-Bona part de l’art que Alexandre VI va promoure és arquitectura militar, torres i castells, com la Rocca Borgia de Nepi o el castell de Civita Castellana. N’han desaparegut moltes altres construccions?
-Sí, moltes s’han modificat o s’han alterat molt. Bàsicament, queden aquestes. El que ell volia era controlar, fins on era possible, totes les entrades importants de la ciutat, les antigues vies romanes. La situació política ja era complicada, quan ell entra a regnar: hi ha un context complex amb les famílies romanes, però, després, amb la seva política expansionista, també necessita assegurar les conquestes que va fent de territori. Són construccions estratègiques per consolidar aquesta vocació que té de conquesta militar del que s’anomena patrimoni de l’església.
-Per això estan al voltant de Roma?
-Sí. N’hi havia moltes. Algunes d’aquestes construccions, tot i que les va pagar el Papa, devien ser dirigides pel fill. A Civita Castellana hi ha l’escut del Papa però hi ha també l’escut del fill.
-Aquesta és la més important, per la seva conservació?
-Sí, és la més important. Llavors n’hi ha d’altres, però han estat modificades o enderrocades. Aquesta és molt important, perquè assenyala un nou tipus d’estructura fortificatòria militar; són baluards per fer front a les noves tècniques de l’artilleria. A més, té un punt de sumptuositat, pel pati —que és una mica a la florentina— i per la decoració de les voltes del pati.
-Això és diferent de la Torre Borja de Roma, la situada entre Via Cavour i San Pietro in Vincolo?
-Sí, del tot. Això són edificis d’origen medieval i no està molt clar si van ser propietat o van estar habitats pels Borja.
-Doncs hi ha un videojoc molt popular, l’Assassin’s Creed, que diu que les Torres Borja són torres de defensa i que n’hi ha moltes més per Roma.
-No ho sabia. També està bé: un videojoc és una altra manera de donar a conèixer la família [riu]. Però no, no era una torre de defensa,
-L’altra gran obra arquitectònica que va encarregar, i la més important de les que ens han arribat, és el Castel Sant’Angelo?
-No, des del punt de vista arquitectònic, les més importants obres són la Cancelleria Vecchia i els apartaments Borja del Vaticà. La Cancelleria és el palau que es va fer quan era cardenal i avui es diu Palazzo Sforza-Cesarini. Ara només té dues ales, però sembla que, en el passat, eren quatre ales porticades —com a mínim tres—; tanmateix, durant l’època barroca va ser molt modificada i va perdre una part de l’edifici. Tenia una decoració molt sumptuosa: la camera stellata —decorada amb estrelles al sostre, com la de la Capella Sixtina abans de la intervenció de Miquel Àngel— era on se celebraven els grans esdeveniments familiars fins que ell és Papa (els contractes matrimonials de les filles es fan allà, per exemple). I com és dels anys seixanta del segle XV és una de les primeres mostres de palau renaixentista a Roma.
I l’altra obra és la remodelació dels apartaments Borja, perquè hi ha una part que són del Palau medieval però ell incorpora altres habitacions, sobretot les de la Torre Borja —que li diuen així perquè la va fer construir ell. A més va acabar una obra que ha desaparegut, però que, en el seu moment, era molt significativa, que era la llotja de les Benediccions; estava davant de la basílica de Sant Pere, i era on el Papa sortia a fer les benediccions. Era important perquè s’inspirava en la composició del Colisseu de Roma, amb dos ordres superposats i col·locats d’una manera jeràrquica correcta. De manera que això era una demostració del gust pel classicisme d’Alexandre VI.
-I Sant’Angelo?
-Era el mausoleu d’Adrià. No havia de fer cap obra important a dintre. Sí que fa dissenyar un pati, el pati Borja —on hi ha un pou amb les armes de la família—, que donava accés a unes estances que eren un apartament decorat per Pintoricchio. Però aquest ha desaparegut del tot. Eren escenes històriques i sembla que hi havia alguna cosa relacionada amb els Reis Catòlics i la conquesta de Granada.
-El conjunt artístic més important són les pintures murals dels apartaments Borja, al Palau Vaticà. Podem estar segurs que la majoria són de Pintoricchio o del seu taller?
-Sí, sí, de totes. En el passat hi va haver un gran debat per donar nom a cadascuna de les mans que hi van intervindre.
-Cadascun dels pintors del taller de Pintoricchio?
-Sí, però l’important és saber que els grans pintors treballaven en tallers més o menys grans. Si un quadre porta la signatura de Rafael, no vol dir que tota l’obra hagi estat pintada per Rafael, sinó que el pintor considera que aquell obra és digna d’haver sortit del seu taller. En el cas d’aquestes obres monumentals, hi ha parts autògrafes i parts que el pintor feia el disseny, els dibuixos, però després l’execució manual l’adjudicava als diferents membres del taller. Excepte Miquel Àngel...
-...que ho volia fer tot ell.
-...que no es fiava de ningú i no sabia treballar amb ningú. Tot ho volia fer ell sol. Però és un cas especial.
-En el cas dels apartaments Borja, qui pensava el programa iconogràfic també era Pintoricchio?
-No. Ni Miquel Àngel ho va fer a la Capella Sixtina. [L’historiador] Vasari vol fer creure que Miquel Àngel s’inventa també el programa iconogràfic. Això és fals; tot i que Miquel Àngel era una persona molt cultivada que se sabia Dant de memòria. El pintor és bàsicament un traductor d’un ideòleg. D’ideòlegs, a l’apartament Borja, en coneixem, com a mínim, un, que era el més polèmic, perquè barreja aquesta iconografia profana de tipus egipcíac.
-Annio de Viterbo.
-Sí. Però hi ha d’haver algú altre que es faci càrrec del programa subjacent. És a dir, en aquests apartaments hi ha dos programes iconogràfics superposats. Un a les parets —o, millor dit, a les llunetes— que té una vocació clarament teològica.
-Aquest és el que es veu més.
-Sí, perquè és a la part alta dels murs. L’altre és al sostre. El primer és clarament religiós, escolàstic, perquè està basat en una visió del món tardomedieval. Segurament, hi ha un teòleg al darrere. I és molt probable que sigui qui, en aquell moment, era el teòleg de confiança del Papa, que sempre era un frare dominicà. En aquell moment, era Paolo da Moneglia. I aquest és un programa iconogràfic complex. Ja sé que crida més l’atenció el programa profà, però també cal posar l’accent en l’interès d’aquest. Perquè, a més, és el primer que veus.
-Per què?
-Perquè l’altre està a les voltes i has d’aixecar el cap. En canvi, l’altre, només cal aixecar la vista al mur. Penso que és una història de la salvació humana en clau cristiana. Una espècie de sinopsi de les grans enciclopèdies medievals sobre aquest punt de vista cristià. A més, incorpora temes nous en la iconografia cristiana, com les sibil·les.
-Endevinadores?
-Sí. De fet, hi ha la sala de les sibil·les i després una altra on hi ha les sibil·les al costat dels profetes: per significar que hi ha una concordança entre el món pagà i el món antic (jueu). I després hi ha una altra sala, que es diu del Credo, on hi ha els profetes i els apòstols, per significar que hi ha una concordança entre l’antic testament i el nou.
-Sobta la presència de les sibil·les. Però explica vostè en el llibre que el món pagà no estava absolutament vetat en les iconografies...
-De fet, les sibil·les es posen de moda al Renaixement a Itàlia. Descobreixen els oracles sibil·lins —tot i que ja es coneixien a l’edat mitjana: el Cant de la Sibil·la, per exemple, a Catalunya i Mallorca, és d’origen medieval.
-És clar.
-Sobretot, es coneixia la Sibil·la Tiburtina, la que anuncia a l’emperador August el naixement de Crist. Però després es descobreixen aquests oracles sibil·lins i es fan molt populars, i és un tema que es posa de moda. N’hi ha a la catedral de Siena, n’hi ha a Santa Maria della Pace a Roma; n’hi ha a la Capella Sixtina... Miquel Àngel en posa cinc, que representen les quatre parts del món i una específicament romana. Doncs això ho fa abans Pintoricchio als apartaments Borja.
-Ell n’hi posa més?
-N’hi posa dotze, perquè en posa les mateixes que profetes i que apòstols.
-Els apartaments Borja són successives sales, cadascuna amb motius diversos.
-Sí, unes representen l’Antic Testament, el Nou Testament —per tant, la vinguda de Crist—; hi ha la sala dels Sants —que representa segurament virtuts—; després hi ha la sala de les Arts Liberals i, finalment, la dels Misteris de la Fe, que, en realitat, és la vida de Crist. Per tant, aniríem des del món antic, representat per les sibil·les fins a la resurrecció de Crist i l’Ascensió, on, per cert, és on hi ha la figura del papa Alexandre VI orant. Per donar-li més significat, més importància... I després encara hi havia una sala anterior, la dels Pontífexs, que havia estat decorada per Giotto. Allà s’hi representava la continuïtat, la perpetuació del missatge de Crist a través dels papes. I això, d’alguna manera, també és el que es troba a la Capella Sixtina. A la Capella Sixtina tenim també les sibil·les, els profetes, després tot l’Antic Testament, el Nou Testament està a les parets de la vida de Crist i després hi ha tota una galeria de papes. D’alguna manera, el programa dels apartaments Borja anticipa —no és que el vulgui comparar, però anticipa— el programa iconogràfic de la Capella Sixtina.
-A la Capella Sixtina està tot aplegat en un mateix espai i aquí en diverses sales.
-Sí, a la Sixtina està sintetitzat. I, a més, allà hi ha una escena final, perquè, quan s’acaba el papat hi ha el judici final, que és el que va pintar Miquel Àngel a la paret frontal.
-Quina és la importància de Pintoricchio en el món artístic italià de finals de segle XV?
-Molta. A finals del segle XV hi ha tres pintors importants a Itàlia, perquè Rafael encara era jovenet i ni tan sols s’havia instal·lat a Roma, que és quan construeix la seva fama. Abans que arribi Rafael i abans de Miquel Àngel —que Miquel Àngel pinta molt tard, perquè ell era escultor—, els tres pintors més importants, amb molta diferència, són Perugino i Pintoricchio, que eren els que tenien més fama i cobraven més.
-I el tercer, era Leonardo da Vinci?
-Clar, Leonardo, que era més jovenet. En aquell moment, hi ha un personatge poc conegut que també era pintor, el pare de Rafael, Giovanni Santi, que pintava per al duc d’Urbino. Doncs ell escriu també una mena d’història d’Urbino i allà fa una llista —una mena de hit-parade— dels pintors més importants d’Europa: cita alguns flamencs —que vol dir que la seva fama havia arribat a Itàlia— i llavors diu que «els dos més importants pintors d’Itàlia són Perugino i Pintoricchio» (i per això Rafael anirà a aprendre amb el Perugino), i afegeix que «n’hi ha un de jove, que comença a destacar, que es diu Leonardo», que devia tenir només vint i pocs. El fet és que Pintoricchio era una pintor cèlebre i important —també perquè l’altre grup de pintors importants de l’època, els florentins (Botticelli, etc.), eren d’una generació anterior i es consideraven una mica passats de moda.
-La sala més misteriosa és la dels Sants per aquesta barreja de mitologia pagana (Io i Argos) i egípcia amb Osiris transformat en bou, que esdevé la connexió de la família Borja amb el passat i el present. Era comuna aquesta barreja?
-Sí, és el sincretisme. Però jo no estic tan segur que aquest programa sigui sincretisme. No sé si el que volien era sintetitzar mons que són antagònics, la teologia cristiana i el món pagà, amb un mite tan exòtic com és el d’Osiris. En realitat, aquí ens movem en un univers que és al·legòric, una manera de transmetre un missatge —que, des del meu punt de vista, és sobretot polític—, a través d’una forma alambinada —perquè és complicada— d’al·legories i metàfores utilitzant la mitologia profana. Què té d’especial? Que no s’utilitza la mitologia que es feia servir fins aquell moment, que és la mitologia clàssica grecoromana, sinó que aquí l’ideòleg —segurament aquest Annio de Viterbo— opta per triar un tema estrambòtic en aquell moment, que és el mite egipci d’Osiris. Això té una explicació.
-Per què tria Osiris segons vostè?
-Perquè Annio de Viterbo tenia obsessió amb aquest tema i n’era un expert. N’està obsessionat perquè tenia una certa prevenció envers a la cultura clàssica i sobretot contra la grega. Ell nega que els grecs siguin els que transmeten la cultura antiga als romans. Posa molt d’èmfasi en la cultura etrusca i intenta demostrar aquesta teoria amb un volum enorme. Això no era estrany, perquè ell era de Viterbo i volia magnificar la seva pàtria. Era rar, eh?
-Ja ho intuïm.
-Era dominicà, però defensava la Immaculada Concepció, que en aquell moment no era dogma de fe i no era defensada pels dominicans. Per això el van castigar. Era a Gènova i el van enviar al seu poble a donar classe a minyons perquè no molestés gaire. Allà es devia avorrir i va començar a desenvolupar totes aquestes teories proegípcies...
-...que són falses?
-Absolutament falses.
-Fins a quin punt?
-S’inventa llengües que no han existit mai, com la llengua beneventana.
-Al voltant dels Borja es mouen sempre personatges singulars, però aquest mereix un premi.
-S’havia de guanyar la vida, que això del convent donava per poc. I ja ho va intentar amb els Farnese. Va intentar demostrar-los que descendien d’Osiris, però els Farnese no li van fer gaire cas. Llavors, arran d’una sortida del papa de Roma amb motiu de la pesta, Alexandre VI s’instal·la a Viterbo. En aquell moment, Annio de Viterbo aprofita per presentar-s’hi i el convida a fer una excursió arqueològica. El Papa, que era aficionat a aquestes coses —i també es devia avorrir—, surt d’excursió amb ell. Doncs res, al cap de cinc minuts, amb una sort que els arqueòlegs no tenen mai, troben una làpida que demostrava que Osiris havia estat allà —una làpida que s’ha conservat i s’anomena làpida osiriana.
-Ho havia preparat tot per enganyar el Papa?
-Clar! S’ha estudiat la làpida i és una lluneta del segle XII, modificada per un escultor local per transformar-la en un tema osirià. Però allò va impressionar el Papa, que es va endur Annio amb ell.
-I tot per defensar que els etruscos venien d’Osiris?
-Sí, defensava que la cultura etrusca no tenia uns orígens grecoromans ni és un antecedent, sinó que té uns altres orígens, i l’origen és Egipte: el fundador de la cultura d’Etrúria és Osiris. Segons el mite, Osiris passava per tota una vida truculenta que acaba amb el seu assassinat; després el seu cos és trossejat, enterrat en una piràmide i posteriorment ressuscita en forma de bou Apis. Això últim ajudava molt Viterbo per fer aquesta transposició al·legòrica directa.
-El bou Apis i el bou de l’escut d’armes dels Borja.
-El bou Apis és Osiris ressuscitat, que marxa d’Egipte i fa un itinerari per la Mediterrània i se’n va a fundar Etrúria, però abans passa per València i allà funda la ciutat, i sobretot és l’origen de la família Borja.
-S’ho inventa tot per connectar amb els Borja.
-Sí, sí. A més, és sorprenent perquè encara va aconseguir un altre patrocinador —diguem-ne patrocinador— i el llibre on defensa tot això li’l va pagar l’ambaixador dels Reis Catòlics a Roma.
-Per a la família Borja, quin sentit tenia tot això?
-Podia ser per dotar la família Borja d’uns ancestres mítics, per dotar-los d’un pedigrí que a Itàlia no tenien? Jo crec que no. Per mi és més una explicació política. A aquestes habitacions hi entraven els convidats més importants. Carles VIII de França, per exemple. I tots els ambaixadors de totes les corts italianes, també. Entraven i allà veien —explicat en una al·legoria— que el bou (Roderic de Borja / Alexandre VI) tenia legitimitat suficient per dominar els territoris del que s’anomena patrimoni de Sant Pere —que eren els seus vassalls i feudataris però feien vida independent. Això justifica tota aquesta política de control d’aquest centre-nord italià que coincideix —més o menys— amb els territoris de l’antiga cultura etrusca.
-El més curiós és que Annio de Viterbo enganyés durant segles tota mena d’intel·lectuals, des de Joan Lluís Vives fins avui, que encara n’hi ha que busca lectures esotèriques a la sala dels Sants.
-Sí, sí, és sorprenent l’èxit que va tenir. Donaven com a bona aquesta literatura seva. Potser alguns el van utilitzar sabent que era un falsari, però potser els convenia. Tot i això va enganyar molts intel·lectuals fins fa quatre dies.
-I també continua havent-hi lectures increïbles d’aquestes pintures.
-Sí, són aquestes sincrètiques. Són sobretot d’investigadors i investigadores italians. Estan en la línia del que alguns detractors d’aquestes interpretacions més especulatives anomenen «iconografia salvatge», per utilitzar un terme dels menys ofensius. Fan més literatura que una altra cosa. I alguns tenen molt de prestigi.
-Potser per a novel·letes del Dan Brown aniran bé.
-Sí, donen per bo aquesta identificació d’Alexandre VI amb el sol i parlen d’una «teologia solar» que implica una identificació d’Alexandre VI amb Crist pels raigs solars que es fan servir en algun cas. Em sembla que és molt poc seriós des del punt de vista teològic. D’altra banda, això es basa en aquests emblemes del Papa amb raigs solars; però això ja ho feia servir un Papa anterior, Innocenci VIII, i ho feia servir el duc d’Urbino.
-Esmentava abans el gust del papa Alexandre VI pel classicisme, però també se l’acusava de no respectar les restes arqueològiques a Roma.
-Sí, però això ho feien molts. Feia falta pedra. Feia falta marbre i el tenien allà mateix. A més, per a alguns papes eren edificis pagans i això justificava que els desmuntessin. Però després també ho feien amb l’arquitectura cristiana anterior. Fins i tot hi ha un cas molt famós que va alimentar un acudit de l’època. Es mor Bramante...
-L’arquitecte de Sant Pere del Vaticà?
-Sí, Bramante es mor, arriba al cel, toca les portes i sant Pere li obre i li demana qui és. «Soc Bramante». «Doncs tu te’n vas a l’infern. Aquí no tens lloc». «Però si jo vaig construir la basílica de Sant Pere». I Sant Pere li contesta: «Sí, però vares destruir-ne l’antiga i no vas conservar ni una sola columna». Llavors promet refer tot el cel i l’acaben deixant entrar. És clar que és el més important arquitecte del seu temps, sens dubte; però li deien il ruinante perquè no havia conservat ni una sola columna. Per què? Si eren columnes monumentals! Són contradiccions de l’època.