Corrandes de Vicent Sanchis

"A TV3 ens demanen ser els millors competint amb gent que no té cap escrúpol"

Vicent Sanchis (València, 1960) és el nou director de Televisió de Catalunya. El també ex-director d’EL TEMPS fa una diagnosi de TV3, explica els seus reptes i augura un futur convuls a tot el panorama televisiu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara compleix cent dies des del seu nomenament com a director. Ja té un diagnòstic dels punts febles i forts de TVC?

És que ja els coneixia. Primera, perquè he treballat ací alguns anys; segona, perquè les coses no han canviat tant, i tercera, perquè mantenia una relació contínua amb programes a través de tertúlies o amb amistat amb la gent que els feia. Els punts forts ens els coneixem tots. TV3 té el prestigi; té el rigor. I encara que hi ha molta gent que es passa tot el dia dient que això no és així, quan mires una enquesta t’ho trobes. I quan mires l’audiència que encara tenen els informatius d’aquesta casa, també. Hi ha una cosa que, des de fora, moltes vegades es menysprea, però que és certa: ací dins hi ha molt de talent; gent que fa molt bé les coses.
 

I els punts febles?

Tornem a la de sempre: no hi ha els recursos que molts estimen necessaris perquè aquesta televisió puga competir. Però torne a insistir. Si aquests recursos són una quantitat de milions d’euros que ni el Govern ni el Parlament poden assumir, poden continuar reivindicant-los però no se’n sortiran.
 

Més punts febles?

A nosaltres se’ns demana el liderat. Ningú no ho fa obertament, però després tots pensen en això. Per tindre el liderat, nosaltres hem de competir amb televisions privades. Però, per competir, nosaltres tenim més escrúpols i ens sentim un servei públic. I ells, no. Hi ha tota una legislació ad hoc, que està pensada perquè nosaltres siguem molt més bons minyons que ningú: que siguem més justos; que tinguem en compte des de la reforma horària fins a la publicitat. Això és fantàstic però té un inconvenient: que nosaltres competim amb els altres i tenim menys armes per fer-ho. I quan entres aquí ho veus: ens demanen ser els millors competint amb gent que no té cap escrúpol. I a més de ser els més bon minyons, els hem de guanyar. De vegades sembla que estàs en una brega en un bar en la qual els altres porten ampolles trencades i tu vas amb un lliri a la ma.
 

No es pot aprofitar que la televisió està canviant i que estan canviant les maneres de consumir televisió, perquè TV3 guanyi terreny?

Ja ho fem. Quan ens passen les audiències digitals, tant TV3 com Catalunya Ràdio tenen audiències molt fortes, millors que els altres. Ara: això té un retorn immediat, per exemple, en publicitat? I encara més: un cop tens aquestes xifres, comparades amb les dels altres, són bones amb relació als mitjans a Catalunya. Però si et compares amb el món de YouTube o amb la jungla digital, és clar que la fragmentació que ara hem viscut dins de la televisió convencional en línia és multiplica per cent. El pastís publicitari ens l’haurem de repartir molt més. I també el pastís de la fidelitat de la gent. La gent que escolta la ràdio és increïblement fidel i la gent que veu la televisió és terriblement infidel. No passa amb TV3; passa amb totes les televisions. També hem de fer un altre exercici. Som una televisió pública. A Catalunya n’hi ha dues o tres. I de gran audiència, dues: TV3 i TVE. Doncs mirem com ens ha anat en els últims anys als uns i als altres. No ho hem fet malament, però tot es complica moltíssim. Si mirem els altres mitjans de comunicació, a banda de la televisió, també han patit molt els últims anys. Mirem com estan de descapitalitzats, quins mals pateixen. Sí que faig un auguri: ara els directors dels mitjans duraran molt menys que abans, perquè han de prendre decisions molt dures, s’han de moure molt i es cremen molt ràpid.
 

Quins riscos està disposat a assumir a nivell digital?

Tots els que calguen. Però hem de considerar que en la televisió passa com amb la premsa. Tot el món fa la cursa digital i tot el món es deixa la pell i tot el món —o gairebé— perd diners. Perquè la publicitat en el món digital està molt més fragmentada i encara no acaba de consolidar-se. Seria assumir riscos que impliquen inversions que no tenen retorn immediat. Posarem tots els que puguen ser amb els recursos que puguem. Fins on faça falta però sense considerar que això és l’única realitat que tenim ara. Perquè, si jo en algun moment deixe de preocupar-me per la televisió convencional i per la publicitat que ens arriba per aquesta via, m’estic equivocant.
 

El mercat publicitari s’ha aprimat moltíssim...

He après una expressió xulíssima, que és duopoli, que són els grups de Tele 5 i Antena 3, que tenen el 48 per cent de l’audiència d’Espanya i el 85 per cent de la publicitat. Aquesta és la primera lliçó que et donen per entrar per aquesta porta. I comences a pensar com combatre això. Al responsable de màrqueting i publicitat d’aquesta casa no li cal anar al gimnàs. Ja perd els quilos sol, intentant combatre això. És bastant injust.
 

I jugant al mercat català...

Clar, però tu vas a Madrid a buscar publicitat. Doncs allà et diuen: vostè és d’Antena 3 o Tele5? Això ha anat passant els últims cinc anys, però en els pròxims anys què passarà? La fugida de publicitat cap al món digital; la fragmentació de suports; les noves tecnologies; el que se’n va a Youtube, juntament amb el duopoli que s’ha creat a Espanya...
 

Ja que esmenta Youtube: TV3 té algun pla de penetració a Youtube més enllà de l’agregació de continguts.

Sí, i tant. No el puc dir encara, perquè estem treballant-hi. S’està estudiant si la manera que tenim de ser a Youtube és la més favorable per a nosaltres. Estan arribant a conclusions i això anirà canviant.
 

Una altra missió de TV3 és fomentar la indústria audiovisual del país. Cada cop més difícil?

Aquesta missió tampoc no la té la televisió privada —bé, sí però menys. És complicat. La gent que demana més recursos té raó que abans n’hi havia més i, per tant, podies quedar millor amb la indústria. Ara no pots quedar tan bé, perquè no hi ha tant. Però ells ho entenen. Nosaltres hem fet reunions amb les dues associacions de productores, més les de cinema més les discogràfiques, i més o menys estan incòmodes però tranquils: incòmodes perquè tenim menys força que abans però tranquils perquè els recursos que tenim els compartim de la millor manera. I això no vol dir que hi haja d’haver una mica per cadascú. Això vol dir que la gent que tinga una bona idea ha de tenir aquesta mica per poder-la tirar endavant.
 

Quin és el futur Dallas de TV3?

Sobre el futur, com diria Sala i Martín, porte vostè una bola de vidre i li ho pregunta.
 

No en té cap en cartera?

Sí, els pròxims sis mesos, sí. A partir d’aquí només tinc una cosa clara. Ningú no sap què passarà i hem d’estar tots molt preparats i àgils per fer-li front. Si l’editor del The New York Times es va atrevir fa vint-i-cinc anys a posar data de caducitat a la premsa de paper, jo no m’atreviré a posar data de caducitat a la televisió convencional que tenim ara, però és clar que ningú pot fer afirmacions en cap sentit.
 

Els més crítics amb el seu nomenament, com Ciutadans i PP o CSQP, han dit que vostè era un fanàtic de la independència, que faria de TV3 “el braç polític del procés”. Ara que la nova conductora del magazín matinal serà Núria Roca, que en un altre programa va dir que els independentistes “fan el paper de víctimes amb una solvència digna d’Oscar”, estaran contents.

Aquesta pregunta en són tres de diferents. Anem a pams. Sóc independentista? Sí. En aquest país hi ha un percentatge molt important que se’n senten i un percentatge molt important que no se’n senten. Atenent a les majories parlamentàries i a la sensibilitat que ara és majoritària al Parlament, seria molt rar que jo no en fóra. Molt rar. Ho sóc. Això condiciona la meua faena com a professional o la meua manera d’interpretar la realitat i fer que la realitat arribe a la gent? En la justa mesura que pot condicionar qualsevol altre periodista del món la seua ideologia o la seua adscripció. Però si algú està dient que, pel fet de ser independentista, sóc fanàtic o sóc trampós, que s’ho faça mirar. És molt mesquí dir-ho així: com aquest és un independentista ja és un fanàtic. Home, de fanàtics en conec uns quants i em considero calmat. Ara!, si en la meua vida he fet articulisme i he fet columnisme i m’he burlat de la realitat com es burlen altres columnistes, bé... No.
 

I el braç polític del procés?

El braç armat del procés? [Riu.] La gent de fora no entén o no vol entendre què és TV3. I ací hi ha molts, molts, molts equilibris. A més, són necessaris: equilibris laborals, professionals, de tot. Si qualsevol d’aquesta casa pretén fer alguna cosa i el Consell Professional veu que això no està clar, no estarà clar que això es puga fer. Ens hem dotat, al contrari que altres televisions, d’una sèrie d’organismes, estaments i nivells que fan que tot es consensue. Poc braç armat podrà ser Torrente Sanchis. La majoria de gent que em diu això no s’atrevirien a dir-ho a un director de Telenotícies. Els cauria la cara de vergonya perquè saben que no és veritat. M’ho diuen a mi perquè veuen que tinc un paper polític i entre a formar part d’aquesta tómbola que de vegades és la política. Forma part del joc polític.
 

I Núria Roca?

Doncs a Núria Roca li ha passat el contrari que a mi. A mi m’han criticat perquè era independentista fanàtic i resulta que a ella la critiquen perquè no és independentista o perquè va dir no sé què de l’independentisme. És una bona professional, sí o no? Se la volen disputar televisions importants perquè fa bé la seua feina? Sí o no? És capaç de tindre criteri propi i arribar a conclusions sense que això distorsioni la seua feina? Jo m’he fet totes aquestes preguntes i he considerat que sí. Què li puc demanar, a Núria Roca? Que sàpiga en quin país viu, que és una cosa que li podria demanar a qualsevol francès que entrés a treballar a la televisió pública francesa, i que faça un bon programa i tinga una bona audiència. I ja està.
 

Televisió de Catalunya s’ha de preparar per l’endemà de l’1 d’octubre?

Com tota la societat catalana.
 

Com?

Amb sentit comú. Una empresa periodística s’ha de preparar per al 2 d’octubre? Sí. Una empresa de rosquilletes? També...

Però EL TEMPS, La Vanguardia o El Periódico no són estructures d’Estat.

I aquesta és una estructura d’Estat que dependrà en aquell moment del que passe, com totes les altres estructures. Si guanya el no al referèndum, TV3 continuarà fent-ho com ara i després d’unes eleccions autonòmiques manaran unes altres majories. I si això va cap a la constitució d’un Estat, doncs aquest Estat també definirà uns mitjans de comunicació públics i afectarà els actuals. La televisió esperarà fins que passi una cosa o una altra i ser lleial a la societat a la qual serveix.
 

Quan la nova Televisió Valenciana comenci a emetre, la reciprocitat serà instantània.

Si fóra per nosaltres, sí. Així ho hem dit moltes vegades; així els ho hem comentat, però això també dependrà del nou consell de govern de la televisió valenciana, del seu equip directiu, de les Corts Valencianes... Nosaltres podem arribar tan lluny com ells vulguen —ho diu un valencià!— perquè sabem que compartim idioma i sabem que compartim cultura i sabem que compartim història. I sabem una cosa que molta gent a València també sap: que un idioma fragmentat és un idioma dèbil. La fragmentació del català és l’extinció del català, i ja poden estar segurs tant els catalans, com els valencians com els mallorquins. Separar l’idioma és afeblir-lo. Hi ha un pecat d’eixida i és que Espanya va fer una Constitució que partia de la base que hi havia una llengua i cultura comunes de tots i hi havia altres llengües que depenien de les autonomies: aleshores el basc, a Navarra, depèn del Govern navarrès, i, a Euskadi, del Govern basc. I el català a Mallorca depèn del Govern balear...
 

No són patrimoni de l’Estat.

No. Ens han fragmentat autonòmicament i les realitats a Espanya, tant les culturals com les lingüístiques com les nacionals no són autonòmiques. Depassen les fronteres autonòmiques. Els que sempre acusen els catalans de posar fronteres són els que posen fronteres a les llengües: els que tenen web amb una opció de català i una de valencià.
 

I quina és la relació actual amb la Televisió Valenciana?

Tenim una relació bastant estreta. Ells estan començant un projecte i voldrien conèixer més bé algunes coses bones de TV3 i Catalunya Ràdio. Vénen d’una experiència duríssima, de tancament dels mitjans públics, i hi estem treballant. I nosaltres els oferim la possibilitat, quan comencen, de fer coses junts, i arribarem on ells vulguen. Hem començat bé però seria ingenu no pensar en la complexitat política del País Valencià.
 

Quan diu fer coses plegats, vol dir que es planteja coproduccions?

Sí, m’ho plantejo jo i s’ho planteja la Corporació. La Corporació, fins i tot, en un moment donat va plantejar fer una televisió digital compartida. Però això ací no desperta un desgast social i a València, sí. Una cosa que per a un való i un francès és normal, de vegades per a un català i un valencià no ho és. Tothom sap que Tintín era belga i que Hergé era belga i que es venia sobretot a França perquè hi ha més gent.
 

Li hauria agradat més fer una televisió a partir de zero, com es fa la valenciana?

Sí. És una pregunta trampa, ja ho veig. Però en el moment en què vivim, el 2017, a tots els mitjans de comunicació consolidats en el segle passat, a tots, els agradaria començar de zero.

Per l’estructura?

Perquè les estructures serien diferents, però no sols quantitativament, també qualitativament: en la manera d’enfocar les coses. Seria més fàcil. Si la pregunta és: a partir de zero ho hauria tingut més fàcil? Sí. Però amb EL TEMPS, que és una gran revista, segurament al nou director també li agradaria haver començat de zero. Però EL TEMPS, si té alguna cosa, és la seva marca, el seu prestigi i la seva història. TV3 té un prestigi, una marca i unes virtuts que a mi em semblen magnífiques i amb les quals m’identifico.
 

La corporació ha sofert molts canvis en els últims anys. Ara el director de la televisió és només un dels directors corporatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Els departaments d’estratègia i recursos humans; comercial i màrqueting; esports; explotació i enginyeria; serveis jurídics i gestió i recursos depenen de sis directors corporatius més. Té menys feina que no es pensava?

No, no. És veritat que abans calia una supervisió de TV3 en àmbits de treball que ara estan —perquè ens entenguem— corporativitzats, però això no vol dir que no tingui també una intervenció en tot això. La mateixa gent que abans només es dirigia al director de TV3, ara —evidentment— té una dependència directa respecte a la Corporació però continua treballant amb tots els altres directors corporatius. Podríem dir que el que ha canviat seria la cadena de jerarquització però la faena, no. De faena, continua havent-n’hi molta. Ací, quan es fa una campanya de màrqueting, qui treballa per televisió som nosaltres i, quan s’han de fer pressupostos, continuem treballant igual que treballàvem abans. Si la pregunta és si no manem tant, doncs sí, potser el director de TV3 no mana tant. Però això també s’adequa a la nova manera d’entendre la comunicació i la imatge. Si la pregunta és si el director de TV3 se sent alleugerit per la nova articulació de la corporació, la resposta és no.
 

I de responsabilitat?

És veritat que respecte a la responsabilitat jurídica, penal, etc., és cert que el director de TV3 ja no pren les decisions que abans prenia. Però encara en té.
 

De moment, el TN Comarques ha suprimit les desconnexions territorials. Segons el Comitè d’Empresa de TVC, la Corporació ha explicat que això “és motivat per falta de plantilla suficient”...

Això s’ha explicat així?
 

Segons el Comitè d’Empresa, aquest argument els van donar des de la CCMA...

Hi ha moltes maneres d’interpretar el que es diu. Hi ha els recursos que hi ha i els volem utilitzar de la manera més profitosa possible. Es va veure que la desconnexió implicava uns recursos que no afavorien necessàriament el producte. Jo encara ho veig des d’una altra òptica, que no és només professional. Ho veig des d’una òptica nacional: a mi, les desconnexions provincials, com a director de TV3, no em semblen d’aquest moment. Una notícia que es produeix, per exemple, a Pont de Suert, pot interessar tant a Lleida com a Olot o a Tortosa. Per tant, desconnectar-la provincialment, per a mi no té sentit. Hi ha les dues raons. Però hi ha gent que no vol sentir el segon argument i es queda amb la qüestió que no hi ha prou recursos. Segurament no tindrem els que volíem. Però és que mai ningú no tindrà els recursos que voldrà, en l’àmbit públic. Ni la sanitat tindrà mai tots els recursos que voldria. Ni l’educació; ni la seguretat pública ni tampoc els mitjans públics. Abans es podia considerar normal que hi hagués una desconnexió per Lleida i una per Girona i ara jo no ho considere normal. Jo considere que hi ha d’haver una informació nacional que interesse a tothom i després una informació local; i la informació local no l’ha de fer TV3. Per dir això, per cert, m’han acusat de voler ajudar la Xarxa Audiovisual Local (XAL) en una maniobra política... Hi ha gent que té una gran imaginació al servei del periodisme.
 

Potser perquè diu que la informació local l’han de fer els mitjans locals i han buscat raons ocultes...

Cadascú pot interpretar el que vulgui, però pensar que hi ha una maniobra convergent —en la qual segurament a mi se m’afegeix— dient que s’intenta ajudar la XAL perquè el PDeCAT perdrà el Govern de la Generalitat i guanyarà la Diputació de Barcelona, entra en el terreny de la ficció política més delirant. Perquè la cosa més normal —i és el que ha passat sempre— és que l’antiga Convergència i l’actual PDeCAT tinguin més possibilitats en unes eleccions al Parlament de Catalunya que no en unes eleccions municipals en la circumscripció de Barcelona. Com ha passat sempre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.