En els temps que vivim, la sinceritat s’ha convertit en un concepte que fa gràcia. Graciosa, simpàtica... i mentidera, la sinceritat només la proclamen els qui no en gasten però tampoc no sembla que això importi especialment ningú. I menys encara als votants més convençuts. El concepte no és que hagi caigut en desgràcia. Li ha passat encara una cosa pitjor. S’ha convertit en una invocació buida o directament absurda. Una mica de fingiment, sàviament administrat, greixa les relacions socials i permet arribar a final de mes amb més decència. Que no és poc, per dir-ho sincerament.
A priori la decadència de la sinceritat –com la de l’heroisme– no hauria de fer gràcia perquè se suposa que és una de les virtuts cíviques fonamentals, però ja és significatiu que en la tradició catòlica i fins i tot en el liberalisme clàssic, la sinceritat mai no hagi estat especialment preuada. Plató, Kant, Kierkegaard i Sartre l’han analitzada per un costat i per l’altre i tots, si fa no fa, coincideixen que com a ideal ser sincer deu ser una bona cosa, digna d’elogi teòric, però que a la pràctica no convé recomanar-la gaire perquè practicada en excés acabaria per destruir els lligams socials, construïts curosament amb bones dosis de mútua hipocresia. En tot cas i, per prudència, sempre és una bona cosa recomanar-la... als altres. Per si ho dubteu, sempre és bo recordar que Sartre va oblidar sincerament que les seves obres teatrals triomfaren sense problemes al París de la dominació nazi. El filòsof Jean Guitton que com a bon catòlic (i mestre d’Althusser!) coneixia de prop la tradició barroca, deia que no consisteix a dir el que es pensa sinó a pensar el que es diu. La sinceritat és la tomba de la civilitat. Perquè si ho penses, tant en l’amor com en la política surt més a compte una dissimulació honesta i un entregent plàcid a un bon conflicte.
El meu mestre Vladimir Jankélévitch, antic resistent i catedràtic a la Sorbona (a part d’enemic íntim de Sartre, és clar) repetia sovint “per ser sincer cal començar per no ser-ho”. Sincerament, els vincles de confiança que estableix un ús discret de la bona educació i dels sobreentesos socials resulta molt més eficaç que una franquesa descordada i candorosa que mena només a la solitud i a una mena de profetisme estèril. La sinceritat és un sentiment amarg i té un punt d’impulsivitat gairebé anarquista que la fa inconcebible en una bona societat. Contra la sinceritat, surt més a compte la ironia, virtut que convé no confondre amb el sarcasme. Al cap i a la fi, la societat sempre s’ha fonamentat en un “tu ja m’entens” que bàsicament serveix per estalviar mals majors.
Fins i tot Montesquieu quan en fa l’elogi no deixa d’observar que: “Un home simple (potser hauríem de traduir “ximple”?) que tan sols té la veritat per dir és mirat com un pertorbador del plaer públic. Se’n fuig perquè no plau en absolut; es fuig de la veritat que anuncia perquè és amarga, es fuig de la sinceritat que ell professa perquè tan sols porta fruits salvatges”. Ser sincer no enganya ningú, té un punt de fruit salvatge massa àcid”. Els fruits salvatges no fan bones digestions.
Tan sols cal observar les coses de l’amor i de la política amb una mica de lucidesa per entendre que si ens hem d’aixecar cada dia per anar a treballar o per complir amb els nostres deures cívics (per anar a votar, per exemple) no ens cal gastar gaire sinceritat dels nostres proïsmes. Per així dir-ho, en tenim prou amb alguna cosa similar, que pugui passar educadament per tal. Quan algú diu (en la intimitat o en la vida pública) “us seré sincer” en realitat l’únic que pretén és fer-nos saber és que ell (o ella, ai las!) no és com els altres. Però passar-se tota l’estona essent sincer resultaria de totes totes insuportable.
El més significatiu és que la sinceritat funciona sense necessitat de ser sincera. La paradoxa de la sinceritat (com la de l’honestedat, o la de la franquesa) no és que resulti deshonesta o hipòcrita. No ens cal que sigui una promesa de veritat i més aviat tothom sap que l’anunci de la sinceritat és una de les formes més cruels de l’alarmisme. En termes més filosòfics, és una d’aquelles virtuts que, a tot estirar, es mostra però no es diu ... Val més suggerir-la que explicar-la. I en els moments complicats de la vida l’experiència diu que surt més a compte ser brillant (o fer un bon sexe) que ser franc.
En la sinceritat, confessem-ho, hi ha poca veritat. Caldria prescindir-ne? O hem de continuar invocant-la debades sabent que quan tothom menteix ningú s’enganya? Dispensin, sincerament no en tinc ni idea.