Costa de creure que en els territoris de l’actual districte de Sant Martí, un dels més densament poblats de Barcelona, hi va haver, en un passat, una extensió de camps de conreu ben estructurats i rics en aigua gràcies al rec Comtal que els travessava. Observant l’antic nucli de Sant Martí, del qual sobreviuen només una església i tres masies en el parc del mateix nom, costa també imaginar el pas intermedi entre aquella extensió agrícola original i els actuals formiguers de ciment: les fàbriques i els prats d’indianes, la primera indústria tèxtil.
Les fàbriques d’indianes –considerades per alguns protofàbriques perquè començaven a tenir una organització del treball fabril abans de la revolució industrial com a tal– es dedicaven a treballar el cotó procedent de les Índies orientals per fer peces de roba estampades només per un costat –per a vestits o decoració. Van començar a instal·lar-se a Sant Martí a finals del segle XVIII i de seguida es van estendre al Poblenou.
La característica més impactant del paisatge de les fàbriques d’indianes és que anaven acompanyades dels prats d’indianes. Abans de l’estampació, les peces de roba havien de ser blanquejades. Un cop havien passat el procés de blanquejat, s’havien d’estendre per assecar-se i això s’havia de fer en grans prats, perquè sobre l’herba la roba no s’embrutava. Així doncs les fàbriques estaven envoltades d’extensos prats on s’estenien les indianes. L’antic rec Comtal servia ara per a les necessitats de la indústria. Segons explica Magda Fernández a Passat i present de Barcelona II: Materials per l’estudi del medi urbà (UB Edicions, 1985), el 1784 ja hi havia a Barcelona 80 fàbriques d’indianes, amb 2.000 telers i 9.000 treballadors. La majoria eren entre Sant Martí i Poblenou. D’aquestes fàbriques va sortir la primera burgesia barcelonina i els primers obrers industrials. És el pòsit sobre el que es va aixecar l’actual barri de Sant Martí: primer, l’agricultura i, després, la indústria més precoç.
El primer Sant Martí
El primitiu paisatge de Sant Martí és ja irrecuperable, però un parc municipal ha conservat un racó (sis hectàrees) dels voltants de l'església de Sant Martí Vell, rovell de l'ou de l'antic municipi. Des de la sortida del metro de Sant Martí (L2) s'hi arriba pujant pel carrer de l'Agricultura. Es tracta d'una església del segle XV que ha estat modificada diverses vegades: el campanar és del segle XVII; la porta gòtica lluu dos elegants pinacles a banda i banda, però el timpà està decorat amb un relleu clarament contemporani al·lusiu a la història de Sant Martí de Tours, el sant que va estripar la seva capa per salvar del fred un captaire –acció que hauria estat premiada in aeternum amb un estiuet pel dia de Sant Martí. Hi ha diverses llegendes sobre la possible estada de Sant Martí en l'antic indret de Provençals –fins i tot alguna que hi situa l'episodi pietós de Sant Martí-–, però la història ho descarta.
Al voltant de l'església de Sant Martí, s'hi troben tres masies ben conservades que s'han destinat a usos tan diversos com heterogènies són les necessitats d'un dels barris més densament poblats de Barcelona.
Al carrer de Menorca hi ha Ca l'Arnó, que actualment és una ludoteca i que, des del XVII –segle que va ser construïda–, mostra alguns elements gòtics, com la porta d'entrada. L'arc trilobulat de la finestra de la dreta prové, molt possiblement, d'una construcció anterior perquè aquesta està datada el 1689.
A la cruïlla d'Agricultura amb Menorca hi ha Can Cadena, que acull el Centre Experimental d'Agricultura Biològica i, al costat, un hort urbà, dues instal·lacions que permeten que la masia pugui presumir de ser una de les últimes amb vida pagesa de Barcelona. En els terrenys de l'hort, i molt visible des del carrer de l’Agricultura, sobreviu una premsa de vi de finals del XIX.
Des de la façana de Can Cadena mira al cel, esperançat, un rellotge de sol amb la llegenda Carpe Diem. No és l'únic del parc. També al costat de l'església, a l'antiga rectoria de Sant Martí, hi ha un rellotge que insisteix en el concepte de tempus fugit: «Recorda que el temps passa», es llegeix a dalt. I, a sota, amenaça: «Camí de l'eternitat».
Si us la mireu de prop, la inscripció us farà tocar de peus a terra, però si la torneu a mirar quan hàgiu fet unes passes en direcció cap al parc, la llegenda del rellotge pren un altre significat. Els blocs de pisos de deu o dotze plantes construïts al darrere treuen el nas –un nas enorme– per sobre de la teulada de la rectoria i l'església. Aquestes dues construccions han sobreviscut al primer tram de l’escala de l'eternitat mentre els edificis del darrere –d'un groc artificial– semblen ja caducs i extemporanis, dinosaures d'un temps recent on, tanmateix, hi bull la vida del barri més efervescent de Barcelona.
Més enllà de la rectoria, gairebé a tocar de la barrera metàl·lica que separa aquest parc de la Sagrera –on algun dia, més ençà de l'eternitat, s'hi hauria d'instal·lar una estació de l'AVE– s'aixeca Can Planes, que actualment ha esdevingut centre d'acollida de persones necessitades i sense llar.
Travessar el parc i sortir per la banda oposada és una bona idea, perquè allà hi ha el mercat de Provençals, un dels més variats i ben proveïts de la ciutat. Si es volen agafar forces per a aquesta ruta, que ha d'arribar fins al cementiri de Poblenou, el Racó del Mercat fa esmorzars de forquilla, dinar de menú, producte fresc i no està mai buit.
El parc de Sant Martí és un oasi de pau i verdor en un barri on s'hi van edificar els primers grans ruscs humans de Barcelona quan tot el voltant eren encara camps esquitxats d’antigues fàbriques i prats d'indianes. Encara no estava del tot acabada la rambla de Guipúscoa i ja s'estaven aixecant algunes de les promocions més populoses, com els Blocs Parera, a l'esmentada rambla, entre Fluvià i Selva de Mar: un total de 816 habitatges i 121 locals comercials. S'hi va construir una escola amb sis aules que de seguida va quedar superada per les dimensions d'aquell petit barri en vertical i se'n va haver de construir una segona a l'altra banda de la rambla de Guipúscoa, a prop de l'actual plaça dels Porxos, que pràcticament està tocant a la Gran Via.
S'hi pot baixar pel carrer de Julián Besteiro, fer un cafè o un pastís a la pastisseria Sanz –de temptador aparador–, arribar a la plaça dels Porxos, seguir la Gran Via en direcció al centre de la ciutat fins a arribar al carrer d’Espronceda i creuar-la fins al Poblenou.
Les antigues indústries –i els tallers i els magatzems– són part del paisatge actual, a l'altra banda de la Gran Via. Les sirenes de les fàbriques han callat; la sortida dels obrers ja no marca el migdia; la fressa del trànsit és omnipresent; les xemeneies ja no fumegen i la contaminació prové dels tubs d'escapament. Aquests carrers fan olor a arqueologia industrial. El carrer de Bolívia està tallat per la immensa Can Ricart, una fàbrica del segle XIX especialitzada en estampacions de teixits de cotó –una altra vegada les indianes– que al segle XX va passar a llogar espais a empreses i fàbriques de tota mena i al segle XXI va ser condemnada a mort.
Per sort, la mobilització veïnal va aturar-ne l'enderrocament i les dues naus més antigues van ser declarades Bé Cultural d'Interès Nacional. S'hi va instal·lar la fàbrica de creació Hangar i actualment hi ha un pla de la Universitat de Barcelona per fer-hi un Campus de les Arts que implica dinou centres de titularitat molt diversa. La UB ha demanat finançament dels fons Next Generation EU per poder habilitar l’antiga fàbrica.
A tocar de Can Ricart hi havia també les naus de la Fàbrica Oliva Artés. Una es va condicionar com a seu de la Guàrdia Urbana i l'altra, que queda dins del Parc del Poblenou, és una de les seus del MUHBA (Museu d'Història de Barcelona). Obre dimecres al matí (de 10 a 14 hores) i el cap de setmana (d'11 a 15 h i de 16 a 18 h) i acull un laboratori d'exposicions i una permanent titulada «Interrogar Barcelona. De la industrialització al segle XXI».
El Parc del Centre del Poblenou va ser dissenyat per l’arquitecte Jean Nouvel, autor també de la propera Torre Agbar i amaga sorpreses. Si creuem el carrer d’Espronceda pel túnel de vegetació que uneix les dues bandes del Parc, hi trobarem la xemeneia de la fàbrica de Buigas i Samsó, la base del fumeral d'una antiga fàbrica de blanqueig i tint que va construir Llorenç Massana.
A l'altra banda de la Diagonal, el Poblenou mostra la seva cara més nova, l'Hotel Me (Melià Barcelona Sky), que juga al Tetris sobre la Diagonal i el carrer de Pere IV, i els nous edificis d'habitatges del Camí Antic de València –una antiga ruta que només perviu als extrems de la ciutat, però que ja està indicada en mapes del segle XI. Endinsant-nos en aquest carrer, que ja no té res de medieval, i després de travessar el carrer de Bilbao, arribarem a Can Felipa, seu de l'antiga tèxtil Catex, del 1885. Probablement la fàbrica més elegant i racional de l'època, amb tres plantes d'aixecada i molta llum natural. Avui està ocupada per un centre cívic municipal i un centre d'esports. Al costat hi ha els antics menjadors de Can Felipa (1906), avui ocupats per dos restaurants.
A pocs metres, seguint l’Antic Camí de València o el de Pallars –carrer des d’on cal observar la façana principal de Can Felipa-–, s’arriba de seguida a la rambla del Poblenou, el principal carrer del barri i un dels més agradables de Barcelona per passejar-hi. Aquí, l’arquitectura modernista és menys ostentosa que al centre de Barcelona, però tant o més coherent.
A la cantonada del carrer de Pallars amb la rambla, hi ha la Casa Ramon Serra, de color verd, amb esgrafiats florals a la planta més alta i uns merlets modernistes ondulats que li donen una personalitat única. Al seu davant (Rambla, 104), hi ha la casa natal del novel·lista Xavier Benguerel (Els vençuts, 1939, Sempre és demà), arquitectònicament més modesta, tot i que als baixos hi ha sengles arcs carpanells molt originals.
La rambla de Poblenou s’ha de baixar tranquil·lament, gaudint-la, mentre s’admiren, a banda i banda, més exemples del modernisme més modest –però efectiu–: la Casa Josep Creus Aymerich (Rambla, 51), el petit Monopol (al núm. 74B) o la casa Francesc Julià (núm. 70).
A mitja rambla trobarem l’Aliança del Poblenou (1929), amb un nou arc carpanell a la gran entrada i elements neoclàssics a la façana. És obra d’Amadeu Llopart, que també va ser autor del Palau de la Metal·lúrgia a l’Exposició Internacional de Barcelona del mateix 1929.
L’altre carrer d’interès –social i arquitectònic– és el Marià Aguiló –paral·lel a la rambla, tancat al trànsit i tresor discret d’aquest barri–, amb botigues interessants de tota mena, des de llibreries (la infantil La Petita, gairebé a la cantonada amb el carrer de Subirà i Pons, i la Nollegiu, en aquest petit carrer que porta al mercat) fins a cellers, forns de pa grec i restaurants populars (Echegaray, Barriteca, etc.).
A baix de tot d’aquest carrer, un cop travessat el Taulat, el carrer del Ferrocarril mena a la plaça de Prim, construïda el 1851 en el barri dels pescadors: és probablement el racó amb més encant del Poblenou, entre les cases blanques i baixes d’antics utòpics, l’antiga taverna Els Pescadors (ara, restaurant exclusiu) i l’ombra de tres magnífics exemplars de bellaombres.
Des d’aquí prendrem el carrer del Taulat una altra vegada cap a l’últim escenari. Aquesta ruta mor, com no podia ser d'altra manera, al cementiri del Poblenou, un racó on es concentra la història de Sant Martí, Poblenou i Barcelona; l'art i el record condensat en nínxols, tombes i mausoleus. La més coneguda de les escultures funeràries és, probablement, El petó de la mort, que el taller de Jaume Barba va fer per al mausoleu del fill de l'empresari tèxtil Josep Llaudet i Soler. També hi ha les tombes del músic Josep Anselm Clavé (tot recte fins al final i la trobareu), la de Narcís Monturiol –creador del submarí Ictíneo–, l'escriptor Narcís Oller o el polític Valentí Almirall.
Al voltant del cementiri hi ha moltes opcions per tornar al centre de Barcelona en transport públic, com les parades dels autobusos H-16 i V-23, que us acosta, en dues parades, a l’estació de metro de Llacuna de la línia groga (L4).
Però abans de sortir del cementiri, en el moment precís de travessar la porta, un últim detall: reculeu dues passes i mireu a la dreta; baixeu els ulls i veureu dues làpides a terra. En una hi ha una inscripció que diu «Sepultura de Pere Fabre, Fabricant d'Indianes, y dels seus en lo añy 1821». A l'altra, encara es pot llegir «Fabrican d'Yndianas» però les lletres del nom i l'any de la mort ja comencen a esborrar-se; a esvair-se com la memòria de les fàbriques d'indianes, els seus treballadors, les seues treballadores i els prats, amb indianes esteses al solet de Sant Martí.