Memòria històrica

“Van robar de tot”: Polònia reclama indemnitzacions a Alemanya pel període hitlerià

La suma ascendiria a centenars de milers de milions d’euros: Polònia reclama a Alemanya indemnitzacions per les destruccions de la Segona Guerra Mundial. La historiadora Ramona Bräu parla sobre el país més saquejat pels nazis.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una comissió d’historiadors que per encàrrec del Ministeri de Finances alemany està investigant la política financera del Tercer Reich ha publicat un estudi sobre el saqueig de Polònia. La seva autora és Ramona Bräu, de 40 anys, experta en arianització i investigadora dels Arxius Arolsen, un centre de documentació situat al nord de Hessen que acull la col·lecció més gran del món de fonts sobre les víctimes del nacionalsocialisme. Durant els últims anys, diversos governs polonesos han reclamat pagaments compensatoris a Alemanya. L’actual govern del partit de dreta nacionalista PiS ha creat no fa gaire un centre de recerca sobre els danys de guerra per fonamentar aquesta mena de reclamacions. A més a més, està previst que al febrer es publiqui l’informe d’una comissió parlamentària de Polònia. Al desembre, durant la visita que va fer a Varsòvia la ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, el cap de la diplomàcia polonesa, Zbigniew Rau, va declarar que esperava que el nou govern alemany negociés amb Polònia “sobre compensacions i indemnitzacions”. La suma ascendiria a centenars de milers de milions d’euros. Fins ara tots els governs alemanys han rebutjat les reclamacions sobre reparacions de guerra. Per fer-ho es remeten, per exemple, a la renúncia expressada per Polònia el 1953 a rebre indemnitzacions o al “Tractat Dos més Quatre” sobre la unitat alemanya del 1990, que es considera que fa les funcions d’un tractat de pau i que no preveu compensacions econòmiques pels danys de guerra.

—Senyora Bräu, una comissió del parlament polonès està treballant en un informe sobre els danys soferts per Polònia durant la Segona Guerra Mundial. Previsiblement, l’informe donarà peu a reclamacions de reparacions de guerra a Alemanya. Arkadiusz Mularczyk, president de la comissió, ja parla de 850.000 milions de dòlars. Com s’arriba a una quantitat com aquesta?

—Les reclamacions de reparacions de guerra acompanyen les relacions entre Alemanya i Polònia des de fa dècades. El 1944, als territoris alliberats, una primera comissió ja va investigar els danys de guerra perquè els polonesos partien de la idea que algun dia els alemanys pagarien indemnitzacions. El 1947 van calcular una suma total que és la base de la quantitat que es debat avui dia. Al darrere d’aquesta xifra s’hi amaga, naturalment, un dolor indescriptible. En aquesta qüestió, quan parlem amb tanta fredor de quantitats i fets, sempre hem d’anar amb compte.

—Durant la Segona Guerra Mundial, Polònia va ser un dels països que van quedar més destruïts. En aquell moment, com va abordar el càlcul de l’afectació, aquella comissió?

—Els recomptes dels danys de guerra no són mai complets, però en aquest cas, a diferència d’altres guerres, es disposa d’una quantitat de dades inusualment bona. La comissió va registrar cases, ponts i carrers destruïts, i també pèrdues de collites o l’evacuació de bestiar. I, a més, va enviar qüestionaris a la població.

—Tothom havia d’informar de les seves pèrdues?

—Gairebé totes les famílies poloneses havien quedat afectades. Això sovint es passa per alt a Alemanya: Polònia no va patir les principals pèrdues humanes i econòmiques durant les accions bèl·liques –per exemple amb l’avenç de la Wehrmacht el 1939 o més tard durant la retirada, el 1944-45–, sinó de resultes de la política d’ocupació, increïblement brutal, i de l’Holocaust. Prop de cinc milions de persones van ser assassinades, de les quals moltes més de la meitat eren jueves. Molts polonesos van tenir una experiència diferent de la dels alemanys, que vinculen la guerra sobretot amb les accions bèl·liques.

—Aquella iniciativa d’enviar qüestionaris va contribuir a investigar els danys?

—No van arribar tots els qüestionaris. L’administració només tenia llistes d’adreces d’abans de la guerra, que ja no eren correctes. Acabada la guerra, Polònia va quedar desplaçada: el país va obtenir territori que havia sigut alemany a l’oest i va haver de cedir territoris a la Unió Soviètica per l’est. A més a més, moltes ciutats estaven destruïdes, les persones estaven disseminades per la guerra i pels treballs forçats o perquè havien passat per un camp de concentració. Tot i això, considero que els resultats són fiables.

—Com va tractar Varsòvia les destrosses als territoris de l’est, anteriorment alemanys, que el 1945 van ser cedits a Polònia?

—No es van tenir en compte.

—Si la base de dades és prou representativa, els danys de guerra es poden investigar de manera fiable?

—El gran problema és la taxació. En els danys soferts per infraestructures o empreses, prenem el valor d’abans de la guerra o el que va costar reconstruir-les un cop acabat el conflicte? I quins preus s’han d’aplicar? El 1945 els comunistes polonesos van introduir l’economia planificada, en què no hi havia cap preu de mercat. I encara és més complicat quantificar el sofriment humà.

—A què es refereix concretament?

—Com taxem tres anys de treballs forçats? O la pèrdua econòmica que significa la mort d’un noi de 25 anys? Polònia va perdre prop d’un 15% de la població que tenia abans de la guerra. La quantitat de les reparacions exigides també depèn en bona mesura dels imports globals que s’utilitzin.

—Serveix fer comparacions amb altres països?

—Es pot dir amb molta seguretat que, després de la Unió Soviètica, Polònia és el país que va patir les pèrdues civils més elevades. Però, al cap i a la fi, les qüestions de les reparacions només es poden resoldre políticament, no pas amb investigacions històriques.

—El ministre de Finances de Hitler, Lutz Graf Schwerin von Krosigk, va afirmar el 1945 que l’ocupació de Polònia havia sigut un “mal negoci”.

—Una cosa no treu l’altra. Al començament de la guerra, el 1939, Polònia era un país en vies d’industrialització. El Tercer Reich va annexionar-se la part occidental, amb prop de deu milions de polonesos. En aquell territori, Berlín volia impulsar l’economia. Hi va haver rebaixes d’impostos per a les empreses i es va intentar atreure gent amb préstecs matrimonials i ajuts per fills, per exemple d’Hamburg o Munic a l’actual Poznan, aleshores Posen. Allò va costar diners al ministre de Finances alemany. Però d’aquelles mesures de promoció, els polonesos no en van veure ni cinc. El 1940 se’ls van expropiar els béns amb l’anomenat decret sobre el patrimoni de Polònia.

—I on va anar a parar aquell patrimoni?

—Se’l va apropiar una nova autoritat –la Haupttreuhandstelle Ost (HTO)–, que l’havia de vendre. La direcció de l’HTO va calcular el valor en fins a 30.000 milions de marcs de l’època.

—Quina va ser la situació a les zones de Polònia que no van ser annexionades per Hitler?

—Al centre de Polònia, on hi ha Varsòvia, Hitler va crear l’anomenat Govern General, del qual els mateixos nazis deien que l’havien saquejat com cap altre país d’Europa. A tots els jueus polonesos se’ls van expropiar els béns. Dins el territori del Govern General hi havia també els camps d’extermini de Belzec, Treblinka i Sobibór, en què a les víctimes se’ls robaven les pertinences abans de ser assassinades pels alemanys i els seus ajudants. Però els alemanys no van treure rèdit dels polonesos jueus. Van apujar dràsticament els impostos i els recaptaven sense pietat. I van emplenar el Govern General de diners sense valor, cosa que va resultar en una expropiació indirecta.

—El 1944 el cap de companyia de les SS Odilo Globocnik va presentar un informe final en què enumerava que l’anomenada Operació Reinhardt –l’assassinat de prop d’1,8 milions de jueus al Govern General– havia reportat uns 180 milions de marcs.

—Les víctimes sovint portaven a sobre el que encara els quedava de valor. Tanmateix, aquesta xifra l’hem d’agafar amb pinces. Globocnik volia quedar bé davant del cap de les SS, Heinrich Himmler, i va establir tipus de canvi falsos per a les divises robades. El seu informe demostra sobretot l’absoluta voluntat exterminadora dels assassins.

—El president de la comissió polonesa sobre les reparacions afirma que Alemanya en conjunt (Estat i economia) “va treure un gran profit de l’atracament de Polònia”.

—Això només és veritat a mitges. Sí que és cert que els alemanys van obtenir un botí, però sovint no van ser capaços de treure’n un benefici financer.

—Com vol dir?

—Es va robar molt, però no se’n va treure profit. Això ja va començar amb l’atac alemany del setembre del 1939. Membres de la Wehrmacht, les SS i de l’administració duanera anaven casa per casa i obligaven la gent a entregar els seus béns. O rebentaven els bancs locals. Es robava tota mena de coses: bijuteria, plomes estilogràfiques, llibres de comptabilitat, quantitats ingents de rellotges de butxaca, jocs de manicura.

—Com ho saben això?

—Molts objectes van acabar en mans privades, però molts altres es van entregar degudament a la corresponent caixa de camp, es van emmagatzemar a la caixa principal del Reich a Berlín i es van registrar als llibres de saqueig. Els funcionaris de Finances sabien que aquells objectes no tenien cap valor per a l’imperi nazi, per exemple els títols valors de l’Estat polonès, que ja no existia. Allò no eren més que uns papers impresos. Tot i així, els objectes es van guardar fins al final de la guerra.

—I què me’n diu de la venda del patrimoni expropiat per part d’administradors alemanys?

—Aquelles vendes només van reportar una petita part de la suma esperada.

—El perjudici per a les víctimes poloneses va ser, doncs, més gran que el benefici per als lladres alemanys?

—Sí. Pensi en els pisos i les cases dels jueus assassinats. A les cases més maques s’hi van instal·lar ocupants alemanys. Però les cases menys vistoses, per exemple en localitats petites, van quedar buides. O un altre exemple: quin benefici tenia per als alemanys haver conquerit una fàbrica que no podia produir perquè els obrers havien estat deportats o assassinats?

—Però aquesta observació no farà canviar les reclamacions poloneses...

—I és lògic que sigui així. Malgrat totes les apreciacions, cal tenir present que a Polònia no s’oblida l’absoluta voluntat de destrucció del bàndol alemany. Els alemanys no tan sols volien saquejar el país, sinó esclavitzar els seus habitants, matar-los i anorrear la seva cultura.


Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.