La més gran, TV3, està a punt de fer-ne 40. Va nàixer el setembre de 1984. La del mig, À Punt, va morir com a Canal 9 en 2013, amb 24 anys de vida, i va ressuscitar en 2018 amb la denominació actual. I la més petita, IB3, és de 2005 i ja es troba a un pas de la majoria d’edat.
Són tres televisions públiques amb la missió de fomentar, en un mercat tan extremadament competitiu com l’audiovisual, la llengua minoritzada que comparteixen. No obstant això, en tot aquest temps no havien unit esforços.
Una tendència que Vicent Sanchis (València, 1961), Alfred Costa (Torrent, Horta, 1969) i Andreu Manresa (Felanitx, Mallorca, 1955) s’han entestat a capgirar. Diumenge passat, 6 de febrer, les tres cadenes estrenaven Després de tu, una sèrie emesa en prime time, coproduïda per À Punt i TV3 —a través de les factories Albena i Minoria Absoluta— amb la col·laboració d’IB3.
Aprofitant la presentació a València, EL TEMPS ha entrevistat conjuntament els tres directors generals per parlar de la incomunicació del passat però, sobretot, de futur. Del futur que dissenyen units i que es traduirà, ben aviat, en més projectes mancomunats. La conversa té lloc a la cafeteria de l’edifici Rialto, però els entrevistats no fan teatre. Parlen molt seriosament.
—No és normal que els directors de les televisions públiques de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears hagen tardat tants anys a treballar de la mà. La imatge de vostès tres junts resulta inèdita. Quina llàstima, tot el temps que s’ha perdut pel camí...
—Andreu Manresa: No plorarem pel que ha passat, no?
—Vicent Sanchis: [Riu.] Exacte! No convindria entrar-hi. Si comencem a pensar què no es va fer bé en el passat, o per quines raons, tampoc no guanyaríem res. D’un temps ençà, des de l’arribada d’Alfred a la direcció d’À Punt, m’estime més parlar de la col·laboració que ara sí que és possible. Nosaltres, a la Televisió de Catalunya, n’estem encantats i predisposats a incrementar-la tant com calga. Per tant, oblidem-nos de com han anat les coses i preocupem-nos d’aconseguir que la relació cresca. “Quina pena no haver-nos conegut abans!”... No paga la pena pensar-hi. Ara que ens hem conegut, aprofitem-ho!
—Alfred Costa: Ben mirat, la sèrie Després de tu és una metàfora. No hem d’estar sempre de dol. Aquesta taula de teràpia amb EL TEMPS hauria de servir per constatar les dificultats a què ens enfrontem com a empreses públiques, però també les oportunitats que tenim per davant. En el cas d’À Punt, els projectes duren molt poc i d’ací no res haurem de retre-hi comptes. Vam començar a l’inici de la pandèmia i volem demostrar, fins a l’últim minut, que hi hem posat tota l’energia necessària.
—A. Manresa: No sé si som davant una fita històrica, ho sabrem amb els anys, però tinc clar que ens trobem davant una fita contemporània. Els pobles que parlem una mateixa llengua —que alguns diuen català i uns altres, valencià— mai no havíem passat dels manifestos, les peticions, les accions, les preguntes i les reivindicacions a un fet concret.
—V. Sanchis: I tant que és una fita històrica!
—Quin ha sigut el procés de gestació de Després de tu?
—A. Costa: Com bé diu Chon González [codirector i coguionista de Després de tu], el procés de desenvolupament de la ficció comporta moltes alegries i moltes tristeses. Així que Albena ens va plantejar aquest projecte, però, li vam donar un suport decidit. Enteníem que havia d’eixir endavant sí o sí, perquè reunia tots els elements necessaris: és una sèrie que encaixa perfectament en l’ADN d’À Punt i en la realitat de la ficció. D’altra banda, pel tipus de narració i el metratge, era un producte atrevit, que nedava a contracorrent. Quan vam tindre clar quin havia de ser el pressupost, vam plantejar-nos de buscar-hi aliats. En aquest sentit, Albena va trobar la receptivitat d’una productora catalana amb tanta experiència com Minoria Absoluta i nosaltres la d’una cadena, TV3, que de seguida va mostrar-se oberta a incloure un producte d’ADN valencià a la seua graella. Aquesta era, sense dubte, la part més complicada.
—A. Manresa: S’han romput, amb aquesta sèrie, els esquemes clàssics de caràcter territorial. S’ha demostrat que al Mediterrani, en un ambient en què la gent s’hi assembla i parla en un mateix registre, podia fer-se una sèrie conjunta en català. Per què n’hi havien a Turquia o al Brasil i no aquí?
—A Després de tu, les varietats dialectals conviuen de manera natural.
—V. Sanchis: Si a la vida normal no hi ha problema, per què n’hi hauria d’haver a la ficció? Mon pare, un home nascut en 1918 que tenia una botiga de teixits a la plaça de la Reina de València, s’entenia la mar de bé amb els representants tèxtils provinents de Sabadell i de Terrassa. Tots parlaven la seua llengua. A mitjans dels anys 70, va haver-hi un moment que mon pare va entrar en crisi respecte a això i va començar a dir que català i valencià no eren la mateixa cosa. Llavors vaig fer-li una reflexió: “A partir d’ara, quan vinguen els representants de Catalunya, els parlaràs en castellà, com fas amb els de la resta de l’Estat? Si ho fas, moriré de riure”. Ell va curtcircuitar i em va respondre: “Bé, potser són llengües semblants...”. Igual com a la vida normal ja passen aquestes coses —els eivissencs, valencians, mallorquins o catalans no canvien d’idioma quan parlen entre ells—, a la ficció passa el mateix. A la sèrie hi conviuen accents diferents i ningú no ho veu estrany. Com que no resulta postís, funciona.
—A. Manresa: El nostre pressupost és bastant més petit i teníem acordat un projecte anterior amb TV3 —la sèrie Sicília sense morts, basada en la novel·la de Guillem Frontera, que ja es troba en fase de postproducció— que ens ha impedit d’involucrar-nos més a fons. Quan l’Alfred va trucar-me a l’estiu i m’ho va comentar, vaig contestar-li que només podíem participar-hi testimonialment.
—En efecte, Sicília sense morts prompte veurà la llum. Definitivament, som a l’inici d’una gran amistat.
—A. Costa: Les amistats perilloses, com el títol de la pel·lícula [riu].
— V. Sanchis: Serà la continuïtat d’una gran amistat [riu].
—A. Manresa: És un procés que enriqueix tothom: els guionistes, els actors, els productors, la mateixa sèrie...
—A. Costa: Les reivindicacions dels guionistes, de les associacions d’actors i actrius, dels tècnics i de les empreses auxiliars són conegudes de sobra. La primera de totes és que no volen ser tropa, sinó que volen liderar els projectes amb el seu talent. Nosaltres hem recollit les seues demandes i ara les actrius i els actors valencians tindran unes altres audiències. Programadors de teatre, noves ficcions de fora... Estem naturalitzant el fet de projectar el nostre talent. Cal passar de l’esglaó de la subvenció a l’esglaó de l’explotació. Aquest producte no ha de limitar-se a la televisió i als ics milers de persones que el veuran a través del web; el seu recorregut ha de ser més llarg. Ens agradaria que acabara formant part de plataformes necessitades de llengües minoritàries. Ara disposaran de 20 capítols de mitja hora de durada per tal de nodrir aquesta nova realitat.
—V. Sanchis: Jo hi aniria més enllà. Fins no fa molt, a Catalunya, quan es feia el doblatge d’una sèrie o d’una pel·lícula, la gent que venia de les Terres de l’Ebre o de Lleida canviava de registre. Això, afortunadament, ha canviat moltíssim. No és tan fàcil com sembla, perquè a una sèrie, si un personatge parla amb l’accent de les Terres de l’Ebre, d’alguna manera ha de justificar que no parla com la resta. Fins ara l’estàndard del doblatge era l’oriental; si continuem treballant junts, potser algun dia convindria repensar-ho i apostar per l’occidental. O dins del País Valencià, per exemple, si mai apareix un personatge que parla amb l’accent de la Vall d’Albaida o dels Ports, també pot resultar cridaner... Tot això és el que hem d’anar solucionant a poc a poc, a fi de viure amb més normalitat. Queda camí per recórrer.
—Ho comentava adés Alfred Costa. El sector audiovisual valencià fa temps que pateix —i denuncia— precarietat. Però la ficció és cara —Després de tu ha costat 1,2 milions d’euros— i els vostres pressupostos, minsos. No resulta senzill embarcar-se en projectes així.
—A. Costa: Al capdavall, allò que no destines a un projecte com aquest, ho acabes destinant a un documental, a un programa cultural o a la gravació d’obres teatrals valencianes. Com diria aquell, les gallines que entren per les que ixen. Has de decidir com gestiones aquests recursos de la manera més eficient possible. El problema és que, amb el nostre pressupost, hem de respondre a moltíssimes expectatives. Tenim molts prescriptors sobre quines coses ha d’emetre una televisió pública —literatura, dansa, futbol, esports minoritaris, totes les modalitats d’esport femení, etc.—, cosa que multiplica les expectatives. Però no pots satisfer-les totes, raó per la qual acabes tenint alguns grups satisfets amb la teua programació i molts altres que no. I informativament, algunes comarques se’n senten menystingudes... Això no passa en qualsevol altre entorn audiovisual. Amb el múscul que tenim, hem d’estar preparats per fer curses de llarga durada com la marató i d’altres de distància curta. No és gens fàcil. La necessitat d’agradar a tot el món s’explica molt bé amb la teoria psicològica de la croqueta: en principi, la croqueta agrada a tots, però una altra cosa és què hi porta a dintre. I que el farciment agrade a tots és complicat.
—A. Manresa: Els diners, tant a la televisió com a les famílies, són la clau de volta de tot plegat. En territoris petits com les Balears, les productores tenen una dependència gran de les televisions públiques. Són el seu principal client, però no poden ser un client captiu. Ara mateix, la pervivència de les productores de les Illes depèn, entre un 85% i un 90%, dels encàrrecs que els hi faci la televisió pública. Per això és important la cooperació amb les productores d’uns altres territoris. Es tracta d’obrir el joc i de rompre els compartiments estancs. Ara bé, el repte passa també per la interterritorialització. I us pos un exemple: durant una reunió amb productors, un d’ells, de Menorca, ens proposava un thriller amb l’ajuda d’IB3 i el Consell de Menorca. I encara que també pretenia rebre suport econòmic de València, li feia por que València, amb més diners, patrimonialitzés el projecte. De fet, a València va trobar-hi molt d’interès.
—V. Sanchis: Coses com aquesta, hem d’evitar-les. Hi ha una altra frase feta que diu que la gallina de dalt caga la de baix. Evidentment, la gent amb més recursos pot sentir la temptació d’apropar l’aigua al seu molí, però això ho hem d’intentar evitar. Precisament, si ara i ací estem parlant els tres és perquè és possible que una sèrie pensada per Menorca, elaborada per À Punt i TV3, tire endavant sense perdre el punt de partida. Per això estem junts. En el cas de Catalunya, les productores tenen una trajectòria molt potent en el món cinematogràfic, no viuen tant de la televisió pública. En els darrers anys, però, la publicitat ha anat minvant alhora que es mantenia estable l’aportació del Govern i que la despesa interna s’incrementava. Per aquest motiu, les inversions externes han anat perdent força. Amb tot, el Govern català ha fet una reflexió profunda i ha descobert que el sector audiovisual ha de ser prioritari. És la palanca necessària per crear imaginaris col·lectius propis, és una indústria interessantíssima a l’hora de moure negoci, de generar cultura, de promoure l’art. Estem d’acord que cal incrementar l’aportació econòmica, és necessari un suport públic molt fort i crec que els diferents governs estan arribant a la mateixa conclusió, però val a dir que tampoc no és bo que el sector de l’audiovisual visca només —o tinga com a gran puntal de referència— les televisions públiques.
—A l’era de les plataformes, fins i tot les televisions generalistes han de ser una mica croqueta. Han de buscar el públic jove. I Després de tu hi apel·la.
—V. Sanchis: És cert, però quan a TV3 fem la sèrie L’última nit del karaoke, resulta que no tenim un retorn d’audiència a la TDT [Alfred Costa assenteix amb el cap.] i perdem força. Si no fas un producte intergeneracional sinó un de pensat exclusivament per a la gent jove, no té l’audiència desitjable perquè la gent que veu la televisió té més de 50 anys. Mare de Déu! Perds audiència i no obtens els anuncis que busques, perquè no dona el resultat esperat, encara que funcione molt i molt bé pels canals digitals. Al final penses que no ho hem fet malament del tot, però que convé diferenciar entre la programació pensada per a la TDT i la ideada per als canals digitals. I això, és clar, significa més inversió. Cada vegada se’ns compliquen més les coses i hem d’espavilar-nos més.
—A. Costa: Hi ha una altra reflexió que nosaltres ens fem de manera continuada: segurament no estem en condicions de construir els relats transgressors i avantguardistes de les plataformes, per a les quals això té un valor i és monetitzable mitjançant una subscripció mensual o una inserció publicitària digital. Nosaltres podem compensar l’usuari de la nova realitat digital permetent-li que veja un contingut determinat, però no podem monetitzar-ho. Som una televisió pública. Fins i tot en el camp digital no podem tindre l’atreviment de les plataformes. Si especifiquem que segons quins continguts no són recomanats per als menors de 18 anys, ja no ens anirà bé. Quan has de decidir cap a on vas…
—V. Sanchis: … ho has de tenir tot en compte.
—A. Costa: Clar!
—V. Sanchis: I, massa vegades, això és complicadíssim.
—Com s’imaginen Andreu Manresa i Alfred Costa una IB3 i un À Punt amb el pressupost per capita de TV3, i com s’imagina Vicent Sanchis una TV3 amb el pressupost per capita d’IB3 i À Punt?
—V. Sanchis: Jo vull el pressupost per capita d’Euskal Telebista!
—A. Manresa: Els diners de la tele es gasten molt ràpidament. Si aquesta mateixa sèrie, Després de tu, l’hagués feta Netflix, Movistar o Antena 3, la despesa s’hauria multiplicat per deu. Amb tot, pens que la proporció de cost per ciutadà d’una televisió pública hauria d’estar entre Euskal Telebista i el nostre [assenyalant Costa]. El futur demana que hi hagi més diners en producció audiovisual per bastir una oferta transgeneracional a les plataformes i uns productes més pensats per al públic adult i ancià a la TDT, perquè n’és el consumidor principal a les hores mortes, quan no hi ha informatius.
—És el peix que es mossega la cua. Per a exportar productes a les plataformes, prèviament han de tenir èxit a les vostres televisions.
—A. Manresa: Bé, en el cas de Sicília sense morts, Filmin ja hi participa.
—V. Sanchis: Nosaltres hem signat un acord amb Movistar. Ara estan emetent la versió en castellà de Crims, han fet una seqüela de Merlí… Per cert, a nosaltres cada capítol de Merlí ens costava 200.000 euros, i a ells, 500.000 o 550.000. Això no garanteix èxits o fracassos, però. Siga com siga, ens hem adonat que les plataformes canvien d’opinió segons bufa l’aire. De bon començament, Netflix ho comprava tot, fins que va decidir que ja no comprava res i que ho produïa tot. Ara torna a suggerir-nos de produir coses conjuntament. És un mercat molt canviant, en què no hi ha regles i en què sempre has d’estar a l’aguait. Has d’estar com els conills, amb les orelles alerta, sempre preparat per saltar. À Punt, IB3 i nosaltres som ben conscients d’aquesta complexitat. Cadascú actuarà com considere oportú, però també farem coses junts per anar a més. Cada sis mesos, si fa no fa, has de tornar a fer balanç de com està el panorama general.
—Podem dir, per tant, que el País Basc i Galícia van moltes passes per davant en creació de continguts de ficció.
—A. Costa: El model d’EITB és el que permetria cobrir totes les nostres necessitats. Només així pots ser finalista dels Goya o tindre un nucli molt important de productores que nodreixen el territori propi i també treballen per als de fora.
—A. Manresa: Els bascos disposen de quatre cadenes clàssiques i una plataforma a l’estil de Netflix [anomenada Euskalteka]. Per la seva situació financera i fiscal, són una màquina que funciona a una velocitat més gran. Fan una feina de país.
—V. Sanchis: Per això us deia que, com a televisions, tenim l’obligació d’espavilar-nos, però que les decisions, finalment, les ha de prendre cada govern. El Govern de la Generalitat Valenciana, el de la Generalitat de Catalunya i el Govern balear han de decidir quants diners volen invertir i quin paper ha de tenir aquesta inversió. Les situacions, siga com siga, són molt diferents. TV3 no es va crear amb la intenció de ser una televisió autonòmica, sinó nacional. Això comporta un tipus de despesa que unes altres televisions no tenen. Cadascú fa una aposta en funció de la seua realitat i del pressupost que se li assigna. Però cal insistir-hi: el boom de les plataformes, el boom de les sèries, la il·lusió que dona que el teu país també participe en tota aquesta eufòria, pot provocar que les opinions dels governs canvien. En el nostre cas, per exemple, ens ha sorprès l’interès recent d’inversors que no provenen de cap plataforma, però que estan disposats a posar bastants diners damunt la taula per participar en les nostres sèries. Ostres! Si m’ho hagueren dit ara fa un any, no m’ho hauria cregut! És un fenomen global, el de les sèries. Dels turcs als danesos, tothom se n’està espavilant! La Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes Balears pretenen entrar en el món de la producció pròpia i tenir una indústria audiovisual forta? Sí o no? Aquesta és la qüestió. Si hi estan disposats, ací tenen tres grans artefactes. Les tres televisions públiques hauríem de ser-ne la pedra angular: per experiència, solvència, resultats contrastats i coneixement de causa.
—Ara que parleu del paper dels governants, fa l’efecte que en els últims temps s’ha reduït molt la ingerència dels polítics en les televisions públiques. Ho percebeu així?
—A. Costa: Nosaltres en cap moment no hem rebut cap indicació de cap dels tres grups que ara mateix formen el Govern del Botànic. La Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, a més, garanteix aquesta independència a través de cercles concèntrics: el comitè d’informatius intern, el consell de la ciutadania, el Consell Rector… Hi ha una gran quantitat de murs garantistes. Ho comentàven l’altre dia en una reunió interna: se’ns demana ser un mitjà digital first tot i que no podem entrar a la batalla del clic com uns altres mitjans. Nosaltres hem de confirmar la informació i contextualitzar-la. No podem punxar unes imatges que arriben directament del mòbil d’un anònim. En el ràquing de clics mai no estaràs al capdavant, tens unes normes deontològiques que t’ho impedeixen.
—A. Manresa: La independència està assegurada. No hi ha mitjà més transparent, controlat i participat que les televisions públiques. Control parlamentari, portal de transparència, auditoria de la Sindicatura de Comptes, consell de redacció, consell audiovisual... L’exercici de transparència de la gestió que feim els responsables és enorme!
—V. Sanchis: I malgrat el que puga dir l’oposició de torn —per bé que l’oposició té la funció, de vegades, d’exagerar les crítiques—, és gairebé impossible. És clar que hi ha ingerències, com també nosaltres ens ingerim en els àmbits econòmics i empresarials. Sempre hi ha qui et truca i et diu “escolta…”, però són les pressions que aguanta tota la premsa de tot el món. Una altra cosa és si tenen recorregut o no. Quan tu tens un control extern fortíssim i un control intern molt sòlid, això és gairebé impossible. En el nostre cas, a fora tenim el CAC i la comissió de control parlamentari, i a dins, el consell professional, el consell de redacció, el comitè d’empresa… Si a mi se’m passara pel cap de fer una cacicada, no la podria fer. Tampoc no he vist mai un control econòmic tan exhaustiu com el que ara nosaltres hem de suportar. Les despeses han de superar tants filtres que en algun moment de la cadena n’hi hauria qui es negaria a signar-ne una que es considerés desproporcionada.
—Tots aquests controls estan realment bé, però fins a quin punt suposen un entrebanc a l’hora de fer contractacions o de seleccionar productes?
—A. Costa: A tu se’t considera com qualsevol altra empresa pública. Per tal de licitar un producte concret, hem de seguir el mateix procediment que un hospital de referència a l’hora de licitar els llençols que gastarà en 2023. No, no, és que açò és una mercantil! No podem tindre els mateixos condicionants, estem en un altre entorn. Vicent parlava ara del control de la despesa, i jo vull afegir-hi que el nostre codi intern de valors també afecta els ingressos d’explotació. Els nostres codis de regulació publicitària no són els que estan implantats en el mercat. Eixim al mercat sense les condicions de poder guanyar la cursa. Malgrat això, vam tancar l’exercici passat amb un increment dels ingressos publicitaris del 42% sobre les previsions. Molt bé, però això és fruit de les relacions públiques i de nous mètodes comercials. I si no tinguérem els hàndicaps que tenim? On arribaríem? Al Genovès li feien jugar amb una mà lligada darrere; com a pilotari guanyava moltes partides, però no li ho posaven fàcil.
—Com pot afectar-vos la llei general de comunicació audiovisual que tramita el Govern espanyol?
—A. Manresa: Pel que hem pogut conèixer, hi ha massa forats pels quals podrien produir-se ingerències a l’àmbit autonòmic. La més important de totes és la participació del català en les produccions globals; si la llei es queda com està, les nostres produccions tindrien una sortida molt compromesa. Després hi ha unes altres qüestions relacionades amb les freqüències, els múltiplexs i més que estan en debat. Des de la FORTA hem engegat accions territorialitzades i globals per tractar d’evitar que sigui perjudicial per als nostres interessos.
—V. Sanchis: TVE, en el franquisme, encara tenia un cert sentit descentralitzador. Un cert sentit. Però des de la Transició, i sobretot des de la primera majoria absoluta del PSOE, la idea de l’Estat és cada cop més centralitzada. I ho és a tots els nivells: només cal veure el suport in crescendo que ha rebut la capital de l’Estat per part del mateix Estat. Cada vegada que fan una llei allà, la fan pensant a afavorir Madrid. Només pensen això! Madrid vol dir també una determinada idea d’Espanya, una manera de treballar, etcètera. Si s’aprova com el Govern espanyol actual té previst, aquesta llei serà perjudicial. Suposarà un graó més en el camí de convertir Madrid en el hub de l’audiovisual europeu, fomentant que hi vagen totes les productores, tal com ja va succeir amb la indústria discogràfica. Fa anys que volen que Madrid siga París, que tot es faça allà. I ja fa anys que hi ha una gent oposant-s’hi, cadascú a la seua manera. Tot l’Estat té molt clar quin model de país anhela: un Madrid gran i prou. Ara alguns es lamenten, perquè no tenim el corredor mediterrani i ploren per l’Espanya despoblada… A bona hora! Ah, però tenim un AVE que uneix cada capital de provincia con la capital del Reino.
—A. Costa: Jo l’única mirada que tinc és que d’ací a nou mesos el projecte que vaig començar s’acabarà. Fins aleshores, vull posar de moda la Comunitat Valenciana i atreure totes les inversions possibles. Som enmig dels focus de molts interessos. Hem posat en el mapa la ficció i l’audiovisual, estem fent coses cridaneres que capten l’atenció del mercat. D’ací a nou mesos s’avaluarà la nostra tasca. Si més no, podrem deixar-hi els fonaments.
—La reciprocitat aconseguida a través del portal Bon Dia TV és suficient?
—A. Manresa: El més transcendent és la capacitat de compartir producció, que feim trobades com aquesta d’avui i que ens veiem indistintament. Hauria estat més bé que tots ens poguéssim veure també a través de la TDT, però tècnicament és complex, ja que l’Estat no concedeix freqüències noves. Però, ara, qualsevol persona, des del seu mòbil, ja té la reciprocitat a l’abast. Pot mirar TV3, À Punt Mèdia o a nosaltres. El que estem fent avui té més transcendència que la reciprocitat a la TDT. La reciprocitat està molt bé, però aquesta cooperació entre nosaltres va una passa més enllà.
—A. Costa: L’exercici de cooperació que fem les tres televisions té un rerefons econòmic brutal. Estem parlant de donar treball a empreses del sector, de generar llocs de treball, de sufragar l’IVA i l’IRPF… Estem fent una inversió supraterritorial que té el seu retorn en impostos. Que ningú no se n’oblide: no és despesa, sinó inversió. Estaria bé que algun dia es fera un estudi sobre l’empremta del sector audiovisual: la despesa dels actors i actrius en hoteleria, el pagament de taxes per ocupació de carrers i tantes altres que després repercuteixen en la biblioteca del poble o en el centre de salut del barri.
—V. Sanchis: Jo no conec tres projectes territorials —ni públics ni privats— amb el nostre nivell de col·laboració. Ni els clubs de futbol, ni els governs, ni els parlaments, ni les editorials. Ningú! I està molt bé que siguem nosaltres, perquè això fomenta una visió col·lectiva de les coses. El que estem fent és prou important. La decisió que hi haja reciprocitat correspon als governs —seria important, pel pes de la TDT en el consum familiar— però no és tan determinant com el que estem fent. Potser hi haurà incomprensió, crítiques enormes i desconfiances, però les anirem superant. I des d’ací animem la resta d’àmbits públics i privats dels tres territoris que compartim una llengua i una cultura, a imitar el nostre exemple. Tant de bo! No conec ni un projecte periodístic —EL TEMPS seria una saníssima excepció, potser l’única— que tinga el nostre nivell de col·laboració. I EL TEMPS és una empresa privada que no col·labora, com nosaltres, amb una empresa de Balears i una altra de Catalunya. Som únics!
—La ficció és cara i ja hem vist que la coproducció n’abarateix els costos. Però aquests dies, a recer del Benidorm Fest, alguna gent també suggeria a les xarxes socials que les tres televisions promogueren un concurs musical conjunt.
—A. Costa: Nosaltres estem oberts a moltes possibilitats.
—V. Sanchis: IB3 i nosaltres ja n’hem fet un. I cada vegada que l’Alfred em comenta alguna cosa en què podríem entrar, sempre li dic que sí. Després cal analitzar-ne el pressupost, però de ganes, totes les del món! Tant com vulguen! I si ens proposaren de fer uns informatius o un programa de documentals compartit, també ho faríem. Per nosaltres no quedarà. Tan sols desitge que els que vinguen darrere seguisquen per aquesta línia. Tot sovint, el factor humà determina les coses.
—A. Manresa: Quan hi ha hagut tres governs sense dissonàncies greus en el tema lingüístic, cultural i social, els directors de les tres televisions hem tingut una comunicació fluida i hem prioritzat els interessos comuns. Tan important o més que la reciprocitat és la imbricació de les xarxes humanes i empresarials. Per què no fem un documental sobre el canvi climàtic o una sèrie sobre això? O un projecte clàssic que mai no s’ha fet encara: una sèrie conjunta sobre Jaume I.
