Dels pobles del pla de Barcelona, Sant Andreu de Palomar, annexionat a Barcelona el 1897, és el més septentrional. S'assenta estratègicament en la falca definida pels contraforts de la serra de Collserola i la línia del riu Besòs, un lloc de pas històric des de la romanitat entre el corredor vallesà i Bàrcino. I no només això: l'indret ha viscut una plaent prosperitat mil·lenària pel fet de no haver-li mancat l'aigua: d'una banda, compta amb el Besòs, que ja va servir per abastir Bàrcino per mitjà d'un dels tres aqüeductes que feien cap a la ciutat. D'altra banda, i ja abans de l'any 1000, un canal predecessor de l'emblemàtic rec Comtal i hereu del primigeni traçat hidràulic romà havia d'afavorir el desenvolupament de l'agricultura en aquesta terra fèrtil d'al·luvió. El rec Comtal exerceix un paper fonamental, perquè entre d'altres coses va propiciar la instal·lació de molins al llarg dels seus 12 quilòmetres de recorregut fins al cor de la ciutat. Al segle XIII, se'n comptabilitzaren una vintena i, en concret, a Sant Andreu un segle abans fins i tot es té constància de la presència d'una farga propietat de la Canònica. Sense el rec Comtal, responsable de modelar el paisatge local, no s'hauria donat el caràcter eminentment agrícola i posteriorment industrial del lloc. Les 150 masies que han poblat els darrers segles el municipi —fullegeu, si voleu profunditzar en la matèria, el llibre Les masies de Sant Andreu de Palomar: Inventari de cases de pagès andreuenques, signat per diversos autors— n'han esdevingut una prova irrefutable. En qualsevol cas —i ara entrarem en detall—, el poble que ens ocupa manté en la seua àrea la pervivència d'estatges històrics on conviuen, amb una relativa tibantor, passat i present.
Sant Andreu apareix documentat a final del segle X, i unes dècades més tard se li afegeix al topònim el terme Palomar, que obre la discussió al voltant de les diverses condicions a què era sotmès l'animal de ploma: de lloc on se li donava caça a espai d'una concentració de colomars. En qualsevol cas, a mitjan segle XIX, les obres de construcció de la línia fèrria entre Barcelona i Sant Andreu, així com la construcció de la corresponent estació, abocaren llum sobre l'origen de la població: aparegueren les restes d'una vil·la romana. Però no fou l'única presència antiga: el 1868, foren localitzats en un indret pròxim, sempre ferroviari, un grapat de sepulcres; i una dècada més tard, la memòria d'unes possibles termes. El 1952 aparegué una estatueta de bronze d'una Venus, i successivament, més restes romanes, com les corresponents a la vil·la ubicada sota l'església de Santa Eulàlia de Vilapicina. Podríem continuar enumerant reminiscències del passat antic —com la presència d'una canalització romana atribuïda a l'aqüeducte que abastia d'aigua Bàrcino— o medieval i modern, però no ho farem perquè ni l'arqueologia ni l'extensa cronologia de Sant Andreu són l'objecte central d'aquest article.
Qui s'enfronte a aquestes ratlles haurà de saber que el poble ha estat un bullidor històric, camperol i obrer: des d'ací, segadors i gent del camp iniciaren la marxa cap a Barcelona aquell 7 de juny de 1640 que es concretaria en la revolta dels Segadors i desembocaria en un conflicte bèl·lic de llarga durada contra les tropes castellanes. Dos segles després, hi emergiria una nova classe, l'obrera, quan Sant Andreu esdevingué un dels focus de la industrialització al pla de Barcelona. S'hi instal·laren importants complexos fabrils, com la Fabra i Coats, la Hispano Suiza, La Algodonera (Vapor del Rec) o la Maquinista Terrestre y Marítima, i una bona quantitat de petites empreses i tallers. El 1902 comptava amb un total de 150 fàbriques i la mà d'obra respectiva. La presència dels primers immigrants suscitaria la creació d'entitats i associacions, com l'Ateneu Obrer, nascut el 1885 i encara en actiu. El poble serví aquells anys trenta del segle passat, i aprofitant la seua condició obrera, de laboratori dels nous conceptes arquitectònics racionalistes que havien de proporcionar qualitat de vida als nouvinguts. El GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) hi deixà la seua empremta, construint-hi les anomenades Casetes d'en Macià —habitatges de planta baixa i pis, amb hortet—, l'emblemàtica Casa Bloc i una biblioteca infantil desmuntable a la plaça de les Palmeres.
La passejada
Iniciem la deambulació a l'estació de Metro de Torras i Bages (Línia 1). El passeig homònim representà, en el moment de la seua creació (1928-1932), la transformació urbanística més important que havia patit el poble fins a la data. La gran avinguda segava de nord a sud el sector oriental del municipi, dividint en dues meitats les propietats de la masia de les Carasses —on actualment hi ha l'Escola Ignasi Iglésias. A una banda, quedava la masia i, al marge oposat, l'antiga capella i els terrenys on es construiria pocs anys després la Casa Bloc. No podem deixar de visitar aquesta Casa, de passejar per la zona enjardinada que la circumda, perquè fou aquest grup d'habitatges obrers un dels projectes més representatius de l'arquitectura racionalista catalana impulsada per la Generalitat de Catalunya. El trio format per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana expressava, per mitjà de l'arquitectura, un projecte social innovador, amb uns apartaments funcionals que havien d'aportar qualitat de vida a la classe obrera. La primera pedra era col·locada pel president Macià el març del 1933 i les obres s'iniciaren un any més tard. No obstant, la Guerra Civil les aturaria el 1938, quan la Casa Bloc es trobava en la seua fase final. Posteriorment, el franquisme se l'apropià i reciclà els dos-cents habitatges obrers per allotjar-hi militars amb les seues famílies i gent afí al règim. Fa una dècada, l'Ajuntament de Barcelona recuperà l'aspecte original d'un dels habitatges, el museïtzà i l'obrí a la ciutadania. Visiteu-lo.
El cor de Sant Andreu
Pel carrer de la Residència, assolim el carrer Gran de Sant Andreu, l'artèria principal del poble. Hi circulem momentàniament —ja hi tornarem— per enllaçar amb el carrer de Grau. Asseguren els andreuencs que el del Grau és el carrer més entranyable, i el defensen com el que és: una artèria de caire popular, estreta i lliure de trànsit; una reminiscència del passat on s'arrengleren a una banda una modesta arquitectura de planta baixa i pis, i a l'oposada els jardinets corresponents a cadascuna d'elles, pulcres, ordenats, minúsculs. Als números 56 i 58, un museu a l'aire lliure colonitza dues d'aquestes parcel·les: se'l coneix com la Catalunya en Petit, una reproducció a escala dels principals monuments catalans que Isidre Castells va iniciar l'any 1985. El projecte mereix dedicar-li una estona, no tant pel valor de les obres com per la singular obsessió del seu propietari.
El carrer d'Agustí i Milà permet enllaçar de nou amb el carrer Gran on trobareu, a pocs metres cap a la dreta, la farmàcia Guinart, un dels establiments històrics més preuats del lloc. Va ser fundada el 1896, un any abans de l'annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona; la seua façana conserva l'aspecte originari, amb una combinació exquisida de materials: ceràmica, fusta, ferro, vidre i una tipografia modernista componen aquesta solució harmoniosa i equilibrada. L'interior no és menys interessant.
Continuem pel carrer Gran i arribem a la plaça del Comerç, vital, animada. En un extrem, sobresurt can Vidal. L'edifici de quatre plantes s'erigeix com una de les mostres més emblemàtiques de la poca presència modernista a Sant Andreu. A diferència de l'Eixample barceloní i d'alguns (antics) pobles del pla de Barcelona on residiren famílies benestants barcelonines, el caràcter eminentment popular de Sant Andreu produí en general una arquitectura modesta i poc pretensiosa.
Des del carrer Gran, penetrem a Pons i Gallarza, que introdueix el passejant en l'essència del poble. Empedrat i custodiat per habitatges baixos, sobris, amb balcons de reixa forjada, preserva l'ambient pretèrit. Costa d'encaixar que l'agitada Barcelona contemporània la formen, també, els racons pacífics de Sant Andreu, com l'encantador i lacònic carrer Cerdà —el qual no passa de ser el que popularment s'entendria com una “replaceta”. I encara més: la plaça del Mercadal, a la qual accedim des del carrer de Pons i Gallarza, aïlla encara més el foraster de l'acceleració urbana. Aquesta plaça porxada fou projectada a mitjan segle XIX en estil neoclàssic per l'arquitecte Josep Mas i Vila, autor, entre d'altres, de l’actual Ajuntament de Barcelona i de l'emblemàtic mercat de la Boqueria. Sota les voltes, s'hi aplegaven pagesos per a la venda de verdura i d'animals. Amb el temps i l'annexió de Sant Andreu a Barcelona, el consistori hi construí al bell mig una coberta metàl·lica que donaria aixopluc als paradistes i que fou l'embrió del minúscul mercat. Arribat fins als nostres dies, la decadència comercial i estructural de l'edifici, així com la necessitat de revifar l'epicentre comercial de Sant Andreu han portat el consistori barceloní a enderrocar el mercat original i erigir-ne un de nou, que obrirà les portes aquest 2022.
La bomba incrustada de Sòcrates
Tornem al carrer Gran de Sant Andreu. L'enfilem cap al sud i tombem a la dreta pel carrer de Coroleu fins a la plaça de les Palmeres. El quadrilàter arbrat, conegut en el seu origen com a plaça de Sant Francesc, en honor a Francesc de Parellada, un dels antics propietaris dels terrenys, albergà una altra intervenció arquitectònica del GATCPAC. Els mateixos autors de la Casa Bloc hi dissenyaren una biblioteca infantil desmuntable, inaugurada el 1934, que tenia com a finalitat dignificar la tasca educativa i pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya. L'elecció del lloc tenia la seua raó de ser: una plaça enjardinada on poder esplaiar-se, a dues passes de l'Ateneu Obrer de Sant Andreu —institució nascuda el 1885 que escolaritzà més d'un miler de xiquetes i xiquets— i a tocar de l'Escola Mar, la primera escola bressol de Barcelona. La biblioteca infantil va estar en funcionament fins a finals de la Guerra Civil, quan el règim franquista va enderrocar-la sense deixar-ne rastre.
Pel carrer del Pare Secchi, desemboquem al carrer de Sòcrates. El recorrem fins a la cantonada amb el carrer Gran. Aquest desviament no és gratuït: allà hi trobareu l'anomenada Casa de la Bomba. El nom el justifica un casquet de bomba encastada a la façana. Qui llançà l'artefacte fou el general Prim en la seua ofensiva contra la revolta republicana i progressista de la Jamància (1843). Si Barcelona fou bombardejada des del castell de Montjuïc i la Ciutadella, Sant Andreu en patí també l'ofensiva, provocant greus desperfectes als edificis del centre. Una de les cases afectades fou l'actual edifici de la Xarcuteria Puig, modernista, a la façana del qual i en el decurs d'una reforma posterior el seu propietari encastà el preuat explosiu. Alceu la mirada; allà hi és.
Desfem un tram del carrer de Sòcrates, fins al carrer de les Monges. Girem a l'esquerra per aquest, saludem la parròquia de Sant Pacià, neogòtica i amb unes tímides intervencions primerenques d'Antoni Gaudí —com els mosaics o l'enllumenat— que el doctor i arquitecte Joan Bassegoda Nonell defensà com la primera obra del geni català, i continuem pel carrer de Llenguadoc fins la confluència amb la rambla DE Fabra i Puig. Som a l'extrem meridional de Sant Andreu, on s'erigeix l'anomenat Pilar d'Aigua, una edificació de principi de segle XX d'aspecte totalment industrial —estructura d'obra vista de maó roig—, inconfusible, que va servir per abastir d'aigua potable aquest sector del poble.
La memòria industrial
Ara sí, encarem la recta final de la passejada, tot posant rumb al parc de la Pegaso a través del carrer de Camil Fabra. El nom de la zona verda és heretat de l'emblemàtic camió Pegaso, que va ser fabricat per ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones, S.A., creada el 1946 i successora de l'excelsa Hispano Suiza), perquè ocupa el lloc de l'antiga fàbrica d'automoció. De fet, se'n conserva la memòria per mitjà d'elements de l'època, com la porta de la fàbrica o l'edifici d'oficines. El parc en qüestió va ser projectat pels arquitectes Enric Batlle i Joan Roig, i inaugurat a mitjan anys vuitanta del segle passat. Hi destaca l'esforç d'un paisatgisme que en ocasions emet ecos orientalitzants, gràcies a la combinació singular de vegetació —amb espècies autòctones i exòtiques— i la presència d'una làmina d'aigua que s'estén i serpenteja entre la clorofil·la, amb pontets que uneixen ambdues ribes i alguns miradors en altura per a la contemplació d'aquest espectacle calculat...
El patrimoni industrial de Sant Andreu proporciona, encara, un darrer espai emblemàtic: és l'antiga fàbrica de filatures Fabra i Coats. El recinte, d'una volumetria generosa i fruit d'un exercici d'ordre i funcionalitat, alberga avui en els seus 12.000 metres quadrats un centre cultural i un espai de creació per a les propostes més innovadores i radicals. La Fabra i Coats, l'antiga Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats —fundada el 1903—, esdevingué la primera inversió de capital estranger en l'economia catalana. El grup britànic J&P Coats Ltd. —creador de la colònia industrial de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló— es fusionà amb la primigènia empresa tèxtil de Can Fabra, coneguda popularment com el Vapor del Fil. De la fusió sorgiria un empori que lideraria el sector de la filatura en l'àmbit estatal. En el moment de màxima esplendor, la Fabra i Coats arribà a donar feina a tres mil treballadors. Als anys setanta del segle passat, el declivi i les dificultats del sector propiciaren acomiadaments que desembocarien en el tancament definitiu de la fàbrica l'any 2005.
Pel carrer del Segre assolim el centre administratiu, espiritual i ferroviari andreuenc. Pensarà el lector que hem començat la casa per la teulada, que hauria d'haver estat aquest el quilòmetre zero. Potser sí, però acabar a l'església de Sant Andreu, a l'animada plaça d’Orfila —on hi ha l'Ajuntament, avui seu del districte— i fent un darrer recés a la plaça de l'Estació no pot ser més satisfactori. L'església de Sant Andreu, del XIX, classicitzant, s'erigeix on hi hagué un temple primitiu, documentat el segle X, pròxim al camí ral, hereu de l'antiga via romana que unia Granollers amb Barcelona. El temple actual patí diversos incendis —durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civi—-, problemes estructurals i ha arribat als nostres dies amb una salut delicada. Contempleu-lo des de la plaça d’Orfila, encarada a aquest: la sòlida presència del monument desafia, sense cap mena de dubte, les proporcions modestes de l'entorn.
Finalitzem el periple a la plaça de l'Estació. L'espai transmet, igual que altres racons de la ruta, el recolliment de quan Sant Andreu fou poble. Un edifici singular salta a la vista: és la Clínica Sant Jordi, que, abans de ser centre mèdic, era coneguda per l'habitant autòcton com la torre del Carril o de la Vídua Boada. Ordenat, clàssic, el xalet havia fet funcions de quarter general a Barcelona de la societat francesa Debray, dedicada a la manipulació de productes alimentaris, la qual a principi del segle XX disposava de més de 500 oficines arreu de França, sucursals per diferents països europeus i d'una legió de 4.000 comercials que visitaven a domicili. Xocolata, arròs, galetes... foren alguns dels seus productes, però entre tots, l'estrella fou el cafè torrat in situ a les naus annexes a la torre que ens ocupa.
Enfrontada a la Clínica Sant Jordi, una filera de cases de planta baixa i pis tanca la plaça de l'Estació pel sud; per l'est ho fa la minúscula, anacrònica estació ferroviària de Sant Andreu Comtal. Inaugurada el 1854, diuen que es tracta de la més antiga, encara en funcionament, dels Països Catalans, superada tan sols —tot i que ja no es troben en servei— per les del Grau de València i de Sant Felip, a Xàtiva. I és ací, a l'estació, a la seua plaça, a la terrassa de l'únic bar que l'habita, on cloem aquesta deambulació. És hora de tornar al centre de Barcelona, si hem vingut d'ací; de submergir-nos de nou en la voràgine de la ciutat frenètica, lluny de la cordialitat del que fou el poble de Sant Andreu de Palomar, que encara ho és, i molt.
