Cada vegada se sent més a dir: la gent sap, la gent vol, la gent espera... Però qui són “la gent”? No pregunto “on es troba”, òbviament. Perquè tothom sap que per trobar gent cal sortir al carrer, agafar l’autobús o anar al bar a fer un cafè. Soc jo a gent? O potser la gent és justament tothom excepte jo i els qui son com jo? (és a dir, són els matats, els qui no tenen un mal llibre per anar-se a passar les misèries). Cap concepte és més ambigu i, potser, fins i tot fantasmàtic. En l’època de les idees toves i els mots genèrics, “gent” és allò més indeterminat, més subjectiu, més abstracte. En tot cas, segur que no s’identifica de cap manera amb l’opinió pública. No conec ningú capaç de definir un concepte com “gent” que, bàsicament, consisteix en l’ús que se’n faci.
És de mal gust acusar els populistes d’usar el mot “gent” per a qualsevol cosa, com si fos un espantall. Els populistes generalitzen, però això només vol dir que fan com tothom i com jo mateix quan no paro compte. Quan ens queixem que al bar o a la platja “hi ha massa gent”, volem dir que nosaltres no cal que hi anem perquè no som gent? Aproximadament la gent sempre són els altres (i per això inexorablement “la gent ho fa malament”, “la gent s’equivoca”, etc.). Als intel·lectuals el passa que per a les coses dolentes mai no són gent i per a les bones pretenen ser pastors del personal i menar tothom al paradís (que ells han llucat òbviament abans que “la gent” se n’assabentés).
Com el verb “fer”, que en català serveix per a qualsevol cosa (i per a no fer res), la paraula “gent” pot tenir tota mena d’usos i admet pacientment que polítics, tertulians i cunyats la potinegin a gust. Per a la sociologia “gent” és un nombre indeterminat de persones sempre que se’n puguin comptar més d’una dotzena. Però per dalt no té límit en nombre. La gent (com el verb “fer”) és polivalent, multitasques i es pot fer sevir per qualsevol cosa. En el ben entès que si la gent vol dir les persones, quan les persones es converteixen de gent deixen de ser considerats persones tals i quals per esdevenir magma. Ser gent vol dir ser indiferenciat, no tenir relleu, ni veu pròpia. La gent és ingent. N’hi ha arreu i no significa res. Per a alguns la dificultat que té la gent per definir-se és un problema. Però paradoxalment, ser com tothom, ser gent (i gentil) és gairebé el màxim que podem esperar en aquesta vida. En tot cas, per a que voldríem definir la gent? Per encotillar-la? Per governar-la? Potser més val que, amb tota astúcia, la gent no es presti al joc.
Gairebé un segle enrere la majoria de la gent s’hauria pres molt malament que l’etiquetessin com a simple gent. Cap a 1930 encara existien “les masses” (en el socialisme) o les odioses “multituds” que el liberal execrava en nom de l’individualisme esportiu. Sagarra, Xammar i altres il·lustres del periodisme català quan volien menysprear algú l’etiquetaven de “genteta” i tothom entenia que el quòniam a qui li esqueia un tal epítet era algú de segona divisió. Ara, en canvi, la gent és objecte de tesis doctorals i s’ha convertit en el subjecte polític passiu per excel·lència, un cop s’està abandonant el principi actiu de la ciutadania. “Ciutadania” a Catalunya, per desgràcia, és un concepte que jeu enterrat a les ruïnes d’un primer d’octubre. Però això seria un altre article.
Ser multitud era ser alguna cosa que pesava i, en canvi, ser gent vol dir ser matèria informe. La ciutadania i les masses, per la seva banda, eren conceptes actius i creatius. Masses i multituds podien sortir al carrer i “fer-ne una de grossa”. La gent, en canvi, “va a la seves” i si surt al carrer és per anar a la feina o com a molt prendre un cafè. De prendre el Palau d’Hivern ni se’n parla. La gent es queixa o no es queixa? No se sap, perquè no està inscrita a cap registre. Bàsicament sembla que sent sola, però va tirant i mira d’establir petits vincles emocionals que li puguin ser útils en moments de depressió (la depressió és la segona causa de mort al món i la primera entre gent de mes de 80 anys). Que ha deixat de ser reivindicativa ho indica la intuïció, però mai no se’n pot estar segur. En aquests darrers anys (i amb l’excepció dels politòlegs) poca gent ha fet tant el ridícul com els posseïdors de teories socials suposadament infal·libles. Només és una intuïció, però de vegades penso que “gent” és l’única categoria social amb futur, precisament perquè no parla, perquè resulta contradictòria, fascinant, absurda i imprevisible. Però vagi vostè a saber com és la gent.