A tocar del punt on l’autovia de la plana s’uneix a l’AP-7 i a l’N-340, al nord del País Valencià, hi ha una partida anomenada el Quartico. Tot i estar al costat de Torreblanca, s’enquadra en el terme municipal de Benlloc, un poble d’un poc més de 1.000 habitants. Ací, al Quartico, és on la companyia Tregmul Trade, amb seu social a Madrid, té previst posar una part del seu megaparc fotovoltaic. L’altra clapada de plaques solars que aquesta empresa té projectades al nord del País Valencià està projectada al municipi veí de les Coves de Vinromà. És, de fet, en aquest poble de la Plana Alta on aniria el gruix del projecte. Tot plegat, Magda, nom amb què Tregmul Trade ha batejat el projecte, suma 258.622 plaques solars que ocuparien una superfície de 500 hectàrees, això és 4,7 milions de metres quadrats. A les Coves n’aniria el gruix (372 hectàrees). Més o menys és com si sobre la terra estengueres una catifa de plaques equivalent a 233 camps de futbol reglamentaris. 233, es diu ràpid.
El cas és, però, que moltes d’aquestes àrees són, a hores d’ara, terres en producció. Perquè, si bé l’agricultura ha deixat de ser la principal sustentació econòmica d’aquesta zona, continua tenint un paper important en les economies de moltes famílies. A voltes com a activitats principals, altres com a activitat complementària. És, aquest, un territori de secà, on es cultiva vinya, però també garroferes o ametlers, ara en plena floració.
A 2 hores i 45 minuts d’ací —i 206 quilòmetres més al nord— hi ha Alcarràs, el poble que ha adquirit notorietat després que dimecres a la nit un film amb aquest topònim fora guardonat amb l’Os d’Or de la Berlinale. El film, dirigit per la catalana Clara Simón i produït per la valenciana María Zamora, té com a punt de partida la història d’una família pagesa dedicada al préssec que d’un dia per l’altre es troba que el propietari vol arrencar els presseguers i instal·lar-hi fotovoltaiques. La pel·lícula, que Simón tenia previst començar a rodar abans de la irrupció de la pandèmia, s’ha encimbellat a l'Olimp cinematogràfic europeu tot just quan arreu del territori han proliferat, com bolets, els “camps” solars impulsats per tota mena d’inversors, en molts casos internacionals. Només al País Valencià la tardor passada la Generalitat Valenciana havia rebut 406 peticions d’autorització.
Risc d’insolació
“El premi a Alcarràs és una molt bona notícia, perquè posa el focus sobre la qüestió de la implantació de les energies renovables en el món rural. Fer arribar això al gran públic és una molt bona notícia. Tan de bo fos un punt d’inflexió, perquè els mitjans de comunicació fagen una aproximació al món rural amb una mirada menys urbanita”, aprecia Sergi Saladié, professor a la Universitat Rovira i Virgili i una de les veus que, des de l’acadèmia manté de fa anys una postura crítica respecte de la manera com s’estan implantant les energies dites netes al Principat.
A Catalunya, com al País Valencià —i també a les Balears, tot i que en menor mesura, per la poca activitat agrícola que s’hi desenvolupa— el xoc d’interessos entre agricultors i inversors s’ha fet com més va més intens. En un context de baixada continuada de les rendes agrícoles i d’envelliment poblacional, els inversors han vist en el món rural camp per córrer.
A Catalunya pràcticament cap comarca de l’interior ha quedat al marge d’un allau que és especialment notable a zones com el Priorat, el Camp de Tarragona, la Terra Alta i l’Urgell. Des de la Unió de Pagesos insisteixen que el col·lectiu del camp no està en contra de la transició energètica ni de la implantació d’aquest tipus d’energies, però temen que supose “una pèrdua de terres de cultiu”. “Catalunya no és un territori amb una gran superfície agrària, perquè hi ha moltes àrees forestals i densitat de població; no podem perdre ni una hectàrea”, assegura Carles Vicente, responsable d’organització d’aquest sindicat agrari.
La proliferació de projectes va estar emparat per l’aprovació el novembre de 2019 d’un decret regulador que va obrir les portes de bat a bat als inversors. L’allau va alimentar el malestar civil, tant del sector agrari com dels col·lectius ecologistes, els quals van demanar una nova regulació. L’octubre de l’any passat, després de converses amb l’àmbit municipal i el sector agrari, el Parlament va donar llum verda a un nou decret que estava cridat a taponar les vies d’aigua que en el passat havien inundat el territori de projectes per a la instal·lació de plaques solars.
Sobre el paper, el nou decret pretén donar prioritat a les instal·lacions petites i mitjanes, així com acreditar, en el cas de les plantes de més de 5 megawatts, la conformitat del 50% dels propietaris de terrenys. Els promotors, a més, hauran d’oferir una participació del 20% de l’accionariat a les persones del territori. La Unió de Pagesos considera que aquesta nova normativa és un pas endavant.
El geògraf Sergi Saladié, però, continua veient-hi moltes ombres: d’una banda, perquè aquest 50% de conformitat només es refereix als propietaris dels terrenys, però no al conjunt de veïns i veïnes que s’hi veuen afectats. Tampoc, lamenta, posa límits a la superfície màxima d’ocupació. En relació amb la participació del 20% Saladié recalca que les companyies inversores només hauran d’oferir als xicotets inversors l’entrada, però sense estar obligats que, efectivament, aquest 20% del capital estiga en mans d’aquells. “El nou decret també passa per alt el que estipulava la Llei de canvi climàtic en l’article 19, en el qual s’establia que les fonts de generació d’energia havien d’estar properes al punt de consum; que les energies renovables s’havien d’implantar en territoris antropitzats, i que s’havia de transitar des d’un model de poques centrals de generació molt grans cap a un model de centrals de generació xicotetes”, explica.
Un solar després de la bombolla
Al País Valencià el tsunami fotovoltaic també ha amarat tota la geografia. Davant d’això, un dels primers a alçar la veu va ser la Terra dels Alforins —el triangle entre Moixent, Fontanars i la Font de la Figuera, a cavall entre la Costera i la Vall d’Albaida—, que en les últimes dues dècades ha treballat fort i ferm per recuperar el cultiu de la vinya i la cultura vitivinícola perduda a principis del segle XX.
“Va ser cap a finals de 2019 que ens vam assabentar que hi havia diversos projectes presentats als ajuntaments”, explica Pablo Calatayud, responsable del Celler del Roure. Els vuit projectes de la Font de la Figuera ocupaven 500 hectàrees; els dos de Moixent, 400. “Era una barbaritat que suposava negligir el valor paisatgístic d’aquest territori”, recorda Calatayud. Ell i alguns membres més de l’associació de cellers Terres dels Alforins començaren a moure’s per evitar aquell despropòsit. Es reuniren amb responsables d’agricultura, de territori i turisme i finalment aconseguiren que la Generalitat moguera fitxa per blindar els paisatges vitivinícoles del País Valencià, en considerar-los paisatges de rellevància regional.
A hores d’ara, però, en molts altres punts del territori l’amenaça de l’especulació solar és patent i latent. A Carcaixent, a la comarca de la Ribera, un grup de veïns s’han agrupat per mirar de parar-li els peus a Falck Renewables, companyia que vol iniciar el 2023 la implantació de plaques solars sobre una superfície de 120 hectàrees en la partida del Realenc. A Xiva, a la Foia de Bunyol, l’associació de veïns Salvem Brihuela va presentar el desembre 4.551 firmes per demanar al Ministeri de Transició Ecològica que paralitze els projectes fotovoltaics previstos en la partida que duu aquest nom.
A la Plana Alta estan ara en la lluita. La campanya de sensibilització ciutadana està en marxa i han iniciat els contactes amb l’Administració per evitar que aquelles clapades de plaques ocupen els camps de cultiu. Els preocupen les plantes, però també les línies d’evacuació que esquerdaran el territori i que afectaran municipis veïns com Borriol, Vilafamés o la Vall d’Alba. “Aquest projecte de Magda és la punta de llança per a la futura introducció d’altres plantes. Amb l’energia que es produiria ací només s’ocuparia el 20% de la capacitat de transport d’una línia de molt alta tensió. Per tant, l’objectiu és posar més plantes i transportar-ne l’energia”, explica Nicolás Barreda, que es empresari hostaler i està involucrat en aquest moviment de defensa del territori que forma, alhora, part de la Coordinadora Valenciana per la Ubicació Racional de les Energies Renovables. “Òbviament cal reemplaçar el petroli i el gas per energies renovables —diu—, però aquest model extractivista no el podem acceptar”.
L’horitzó que unfla la bombolla
La Unió Europea vol reduir les emissions de CO2 d’un 40% d’ací a 2030, un objectiu molt ambiciós que passa per potenciar les energies renovables. Així doncs, el club comunitari pretén que, en el termini de vuit anys, el 31% de l’energia primària procedisca de fonts renovables. Aquesta transició energètica ha estat l’esperó per propiciar una allau de projectes de generació d’energia no contaminant. Segons dades de l’Agència Internacional d’Energies Renovables, les inversions globals en aquest camp han passat dels 50.000 milions de dòlars el 2004 als 300.000 dels últims anys, això és, tres voltes més que la inversió en combustibles fòssils. Segons l’informe “Levelized cost of Energy”, de la consultora Lazard, “l’energia eòlica és la més barata i rendible, amb un cost mitjà inferior que està al voltant dels 26 dòlars per megawatt hora d’energia produïda. Li segueix l’energia solar de capa fina, amb un cost mitjà de 29 dòlars per megawatt hora”. De fet, tots dues tecnologies han baixat el seu cost mitjà d’un 80% en els últims 10 anys. Sol i vent, doncs, han esdevingut, per als inversors, el petroli del segle XXI.