Fa tot just mig segle, des de la soledat de sa casa, el semidesconegut professor d’arquitectura i escultor hongarès Ermö Rubik estava a punt d’enllestir un petit joc que faria la volta al món. Com el tendó d’Aquil·les, el teorema de Pitàgores o la malaltia d’Alzhèimer, la patent en qüestió acabaria rebent el nom del seu descobridor.
En concret, es tractava d’un cub de sis cares, cadascuna de les quals d’un color diferent i dividida en nou quadradets més, arrenglerats en fileres de tres. Fer coincidir aquella barreja de colors en la disposició original esdevenia una feina titànica, gairebé impossible, que posava a prova la paciència i les neurones de qualsevol.
Si fa no fa, la coalició Compromís és exactament això. Un cub de Rubik amb cada cara del seu color. Quan una de les peces canvia de lloc, el pànic és generalitzat. La necessitat de recuperar la fesomia anterior és tan gran que ningú no gosa de fer cap més moviment.
S’ha demostrat amb la renúncia de Fran Ferri a la sindicatura del grup de les Corts per retornar a la seua feina d’enginyer, una decisió que va anunciar el 17 de desembre. Fins la designació aquest dimarts, 11 de gener, de Papi Robles com a substituta, a Compromís ha imperat una sensació d’incertesa que no els venia de nou.
La manera tan particular de definir-ne el relleu ha servit per constatar la dificultat que presenten els equilibris al si de Compromís i dels diversos partits que en formen part, així com les febleses d’un experiment electoral exitós que no ha madurat a nivell organitzatiu.
L’elecció de Papi Robles tampoc no resulta casual. Amb poca experiència a l’hemicicle i sense haver estat síndica adjunta, passa per davant d’Aitana Mas i Mònica Álvaro, que sí que ho són i atresoren un bagatge més consistent. La primera, amb un biaix més econòmic i experiència com a directora general a l’àmbit executiu, arrossegava el handicap de pertànyer a Iniciativa, el partit de Mónica Oltra. I la segona, una parlamentària notable, amb una capacitat de treball inesgotable i un discurs marcadament nacionalista, no gaudia de les simpaties de la direcció de Més, l’antic Bloc. El seu partit. És a dir, a qui corresponia elevar la proposta al grup.
El conseller Vicent Marzà mai no va negar que aspirara al càrrec. No va fer-ho el dia que Ferri va comunicar que plegava ni al consell nacional de Més celebrat el cap de setmana següent. Per aquest motiu, el rum-rum que circulava de feia mesos sobre la seua voluntat d’abandonar la cartera d’Educació —per tal d’adoptar un paper més polític i transversal, amb vista a una possible candidatura a la presidència de la Generalitat— no sols prenia força, sinó que va assolir la categoria de voluntat real.
Tanmateix, rellevar Marzà no era tan senzill. Significava modificar la posició d’una altra peça del cub. I una peça medul·lar, de les que n’alteren el conjunt. Perquè, en efecte, moure’l a ell comportava trobar-li un substitut a la Conselleria. Una missió ben complexa si tenim en compte els condicionants fixats per Compromís al seu dia: que el o la titular del ram procedira del sector educatiu i estiguera adscrit a la Intersindical, el sindicat afí. Això malbaratava, tot d’una, les opcions de Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València i persona que, com Marzà, integra la cúpula de Més.
I és que el recanvi de Ferri ha estat acordat per un grup molt reduït de dirigents. De la política de baix cap a dalt que preconitzava l’antic Bloc, se n’ha passat a la de dalt i prou. Només queda un any i escaig de legislatura, però Més no contemplava cedir aquest càrrec de gran projecció pública a Aitana Mas —qui va postular-se de manera tímida, conscient que el caramelet no li pertanyia— ni a Mònica Álvaro, que gaudeix de les simpaties del corrent minoritari Bloc i País i ni tan sols no va fer l’esforç de dir que podien comptar amb ella. Sabia que no ho farien.
La contestació interna que generava la possibilitat d’obrir el debat d’una successió immediata de Marzà —sobretot, en la conjuntura sanitària actual— va impel·lir la secretària general de Més, Àgueda Micó, a decantar-se pel mal menor: Papi Robles, lideresa de la formació al cap i casal i regidora en potència, mereixedora d’un suport considerable en les primàries que van erigir-la candidata a les Corts.
Un perfil que, no obstant això, contrasta bastant amb el que fins ara havia exhibit Ferri. En un article publicat a EL TEMPS l’any passat, en què diferents càrrecs de Compromís expressaven les seues preferències de cara a les últimes eleccions catalanes, Robles no fugia d’estudi i parlava amb nitidesa: “Soc molt cupaire, m’agrada més la CUP que no Esquerra; he coincidit més amb ells a l’espai associatiu”. El seu activisme en lluites com la defensa de l’horta i la negativa a l’ampliació del Port de València, l’han feta molt popular entre els cercles més combatius de la ciutat.
En clau botànica, el seu accés a la sindicatura de Compromís, com el de Pilar Lima a la d’Unides Podem —consumat l’any passat—, deixen el socialista Manolo Mata com l’únic actor protagonista inalterable a les Corts. En tots dos casos, el gir a l’esquerra dels socis de govern incrementa els maldecaps del PSPV en aspectes com la taxa turística o la referida ampliació del Port, els més candents que guaiten al calaix.
Mentrestant, però, les enquestes publicades —i no publicades— coincideixen a assenyalar que els socialistes guanyarien terreny als seus dos partenaires. El PSPV rondaria la trentena de diputats, Compromís es mouria pels volts dels 15 i Unides Podem, amb sis o set, prou faria de salvar-ne els mobles. Una equació que permetria prolongar el govern de progrés però que multiplicaria per dos la distància entre els primers i Compromís, que en 2015 a penes era de 50.000 vots i quatre escons: 23 a 19.
Tot plegat, a més, amb la incògnita principal encara sense resoldre: si Mónica Oltra, qui ha abanderat el projecte coral de Compromís al llarg de la darrera dècada, repetirà o no com a presidenciable en els comicis següents. L’ofensiva de l’oposició, responsabilitzant-la d’una onada d’abusos sexuals als menors que es troben sota la tutela de la Generalitat, es fonamenta en dades volgudament tergiversades però està minant la seua figura a l’esfera pública.
“Unitat, molta unitat”, va xiuxiuejar-li Oltra a Robles aquest dimarts, a l’eixida de la reunió de grup en què va confirmar-se —sense votació, per aclamació— el nom de la nova síndica. Una reunió a què no van assistir Enric Morera i Fran Ferri, confinats a sa casa, i Vicent Marzà, qui, com ells, va decidir seguir-la telemàticament.
Una unitat fruit de mil equilibris i un, com ja és costum a Compromís. Amb els tempos tan característics, que sempre són llargs. I amb una pila d’interrogants per davant, com ara el futur d’Oltra, el grau d’implicació que caldria assumir en la plataforma promoguda per Yolanda Díaz i si Joan Ribó repetirà o no com a alcaldable a la ciutat de València, que és la veritable joia de la corona de la coalició. Massa peces ballen en aquest cub.