"Jardí dels Capulet
Entren ROMEU i JULIETA, a la finestra
JULIETA
Ja vols marxar? Si encara no és de dia.
Ha estat el rossinyol, i no l’alosa,
que t’ha ferit l’orella espantadissa.
Cada nit canta al cim del magraner.
Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.
ROMEU
Era l’alosa, el nunci de l’aurora, (...)"
El començament de l’escena V de Romeu i Julieta de Shakespeare (versió de Miquel Desclot per a Proa, 2004) s’ha interpretat milers de vegades en centenars de teatres d’arreu del món i l’escenari —que a l’obra es descriu com una “finestra”— ha anat evolucionant escenogràficament cap a un balcó relativament petit però accessible a Romeu des del jardí dels Capulet. Un balcó que, potser per poc temps, encara es pot admirar sense pagar un cèntim des del pati que dona accés a la casa de Julieta de Verona (Itàlia).
Amb la pandèmia això s’hauria d’haver acabat, perquè les cues que hi ha sempre per entrar a la casa de Julieta i les dimensions relativament petites del pati no són recomanables en temps de COVID-19. Per evitar aglomeracions, l’Ajuntament de Verona —propietari de la casa de Julieta— va prometre un sistema que garantís les distàncies i unes càmeres que controlessin que no se supera l’aforament permès. Però els negocis veïns del pati —botigues de souvenirs i un negoci de consultoria romàntica— van criticar que se’ls deixés sense clients i l’Ajuntament ha optat per una fórmula mixta que no convenç gaire: una fila per als que volen entrar a la casa de Julieta i una altra per als que es conformen en veure la façana amb el balcó. El resultat és que les dues fileres provoquen aglomeracions encara més grans al carrer Capello que dona accés al pati.
El problema de fons és que, en una ciutat com Verona, amb l’amfiteatre romà més impressionant després del Colosseu de Roma, un teatre romà important i esglésies de tota mena i estil, el “monument” més visitat de la ciutat és la casa de Julieta, una representació trista del que podia ser una casa noble en el segle XV, i, sobretot, una fantasia, ja que Julieta no és un personatge real ni la casa un exemple de rigorositat històrica, ni tan sols en el camp estricte de l’arquitectura.
Shakespeare mai va viatjar a Verona. En escriure l’obre el 1597, es va inspirar en la traducció d’una història sobre Romeu i Julieta de Mateo Bandello (Castelnuovo Scrivia, Piemont, 1480 - Agen, França, 1560) traduïda a l’anglès per Arthur Brooke el 1562 (The tragical history of Romeus and Juliet) des d’una versió francesa.
Però, a més a més, l’Ajuntament de Verona ha volgut que la casa de Julieta s’assemblés tant a la idea preconcebuda dels turistes que va retocar tota la façana de l’edifici per construir-hi un balcó que s’assemblés a la solució escenogràfica que bona part del teatre havia donat a l’original “finestra” (mai balcó) de Shakespeare. Les imatges històriques revelen com era la façana de la casa a finals del XIX i com va quedar després de l’adaptació de l’Ajuntament de Verona (vegeu fotos a la pàgina 50).
que immortalitzava una representació teatral del 1866 / National Trust
L’art i l’escenografia han anat evolucionant i convertint “la finestra” original en un balcó. La poca informació sobre escenografia teatral que existeix fa difícil dir quan es va imposar el balcó. Si l’art pot ser un reflex de les solucions escenogràfiques imaginatives —però poc fidels a Shakespeare—, es podria datar l’ús del balcó a partir de 1866, a partir de dues obres d’art que, al contrari d’anteriors exemples, fan servir aquest element arquitectònic. Una és Romeu i Julieta, de Ford Madox Brown, un pintor anglès de l’escola prerafaelita (que reivindicava el color i la natura en les seves pintures). Aquesta famosa obra, amb balcó inclòs, és del 1867. Curiosament, l’altra obra que retrata Julieta en un balcó està datada (aproximadament) cap al 1866 i immortalitza una actriu concreta, Ellen Terry (1847-1928), en el paper de Julieta, és a dir que probablement reprodueix la solució escenogràfica per a aquella representació. L’autora no és una pintora professional sinó la violinista Laura Wilson Barker (1819-1905), però la seva obra testimoni i la coincidència de dates amb el balcó de Madox ja expressen un canvi consolidat. Cal dir que totes les obres anteriors, com el famós Últim petó de Julieta a Romeu, de Francesco Hayez, pintada el 1823, representen una finestra, i també moltes obres posteriors, com el Romeu i Julieta, de Frank Dicksee (de 1884), ho continuaran fent.
I és que Shakespeare repeteix ben clar que és una finestra a l’escena II de l’acte segon de Romeu i Julieta:
“Jardí dels Capulet
Entra ROMEU
ROMEU
Del mal se’n riu qui no ha rebut ferides
(Apareix Julieta a la finestra)
Xit! Quina llum despunta a la finestra?
És el llevant, això, i Julieta el sol.
(...)
JULIETA
Digues, com has entrat aquí, i per què?
Aquests murs són difícils d’escalar,
i aquest lloc t’és la mort, sent tu qui ets,
si cap dels meus parents t’hi descobreix.
ROMEU
He saltat amb les ales de l’amor,
que l’amor no l’atura mai cap pedra
i allò que ell pugui fer, gosa intentar-ho:
per tant, els teus parents no són cap obstacle”.
