The Marvelous Mrs. Maisel és la sèrie sobre una dona que vol fer carrera en el món de l'stand-up, que sempre ha estat dominat per homes, als anys 50 i 60. Aquest és el punt de partida i el motor de la història, com en altres sèries sobre carreres professionals, i en aquest cas, a més, la trama està lligada amb un procés d'emancipació del seu marit. Deixa de ser la dona del comediant per ser la comediant. Després d'una primera temporada per emmarcar, aquests dos elements que la feien funcionar han tingut, malauradament, un paper intermitent que li han fet baixar la intensitat. La quarta temporada n'és un exemple paradigmàtic. Va reprendre l'acció en un moment potent de la carrera de la Midge, quan és acomiadada d'una gira que havia de canviar-li la vida. Però aquest moment àlgid de seguida es desfà donant pas a quatre episodis seguits en què la carrera de la Midge pràcticament queda en stand by i la sèrie s'endinsa en trames secundàries d'un interès relatiu. I no és el primer cop que la sèrie fa això. Recordem el viatge a París o la visita als Catskills de temporades anteriors. En aquestes pauses hi ha alguna escena memorable, com l'eulogi de la Susie en aquesta temporada, però massa sovint veiem una sèrie molt satisfeta amb si mateixa que s'embolica en escenes humorístiques corals que acaben sent massa llargues, com la de la sínia o la de l'obra de teatre, i que sovint desaprofita oportunitats per treballar la protagonista.
Dues oportunitats d'aquesta temporada: l'encontre amb el crític d'un diari que ha decidit treure punta de les seves desgràcies (i que queda en no res: la sorpresa que sigui una dona) i el fet d'acabar sent l'amant d'un home que ella es pensava que era solter (una posició que hauria pogut sacsejar el personatge i es resol sense transcendència). El personatge de la Midge amb prou feines s'explora. No té arc aquesta temporada. De fet, se li permet quedar-se en una posició autocomplaent, sense posar-la contra les cordes, possiblement per la identificació que han construït entre ella i l'espectador, que és total. Ni tan sols quan es retroba amb Shy Baldwin, admet la seva culpa amb la boca petita i la sèrie acaba posant l'accent, no en l'error d'ella, si no en la naturalesa del món de l'espectacle, on la fama fa impossible tenir amics. És també el producte de construir un personatge definit per la perfecció. És la gran diferència entre la Midge Maisel i la Lorelai Gilmore, que era també un torrent d'energia inapel·lable i un personatge molt divertit, però també se sabia humana i admetia més fàcilment l'error. En comparació, la Lorelai era un personatge amb més capes, més autèntic i orgànic.
És una llàstima que la sèrie se surti durant períodes tan llargs del seu propòsit inicial. Perquè quan la carrera de la Midge torna a exercir de motor de l'acció, a partir del cinquè episodi, la sèrie és sensacional. El tram final està marcat per la rivalitat amb la Sophie Lennon, que té escenes molt divertides tant sola com en oposició a la Midge, i el reencontre amb Lenny Bruce, que li exigeix que faci el que convingui per triomfar en un monòleg que és el millor de la temporada. És una llàstima que la creadora de la sèrie, Amy Sherman-Palladino, encara no sembli veure què funciona i què no: el magnetisme que ha exhibit fins ara Luke Kirby com a Lenny Bruce hauria de ser suficient perquè ocupés un lloc més central a la sèrie. I la carrera de la Midge és vital per donar direcció a una història que s'ha s'estancat i perdut massa sovint. És quan aquesta carrera és el motor que l'efecte de The Marvelous Mrs. Maisel se t'emporta per davant.
The Marvelous Mrs. Maisel
Creadora: Amy Sherman-Palladino
Repartiment: Rachel Brosnahan, Luke Kirby
Temporades: 4
Plataforma: Amazon Prime