La vaga d’ensenyament a Catalunya no serà un conflicte laboral com els altres. Hi ha un bon grapat de raons per afirmar-ho. D’una banda la protagonitza un grup social, el professorat, bàsicament funcionari, que econòmicament està en disposició de plantar cara i pagar-se-la. Les protestes laborals fetes en condicions espanyoles, és a dir amb sindicats de poca afiliació i sense caixa de resistència, acostumen a ser complicades de mantenir en el temps. Aquest no és, però, el cas de l’ensenyament on la mala maror no para de créixer de fa anys. Ara el professorat sap que haurà d’anar fort i que, si perd l’envit, les conseqüències serien duríssimes en termes estrictament professionals. Al davant de la vaga, a més, hi ha molts professors que van tenir protagonisme de base al mític octubre català, amb prou experiència i vincles comunitaris significatius. Serà, com a poc, curiós veure un conseller d’ERC, bregat al sector dels riscos laborals i amb estudis de màrqueting, enfrontant-se a una vaga de risc polític més que evident i havent de vendre un seguit de reformes que mai s’han volgut consensuar i que ningú li compra.
Cal tenir en compte que el rerefons d’aquesta vaga supera el marc estrictament laboral ja de per si prou migrat. Es tracta d’un sector amb el sou pràcticament congelat des de fa quasi 15 anys, que no sent representat ni escoltat i on les retallades que la consellera Rigau va impulsar al 2012/13 no s’han revertit mai. Només a tall d’exemple, fins aleshores el professorat cobrava un complement de sexennis... que va perdre el nom i el fet. Ara es cobra cada nou anys i en diuen “estadis” com si fos el Barça. Per no parlar de la situació dels interins i substituts als quals és tradició del departament mantenir al màxim de precarietat possible, de vegades treballant a 33% de jornada lluny de casa i sempre enviats a l’atur els dos mesos d’estiu.
El que s’hi juga en cap cas no són les vacances o l’inici del curs. I si ho fos tampoc passaria res perquè un professor d’institut amb categoria de funcionari A25 cobra cada mes gairebé 650 euros bruts per sota de la seva categoria laboral. En altres paraules, el professorat es paga el famós mes extra de vacances de la seva butxaca. Aplicant la regla de tres fins i tot fa menys vacances del que li correspondria.
Més enllà del tema econòmic estan en joc situacions molt més significatives que tenen a veure amb l’estatus social dels ensenyants, temorosos de veure’s reduïts a la consideració de monitors d’esplai en una escola convertida en parc d’atraccions, per dir-ho amb el títol (una mica demagògic) del best-seller de Gregorio Luri. Per fer de professor, ara mateix es necessita un grau universitari i un màster universitari. Si es vol tenir estabilitat cal fer unes oposicions amb dues proves orals, una programació anual, tres exàmens teòrics i un any de pràctiques amb visites periòdiques d'inspecció i direcció. Acabar substituïts per un programa informàtic i fent pràcticament de monitors, (que cobren a sis euros l’hora) és un temor (justificat o no, caldrà veure-ho) de la funció docent a mig termini i, per tant, l’enfrontament amb l’administració és frontal.
Aquesta situació, que pot semblar de ciència ficció, no ho és tant. Ja s’està produint en algunes escoles als Estats Units i en l’àmbit docent es creu (amb raó o sense) que Catalunya, sempre tan moderna, serà la pista d’aterratge europea de l’educació informatitzada i dels professorat precaritzat. A més, la pedagogia té mala fama als instituts. Si pregunteu a qualsevol professor de Secundària qui és el seu enemic natural, la resposta cent per cent òbvia és “els pedagogs”. Gent que mai ha trepitjat una aula (o que en van fugir cames ajudeu-me) pretenen explicar a professionals que les han vistes de tots colors com cal portar una classe. I la gent que ja fa anys que s’aguanta, ha vist en la vaga una manera de dir prou.
Hi ha una altra consideració que té a veure amb el malestar davant una situació cada cop més degradada a les aules. El simple fet que tots els instituts tinguin comissions de convivència, ja indica que la convivència resulta cada cop és més difícil. El professorat, i molt majoritàriament el situat per sobre dels cinquanta anys, se sent desemparat davant la irrupció a l’aula de mòbils, ordinadors i programes informàtics d’utilitat més que dubtosa. I està fart de fer coaching emocional per comptes d’explicar l’assignatura, que és per al que se suposa que van fer oposicions.
L'ensenyament, reduït a l'assoliment de competències bàsiques, menysprea els coneixements científics i culturals que la humanitat atresora durant segles i el professorat que ho pateix en primera persona està arribant al límit del que pot suportar. Canviar el suspens per "en fase d'assoliment" només és la darrera frustració, per ara. La frase “jo no he estudiat per a això” ja fa massa anys que se sent a les sales de professors. La vaga es viu entre el professorat com l’última possibilitat d’aturar una creixent implantació de les tecnologies, ja no tan noves i que, generalment han significat un devaluació de la memòria i una considerable baixada de nivells, fàcilment perceptible en els exàmens de Selectivitat als darrers anys.
Explicar trigonometria mentre els alumes es dediquen a enviar-se missatges de WhatsApp és una missió emocionalment suïcida i no sembla que es pugui pagar amb diners. Que un professor no és un assistent social sembla obvi, però l’administració catalana fa anys que usa l’eslògan de la inclusivitat per a dissimular amb voluntarisme el que són òbvies mancances pressupostàries. Quan s’observa l’origen social el professorat català és molt clar que en la seva immensa majoria van ser la primera generació de les seves famílies amb estudis superiors i majoritàriament creuen en la meritocràcia, perquè en són un producte. La sensació d’aturada de l’ascensor social es viu a les sales de professors en carn pròpia. Quan la proposta de reforma educativa diu que l'escola concretarà el currículum segons les peculiaritats socials del barri, tothom entén que "als barris pobres no cal que aprenguin tant" i això provoca un malestar evident. No hi ha res que hagi fet més mal als alumnes provinents de les classes populars que la baixada de nivells propiciada per una suposada inclusivitat que, a la pràctica fa impossible que l’escola sigui una eina de promoció social.
Afegiu-hi encara un element de malestar en forma de pandèmia. I no és tan sols la covid. Fa anys que la professió amb més baixes mèdiques per depressió és l’ensenyament. Això passa arreu d’Europa i afecta, molt significativament, al professorat més jove i motivat. El malestar emocional a Secundària ha estat objectes de comissions parlamentàries a força països i té a veure amb la distància (sideral) entre allò que s’aprèn a la Universitat i el panorama que el professorat troba cada dia a les aules. El multiculturalisme necessita unes eines de gestió que no tenen pressupost i que potser ni s’han inventat encara. Es fa difícil gestionar una aula de català quan els alumnes no tenen un entorn català, ni ibèric, i on el bonisme ha destronat l’odiosa disciplina. El currículum implícit, val a dir aquelles coses que abans el professorat no havia d’explicar perquè es donaven per suposades, ha saltat pels aires en temps de multiculturalitat i sense aquest currículum implícit, tota l’àrea de Socials senzillament deixa de tenir sentit.
És de primer en teoria política que les eleccions es guanyen en la batalla del cafè. Guanyen els partits que aconsegueixen que els seus plantejaments es comentin quan els electors en parlen a l’hora de l’entrepà i fa anys que el professorat se sent abandonat pels líders progressistes. A les sales de professors fa anys que arreu d’Europa estan fent forat les idees conservadores i a França Zemour és el nou ídol. A Catalunya les coses no són diferents i l’èxit dels llibres de Gregorio Luri i d’Andreu Navarra (els únics best-sellers pedagògics locals) ho testimonia ben a les clares. Una altra cosa és si la classe política local està entenent el que passa o si el seu salari depèn de no voler-ho entendre.