Hi ha tantes Barcelones com ciutadans, perquè la ciutat no és només un espai físic objectiu, sinó que és sobretot un munt de sensacions, de records, de frustracions i de projectes subjectius i intransferibles.
Vaig néixer a Barcelona i, de fa anys, hi visc amb intermitències, alternant la ciutat, primer amb la Cerdanya i actualment amb Mallorca. Bona part de la meva obra, doncs, ha estat escrita lluny d'allò que considero el meu lloc íntim: la Barcelona de la infantesa i de l'adolescència que va de les places de la Universitat i de Catalunya fins a Colom, de la Ronda de Sant Pere fins al barri de la Ribera i l'actual que es mou per la dreta de l'Eixample, de la Sagrada Família al passeig de Gràcia i de la Diagonal a la Gran Via, encara que aquesta llunyania no impedeix que la ciutat molt sovint sigui l'escenari primordial dels meus relats. Potser pel fet d'escriure sovint fora de Barcelona m'ajuda a crear espais de ficció mítics que volen ser un retrat personal de la ciutat.
Diuen que Barcelona és dura. Estudis sociològics demostren que és una de les ciutats més dures d'Europa. No vull tancar els ulls a aquesta realitat però, i què voleu?, per a mi hi ha una Barcelona tendra, de matí assolellat de primavera, quan la boira bruta i humida de l'hivern desapareix i l'aire pinta de nou les façanes modernistes de l'Eixample, o de capvespre de tardor quan un cel rogent —pluja o vent— amoroseix les parets escrostonades del barri vell i en dissimula la brutor.
Però Barcelona, sobretot, és tendra per als barcelonins que la viuen, l'omplen i la pateixen dia a dia: les dones de mitjana edat, carregades amb cistells, que van i vénen de plaça, els badocs que s'entretenen mirant les obres que esventren els carrers i les places com una maledicció bíblica, els infants que s'arraïmen a la sortida d'escola i s'encalcen i juguen a futbol i molesten els vianants, els vells que entomen el sol a les places espais verds, les parelles que, i encara ara!, busquen la foscor dels portals pels seus honestos jocs de mans, els homes malcarats i benvestits que a punta de migdia entren i surten dels bancs de la plaça de Catalunya, que és com una City londinenca que no ha pogut ser, la dels yuppies de calè fàcil i prepotent que passegen les postmodernitats més tronades i nocturnes pels bars de moda.
Tendresa dels xarnegos que els dissabtes a la tarda assalten la Rambla, procedents dels guetos de la perifèria amb posat de conqueridors enlluernats; tendresa dels burgesos que els matins de diumenge surten de missa a Pedralbes o a Sarrià, grisos i protuberants; tendresa dels joves de Gràcia que seuen als bars o als restaurants, s'agafen les mans i somien; tendresa dels vells resignats que arrosseguen els peus pel Raval i Ciutat Vella i tendresa,iper què no?, de les putes de l'Arc de Triomf, els transvestits de la Diagonal, els xoriços del Xino, els jonquis i els camells de la plaça Reial...
Hi ha tantes Barcelones com barcelonins. I la meva és una ciutat de cines de sessió contínua, de quioscos de la Rambla per comprar-hi els tebeos, d'aquella olor rònega i tenebrosa del Col·legi Condal, com de punta de llapis, pixum de criatures, sotana de frare i guix de pissarra i la remor dels trens a l'estació del Nord, mesclada amb el «fes bondat» de la mama, l'«au, vinga, no us entretingueu» del papa i el «ja us escriurem » tranquil·litzador de la iaia que em feia rum-rum al cap 1 accentuaven l'excitació d'unes llargues vacances a la Cerdanya, des d'on aprendria per sempre la dolcesa d'enyorar Barcelona.