Ginestà: «‘L’Eva i la Jana’ és la cançó més política que hem fet a la nostra vida»

— El seu nou disc es diu ‘Suposo que l’amor és això’. Què és això?

— Pau Serrasolsas: No ho sé què és l’amor. Tampoc tenim la intenció d’explicar-ho de manera categòrica. El que hem volgut fer és dividir-ho en deu cançons, deu conceptes o deu maneres de fer per mirar de fer-ho de la manera més abstracte possible i a la vegada més concreta. L’amor és un tema universal, s’ha tractat mil cops, i simplement volíem fer-lo passar per nosaltres. Per com el vivim i com reaccionem quan ens passen coses relacionades amb estimar i amb l’amor.

— Júlia Serrasolsas: És molt abstracte. L’amor és una cosa que passa a tothom, tothom sent aquest sentiment d’enamorament. Tothom s’hi pot sentir identificat d’alguna manera, però cadascú ho passa d’una manera diferent.

—És un disc que s’ha fet des de l’enamorament?

—PS: Està fet des d’una ruptura. La primera cançó parla d’una ruptura, que al final és part de l’amor. Des de llavors, fins al final, sí que està escrit des de l’enamorament. Creiem que ha sortit així per aquesta raó. Si no seria un disc totalment diferent.

—Han notat que això els canvia el punt on es col·loquen per escriure cançons?

—JS: Segurament.

—PS: A l’altre disc també estava enamorat, però hi havia una barreja de molts altres temes. Tanmateix, sí, et col·loca en una posició diferent, més alegre, més bonica. Quan travesses aquesta vivència ets millor persona... una persona... més feliç?

—Diuen que és més difícil escriure de l’amor que del desamor. Què en pensen?

—JS: Jo em pensava que era més fàcil escriure des del desamor, des del dolor. Moltíssima gent ho fa des d’aquí. Però, l’amor et fa sentir tantes coses, que si tens la capacitat d’escriure, ha de ser més fàcil.

—PS: Crec que ha estat un tema molt més recurrent el desamor. Discos d’amor en català no sé si n’hi ha tants... potser des de Serrat...

—JS: El Ferran Palau escriu molt des de l’amor.

—PS: Però, sí. Crec que per mi és més fàcil escriure des de l’amor o l’enamorament que des del desamor. Crec que és un millor punt de partida.

— ‘Ulls d’avellana’ és una cançó de ruptura, de desamor, que fuig del despit...

—JS: Sí. Vam fer aquesta cançó des de veure la ruptura d’una manera sana. No des de l’"agafa les teves coses" i ja està, sinó des de "tu et quedes això i jo em quedo això altre perquè si compartim aquest pes és millor". També amb la idea de «quan ho pensis i tot faci mal» i el «tan de bo ens veiem d'aquí a un temps». Em sembla fotut això de deixar una parella i no voler saber res més d’ella. És una persona amb qui has estat parlant gairebé cada dia de la relació i, de cop, perdre la pista és un cop duríssim. Igual que cuides una relació, cuida la ruptura.

— Tots dos tenen un bagatge com educadors. Té una voluntat pedagògica el disc?

—JS: Sí. Parlar d’amor des d’una manera sana i des de les cures és fer política. Esperem que la gent hi trobi un referent. Els petits i la gent gran. Per exemple, a 'Avisa’m' diem que si has de caure, jo hi seré, però tampoc cal que m’expliquis què et passa.

—PS: És tractar-ho des d’una manera més amable. Més empàtica sobretot. Fuig una mica de la toxicitat amb la qual s’ha tractat altres vegades, en discos de fa uns anys. És una cosa que ja s’ha fet a la música, potser en català no, però en castellà sí, sobretot per part de dones.

—JS: L’enamorament és una cosa que és superxula, així i tot, moltes vegades es tracta des de l’angoixa de què passarà si perdo l’altra persona. No ho volíem això.

—Fins a quin punt la trajectòria militant dins el feminisme l’influeix en això?

—JS: Influeix en el moment en què pensem les lletres d’entrada des d’aquest punt de vista. No hem de forçar, ni revisar... Bé, sempre ens revisem. Però, crec que, com que hem mamat tant del feminisme, ja ens surt sempre fer les coses d’aquesta manera. I segurament ens n’hem perdut moltes.

—PS: Segur que hi ha coses a corregir. Segur que hi ha gent que ha entès les lletres o el disc... Segur que tenim crítiques. És un disc que depèn com es pot entendre d’una manera molt monògama.

—JS: En realitat no. Molt monògama, per què?

—PS: Ja, això és com ho visc jo. Però hi ha gent que ho ha vist d’aquesta manera perquè sempre parla d’una persona...

—JS: Em sembla que està tan obert... en una relació poliamorosa també pots fer una relació a una persona.

—PS: Vull dir, que no és que hàgim tancat aquest espai, però tampoc l’hem obert.

—JS: Queda a l’aire.

—Abracen l’amor romàntic?

—PS: L’amor romàntic com a concepte pejoratiu, patriarcal, crec que no directament. Però, passa per aquí. Al final estem educats en això i és impossible no tractar-ho una mica d’aquesta manera.

—JS: Sempre diem que nosaltres som dues persones molt romàntiques, molt detallistes, que ens agrada cuidar molt les parelles. Quan parlem d’amor romàntic, però, a mi em ve al cap la mitja taronja, el «sin ti no soy nada»... això no hi és al disc. De fet, moltes vegades a les cançons hi ha la reflexió de «si funciona bé i, si no, no passa res».

—PS: I que l’amor romàntic també té algunes coses bones al final. És com s’ha viscut sempre i també hi ha històries boniques.

—JS: Però, normalment es parla de l’amor romàntic des del patiment...

—PS: No passem per aquí.

—S’ha dit que en aquest disc parlen poc de política. Tanmateix, quan llancen el primer single, ‘L’Eva i la Jana’, ho fan de la mà d’un col·lectiu com Bunyol TV. És una declaració d’intencions?

—JS: Totalment. ‘L’Eva i la Jana’ és la cançó més política que hem fet a la nostra vida. Encara que no digui les paraules «barricades», «anticapitalista», «Lenin, Bakunin i Che». És la cançó més política perquè el que fa és generar un precedent de dues noies que es coneixen d’adolescents i que tenen una història molt bonica i que passen tota la vida juntes i que són felices i que tenen bebès perquè volen i perquè poden. Jo crec que sí, que és la cançó més política.

—En una entrevista de 2020 a Enderrock deien que estaven molt pendents del que estaven fent grups com Ginebras, Cariño o Cupido. Veient el nou disc, sembla evident que era així...

—JS: Sí.

—PS: Hem jugat una mica a deixar de mirar el que havíem escoltat sempre i anar més enllà. Component fèiem una playlist de referències de sonoritats, més que de maneres d’escriure. Hi havia una mica d’això, però molt ianqui i molta música dels Estats Units. Volíem escapar del que hem fet sempre. Perquè els nostres referents musicals són uns, però volíem aspirar a una cosa diferent. A Catalunya passa molt, a vegades tens la sensació que sempre es fa una mica el mateix. A la presentació del Canet Rock ens van dir que érem el grup més diferent dels que hi havia al cartell, que era el que sol haver-hi al panorama català...

—JS: Sí, de pitos...

—PS: Vol dir de vents...

—JS: Sí, sí, però de pitos també... això passa a Catalunya i passa a tot arreu.

—Què en queda en aquest disc dels Ginestà de ‘Neix’ (2018)?

—PS: Que les cançons estan compostes de la mateixa manera. A casa, amb la guitarra i anar fent i amb tranquil·litat. Una part. L’altra ha estat amb angoixa. Ha estat un procés dur. Ens va enganxar la gravació del disc amb una gira i currant els dos. Queda això, sobretot, que totes es poden tocar amb una guitarra acústica al menjador i més o menys funcionen.

—JS: Saps què crec que hi ha també de ‘Neix’? Hem recuperat que les guitarres i les bateries les han tocat els nostres guitarres i els nostres bateries. Al final som penya que ens hem anat coneixent fent la gira i hem anat veient les coses que ens agradaven i les que no. Que l’Andrea s’inventi la línia de guitarra i després la defensi als concerts això ens dona un punt autèntic que teníem al primer disc.

—PS: És així. L’altre dia estàvem assajant i sonava a disc.

—JS: Era el primer dia i ja sonava.

—En una entrevista anterior ens explicaven que abans del disc ‘Ginestà’ els havien convençut perquè Ginestà fossin els dos i prou i que els músics ja s’afegirien. Pot ser que això ara estigui una mica més obert?

—PS: Una mica més obert, però Ginestà continuem sent nosaltres dos.

—JS: Les cares i qui pren les decisions de cara al futur. Però, és cert que hem fet família i volem seguir treballant sempre amb l’Andrea i en Xicu. Estem molt còmodes.

—PS: Fins que ells vulguin.

—JS: Sí, clar.

—Les ganes de festa postconfinament es veuen plasmades al disc?

—JS: Sí, sobretot a la cançó ‘Això s’acaba aquí’.

—PS: I a ‘Somni’ i a ‘Una cita’ també et pots moure. Teníem una mica aquesta espineta. Molta gent, que és públic nostre, amb 16, 17 o 20, s’ha perdut moltes coses que nosaltres vam poder viure quan ens tocava. Ara també sortim, però no tant. Volíem donar-los una mica de ganes de ballar i que el concert sigui una festa. Volem que la presentació a Apolo i el que vingui siguin un bolo de passar-s’ho bé. També de plorar i emocionar-se, però principalment de passar-ho bé.

—Hi ha res al disc i tot el que l’envolta que no estigui tremendament calculat?

—PS: No. No són deu cançons aleatòries. Són deu cançons pensades per anar juntes. Això és una cosa que hem treballat amb un equip de gent molt intel·ligent i que sap molt bé el que fa quan planifica coses.

—És interessant que parlin obertament de tota aquesta preparació, perquè en certs sectors s’intenta negar o rebutjar...

—JS: Nosaltres creiem que no tothom ha de saber fer-ho tot. Jo no he de saber fer un videoclip, ni entendre sobre vestuari. Per això és important tenir un equip on tothom sap el que ha de fer. Per això tenim a l’Adrià que és qui s’encarrega de ser el director creatiu d’art. Tenim al José que és el nostre mànager i s’encarrega de la comptabilitat. Jo no en tinc ni idea d’això. Pel que fa a projecció, ara estem comptant amb la Marta Luís, que és una tia que té moltíssima experiència amb la publicitat. Si com a grup vols créixer... Una altra cosa és que no vulguis. Però, si tens projecció de créixer, ho has de poder fer.

—PS: També hi ha una mica aquesta visió que si ets un outsider moles més. Això passa. Hi ha gent a qui li ha anat molt bé sent un outsider fins que ho ha petat. Tanmateix, realment, ara sí que sentim que estem una mica dins de la moguda de la música en català i això és gràcies i perquè hi ha molta gent que s’ho ha currat molt. Quan explicava que està molt calculat el disc no ho deia per presumir, sinó com a reconeixement que hi ha moltíssima gent fent que això sigui així. No és que la Júlia i jo ens llevem un dia pensant que farem un disc d’aquesta manera, hi haurà un TikTok... No, aquí hi ha molta gent treballant i pensant.

—JS: També pensava que a Catalunya, i a les xarxes, es debat molt el tema del català. Però, la gent que diu que s’ha d’impulsar que el català moli, a vegades és la mateixa que després no se n’alegra quan tu, fent un disc íntegrament en català, estàs en un cartell gran de Catalunya.

—PS: Hi ha molta gent a qui fan fàstic determinats cartells de festivals d’aquí perquè és el de sempre. És veritat. Però, cal impulsar grups locals a qui els vagi bé, perquè hi hagi gent nova fent música. Si vols posar diners, posa’ls aquí perquè el català prosperi.

—JS: Nosaltres per fer el primer disc ens vam arruïnar. Va ser amb els diners d’en Pau de currar durant molt temps. Ningú ens va impulsar. Per això és tan important. No tothom té un contracte que es pugui permetre estalviar per fer un disc. Jo no hauria pogut, per exemple.

—PS: I vam poder fer una estada, perquè vam guanyar una beca de les cases de la música. És un peix que es mossega la cua.

—Amb tota la gent que els acompanya, creuen que després de tres discs podem dir que comença a haver-hi un imaginari o un univers Ginestà? Encara és d’hora?

—JS: Hi ha gent que ja ens ha dit que ja hi ha coses que els sona a Ginestà. També estèticament. Hi ha gent que quan pensa en l’estètica que tenim pensa en Ginestà. Si ho hem aconseguit és molt guai, era la nostra idea.

—PS: Hi ha un imaginari Ginestà. A parts iguals, estètic i musical.

—Comparteixen la idea que el seu disc és va en la línia de les reivindicacions que demanen que cal una proposta d’entreteniment mainstream en català equiparable al mainstream d’altres llengües? Fins i tot, dins la línia de buscar un plantejament mainstream des de l’esquerra?

—PS: Aquesta part de càlcul se’ns ha escapat. Som així i hem escrit sobre un tema que ens venia de gust. És mainstream, perquè sona mainstream, perquè el productor que hem tingut li agrada una sèrie de música i hem tirat per aquí. Però, no hem pensat que calia fer una cosa mainstream en català perquè totes les llengües mereixen un mainstream.

—JS: Però, això del mainstream des de l’esquerra sí que ens va passar amb el segon disc, on hi havia cançons molt polítiques, però ens vam voler desmarcar una mica de l’estètica de l’esquerra independentista, que és la que portàvem a la nostra vida personal. Amb Ginestà ens vam voler desmarcar estèticament d’aquí, però sense perdre l’essència política o feminista.

—PS: Vestir amb classe no depèn de la classe.

—JS: No depèn de la classe, però sí dels recursos materials que tinguis.

—PS: Cert.

—JS: Era un lema de l'URSS, però no era així. Ja el buscarem.

—Fa la sensació que tenen molt clar -o la gent que els assessora- com són els codis de les noves generacions a l’hora de plantejar la seva proposta musical i estètica...

—PS: Crec que sí. Hi ha molta gent que ens ha dit que sona una mica al Club Super 3. Al final també hem crescut amb això. Un dia algú ens va dir que si una música agrada als nens és que agrada a tothom. Crec que és primera vegada que fem música per algú de la generació des de la mateixa generació. Interpel·lant-los.

—Estan exposant molt la seva imatge i han canviat força la seva manera de vestir i de cara al públic fan un paper. Aquest perfilar-se personalment o autopromoció, com els afecta?

—JS: No som diferents. De fet, estèticament cada vegada menys. A la vida personal, jo vesteixo bastant semblant i en Pau també al que pensen els estilistes quan pensen en Ginestà.

—PS: Crec que no estem performant gairebé res. Quan fem un videoclip, evidentment sí. Però, crec que no és una perfomació. Potser al començament sí que ho era una mica. Quan un estilista ens deia que ens passéssim certes coses, potser ens sentíem una mica estranys. Però, cada cop menys. Ens hem acostumat a canvis, a roba nova i estèticament ens encaixa bastant.

—Clar, els ho preguntava també pel que suposa combinar-ho amb altres feines, com fa la Júlia. Aquest punt entre la precarietat i fer el pas a un lloc on la gent pot creure que s’estan guanyant la vida bé...

—JS: Sí, és que la gent s’ho pensa. Avui tinc aquestes dues entrevistes al matí. Després una reunió de feina. Després treballo a dues escoles diferents i després vaig a tocar als Enderrock. És molt fàcil pensar que arribo i vinc de descansar, però en veritat no tinc temps, i estic cansada. Tinc ganes de dedicar-me a la música i aixecar-me i pensar només en Ginestà, i tenir temps de respondre tots els mails al dia, i estar molt més a l’estudi i participar més. Ara vaig més cansada perquè l’any passat també treballava, però no estava tan activa amb Ginestà. Aquest any estic activa a la feina, activa amb Ginestà... Hi hauria d’haver alguna manera d’impulsar els grups a fer aquest pas.

—PS: A vegades, tantes coses... Al gener vaig anar més relaxat, però aquestes setmanes, si no s’haguessin mort els iaios, no hauria vist la mama. Et treu molt temps d’estar en família, de llevar-te tard a casa. Ja ho farem. Ja viurem més tranquil·lament. Però, és un moment d’arrencada que ens toca patir.

—JS: Ho fem molt des de les ganes i la il·lusió. Tot el que fem ara és amb la intenció de l’any que ve seguir fent coses i creixent.

—PS: Ahir ho parlava amb el d’Oques Grasses. Que es posava en la nostra situació que era la seva fa sis anys. Era una bogeria i ara es poden permetre viure la música més tranquil·lament.

—L’any passat van tocar en directe amb Els Pets. Com va ser pujar a l’escenari a cantar ‘Massa jove per fer-me gran’ amb un grup que des del principi han reconegut com a referents?

—PS: És la pujada d’adrenalina més forta de l’any. O de les més fortes. Va ser una experiència de dia molt maca. Al matí vam fer proves i estàvem allà amb Els Pets i ens van tractar com si fóssim els seus nebots de tota la vida. Va ser increïble. Ens ho vam passar molt bé.

—JS: També per conèixer no només el concert, sinó com fan les proves i què fan després. Són uns senyors, després se’n van a menjar un menú superguai i després a descansar. També n’aprens d’això.

—PS: Vam anar amb ells a la piscina municipal també. Va ser un dia preciós. Al moment de sortir a l’escenari des del costat... ho recordes...

—JS: Sí. Volia plorar.

—PS: És què... què fas? No vaig parar de saltar. En Lluís gairebé acaba desmaiat. Es va posar a saltar amb nosaltres després de dues hores de concert. Fan aquesta mena de concert de Benjamin Button i al final el pobre Lluís estava ja rebentat de saltar. També vam cantar Bon dia, l’última cançó. Ens van fer pujar. I em va dedicar Pau. Això em va fer il·lusió també.

—Sempre els pregunten pels referents musicals. Però, literàriament, què és el que els inspira?

—PS: Sobretot poetes que he llegit tota la vida, des de l'escola. Margarit, Maragall, Borsa...

—JS: És que també poden ser músics els referents. Sobretot, el teu pot ser Lluís Llach a l’hora d’escriure...

—PS: Exacte. S’han fet molt poemes musicats. Però, sí, sobretot poetes. Mai he estat un gran lector de novel·la. Excepte una època de la meva vida en la qual sí que em vaig enganxar més a llegir fantasia i ciència-ficció. Però, mai he sigut un gran lector, la veritat.

—Per acabar, podrien recomanar una cançó d’enamorar-se i una de desamor...

—JS: De desamor, del disc del Xicu, 'Blau'. És d’una ruptura. L’anterior també és una ruptura. La cançó 'Gripaus' és molt maca.

—PS: D’amor, 'Casa’t amb mi', del Ferran Palau, de l’últim disc. Em sembla una cançó superbonica. No és d’enamorar-se, però sí de dir-li a algú: «casa’t amb mi». És bonic.

—JS: A tope amb casar-se!

—PS: No és tant això... és un compromís.

—A tope amb el compromís?

—JS: A tope amb el compromís, sempre!