de Can Bruixa, a l’encreuament amb els carrers del Marquès de Sentmenat i de Joan Güell, el 1959 es va descobrir una necròpoli romana del segle I. Pel que fa a les Corts com a tal, el nom apareix per primera vegada el 1066 al cartulari de Sant Cugat del Vallès. L’origen del nom és incert: d’una possible derivació del llatí curto o curtibus (‘escurçar’ i ‘escorç’, respectivament) a cohors o cohortis, que vol dir ‘terrenys i cases rústiques’, en referència a una extensió de masies més o menys disperses.
Restes singulars
El creixement de les Corts va començar, com dèiem, al camí del Mig, és a dir, a la Travessera, a tocar del límit històric amb el terme de Santa Maria de Sants, amb tot de masies edificades a tocar dels torrents que baixaven de la muntanya. Seguint l’antic camí i tombant cap amunt pel carrer d’Elisabeth Eidenbenz trobem un dels tres únics exemples que queden d’aquelles Corts: “la Masia”, fins fa pocs anys centre de formació del futbol base del FC Barcelona. Construïda el 1702 i coneguda tradicionalment com a can Planes, va ser adquirida juntament amb els terrenys que havia d’ocupar el Camp Nou l’any 1950. De fet, es trobava on ara hi ha l’estadi, i és per això que va ser traslladada, pedra per pedra, a la seva ubicació actual.
Continuem pel mateix carrer amunt fins a l’avinguda de Joan XXIII. Durant tota la pujada, a més, a mà dreta hem tingut els jardins de la Maternitat, que es poden visitar i que formen part del complex hospitalari del mateix nom. El seu objectiu era, justament, fer que l’estada dels malalts fos el més agradable possible. I és que aquest recinte modernista, que actualment acull diversos equipaments públics, havia estat un dels més moderns de la ciutat, seguint les normes sanitàries més avançades de finals del segle XIX. A més, la seva funció social era molt important: assistència a nens abandonats, maternitat, atenció mèdica... Un espai, doncs, no només bell sinó d’una importància notable.
Arribats al final del recinte, girem a la dreta pel carrer del Doctor Salvador Cardenal, on hi ha una altra d’aquestes masies resistents: la Torre Rodona, o can Vinyals de la Torre. En aquest cas, la història de l’edificació és molt més antiga, ja que la Torre va ser construïda per vigilar l’arribada de possibles enemics en temps de ràtzies musulmanes, al segle X. La seva part superior va ser enderrocada perquè corria perill d’esfondrar-se, i va resistir durant segles a totes les reformes de la casa, la darrera de les quals, com es pot veure a la porta, és de 1610.
El primer nucli de les Corts
Tot i l’existència d’aquestes masies aïllades, sembla que el poble en si es va formar una mica més ellà. Acabant de fer la volta a la Maternitat pel carrer de Sabino Arana i creuant la gran via de Carles III fins al carrer d’Europa, just darrere de la plaça de Maria Cristina, trobem el carrer de les Corts. Aquest carrer, de fet, va ser el primer carrer Major de les Corts, gràcies a l’augment de l’activitat agrícola a la zona que hi va haver al segle XIV i que va atreure més població. En aquella mateixa època també es va fundar el monestir de Pedralbes, una mica més amunt, al veí Sarrià. Els traginers, que anaven de les pedreres de Montjuïc fins allà, també s’aturaven a reposar a les Corts.
Aquest nucli, que no tenia parròquia, depenia de la més propera, que, en aquest cas, era la de Sant Vicenç de Sarrià. Això va ser una font de conflictes que es va arrossegar durant segles. El 1219, Jaume I va concedir el privilegi de les Franqueses del Llobregat i Maresme, que les Corts va obtenir i que va mantenir fins al 1714. A partir d’aleshores, els privilegis del poble van anar creixent: exempció del pagament de delmes i altres impostos, retornament de les penyores gastades pels exèrcits en passar per les masies, manteniment de les terres contra l’apropiació reial... Això va crear alguns conflictes amb Sarrià, ja que els seus habitants no tenien aquests privilegis, i la parròquia, sovint, ignorava els dels cortsencs.
Tot plegat es va acabar amb el setge de Barcelona de 1713-1714. Les Corts, on es va establir un campament de l’exèrcit borbònic, va perdre tots els drets adquirits al llarg dels segles, com ho va fer tot el país.
El camí cap a la independència
A partir del segle XVIII, la introducció de nous models de producció va anar canviant l’artesania per la indústria primigènia, i l’arribada de les primeres fàbriques va ser el tret de sortida d’una metamorfosi radical del barri. Amb prou terres i aigua per fer-les funcionar, a finals de segle, a l’antic mas Vinyals, la societat Anglès, Rull i Companyia hi va instal·lar un prat d’indianes, desaparegut, però que dona nom a l’actual carrer del Prat d’en Rull, integrat en el complex de l’illa Diagonal. Després van arribar rajoleries, empreses de productes químics...
Les diferències amb els sarrianencs, finalment, van arribar a un punt de trencament el 1814, a causa de la intenció d’aquests de voler imposar el batlle del municipi en comptes del sorteig que es feia entre els ciutadans de tots dos nuclis i que, de tota manera, ja s’inclinava cap a la seva banda. El caràcter d’uns i altres, a més, també s’havia anat separant per raons històriques i polítiques. Així és com va començar la campanya per aconseguir un ajuntament propi, que es va fer realitat el gener de 1823, però que només va durar fins al novembre del mateix any. Això no va arronsar els cortsencs, que van continuar lluitant fins a aconseguir la independència definitiva el 1836.
Arribant altre cop a la travessera de les Corts i agafant-la, aquest cop, en direcció a Gràcia, podem trobar, al costat de l’Escola Duran i Bas, el pi de les Corts, que no s’ha mogut del mateix lloc des que el poble va aconseguir ajuntament propi i que ha estat sempre un símbol de la identitat i la resistència cortsenques.
Les Corts Noves
Amb l’arribada de la independència, a mitjans del segle XIX, va aparèixer el tercer nucli de creixement del poble. Pujant pel carrer de Cabestany, trobem el centre neuràlgic de les anomenades Corts Noves: la plaça de la Concòrdia, centre del popularment conegut com l’eixample cortsenc. L’edifici que la presideix és l’església de Santa Maria del Remei, una parròquia construïda entre 1846 i 1850 com a símbol de la nova independència i del desenvolupament d’aquest tercer nucli. Després d’una ampliació el 1927, un incendi a principis de la Guerra Civil espanyola la va destruir gairebé del tot i va tornar a ser alçada entre 1939 i 1947, passant moltes dificultats per la situació econòmica de la postguerra.
Mirant l’església, a mà dreta, s’alça l’edifici neogòtic de Can Deu, que actualment és un centre cívic. Un dels primer edificis de les Corts Noves va ser promogut per la família del mateix nom, propietària d’una empresa de destil·lació d’alcohols famosos per la seva qualitat i que van donar al català l’expressió “de cal Deu”, un bon exemple de la importància que va arribar a tenir aquesta companyia.
El creixement del poble va convertir el carrer d’Anglesola, que neix al costat de la plaça de la Concòrdia, en el nou carrer Major de les Corts, que desemboca al carrer de Numància. Una mica avall per aquest, i enclavada entre els carrers Numància, Deu i Mata, Constança, encara trobem un altre exemple de l’antic poble agrícola, la darrera de les tres masies que hi queden dempeus: Can Rosés, antiga biblioteca i, actualment, escola provisional. Construïda després de la guerra de Successió, era davant del camí vell de les Corts a Sarrià i, gairebé a finals del segle XIX, encara estava força apartada del nucli urbà. El 1900 va patir una profunda reforma i encara, durant la construcció de l’illa Diagonal a principis dels anys noranta del segle passat, va ser rehabilitada com a biblioteca, funció que va complir fins al 2017.
El segle XX i fins ara
Fos com fos, alhora que naixia l’eixample cortsenc les indústries van continuar instal·lant-se a les Corts. Les tèxtils, rajoleres, adoberes, xaroleres, metal·lúrgiques, saboneres, botoneres... van omplir les Corts fins al punt que, a les acaballes del segle XIX, només Sant Martí, Gràcia, Sants i Sant Andreu en tenien més. Del passat industrial queda dempeus l’edifici de Cristalleries Planell —fundat el 1913—, als primers números del carrer d’Anglesola i que arribà a ser una de les empreses punteres a Europa dins el ram del vidre artístic. L’empresa tancà definitivament les portes el 1957 i, després d’una rehabilitació, en l’actualitat fa funcions d’equipament públic.
Al tombant de segle XX, però, les Corts finalment va tornar a perdre la seva independència, annexionada, aquest cop, a la ciutat de Barcelona (1897).
Durant els anys següents, el creixement industrial va continuar. N’és un exemple el que resta de la colònia Castells, entre els carrers d’Entença, del Montnegre, d’Equador i del Taquígraf Serra. La podem trobar baixant pel carrer de Numància i travessant la plaça de les Corts fins al carrer del Montnegre. Aquest petit enclavament, un altre vestigi d’unes Corts ara pràcticament desaparegudes, serà enderrocat properament per fer lloc a un nou espai verd per al barri.
Tot i l’impacte de la Guerra Civil espanyola, les Corts va continuar desenvolupant la seva activitat industrial. La fesomia del poble, però, va canviar radicalment a partir dels anys seixanta, quan va començar la urbanització accelerada de la zona per fer lloc a nous habitatges. És aleshores, de fet, quan van desaparèixer la gran majoria de les masies que, des de feia segles, hi havia hagut a la zona.
Aquest creixement, a més, també va ser el principi del final per a la indústria cortsenca. Entre les restriccions, el planejament urbà i la fiscalitat municipals, les fàbriques van anar marxant, donant pas al barri residencial que coneixem avui dia. Del seu passat industrial, com de l’agrícola, en queden ben poques restes.
