Aquesta és una pregunta recurrent, però aquest nou disc coincideix amb canvis col·lectius i personals. Hi ha la pandèmia, la gira de fet estava plantejada per a 2021, però també les experiències de la maternitat i la paternitat.
ÈRIC VERGÉS. Jo soc l’únic que no ha tingut fills, Roser i Jan sí.
ROSER CRUELLS. Sí, han estat dos anys com molt intensos pel que fa a canvis personals i del grup, de tornar a replantejar-nos un altre cop el projecte. Ja teníem plantejat arrencar el 2021, però amb el tema de la pandèmia no podíem sortir en les mateixes condicions, amb tot l’equip. En acabant, som catorze persones girant i tenim un espectacle prou gran. Pensàrem en un format més acústic, més reduït, però no ens venia de gust perquè volíem fer un treball més produït i que el directe representés de la manera més fidel possible el disc. Llavors, vam prendre la decisió de retardar-ho tot un any i sortir el 2022. El que ens ha permès això és entrar més en l’estudi, fins a quatre vegades, per fer el disc. Una sort, també, perquè hem pogut replantejar les cançons, hem refet el disc fins a tres vegades. Hi ha una sonoritat més elaboradora que en els altres discos.
I podreu fer una gira d’unes cinquanta dates, amb banda, amb el vostre productor David Rosell en l’escenari… Un complet de Catarres.
È.V. Sí! La idea era fer una gira com les anteriors, amb tots els músics possibles i amb tota la grandiositat que se suposa. Per això vam decidir posposar la gira. Volíem expandir la sonoritat del grup, no anar enrere. No descartem en el futur tornar a ser un trio, però ara no estem en aquest punt. I tornem als directes amb la tralla que portàvem i la que afegim amb els nous sons, amb més sintetitzadors, més pianos… Serà especial.
Ja esteu més a prop de la quarantena que de la trentena…
È.V. [Riu] Sí! Bé, tu encara no [diu adreçant-se a Roser].
R.C. No, no em poseu allà encara!
El cas és que hi ha canvis que es filtren de manera subtil en el disc, en algunes lletres i cançons, però preval l’esperit festiu. Els vostres fans tampoc no hagueren entès girs molt radicals, no?
È.V. El canvi és més sonor que líric, hi ha alguns temes amb més foscor en alguns punts, tot i que sempre intentem compensar-la, sempre hi ha aquest vessant de mirar la part positiva de les coses, que em sembla que és una marca de la casa. Això ho mantindrem. Però, òbviament, ens fem grans, i ens ve de gust parlar de temes una mica més subtils, més complexos, no tan fàcils d’explicar amb una sola metàfora. Tot i que el disc segueix sent Els Catarres, al final es tracta una mica de trobar l’equilibri. Tampoc no sabríem fer un disc molt depriment perquè no som així.
Això que dius es veu en «T’odio», que tracta d’explicar un concepte que no és senzill, l’ambivalència difícil de gestionar de les relacions.
È.V. Totalment. De vegades, com més confiança, més hi és aquesta dualitat de sentiments… Totes les cançons intenten explorar. Òbviament, parlem molt de l’amor, però abordant les relacions des de diferents punts. I «T’odio» és una d’aquelles relacions condemnada a no funcionar mai bé, però que atrapa.
Teníeu molt clar que «Diamants» seria el single. Potser perquè representa molt bé el canvi de sonoritat? Té un punt com més èpic, més ampul·lós…
R.C. Sí.
È.V. Jo crec que el vam triar com a single per això, perquè sonorament era molt diferent, ens portava a un altre lloc. Representava molt bé el que era el nou disc i, a la vegada, tenia l’esperit Catarres lluminós.
R.C. Cada disc d’Els Catarres té com un single molt diferenciat del single de l’àlbum anterior. I aquest, clarament, està molt allunyat dels singles d’abans. Ens anava bé, perquè sempre intentem com fer coses diferents. En global, aquest és el disc que hem investigat més cançó per cançó. L’objectiu en entrar en l’estudi era que no s’assemblés cap cançó a una altra, que fossin totalment diferents. I el single és totalment diferent dels que havíem fet fins ara.
En una entrevista parlàveu d’«Un sostre fet d’estrelles», un tema escrit per cert en el confinament, com una cançó amb aires indie, supose que entès en una línia contemporània, no a la manera dels 90. Quins en serien els referents? «Animals» i «T’odio» també les podríem posar en la mateixa cistella.
È.V. «T’odio» la posaria en un altre lloc, però ja entenc el que vols dir. Sí, ens referíem a l’indie dels 2.000 cap aquí, el que vam viure nosaltres en la nostra postadolescència [Roser assenteix]. El que passa és que escoltem moltes coses diferents i tot t’influencia, però no hi ha una voluntat de copiar, de sonar a The Killers, o no sé què… Tampoc no sonaríem igual i ni sabem ni volem fer-ho. Les cançons surten com surten i de vegades dius: tenen un rotllo així com indie, per dir alguna cosa. Les etiquetes sempre són una mica perilloses.
Bé, tenir referents no implica copiar-los, són models.
R.C. Sí. Els Catarres és clarament un grup de pop i llavors la sonoritat està molt caracteritzada per les veus i les melodies. I a partir d’aquí, hem treballat les cançons segons les nostres influències i els nostres referents. No tenim complexos de posar una cançó folk al costat d’una cançó trap.
È.V. Al final és la cançó el que conta, si és bona la podrem vestir d’indie-pop, trap-pop o del que sigui.
Sou un grup eminentment de directe, de fer cantar i ballar la gent, però és un disc que deixa veure més vies exploratòries. «Atlàntides» crec que no sonarà molt en els ràdios, però per a mi és un tema destacat.
R.C. És un dels meus temes preferits del disc.
È.V. Sí, però aquest justament no va tenir moltes exploracions, tal com va sortir, es va quedar. Com si fos del primer o el segon disc. Tornem a l’inici i allà es queda. Penso que podria estar en un altre estil i també funcionaria, però com té aquesta lletra tan íntima i emocional, li anava més bé aquesta música més d’arrel.
Tot i que crec que el vostre tema preferit és també una altra raresa, «La solució», una cançó a la qual heu trigat anys a trobar-li el què. Perdó, el com.
È.V. Bo, el com i el què. És que la cançó en si no existia. Hi havia una guitarra, que vertebra l’estrofa. És un 5 per 4, que és rar. Bé, a un músic no li semblarà rar, però per a una estructura de pop ho és. Nosaltres fem pop i estem acostumats a coses fàcils, 4 per 4 [Riuen]. Vam saber trobar aquesta mena de rap, o trap, i va aparèixer la tornada més expansiva, amb un autotune passat de voltes. És una cançó molt freak que no sé si va enlloc, però estem molt contents d’haver-la posat.
Per què no va enlloc? Tot just és de les cançons que va a algun lloc diferent.
È.V. Ah, sí?
R.C. El que passa en aquest disc és que algunes cançons que nosaltres pensàvem que serien un single, la gent ens diu que hi ha altres.
È.V. És més variat, els gustos s’han repartit més. Abans, hi havia tres cançons que eren les que destacaven, o quatre, les que fossin, i ara cadascú té les seves dues preferides. És ben curiós.
Per acabar amb les cançons, «La ferida» és un tancament bonic, deixa la sensació de tenir darrere un treball molt conscienciós amb les melodies. I té el contrapunt dels cors de Roser, que ja no es prodiga com a solista, però ací la seua veu té pes.
R.C. Sí, estic cantant amb l’uníson amb l’Èric, quan normalment faig segones veus. Aquesta cançó ens anava bé així, amb una tornada més marcada, cantant a l’uníson per donar-li més força. Hem explorat molt, no ens hem deixat portar per la inèrcia de posar les coses com tocava, els cors a la tornada, alguna frase meva a les estrofes…
È.V. Ha hagut més feina de dir: on posem les coses? No posar les coses a tot arreu.
R.C. Exacte. I, d’altra banda, hi ha molta producció de veus, en «Diamants» hi ha mil detallets, moltes capes.
È.V. Tenir temps. Temps i ganes.
Això m’ho estan comentant molts artistes: aquesta vegada hi ha hagut més temps. I és curiós, perquè molts dels millors treballs d’alguna gent estan sorgint ara, després de la pausa obligada per la pandèmia.
R.C. A nosaltres ens ha agradat treballar així. Però en algun moment has d’aprendre a deixar les cançons. Començar-les és relativament fàcil, però deixar-les…
È.V. No les deixaries mai. Si no tens una data de lliurament, les podries estar canviant, perquè hi ha mil coses… Com has escoltat tantes vegades les cançons és molt difícil no veure el que tu consideres errors.
I David Rosell, el vostre productor, no us frena? No diu: ja? Tanquem?
È.V. Sí, pobre, ell ho intenta, però la veritat és que som molt pesats.
R.C. I molt caòtics.
È.V. I molt caòtics. A més a més, són tres opinions. És una cosa curiosa, perquè pensàvem que sent un trio seria més fàcil treballar, tindríem un dos contra un. Però no és així, normalment és tres contra tres [Riures]. Bé, no sempre, hi ha moments de tot. És normal.
L’entrevista l’estem fent a València. Des del principi heu tingut una vinculació molt forta amb el País Valencià. I aquest viatge, a més, el valencià Pau Berga ha dirigit el videoclip de «Diamants» i part del rodatge ha estat a València. Els Catarres són la demostració que el flux musical nord-sud i a l’inrevés és més fluid i normalitzat que en uns altres àmbits?
R.C. Jo crec que sí.
È.V. En altres àmbits fora de la cultura?
Fins i tot dins de la cultura.
È.V. Probablement.
R.C. Sempre hem entès que el nostre territori són els Països Catalans. És on ens sentim més còmodes.
È.V. Si és per altres grups, també, jo penso que sí. De fet, un dels grups més grans del moment és valencià, Zoo. I hi ha un altre que és català, Oques Grasses. És curiós: sempre hi ha com dos grans grups i normalment un és de Catalunya i l’altre del País Valencià. I són intercanviables: pugen i baixen. Potser passe molt més que amb altres coses de la cultura. I sobretot del que no és cultura.
Sobretot del que no és cultura. I el treball amb Pau Berga com va sorgir?
È.V. Ja el coneixíem d’abans.
R.C. Sí, del videoclip dels Smoking Souls «Nit salvatge». Tot el que fa en Pau ens agrada molt. Té unes idees en l’àmbit estètic molt maques i ens imaginàvem treballar amb ell amb «Diamants», perquè buscàvem alguna cosa molt estètica. Vam contactar amb ell i li va fer moltíssima il·lusió. Ho va preparar tot i van ser un parell de dies molt bonics, perquè veníem d’estar dos anys connectant-nos només amb nosaltres tres i amb David en l’estudi. I va ser com retrobar-nos amb el que era la vida d’abans, trobar-nos amb gent, treballar amb un equip gran. N’estem molt agraïts.
Supose que ho heu pensat, però la trajectòria de Catarres és paral·lela amb un moment molt marcat de la història de Catalunya. Penseu que Jennifer i el votant de Convergència que tenia somnis humits amb Jordi Pujol encara s’enamorarien?
R.C. No ho sé [Riures].
È.V. Sí, sí. I tant! Per què no? L’amor no entén d’aquestes coses. Al final és com posar portes al camp. Per molt que s’hagi intentat vendre, el conflicte no és entre les persones, aquesta idea no és real. En la meva experiència, no ha existit això, almenys tret d’alguns grupuscles de gent molt extremista. Passa molt poc. I penso que les persones tenen la mateixa relació que abans.
R.C. Sí. És una qüestió de prejudicis i ja està.
È.V. El que ha canviat és que els referents xonis són uns altres i els referents catalanistes també han anat canviant. La cançó s’actualitzaria amb altres exemples [Somriuen].
Relacionat amb això, «Diamants» no conté cap tema combatiu, tot i que al·legueu que cantar en català ja és un posicionament. En algun moment semblava que havia deixat de ser-ho, que formava part de la normalitat. Penseu que tornem a la fase anterior?
È.V. És que penso que no ha deixat mai de ser un posicionament polític. No hauria de ser-ho, hauria de ser normal cantar en el teu idioma. El que passa és que estem constantment en una situació d’inferioritat de condicions, un desavantatge molt marcat. El fet de cantar en català ja és sumar-te al carro de gent que està remant. Ningú diu: vaig a cantar en català per fer-me increïblement ric. No, ho fas perquè hi creus i perquè és la teva llengua. Potser no tens una altra manera de fer-ho, però hi ha un punt de reflexió sobre què vols fer i on vols anar. Jo no vull fer cançó política, però ja tens un punt d’implicació. Nosaltres cantem en català perquè som catalans i és la nostra llengua. No ens hauríem de justificar. Ningú li pregunta a David Bisbal per què canta en castellà, però a nosaltres encara ens pregunten per què cantem en català.
R.C. És així. I pel que deies de no incloure cap cançó política, tampoc no som un grup polític, però tenim un parell de cançons que estan molt marcades en aquest sentit. I tornar a fer més cançons així és repetir el que ja hem dit en altres cançons.
O siga, que l’absència en el disc de cançons combatives no es pot interpretar en clau de desànim.
È.V. En l’àmbit de catalanisme o independentisme? No.
R.C. No. És simplement que les cançons que tenim nosaltres ja s’havien onejat molt. Tornar a fer una altra és com tornar a fer una «Jennifer» o un «Vull estar amb tu». Ja tenim cobert aquest espai.
Tal vegada, el que passava amb aquelles cançons és que, tot just per ser d’Els Catarres, tenien com una dimensió més gran.
È.V. Suposo que com nosaltres som un grup que té molta transversalitat, i agradem a molta gent de molts sectors, es va aprofitar per agafar alguna cançó nostra, sobretot «Invencibles», que no parla ben bé d’això, però bé. No passa res perquè en aquell moment hi havia una certa unitat. Però un cop veus que els partits polítics tiren cap a allò seu, acaba sent decebedor. No és una decepció amb la idea, amb el concepte del que s’estava perseguint, sinó amb la gent que està portant-ho. Anem passant pantalles i cada vegada els polítics que venen són pitjors i menys compromesos amb la idea aquesta. I la unió, parlant malament, s’ha anat a la merda, perquè cadascú mira per l’interès propi i no pel bé comú de la lluita. La sensació una mica és aquesta.
Per cert: «merda» és un mot recurrent en el disc.
[Riures].
È.V. No és deliberat, ha anat sortint. Això sí que reflecteix els darrers dos anys de vida! [Més riures].
Gira Diamants d’Els Catarres
Barcelona, Sant Jordi Club, 22 d’abril
Girona, Festival Strenes, 23 d’abril
Lleida, Camps Elisis, 8 de maig
Parcent, Trobades d’Escoles, 21 de maig
Vic, Cabró Rock, 11 de juny
El Perelló, Abella Rock, 25 de juny
Canet de Mar, Canet Rock, 2 de juliol
Benlloc, Festival Feslloc, 7 de juliol