La seducció no és un concepte, sinó una companyia ordinària de la vida, una forma de joc i de consentiment mutu, que a través de mil i un rostres diferents, participa directament en la creació de vincles socials adults. Però als temps que vivim, tot i ser un dels components bàsics de la civilització, comença a estar mal vista, especialment quan es juga la vida privada. Perquè paradoxalment en el màrqueting i en la política tothom juga a seduir. Ha desaparegut la seducció com a subproducte del romanticisme? Com a mínim està en perill d’extinció i hi ha qui la bescanta, oblidant (que ja és oblidar!) el paper de la femme fatale en la història de la cultura. Potser seduir és un art de la lentitud que en aquests temps de tanta pressa ja no som capaços d’entendre.
En temps de passions tristes i de sang fresca a Twitter, l’Eros distingit no està de moda i més aviat triomfen les formes grolleres de la no-seducció (la sonsònia masclista del rap, la pornografia, l’art trash i Damien Herst). Veient com bullen les xarxes socials, tot indica que massa gent confon l’art adult de seduir amb la mania infantil d’agredir. Tal vegada resulta inevitable que alhora que el sexe s’ha tornat una varietat del fast-food, la complexitat i la subtilesa de l’erotisme tendeixin a esvair-se. Seduir, que és una expressió de l’alegria de viure, mai no ha estat un “gran tema” de la filosofia com ho són la llibertat o la justícia, però mai com ara ha estat una activitat de risc.
Moltes dones fins i tot creuen que constitueix una forma de violència i tot intent d’elogi de la seducció potser posaria l’ingenu seductor a un pas de la cancel·lació maoista. “Cancel·lar” no és altra cosa que adaptar a Occident una idea que Mao va aplicar amb tot èxit per anihilar civilment els seus rivals. el renrou sousuo que es tradueix literalment com a "cerca de carn humana". La ”humiliació pública” dels dissidents ara sembla que s’ha globalitzat. És ben trista la renúncia de les llibertats adultes, però deu seu un signe dels temps.
Tanmateix el diccionari de sinònims d’Albert Jané (gràcies, mestre, per salvar-nos els mots!) ho diu ben clar “seducció” és un sinònim de gràcia, gentilesa, simpatia, encant, encís, incentiu, estímul, agulló, al·licient i interès. Res que no sigui un component essencial de la civilització. En llatí se-ducere significa “posar a part”, o valorar particularment. És una activitat particular, un interès concret, situada més enllà del “ducere” (que vol dir conduir guiar o, fins i tot, casar-se”, i del “educere” (educar, però també treure i extreure). No tothom val per a seductor, com va explicar Kierkegaard, per cert. Però això ja seria posar-nos en filosofades massa extenses.
Deixem-ho dit, sense seducció no hi ha sexe ni amor. En totes les cultures hi ha música, ball, maquillatge, tatuatges... per seduir. I això és fins i tot una llei general en la natura. Moltes espècies animals per reproduir-se necessiten la seducció. El problema és que tot i que aparentment vagi a menys, en realitat ara s’ha vulgaritzat perquè seduir ha deixat de ser una activitat privada, entre adults responsables, per convertir-se en una lamentable tècnica de màrqueting. Ja no s’espera que un seductor sigui algú de la mena de Don Joan sinó de Barack Obama o de Felipe González (dos dels polítics més mentiders del darrer mig segle). I la decadència de la seducció nomes anuncia la crisi de la civilització i de la complexitat de les emocions adultes.
Entre els humans durant molt de temps seduir era una activitat codificada i ritualitzada, cosa que era no passa. No hi ha ni límits, ni regles si et vol seduir una empresa multinacional per vendre qualsevol andròmina, però està més que mal vista si es produeix en la vida privada i, particularment, en l’àmbit educatiu. Això es veu fins i tot en la música. L’any 1966 (en ple franquisme) una adolescent Alicia Granados podia gravar a Discos Belter una cançó com “Profesor” i ser un èxit a totes les ràdios (Profesor tu no lo sabes/ però has causado en mi tal impresión/ has logrado que padezca/ taquicàrdia mi corazón / yo siempre quiero ver en tus palabras / una oculta declaración de amor). No passava res, tothom ho entenia perfectament i Alícia Granados, una vegada abandonada la música, fins i tot va arribar a ser gerent de l’Institut Català de la Salut i presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma. Avui per una lletra com aquesta et destrossarien a Twitter, i seria cancel·lada amb creu de primera classe.
És com si haguéssim tornat a la moral cristiana més rància i medieval pel que fa a la vida privada. Al final, la sexualitat lliure i adulta tornarà a ser “la porta del diable”, com quan durant mil·lennis la bellesa era temptadora i perillosa. Amb la diferència que allò que abans predicaven els capellans, (la repressió del cos, la distància, la prohibició dels jocs del tacte i la mirada) ho prediquen alguns, per a gran escàndol de Lou von Salomé o de les feministes republicanes si s’aixequessin de la tomba! Desapareguts els frens religiosos, ara sembla que es vulgui imposar una “cancel·lació” autoritària, fins i tot des del govern de “totis”.
Però, curiosament, mentre la seducció es vol eliminar de la vida privada, com si fos de mal gust, la vida pública i fins i tot l’educació i la política busquen cada cop més seduir. El capitalisme de seducció és un capitalisme emocional que tothom troba la mar de normal. Des del poder es tracta de seduir per vendre per comptes de fer-ho per jugar i estimar. Ara el sistema competitiu s’ha industrialitzat i ens sedueixen amb la innovació, l’estetització i el disseny, a l’extrem que fins i tot el paper de wàter es dissenya per seduir (?) i totes les marques tenen un departament dedicat específicament a la qüestió.
Mentre el capitalisme funciona provocant emocions, en canvi, una nova beneiteria falsament progressista introdueix la inquisició en la vida privada. Sembla que riure, jugar i plorar només estiguin bé si fan gastar. Fins i tot la nostàlgia es pot capitalitzar. Mentrestant, el joc innocent entre un home i una dona adults és vist com una forma d’agressió, per comptes de veure’s com una forma d’osmosi entre persones. Nem pas bé, que diria l’àvia.