Dispensin si començo parlant de mi o de les meves misèries. Servidor de vostès va ser durant deu anys ponent de la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès, culta casa barcelonina (“barcelonesa” és un castellanisme, diuen) coneguda per organitzar conferències pràcticament cada dia feiner de l’any. Això vol dir que al llarg d’un considerable nombre de cursos em va tocar fer els honors de la casa a convidats diversos, gairebé sempre universitaris. Una visita a l’Ateneu Barcelonès ha d’incloure necessàriament el jardí romàntic i la biblioteca, dissenyada per Jujol, amb sostres del segle XVIII pintats pel Vigatà, i algun comentari sobre els quadres de la biblioteca que representen els presidents vuitcentistes la casa, severs patricis de la Renaixença i intel·lectuals significatius que des de les altures jutgen severament els opositors a medicina i a notaries que omplen les sales nobles del palau Savassona.
A la biblioteca de l’Ateneu, presidint l’espai dels ordinadors, hi ha el retrat de Francesc Xavier Llorens i Barba, pare de la filosofia catalana moderna i home que degué ser realment una persona curiosa, perquè es negà sempre a deixar-se fotografiar i, segons la tradició oral, el seu quadre es va haver de pintar després de mort, a partir d’uns esbossos fets durant la vetlla mortuòria. Doncs bé, al llarg de deu anys vaig repetir sempre el mateix ritual. Em plantava al davant del retrat i deia “... i aquí el fundador de la filosofia catalana moderna!”. Silenci i perplexitat. De vegades, fins i tot cara d’ensurt o sorpresa perquè ignoraven que la filosofia catalana hagués estat “fundada” per ningú. Mai de mai cap ni un dels conferenciants convidats a la secció de filosofia (amb excepció de dos o tres conferenciants que a més són socis de la docta casa) no tenia ni idea qui era aquell senyor de llagues patilles i ulleres de filferro, vestit de negre rigorós.
I és que a Catalunya, la filosofia té una llarga tradició... perfectament ignorada. S’anomena “adamisme” una perversió que consisteix a creure que el món va començar el dia que algú va néixer i que tota la resta del que ha passat no té ni la més mínima importància. La perversió adamista forma part de les ciències socials locals i és assumida amb una naturalitat que ha arribat a extrems d’ignorància realment espantosos. Dono fe (són deu anys d’experiència, dispensin!) que quan em plantava davant del quadre de Llorens i Barba i explicava qui era normalment els savis conferenciants em miraven com si jo fos idiota. La filosofia catalana començava amb ells, naturalment i a veure qui era aquell vuitcentista babau per explicar-los res.
Josep Benet, indignat per la indigència intel·lectual del marxisme de Manuel Sacristán, va elaborar en temps franquistes una antologia de pensadors comunistes d’avantguerra que porta per títol Marxisme català i qüestió nacional catalana. Són dos volums publicats a París el 1974 amb el pseudònim de “Roger Arnau” que fan en total més de sis-centes planes. És fama que Sacristán mai va ni obrir els llibres, cosa que indignava Benet a extrems de no dir. Si us vaga llegir Sacristán i els seus deixebles, que ja és humor, mai de mai trobareu cap referència a textos de marxistes catalans previs a ell. I així, amb el domini aclaparador del marxisme de càtedra, s’ha fet la no-tradició filosòfica catalana, de manera que ni tan sols és possible trobar assignatures optatives sobre el tema a les universitats dels darrers anys.
Serveixi aquest llarg proemi per dir que durant la pandèmia, l’editorial Galerada (Cabrera de Mar, 2020), ha publicat, amb una sàvia introducció de Joan Cuscó i Josep Montserrat, un text important i fins ara inèdit de Francesc Xavier Llorens i Barba, les seves lliçons d’història de la filosofia del curs 1855-1956), que només portaven una mica més de segle i mig inèdites i acumulant pols. Fins on jo sé el ressò d’aquesta publicació ha estat inexistent. I tanmateix aquesta Història de la filosofia explicada a la Universitat de Barcelona el curs 1855-1856 i transcrita per un dels seus alumnes, és un llibre molt important per a qualsevol interessat en els estudis sobre la Renaixença i sobre l’origen de la filosofia civil a Catalunya. Amb totes les seves limitacions, pròpies de qui vivia del tot a extramurs de l’esperit filosòfic de la seva època, en l’esplèndida ignorància tibetana de la universitat nostrada, Llorens i Barba representa un esforç per pensar civilment, cosa no tan fàcil en una Catalunya feta a miques per les carlinades i per la misèria ambiental.
Dues afirmacions claus centren l’espai de reflexió de Llorens. D’una banda, “la tradició és indispensable per a conservar l’esperit nacional” i, a més, “per tal que un poble se’ns presenti completament determinat i entri a formar part del moviment històric és menester que el vegem en forma d’Estat”. Això està dit (recordin!) l’any 1855 però es podria repetir i discutir avui mateix. De fet, hi ha gent que encara hi dona voltes. Per a Llorens, la base de la història de la filosofia són els fets (atenció, perquè això el situa molt lluny de l’idealisme europeu del seu temps!) i, a la vegada, si la història té un sentit i un ordre, en cap cas no es tracta d’un ordre lineal i progressiu (cosa que l’allunya del positivisme).
Potser per a un lector que no sigui de l’ofici filosòfic, aquestes afirmacions resulten obvietats no gaire dignes d’esment. Però indiquen el caràcter que, a l’engròs, ha tingut durant segle i mig llarg el pensament català fins arribar al menys a Fuster, a Ferrater Mora i a Xavier Rubert de Ventós, els últims filòsofs amb consciència de pertànyer a una tradició cultural específica. No és tan fàcil pensar la realitat sense confondre-la amb allò que a nosaltres ens agradaria creure que sigui la realitat ni evitar confondre la novetat amb el progrés. En el seu llenguatge, complicat de seguir i òbviament marcat per una època, Llorens estava dient coses que encara paguen la pena de ser pensades avui.
Dissortadament, i malgrat els esforços d’un grapat relativament petit però ben significatiu de gent, la filosofia catalana continua essent la gran desconeguda de la nostra cultura i sobre aquesta ignorància (de vegades supina i fins i tot sublim) l’únic que es pot construir és misèria intel·lectual. Abans d’empoderar-se cal llegir i sense un cert nivell de domini de la tradició pròpia hi ha el perill de descobrir la sopa d’all per comptes d’algun plat més selecte. Es pot ignorar Llorens, és clar. Però si se’l coneix potser sabrem millor d’on venim i què podem fer amb les bones idees, que venen del passat i fan pampallugues que il·luminen el futur.