Ençà i Enllà

Liberalismes catalans

Una nova generació de joves prova d’actualitzar l’ideari dels liberalismes catalans. EL TEMPS parla amb alguns d’ells per detectar què es mou entre aquests sectors anònims que reclamen la seva incidència en un espai polític que, consideren, queda allunyat del seu pensament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El terme destrucció creativa, malgrat les seves reminiscències seixantavuitesques o fins i tot punk, fou encunyat, fa un tou d’anys, pel sociòleg alemany Werner Sombart, i popularitzat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial per l’economista austríac —de gentilici, cal no confondre-ho amb l’escola homònima de pensament— Joseph Schumpeter. El concepte conté la idea que els processos d’innovació que succeeixen per obra humana en les economies fan sorgir nous productes i noves emprenedories que destrueixen les velles empreses i models de negoci. 

Passades sis dècades, un llibre disruptiu rescataria el terme. Era l’escrit a quatre mans per Daron Acemoglu i James Robinson, Why Nations Fail (Crown, 2012), que dissenyava un model teòric per comprendre on rauen els motius de la prosperitat i la decadència dels països. La resposta a la pregunta del llibre: en la capacitat de configurar institucions inclusives contra els motllos estatals extractius, segons disserten els autors. Aquesta seria la clau del creixement econòmic mitjançant incentius a la innovació i la implementació de canvis tecnològics.

Les noves propostes capten els ingressos en detriment dels vells mercats, i les companyies que emergeixen es queden amb els calés de les predecessores. Els autors d’aquest aclamadíssim llibre consideren que l’estancament dels països pel que fa al desenvolupament d’institucions que permetin noves entrades rau en la por a l’esmentada destrucció creativa. Als països fracassats, la gerontocràcia es defensa amb dents i ungles del jovent que reclama el seu lloc. I alguna cosa semblant pot haver passat els últims anys en l’escena liberal catalana. No és estrany, doncs, que aquest llibre sigui un dels textos de capçalera d’una de les organitzacions de joves liberals que més rebombori han aixecat i més notorietat han adquirit els darrers mesos.

'Estudiants per la Llibertat'

Meritxell Camp, part de la junta de la secció local de Barcelona de Students for Liberty (SFL), assenyala l’obra d’Acemoglu i Robinson com un dels textos que més ha influït el seu col·lectiu. Als seus 19 anys, aquesta estudiant d’ESADE, amb un expedient que excel·leix, participa en un projecte d’ajuda al desenvolupament promogut per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) per combatre la hipertensió a Etiòpia, i amb la idea d’estendre’s a altres països africans. Volen assolir la diagnosi a distància mitjançant un mesurador de pressió de molt baix cost que permeti avaluacions a nivell local sense haver de passar per l’hospital. Tot un perill segons en quines parts de l’Àfrica. Camp es mostra preocupada per dissenyar un sistema d’incentius que apropi l’empresa a l’ideal que defensa.

Els liberals catalans defensen polítiques en qüestions socials que defensaria la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) com ara drets pel col·lectiu LGTBQI o la legalització de les drogues

Aquest ha estat un any mogut per a ella. La junta barcelonina d’SFL fou l’encarregada d’organitzar la conferència local d’aquest grup de matriu estatunidenca. I ha tingut un paper actiu en la campanya de Liberals pel Sí, promoguda a favor de la independència de Catalunya des de diverses famílies liberals. Camp considera el liberalisme d’aquells que se senten cridats a participar d’SFL “una ideologia infrarepresentada en l’espectre polític”.

Aquesta organització la va fundar l’any 2008 als EUA un grup d’estudiants llibertaris. Aquest terme, associat a l’anarquisme revolucionari del primer terç del segle XX català, té una connotació ben diferent a l’altra banda de l’Atlàntic. L’historiador, economista i teòric Murray Rothbard, part —ell sí— de l’anomenada escola austríaca de Carl Menger, Ludwig von Mises i Friedrich von Hayek, és considerat el precursor d’un liberalisme que no es basa en els clàssics anglesos del segle XIX. Tan lluny se situen en qüestions econòmiques d’Adam Smith, David Ricardo i la resta de precursors del pensament liberal, que alguns dels defensors de la teoria austríaca, com Jesús Huerta de Soto, els culpen d’haver posat en safata a Karl Marx els fonaments del seu pensament quan predicaren la construcció de la teoria del valor d’acord amb criteris objectivables.

Si aconseguim saber quant de treball hi ha incorporat en allò produït és possible determinar quanta apropiació de l’esforç aliè es dóna. Un debat que aixeca passions al microcosmos liberal. Però, matisos i discussions acadèmiques a banda, tot plegat constata que és difícil capturar aquest pensament com un tot homogeni. Encara més difícil entre les noves generacions. Rothbard, per exemple, predica un anarcocapitalisme on les funcions actualment atribuïdes als Estats passarien a ser regulades pel mercat. Una proposta que defensarien de manera més modulada polítics republicans estatunidencs com ara Ron Paul, qui forma part del Mises Institute dels EUA.

Coincidències amb l’esquerra

Avui, aquest liberalisme de nou encuny subscriu idees de mínima intervenció dels Estats en l’economia i polítiques socials que signaria la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Això és, per exemple, drets pel col·lectiu LGTBQI, permetre la lliure circulació de persones entre fronteres o la legalització de les drogues. La Meritxell diu que se sent lluny dels austríacs, tot i que cita textos de Hayek com un dels que la van iniciar en aquest pensament. I afegeix: “Moltes de les persones que es consideren liberals anteriorment s’havien autodenominat d’esquerres, ja fos per família o per iniciativa pròpia”. Si bé, puntualitza, aquest no és el seu cas.

En un sopar organitzat pel think tank de recent creació Catalans Lliures, l’ex-company de junta de Camp i vice-president d’aquest grup de liberals independentistes, el vilassarenc Martí Jiménez, es queixa a EL TEMPS de com d’incompresa és la seva proposta. Diu que està fart que els periodistes es refereixin a ells com a “conservadors”, quan no directament com a “alt-right”, la nova cara amable del neonazisme estatunidenc. Jiménez, de 21 anys, és estudiant de ciències biomèdiques a la Universitat de Barcelona (UB) i membre de diversos col·lectius d’emprenedors en l’àmbit científic. Assegura que, a casa seva, la tradició intel·lectual està, més aviat, escorada a l’esquerra. I en preserva els valors de “tolerància, diversitat i cosmopolitisme”, contra les idees “d’autoritat, religió, tradició i nació”.

La seva aventura cap al pensament liberal la inicia des del llibertarianisme d’esquerres dels deixebles de Rothbard, Kevin Carson i Roderick Long, que ataquen el “capitalisme d’amiguets” com a garantia per evitar tendències monopolistes amb el beneplàcit dels governs. La Meritxell i en Martí, a més de participar de l’espai liberal, defensen la independència de Catalunya com una via per desprendre’s del que Jiménez considera “una matriu tardofranquista, nacionalcatòlica i jacobina espanyola, profundament centralista i reglamentarista”.

Tant, que, creu ell, deixa en “intents de caire liberalitzant” experiments com Ciutadans o UPyD. “La globalització i la liberalització del comerç redueixen els costos d’una secessió i n’augmenten els beneficis”, defensa Jiménez. La postura independentista no compta amb consens ni a SFL ni entre el jovent d’altres famílies liberals catalanes.

Martí Jiménez, a l'esquerra de la foto, juntament amb Meritxell Camp, a la seva esquerra, van fer de mestres de cerimònies a la conferència local de SFL al Palau Macaya /SFL BARCELONA

Liberalisme no independentista

És el cas d’Andrea Martínez, una badalonina de 23 anys, que afirma que se sent més “liberal llibertina que llibertària”. Com els dos joves d’SFL, Martínez defuig l’estatalització dels conflictes, i considera que l’esfera pública comença a envair massa aspectes de la privada. “Patim una regulació excessiva que mina les llibertats de l’individu”, afirma. Però les seves lectures iniciàtiques estaven fora del cànon d’aquesta opció.

“Vaig llegir abans Marx que Hayek”, recorda Andrea. El seu despertar de la inquietud política coincideix amb l’eclosió de l’anomenat moviment 15M la primavera de 2011, quan consultava llibres d’Ortega y Gasset i els discursos del republicà espanyol Manuel Azaña. Potser és per això que no la molesta que li encastin l’etiqueta de progre. De fet, no considera enemiga la socialdemocràcia, en la mesura que “no posa en qüestió el lliure mercat i la llibertat de l’individu”. Una posició que sí que sosté “l’extrema esquerra” que, per a ella, té un paper significatiu en la pulsió secessionista catalana d’avui.

Martínez identifica l’escriptor, traductor i crític literari Ferran Toutain com un “pare intel·lectual”. Mentre el tingué com a professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, on cursava periodisme mentre també feia dret a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va posar a prova amb ell la relació entre liberalisme i independentisme. El debat intel·lectual generà una amistat i també una sèrie de lectures que Toutain va facilitar a Martínez. Eren La nacionalización de las masas, de George L. Mosse (Marcial Pons, 2005) o els textos d’Isaiah Berlin, que complementaven el que havia après de Hannah Arendt i el seu Los orígenes del totalitarismo (Alianza, 2006).

El que capta de tots aquests autors fa que se li ennueguin conceptes com “un sol poble”. L’Andrea diu que és liberal, “però sense exagerar”, com a forma de fer valer el seu pragmatisme. I això inclou també la creença que “la llei és l’última frontera que hi ha per protegir el més dèbil”. Fet que la distancia del liberalisme independentista, que advoca per la ruptura amb la legalitat establerta. “Espanya és un país homologable a qualsevol democràcia de la Unió Europea. Potser no és ideal, però ho és”, rebla ella.

Idealisme contra pragmatisme

A la primera presa de contacte via correu electrònic, en Martí Jiménez enumera, en un document de text, referents teòrics i polítics de l’SFL per il·lustrar els eixos de debat del col·lectiu. D’una banda, un liberalisme més idealista que, com els contes de Borges, presenta un univers simètric que opera com a marc teòric, i un altre de més fonamentat en l’evidència empírica i en l’avaluació de polítiques constatades. Tot, amb la possibilitat de pensar en un tercer grup que bascula en aquest binarisme entre Plató i Aristòtil. 

I en un entorn més relaxat, cara a cara, fa broma sobre els que anomena “color pollastre”, amb relació a la bandera groga i negra d’un liberalisme llibertari més banal, partidaris d’arguments com que “el brau no pateix, s’ha de ser políticament incorrecte, els impostos són un robatori, Europa s’està islamitzant…”, repeteix alguns dels seus mantres, fent-ne mofa. Però Jiménez reconeix que, fora de Catalunya, SFL flirteja amb certs sectors del Partit Popular (PP), tot i que gran part d’aquesta organització a Catalunya aposti per la independència. Es respecten mútuament, però. Perquè la sectorial catalana és de les més fortes de l’Estat. Una conversa amb dos militants del col·lectiu liberal a l’extrem sud del territori, a Alacant, permet, descobrir la pluralitat de l’organització.

EL TEMPS contacta amb l’estudiant de matemàtiques a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i coordinadora local d’SFL a Alacant, Gloria Vázquez, de 20 anys. Reivindica la capacitat del liberalisme per fer convergir visions contraposades. També reconeix haver passat per una convenció de Nuevas Generaciones del PP, però matisa: “Hi era perquè m’agrada conèixer altres punts de vista, perquè tendeixo a revisar les meves idees per millorar-les. Sempre estic aprenent. Però no sóc de cap partit: em considero anarcocapitalista”. D’acord amb la classificació d’en Martí, Vázquez se situaria al primer bloc, el més teòric, per la seva predilecció cap a Mises, qui la va iniciar al liberalisme.

Interseccions

Les seves referències coincideixen prou amb les de Pablo Ferrer, de 24 anys i estudiant d’administració i direcció d’empreses a la Universitat d’Alacant (UA), també d’SFL. Qui el va empènyer a aquest pensament és el ja esmentat Huerta de Soto, que li descobriria altres veus prominents del liberalisme espanyol com ara Daniel Lacalle, María Blanco, Fernando Díaz Villanueva o el valencià Juan Ramon Rallo. Al contrari que la Meritxell i en Martí, es reconeix en l’escola austríaca sense reserves, una posició que el fa propens a impulsar, amb la seva gent, col·laboracions amb associacions que advoquen a favor de la legalització del consum de cànnabis.

Però el seu to dista molt del to del polèmic professor Huerta de Soto, que fins i tot identifica Rallo com un “tebi socialdemòcrata”. Ferrer considera liberals els socioliberals com Lydia Blanco, advocada de 25 anys de Palma, ex-militant d’UPyD i ara a Ciutadans. Com l’Andrea, la Lydia encarnaria la posició pragmàtica, “sense exagerar”, d’aquest pensament. Blanco explica a EL TEMPS que considera que la prosperitat del col·lectiu parteix de l’èxit de l’individu mateix, i defensa la fixació d’unes mínimes regles per garantir la llibertat d’oportunitats sense caure en un excessiu intervencionisme. 

Una posició que coincideix amb la de Martina Alcobendas, estudiant barcelonina de periodisme de 21 anys a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). “L’Estat ha de mirar de desenvolupar una normativa conciliadora amb els drets de tots, considerant el ciutadà un ésser racional i major d’edat”, diu ella. 

El petit món liberal que s’observa a Twitter va ple de discussions sobre economia. Debaten, per exemple, sobre rebaixar la fiscalitat al 30% per assegurar programes de transferència condicionada de recursos. O també contra la supressió de tots els impostos. “No tens prestacions escandinaves sense mercats oberts i flexibles, i la població europea difícilment accepta la destrucció creativa que implica la llibertat econòmica sense una xarxa de seguretat robusta”, escrivia en Martí en xarxes. Subvencions selectives a sectors que sí que funcionen o eliminació d’aquestes partides? Els matisos són molts. Però la Martina aporta una nova dimensió al debat.

Veu en el liberalisme la consecució política del respecte a l’alteritat. Respecte per les minories, pels adversaris, els drets humans i les diferents expressions morals de la societat. Tolerància i pluralitat com a fonaments. O el que és el mateix: la defensa de les societats obertes. Una condició de les democràcies d’arreu que fins ara havíem pressuposat, i que avui es veu amenaçada. És un punt en què tots els joves liberals coincideixen, malgrat certs personatges caricaturescos, i on es donen interseccions curioses, com el fet que Rallo i l’economista d’esquerres Arcadi Oliveres compartissin taula a la conferència local d’SFL.

Tot plegat li sona prou a l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro. El també ex-polític recorda ACTA, el col·lectiu on va intercanviar opinions amb els aleshores joves Pilar Rahola, Joan B. Culla, Salvador Cardús, Josep Maria Solé i Sabaté, o Imma Tubella. Villatoro rememora aquells anys: per a la generació dels 80, el catalanisme estava mal situat en el debat intel·lectual del seu present. L’objectiu d’aquest lobby era explorar diferents combinacions entre catalanisme i diverses expressions del pensament contemporani. “Ens trobem en la socialdemocràcia i en el liberalisme, i discutíem sobre com combinar-los amb el catalanisme”, explica ell. Per a Vicenç Villatoro, grups com l’SFL també fan aquesta tasca: dur al territori concret el debat intel·lectual que s’està produint en altres bandes. Una realitat tan complexa, la que malda per exportar el jovent liberal, com impossible d’encabir en etiquetes prefabricades. Que tremolin les velles glòries!

Meritxell Camp (19), a l'esquerra i amb barret, amb Alexander Golovin (18), a la dreta. Dos dels membres més joves de Catalans Lliures /QUIQUE BADIA

La polisèmia liberal catalana 

Les dificultats de l’Europa occidental de l’última dècada han tornat dislèxica la política continental. El fins aleshores inqüestionat eix esquerra-dreta, l’alternança entre socialdemòcrates i democristians, ha esclatat per descobrir una tensió, desconeguda en decennis, entre centre i perifèria. Els grups fins fa poc marginats de la discussió pública s’han disputat, amb una intensitat renovada, els parlaments d’arreu del vell continent, cara a cara i frec a frec amb els inquilins habituals del poder. I han estat els més centrats —o així s’autoanomenen— de l’anomenada nova política els que han pogut parar els cops dels extrems.

Xavier Bettel a Luxemburg, Jüri Ratas a Estònia, Mark Rutte a Holanda, Juha Sipilä a Finlàndia, Lars Lokke Rasmussen a Dinamarca i, més recentment, Emmanuel Macron a França, han dut una opció liberal de ple dret als executius dels seus respectius països. Malgrat que la internacional liberal es fundés la primera meitat del segle XX, no ha estat fins setanta anys després que aquesta sensibilitat ha estat capaç d’esdevenir una força de govern amb la dimensió dels seus rivals socialdemòcrata i democratacristià. Però, si en una cosa estan d’acord els liberals catalans, és que Catalunya no és, precisament, el lloc on millor estan posicionades aquestes idees per arribar a manar.

Carme-Laura Gil, fundadora de CiU, deia en una entrevista a Vilaweb, el 2014, que la part liberal del partit calia “fer-la molt petita”. En la mateixa peça es reconeixia com a socialdemòcrata i reivindicava un programa d’esquerres per a la seva formació. Molt significatiu, tenint en compte que Convergència ha estat paraigua de les expressions més notòries d’un liberalisme d’arrel catalanista. Bona part d’aquest pensament organitzat al voltant del col·lectiu Llibergència.

Eix nacional

“L’esquerra és una compensació, una forma de demanar perdó. El que fas és comprar els pobres perquè siguin independentistes”, afirma, polèmic, l’escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull (URL) Enric Vila. Ell també fou part d’una de les organitzacions de referència del liberalisme català, la Fundació Catalunya Oberta (FCO), i avui és un dels signants del manifest fundacional del seminari d’idees Catalans Lliures. El seu és un perfil atípic: supedita les seves conviccions liberals a la independència. “La gent bona d’aquest país no està per a bajanades liberals, està per fer la independència”, continua. “Quan tu no ets independent, parlar de liberalisme o parlar de comunisme és absurd”.

Una posició que contrasta amb la d’Eugenia España, una de les persones que hi ha al capdavant de l’Instituto Ludwig von Mises de Barcelona. España explica que, des de la perspectiva de la seva associació, es prefereix la descentralització de l’administració, idea que es tradueix en una sensibilitat més gran, per part dels anomenats austríacs, pels governs més petits. Però matisa: “Si una Catalunya independent ha ser més liberal, hi haurà més gent a favor; però si ha de ser un tripartit o una CUP amb més impostos… Per això ens quedem com estem”. És aquesta qüestió, probablement, la que suscita divisions més profundes entre els liberalismes catalans. I també la que proveeix explicacions contraposades al perquè de les dificultats del liberalisme per esdevenir una opció de govern.

Per a Eric Herrera, vice-president de Catalans Lliures, militar en una formació com ERC no suposa cap contradicció amb el seu ideari liberal. Recorda que el seu partit no és marxista, i assegura que comparteix militància i idees amb càrrecs prominents dins de l’agrupació propers al liberalisme. Apunta a Oriol Junqueras i altres persones del departament d’economia del grup com a persones de conviccions “obertament socioliberals”. La seva vinculació, però, no radica només en el potencial que veu en l’agrupació, que compara amb organitzacions com l’holandesa Democraten66. S’explica, també, per la prioritat que dóna a la independència catalana.

Herrera creu que els obstacles a què fan front com a liberals s’entenen pel llegat cultural de l’Europa meridional catòlica, “a la qual li costa acceptar certs postulats de responsabilitat individual”. O pels “300 anys que fa que som culturalment espanyols”. Reivindica els orígens comercials catalans com a part d’un substrat que els fa diferents. “Conviure en un Estat molt intervencionista durant segles ens ha tornat més estatistes del que realment som”. Enric Vila complementa aquesta afirmació sostenint que, d’uns anys ençà, “la catalanitat va emergint, i mentre ens desprenem del jou espanyol van sortint trets propis, la nostra idiosincràsia”. “No és que no hi fos abans”, matisa. Abans hi era, però ara s’identifica amb la llibertat de Catalunya”.

Hi ha un ampli consens entre els liberals d’assenyalar Jordi Pujol com un comunitarista de la doctrina social de l’Església que creu que el liberalisme és pecat

Més ponderada es mostra Elisenda Lamana, economista i presidenta de Catalans Lliures, quan reconeix un cert pes de la identitat col·lectiva, tot i que li posa peròs: “Crec que els individus partim d’una sèrie de valors personals, que ja no ens configurem en una sèrie de debats, o d’odis com els que predica Santiago Abascal, de VOX. Tot això per a mi ja no és liberal”. Lamana assenyala com a motiu de les dificultats dels liberalismes al Principat, en to de broma, el concepte de “consens socialdemòcrata”, propi d’un sector d’aquesta sensibilitat que ara li sembla un xic còmic —el ja esmentat “color pollastre”. Li’n diu també “el Bretton Woods” català, referint els acords econòmics internacionals immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial que estableixen les bases de l’anomenat Estat del benestar. Una aposta fonamentada en l’alternança de dos grans grups que advoquen per implementar polítiques de redistribució a través de la imposició de fiscalitats relativament elevades. A Catalunya, aquest rol el farien la ja citada CiU i el PSC. L’Elisenda considera que l’espai de Convergència “era una peça clau de la governabilitat d’Espanya”. També anteposa l’autodeterminació, però per motius que no defensa bona part de l’independentisme, semblants als que exposava Martí Jiménez.

No combrega amb aquestes hipòtesis el company de Vila a la URL, Ferran Toutain. “No crec que a Catalunya hi hagi una tradició més liberal que la de la resta d’Espanya”, apunta. Bona part de les persones amb qui EL TEMPS s’ha entrevistat considera l’Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) de Ramon Trias Fargas com un dels referents ineludibles del liberalisme nostrat. Ell també, però, afegeix que cal ampliar el focus: “Trias Fargas és, sens dubte, un referent del liberalisme, però això no ha de servir per negar la condició de liberals dels que provenen d’altres línies polítiques. C’s és un partit plenament liberal i, de liberalisme, també n’hi ha al PP i en sectors del PSC”. Continua amb l’argument: “No accepto la idea de la diferència catalana, que dóna oxigen al catalanisme”. Apunta que la primera vegada que es fa servir el mot liberal a Europa és a la Constitució de Cadis, en la redacció de la qual van participar activament catalans “que tenien un projecte per a tot Espanya”. Dir-los liberals en el sentit actual del terme seria anacrònic, considera, “però s’oposaven a l’absolutisme”.

Enric Vila se situa unes dècades enrere i ja veu en “Les constitucions i altres drets de Catalunya” visos liberals, però Toutain en discrepa. Entén que allò referit com a constitucions en aquest text en realitat són furs, privilegis de les castes enfront dels sobirans. Martí Jiménez, d’SFL i Catalans Lliures, obre una tercera via: ni la de Cadis ni la del segle XVIII. Per a ell, la Constitució liberal és el projecte d’Emilio Castelar i Francesc Pi i Maragall de 1873. Pel que fa a les cartes magnes, els referents canvien a banda i banda o dins de l’eix nacional.

Nacho Martín Blanco, politòleg i periodista, va més enllà de Ferran Toutain. “El nacionalisme ha corcat el debat públic català”, opina. “El nacionalisme és la negació del liberalisme clàssic, més enllà de la confluència conjuntural de principis del segle XIX”. Martín Blanco recorda el període de les revolucions liberals fins a l’anomenada Primavera dels Pobles, on posar límits al poder es combinava amb una construcció nacional. El també tertulià considera que el biaix comunitarista del nacionalisme català ha generat lesions de drets individuals, i veu en la CUP la sublimació d’una “quinta essència il·liberal”. “Quan el teu discurs públic ha estat tan basat en la preeminència del poble sobre l’individu, del poble sobre el ciutadà, aquesta contraposició es duu a l’extrem, i cristal·litza en la CUP”, desenvolupa el periodista.

Acords i desacords

El cert és que, si en una cosa hi ha un ampli consens entre els liberals, és en el fet de no considerar CiU un partit d’aquesta ideologia. A Jordi Pujol se’l percep com un comunitarista de la doctrina social de l’Església, dels que consideren que el liberalisme és pecat. Un democratacristià de totes totes. Vicenç Villatoro explica a EL TEMPS que els referents de Pujol en aquest àmbit vénen d’Itàlia i Alemanya, mentre que els de Trias Fargas, símbol de molts liberals catalans i també d’alguns convergents, subscrivien un vessant liberal anglosaxó, més britànic que nord-americà. En tot cas, les seves idees van quedar arraconades per una forma de governar amb un nom propi: el pujolisme.

Marc Guerrero, ex-militant de CiU, recorda els anys en què el seu grup va encapçalar l’oposició al tripartit com els de més efervescència ideològica. Al 2007, al caliu de la proposta de la Casa Gran del Catalanisme, és quan sorgeix Llibergència, una organització que empeny per apropar més la formació al liberalisme. Guerrero en fou part, i recorda que bona part de la seva experiència en aquesta família política la prengué durant els seus temps com a vice-president de l’Aliança dels Liberals Demòcrates d’Europa (ALDE) entre els anys 2009 i 2015. Potser és per això que el programa convergent de les eleccions de 2010 que atorgarien el poder a Artur Mas esdevé un dels més liberals que s’han postulat al Principat. Malgrat tot, en l’execució, la proposta va patir una rebaixa molt significativa. Marc Guerrero ho explica per la crisi.

Nacho Martín Blanco cita el ja esmentat “consens socialdemòcrata” com un dels dics de contenció d’una proposta veritablement liberal a Catalunya i a l’Estat. Per a ell, cap partit no qüestiona el moll de l’os de l’Estat del benestar, ni el PP, ni Ciutadans, ni tampoc la CiU de 2010. En un sentit semblant, l’Elisenda Lamana dóna la raó a Carme-Laura Gil quan titlla les polítiques de CiU de socialdemòcrates. “El paper de Pujol no es pot entendre si no és amb relació a la narrativa del 78. Convergència ha seguit les mateixes regles del joc que les elits de Madrid”, rebla ella. Subscriu l’Eric Herrera: “Pujol és el més socialdemòcrata de tots. Ha volgut mantenir un statu quo de serveis engreixats per l’erari públic”. I en temps de crisi, la recepta ha estat dur la contrària al programa, i més intervenció governamental.

Eugenia España, com a part de l’Instituto von Mises, defensa la idea que la teoria austríaca dels cicles econòmics “explica perfectament la situació de crisi actual”. Des d’aquesta escola es pregona que el problema és per excés de regulació estatal i pública, i pel control de la moneda. Tot plegat, diu, aporta una informació esbiaixada del preu a través de l’interès, que fa que les empreses i els particulars s’endeutin excessivament. La seva visió és la més ortodoxa de les escoles liberals. Per als anomenats austríacs, una imposició fiscal més alta del 15% o el 20% es considera confiscatòria. Però, sobre això, Catalans Lliures es mostren més pragmàtics.

L’Elisenda sosté que la seva associació contempla tant la dimensió ètica com l’empírica del liberalisme. El seu lema és “proves basades en l’evidència científica” (ho diu en anglès: evidence-based policy). Creu que a alguns liberals “els obsessiona molt la mida de l’Estat”. Per a ells, ha de ser el més petit possible. I titlla de dogma aquesta aspiració. “Tenim un munt d’evidències empíriques que constaten que hi ha països eficients, on les economies de mercat funcionen molt bé, on respecten els drets civils, fonamenten l’emprenedoria i tot plegat, tot i que els seus Estats no són els més petits, tampoc”, afirma Lamana. Per a Catalans Lliures, l’Estat és una eina més. 

En aquest sentit, per a l’Elisenda Lamana, Keynes és més liberal del que l’esquerra l’ha volgut presentar, malgrat que Catalans Lliures refusen la tradició keynesianista. Ferran Toutain estira encara més la definició des que assimila liberal a demòcrata, una ampliació de focus que fa que eurocomunistes com Santiago Carrillo o Enrico Berlinguer també tinguin dret a dir-se’n. Per a ell, el fet d’haver renunciat a l’obediència soviètica per acceptar les regles del joc democràtic els va permetre entrar dins d’aquesta categoria tan polisèmica. Les diferències entre liberals són significatives, evidència que es demostra en la seva disgregació.

Martí Jiménez a l'esquerra, conversa amb l'Elisenda Lamana, Meritxell Camp, Alexander Golovin i Eric Herrera. El debat i la batalla de les idees és un dels pilars fonamentals de les propostes liberals /QUIQUE BADIA

Cercle de les Llibertats

L’Elisenda recorda el paper que ha tingut Twitter en la configuració de Catalans Lliures. El seu grup començà a configurar-se amb un missatge directe que li envià l’Eric Herrera. Li preguntava si era liberal. Compartien la diagnosi que el discurs socialista s’està tornant mainstream. Lamana veu poc factible que el procés derivi en un Estat socialista, però per a ella el risc d’acabar en un Govern molt intervencionista i dependent és real. D’aquí sorgeix la pulsió d’engegar alguna cosa per contrarestar-ho. Així, una nova organització se suma a les ja existents: a l’FCO, a la Fundació Llibertat i Democràcia, Dones per la Llibertat i la Democràcia, el Grup d’Estudis Liberal F.A. Hayek o l’Instituto von Mises. A aquesta llista cal afegir els també nous SFL i el Moviment Lliures, en el qual alguns membres del Von Mises hi han participat.

D’uns anys ençà, però, ha sorgit en aquest entorn la iniciativa d’armar una fundació per unir tot el magma d’agrupacions liberals: el Cercle de les Llibertats. Marc Guerrero explica a EL TEMPS que aquesta iniciativa vol deslligar-se de tot partit i disposar d’una veu pròpia. Citen com a exemple l’American Enterprise Institute, un think tank estatunidenc molt influent i autofinançat al 100%. Volen engegar-la amb un patronat d’entre 30 o 40 persones, i el nom de Carles Colomé, directiu de la multinacional Revlon, ja sona com a president.

Malgrat que ja hi hagi qui ha manifestat resistències a integrar-s’hi. Enric Vila és el més dur de tots: veu en tot plegat una estratègia per captar els independentistes liberals i allunyar-los de la independència. L’Instituto von Mises ja se n’ha desentès, explica Eugenia, i Catalans Lliures i SFL s’ho miren des de la barrera, a l’espera que es concreti una mica més. La composició del patronat i la qüestió del referèndum són qüestions prèvies prioritàries. Marc Guerrero posa de data la tardor per donar a conèixer els detalls del Cercle. Així, ara com ara, la unitat dels liberalismes catalans haurà d’esperar una mica més. Mentre busquen unes altres vies per augmentar la seva capacitat d’influència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.