Molts d’ells havien d’alçar-se a les 6 del matí per anar a treballar, però si a la 1 de la nit TVE retransmetia via satèl·lit un combat de Cassius Clay, desenes de joves de Sedaví s’arremolinaven al voltant de la televisió de Juanito el Moro. No hi havia cap debat: tots volien que guanyara ell, el millor boxejador que havien vist i que, encara avui, ha existit mai.
Ferran Torrent era un d’aquells joves. L’escriptor recorda amb enyorança les revetlles organitzades pel Moro. En el seu llibre La vida a l’abisme, de fet, el novel·lista va treure’l a passejar com un petit homenatge a les nits de passió que tota la colla va poder compartir gràcies a ell.
“Cassius Clay era el Messi de la boxa, tenia un ritme brutal malgrat competir en el pes pesant, el més exigent que hi ha”, afirma. “Era un pes pesant que boxejava com si fora un pes ploma”, afegeix. Amb el pas del temps, Torrent ha perdut molt d’entusiasme per aquest esport, potser perquè, com el futbol després de Messi, res ja no tornarà a ser igual. “Pica com una abella i es mou com una papallona”, deien d’ells els periodistes.
Enguany n’haguera fet 80, però Clay, autorebatejat Muhammad Ali a partir de la seua conversió a la religió islàmica, va perdre la vida ara fa cinc anys, víctima del Parkinson. Li fou detectada en 1984, quan tan sols tenia 42 anys. Alguns informes mèdics van assegurar que l’aparició d’aquesta síndrome guardava relació amb la seua dedicació a la boxa.
Clay va esdevenir el gran referent del moviment negre, a la mateixa altura que els Black Panthers, el Partit de les Panteres Negres que reclamava la igualtat de drets, i de Nelson Mandela, que va liderar la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica.
“Ell deia que boxejava per als negres, a diferència de George Foreman, que mai no va tenir aquesta actitud reivindicativa”, evoca Torrent. “Era com triar entre el negre bo i el negre dolent”. Molts blancs americans, precisament per això, desitjaven la victòria del seu adversari, fora qui fora.
Provocador de mena, en plena guerra del Vietnam va proclamar: “Jo no tinc problemes amb els vietcong, cap vietcong no m’ha anomenat negre”. Es negava de ple a ser reclutat pels Estats Units i per aquest motiu va acabar condemnat a cinc anys de presó i a abonar una multa de 10.000 dòlars.
Va passar tres anys engarjolat, però, en eixir-hi i recuperar la seua llicència, va tornar a ser el número u. En la seua carrera va conrear 56 victòries, 37 de les quals per KO, i a penes cinc derrotes. “Deixava que els espàrrings l’apallissaren als entrenaments; es posava contra les cordes i l’atonyinaven sense parar, però era un mur, res no li feia mal”, rememora Torrent. “El boxejador més plàstic que hi ha hagut, era molt bonic de veure’l boxejar. Si fa no fa, com Cruyff quan cabalgava per la banda”.
Sobretot a la seua primera etapa, quan era més jove i se’l veia més lleuger, Clay va captivar milions d’afeccionats del planeta. “A les rodes de premsa també era el millor, actuava com un predicador, com un clown, conscient de la seua posició de força”.
Dies abans del seu combat més famós, contra George Foreman al Zaire (l’actual República Democràtica del Congo), va reptar el seu rival davant uns periodistes que assistien impàvids a aquella demostració d’autoritat.
—A qui ha guanyat Foreman? Ningú dels que ha derrotat no valia res... El bo és Clay.
També els instava a beure menys alcohol, a deixar de fumar i a practicar més esport.
Foreman fugia d’estudi, no volia saber-ne res. Si passava per darrere seu mentre compareixia davant la premsa, Clay es girava una mica i li preguntava:
—George, no estàs massa gros?
Un geni de la psicologia aplicada a l’esport. El dia del combat, en el pesatge, tampoc no s’estava de dedicar gestos i mirades amenaçants. Quan l’altre boxejador eixia al ring, pel seu cap només circulava una paraula: matxucar-lo. Però al cap de ben poca estona prenia consciència de la impossibilitat de fer-ho.
Clay s’havia afeccionat a la boxa de ben menut, al seu Kentucky natal. Havia sofert un robatori al carrer i van dir-li que, per sobreviure en aquell entorn tan hostil, havia de saber defendre’s. I a fe que hi va fer cas.
Clay a la literatura i al cinema
Efectivament, Torrent fa anys que ha perdut l’interès per la boxa, però esmenta algunes lectures i pel·lícules que l’han fet reviure aquells anys de joventut enganxat a la petita pantalla.
De llibres, en destaca El silencio del héroe, una joia de Gay Talese, periodista esportiu de l’època, i més concretament, el capítol titulat “Alí en La Habana”, en què l’autor desgrana algunes anècdotes de la visita d’Ali a la capital cubana, quan ja patia Parkinson.
“En rebre’l, Fidel Castro va fer-li amb els braços el gest de defensa del boxejador i ell va tardar a reaccionar-hi”, relata. De fet, Clay no era dels que es defensava amb els punys per davant, sinó que s’estimava més bellugar el cap d’un costat cap a l’altre.
Un altre llibre cabdal per aproximar-nos a la figura mítica de Clay és El combate, de Norman Mailer. Com El silencio del héroe, tampoc no ha estat traduït al català. En les seues pàgines, Mailer narra les jornades prèvies i posteriors al combat que Clay i Foreman van disputar el 30 d’octubre de 1974 a l’estadi 20 de Maig de Kinshasa, la capital del Zaire.
Clay escrivia poesia i de vegades dedicava frases memorables als seus rivals. “Això és tot el que pots pegar, George?”, va etzibar-li verbalment en ple combat.
“En el seu llibre de memòries, My life, el boxejador Joe Louis va lloar sense embuts la figura de Clay, que va arribar a ser rebut pel president dels Estats Units”, apunta Torrent. “L’escriptora Joyce Carol Oates, com Mailer, han fet grans obres sobre boxa”, continua, “i en cinema és imprescindible el film La vida de Rocky Marciano”.
“Clay representa per a la boxa allò que la Il·lustració va representar per a la raó”, sentencia l’escriptor valencià. “Boxejadors com Clay o Louis eren els déus reals de gent molt castigada per la pobresa i l’exclusió social”. Ell sempre ha preferit el nom de Cassius Clay que no el de Muhammad Ali: “Em sembla més eufònic”.
El poder negre en l’esport de la boxa contrastava amb el domini blanc de totes les esferes de poder. Això encara li conferia més heroïcitat. Conta la llegenda que el primer negre que va morir a una cambra de gas no va deixar de repetir “Salva’m, Joe Louis; salva’m, Joe Louis”, una escena que Torrent també va incloure a La vida a l’abisme.